La
Librería de El Sueño Igualitario
Pinell de
Brai i la Guerra Civil viscuda queda ben retratada des de la ploma i la idea
d´Antònia Serres que pren la veu del batec més jove que visqué aquell autèntic
malson.
Antònia
Serres Buenaventura ens brida una historia de històries tant apasionant com
propera a tots i a tothom. Antònia ha
ficat l´ull cap al poble de Pinell de Brai i ho fa des de la mirada de xiquets
i xiquetes que van viure la guerra i la van patir d´una manera
desgarradora…deixant una ferida que mai acaba de cicatritzar…supurant, fins i
toto, de tant en tant. Aquells anys, tal com relata en Xavier Garcia van ésser
anys revolts i temps convulsos que Antònia relata molt bé i amb molta destresa perquè
s´apropa a un dels col-lectius més sensibles i vulnerables per analitzar
:primer la situaciñó de cadascú i després amb tot plegat, ens farem una idea en
glogal de tot plegat. Escriu en Xavier:” Tos els sentiments més purs d´una
petita humanitat popular,tan lligada a la terra i als nobles oficis, passa,
doncs, per davant de la nostra sensibilitat, oferint un retaule
humaníssim,també, de totes les reaccions de què som capaços els humans. (….)
Els primers cremaren pappers i llibres ,per considerar-los massa de dretres i
el jutge del poema, ja en ple franquisme, amb tota seguretat els cremà per
intentar esborar una historia, la nostra, que amb encerts i errors ningú ens ho
ha pogut arrabassar”.
A aquest
llibre, i a la introducció , queda ben clar com i de quina manera va afectar-hi
la guerra civil a Pinell de Brai i és perquè són els propis protagonistas, els
més joves del lloc, els xiquets i les xiquetes, els que ens conten les seves
experiències …des de les més amargues fins aquelles que els van colpir fins a
l´infinit…Els records que surten a la llum amb les entrevistes i les converses
que manté Antònia Serres amb aquells xiquets i ciquetes que avui són homes i
dones….avis i àvies…són un material tant sensible com réflex d´un temps que
manté l´alè d´una manera que està a tot hora punt de perdre´s…
Al llibre
intervenen vint-i-set veus i testimonis: Josep Borràs Amposta(Remigio) ,
DoloresÁlvarez Guarí(d´Olesa), Llorença Martí Montagut (de la Pelegrina),
Francisco Amposta Martí( de Senéssio), Teresa Martínez Serres(del Rei), Bernabé
Algueró Vallespí ( de la Rosario), Carme Buenaventura Baot(del Bou) , Agustí
Serres Serrà ( de l´Havanero) , Bàrbara Serra Vallés ( de l´Embut) , Pietat
Espinós Borràs ( de Peret de Toni) , Agustí Chertó Martínez , Rosa Serres Ferré
( de Cauvi) , Tersa Montaña March, Carme Ferré Serra (del Bitxac) , Julián
Alcón Ferré (de la Borrulla), Juana Vidella Martínez (del Massanenc) , Teresa
Montagut Montagut (de Montagudet) , Lourdes Collel Ferré ( de Collel) , Josep
Vidella Martí (de Pitxell) , Rosa Montaña Serres ( de Gargori) , Josep Borrull
Borrull ( Maciana) , Guillermo Fons Marqués ( de Benet) , Salvador Serres Serbà
( del Bitxac) , Valeriano Serres March (del Llop), Dolores Vallespí Fontanet (
de Barro) , Fernando Martínez March (de paloma)
i Pere Amposta Montagut (del Roig).
Allò que ens diu el llibre, la sinopsis:
El llibre
Xiquets i xiquetes de lla Guerra ens presenta vint-i-set històries de veïns del
Pinell basades en els records de les pròpies vivències durant la Guerra Civil i
la Postguerra. Uns encapçalen aquests records al començament del conflicte, el
juliol de 1936; i d’altres els inicien l’abril de 1938, quan comença la
seua experiència com a refugiats obligats en fugir de l’exèrcit
franquista, alguns d’ells en direcció cap al nord fins arribar a França.
La majoria recorda quan els projectils queien sobre el poble ocupat. Aquests
veïns, uns mesos després, quan s’inicia la Batalla de l’Ebre, també hauran
d’abandonar el Pinell, ara en direcció als pobles del Baix Aragó. Tot i que les
vivències són diferents, tothom coincidirà a l’hora d’explicar les necessitats
i les privacions de la Postguerra, que es van prolongar durant tota la
dècada dels quaranta i encara més enllà.
Aquests infants van perdre part de la infància i la joventut, adults prematurs,
que van haver d’abandonar l’escola i treballar al jornal al camp o a la mina
quan encara eren ben jovenets. Aquells xiquets i xiquetes, avis d’avui, que
tenen entre 82 i 92 anys, es mereixen tot el nostre reconeixement perquè foren
subjectes involuntaris del patiment de la guerra i les seves conseqüències.
Cazarabet conversa amb Antònia Serres Buenaventura:
-Antònia . Què et va fer, què et va motivar afrontar el fet de la Guerra
Civil apropant-te als xiquets i xiquetes de Pinell de Brai?
-Fa sis
anys vaig publicar el llibre “Desfeta i recuperació. Memòria del Pinell”.
Explicava els fets dels anys vint i trenta, al poble, la República, la Guerra i
les seves conseqüències. Aquest llibre és un complement de l’anterior, narrat pels
seus rotagonistas. Els fets impersonals ara els reconeixem en les persones que
els van viure.
-El fet d´apropar-te a Pinell de Brai és per que
ets d´allí, suposo…. Que et van contar a tú de la guerra? Per què t´interesa el
fet de la Guerra Civil…?
-Si, sóc
del Pinell, però als 13 any vaig marxar a estudiar i desprès a viure a
Barcelona. Ara, fa nou anys que he tornat al poble, però sempre hi he estat
molt lligada. Quan era petita sentia als gran parlar de la Guerra, per a mi
eren com quentos. I a les vetllades els demanava que m’expliquessin quentos de
la Guerra. Suposo que captava el dramatisme
del que deien, sempre amb molt fatalisme i resignació, perquè em van
impressionar molt.
-Apropar-se a les persones conforme ho fas,
recurrint als seus records d´infantesa em recorda, també, a les tardes d´hivern
al davant del foc quan es trau la caixa de fotografíes o l´àlbum…perquè allò
que has fet són moltes fotos, tantes com entrevistes, d´aquells xiquests i
xiquetes en la guerra, no…?
-Tot i
que al poble tothom es coneix, vaig voler incorporar la asarafía, perquè
reflecteix la vida de les persones, tot el que van haver de asar
-Tots els pobles d´ençà la guerra han canviat i
així els seus ciutadans, però com ho han fet els habitants del teu poble, al
Pinell de Brai i , sobretot, com t´han contat
que han canviat ells…aquells xiquets i xiquetes que avui disfruten de la
vellesa?
-En
aquests darrers 70 anys la vida quotidiana a canviat més que en tota la
història anterior. Aquesta gent ha viscut els canvis econòmics i socials. Ells
però, van patir les conseqüències d’una dura postguerra. Gairebé no van anar a
l’escola i es van posar a treballar a les mines de terra refractària o al camp
ben jovenets.
-La metodologia de fer retrats mitjançant les
entrevistes …per què la vas
triar?. Per aquest mètode s´està molta estona en la persona, directament i
després indirectament passant i repassant l´entrevista…és un molt bon mètode de
fer memòria històrica, però comporta molt de treball…com t´ho vas anar
plantejant i com ho vas anar fent?
-Vaig
començar a fer les entrevistes fa uns quatre anys. Al principi t’expliquen unes
coses i quan un temps després, els llegeixes el que han dit, els venen a la
endenc altres vivències. Fins i tot quan, el llibre ja enden acabat algú em
deia que encara havia oblidat de dir-me quelcom.
-Al llibre intervenen moltes veus, però les
converses no són massa llargues…això converteix al llibre en un llibre end i
molt profitós.. .jo tinc endencia, personalment, de fer les entrevistes una
mica massa llargues (pot ser “peco” una mica…),…Antònia, per què vas triar el
fer poques preguntes….?
-Més que
fer preguntes vaig escollir els cinc moments històrics que van viure la guerra.
L’inici de la Guerra i la repressió dels primers mesos. L’arribada de l’exèrcit
nacional el 3 d’abril de 1938. La batalla de l’Ebre. Les experiències com a
refugiats, uns cap al nord de Catalunya i altres als pobles del Baix Aragó i la
postguerra. Cadascú començava quan més el va afectar aquests moments històrics:
La majoria iniciava el relat quan van començar a caure projectils al poble
ocupat. Els republicans tiraven des de l’altra banda de riu a la carretera de
Gandesa a Tortosa i alguns queien al poble. La majoria però no explotaven, la
qual cosa mostra el mal estat del material dels republicans.
-Crec que t´agrada molt agafar la càmera de fotos i fer fotografies….una
cosa és fer fotos de les persones i l´altra és sumar-hi el retrat humà que se
li fa fent l´entrevista o parlant, conversant i observant…però tot i suma per a
conèixer més a aquell col·lectiu de xiquetes i xiquets. Què ens pots comentar?.
-Et
sorprèn el grau de maduresa que tenien aquells xiquets i xiquetes. La guerra i
la mort era tant quotidians que els primers anys de la postguerra, la
distracció dels nois jòvens onsistía en pujar a la serra a buscar bombes i
llançar-les per fer-les explotar. Tots treballaven on fos. Però sobre tot,
tenien la vida per davant, creixien i sentien la necessitat de conèixer,
divertir-se i oblidar els pitjors anys.
-En conjunt i segons allò que has pogut recollir,
conversar, entrevistant, veure….com eren o com van rebre---si es pot parlar de
rebre—la guerra aquells xiquets xiquetes?
-Tenien
una gran capacitat de sobreviure, que no tenien els més grans, afectats per la
pèrdua de tantes coses: morts de familiars, (al poble 92 víctimes per diferents
circumstàncies), cases destruïdes, tot saquejat, familiars a la presó, fam,
por...Pels jòvens la vida continuava, s’adaptaven millor a tots els canvis,
ells no eren uns fracassats.
- Avui, en la perspectiva que ens dona a tots el temps com ho recorden? I com ho
transmeten a les altres generacions?
-La
majoria estaven contents d’explicar aquella n spotsia, però va haver-hi sis
persones que no van voler que es publiqués res. A tres d’elles l’entrevista ja
n spo redactada. Estaven d’acord en el que vaig escriure però per altres motius
no van voler participar al llibre. S’ha de considerar que a un poble petit
tothom es coneix i molta gent encara es reticent a parlar de la Guerra
-El llenguatge no verbal juga un paper
importantíssim amb tot aquest procés…també les pauses i els silencis…què n
spots comentar?
-Alguns
encara s’emocionen quan expliquen alguns fets i els cauen les llàgrimes. Altres
ho expliquen com si no fossin ells els protagonistes, evadeixen els sentiments,
no sé si es perquè ho han superat o perquè han canviat tant que no volen
reconèixer el que van passar.
-Antònia sé que quan s´entrevista a tanta gent és
difícil d´establir qui et deixa quelcom més especial al cor, qui t´està colpint
més…en aquest cas, després de pasar-hi tant de temps i tantes estones amb ells i elles…quines
sensacions has anat experimentat…?
-M’ha
emocionat la nena que preguntava a la mare si ella en tenia de pare (que era
refugiat a França), com se n’havien d’anar a dormir quan es feia fosc, perquè
el poc oli que tenien era per menjar, no per fer llum. La por de la gent, la
dolenteria d’alguns i la generositat d’altres. En moments difícils és quan surt
el millor i el pitjor de les persones i en una guerra es quan
s’experimenta.
-Estàs treballant, benvolguda amiga, en quelcom
avui i ara?….el llibre que ens has deixat és una petita i molt cuidada joia i
tinc la sensació que dins de tú s´han quedat moltes coses a contar i compartir(
no sé en quin format, però…)
Doncs si,
no he publicat algunes coses que m’explicaven i abans de fer-ho em deien: “però
això no vull que ho escrigos” També em deien els noms de persones que al llibre
no se citen. Estic satisfeta que el temps no esborri tot el que va suposar
aquella Guerra, que tots van perdre,
encara que uns més que altres.
17961
Xiquets i xiquetes de
la Guerra. Memòria del Pinell de Brai. Antònia Serres Buenaventura
140 páginas 21,5 x 15 cms.
13.00 euros
Antònia Serres Buenaventura
El llibre Xiquets i xiquetes de
lla Guerra ens presenta vint-i-set històries de veïns del Pinell basades en els
records de les pròpies vivències durant la Guerra Civil i la Postguerra. Uns
encapçalen aquests records al començament del conflicte, el juliol de 1936; i
d’altres els inicien l’abril de 1938, quan comença la seua experiència
com a refugiats obligats en fugir de l’exèrcit franquista, alguns
d’ells en direcció cap al nord fins arribar a França. La majoria recorda
quan els projectils queien sobre el poble ocupat. Aquests veïns, uns mesos
després, quan s’inicia la Batalla de l’Ebre, també hauran d’abandonar el
Pinell, ara en direcció als pobles del Baix Aragó. Tot i que les vivències són
diferents, tothom coincidirà a l’hora d’explicar les necessitats i les
privacions de la Postguerra, que es van prolongar durant tota la dècada
dels quaranta i encara més enllà.
Aquests infants van perdre part de la infància i la joventut, adults prematurs,
que van haver d’abandonar l’escola i treballar al jornal al camp o a la mina
quan encara eren ben jovenets. Aquells xiquets i xiquetes, avis d’avui, que
tenen entre 82 i 92 anys, es mereixen tot el nostre reconeixement perquè foren
subjectes involuntaris del patiment de la guerra i les seves conseqüències.
_____________________________________________________________________
LA LIBRERÍA DE CAZARABET - CASA SORO (Turismo cultural)
c/ Santa Lucía, 53
44564 - Mas de las Matas (Teruel)
Tlfs. 978849970 - 686110069