La
Librería de El Sueño Igualitario
Una
novel-la que remou les històries quotidianes, petites i humanes…
Allò
que ens conta la sinopsi de la historia:
Aquesta
novel-la vol contribuir a partir de la visió ingènua i innocent d´una xiqueta
de dotze anys a valorar en tota la seva dimensió l´experiència i saviesa que
han aportat a la societat els treballadors del camp i en especial els masovers.
Per altra banda part pretén superar la visió simplista i interesada que el
règim franquista donà dels maquis i dels que els prestaren-de bon grat o per la
força-algun tipus de suport; a restituir l´honorabilitat dels quif oren
injustament reprimits, empresonats i assasinats, i a recordar que la vocació
dels humans no és viure des dela por sino des de la clarividencia, la
consciencia crítica i la llibertat.
L´autor,
Emilia Ferrando Puig:
Nascut
a Benassal(Catelló) l´11 de setembre de 1948.Ha
realitzat estudis de magisteri i de Teologia i és doctor en Geografia i
Història per la Universitat de Barcelona. Ha exercit com a profesor d´història en diferents escolaes e
instituts i també en la Facultat de Ciències de la Comunicacaió Blanquerna de
la Ramon LLull, on ha impartit igualment cursos de doctorat sobre Fronts Orals
i Recerca Històrica. Ha publicat articles i llibres de temètica obrera, social
i cristiana, dirigit conferències i guiar itineraris per conèixer la realitat
histórica i social de Badalona. Així mateix és membre de l´Equip de Pastoral
Obrera de Badalona i Sant Adrià de Besòs i del Grup de Recuperació de Memòria
Històrica de Benassal
Cazarabet conversa amb Emili Ferrando
Puig:
- Emili, aquesta és una contalla, una
narrativa que es mou entre els dies en què les masies i la seva gent tenien un
pes especial en la societat, era una forma de vida molt forta i implantada, no
és així? Parla´ns un xic d´aquella manera de viure i de la seva influència dins
dels pobles i les seves gents?
La societat espanyola ha estat fins no fa gaire una societat
bàsicament rural però amb diferents
nuclis urbans i industrials
(Madrid, Barcelona, Bilbao, Saragossa, València,...). La gent que vivia en ciutats rebien, per poder sobreviure, els
aliments que es cultivaven al camp, i els pobles rurals, en reciprocitat, es
podien beneficiar dels productes industrials fabricats a les ciutats. Aquest
fet d’intercanviar els productes
(ciutat-camp) va comportar el pas d’una economia rural de subsistència a una
producció agrícola especialitzada i a una economia comercial. La població
activa (PA) rural era
aclaparadorament majoritària en tot el
país, especialment en el sud i nord-oest. En els anys seixanta el sector serveis
i industrial emprengueren un important creixement que sumat a la tecnificació
de les feines del camp determinaren una baixada brutal de la PA rural.
L’emigració forçada deixà mig buida l’Espanya interior i les ciutats s’ompliren
de nous barris on la gent immigrada vivia en uns habitatges degradats i ens uns
barris amb carències urbanístiques de tot tipus. Hem de recordar, no obstant
aquests enormes canvis demogràfics, socials i econòmics que es produïen en el
nostre país, que els humans no ens alimentem d’ordinadors, de mòbils,
d’aparells de televisió, de cotxes, etc.
sinó que ho seguim fent de llet, pa,
formatge, patates, verdures, llegums,
carn,... tots ells productes agrícoles i ramaders. Això vol dir que
l’agricultura i la ramaderia (sector primari) segueix sent la base de la vida
de tots els ciutadans.
En el nostre context del Maestrat i dels Ports on abunden els
pobles o nuclis rurals petits que tenen part de la seva població censada
escampada en masos (unitats productives agrícoles independents i més o menys
distanciades) es dóna una cosa semblant. Dins d’una economia, que en gran part
era de subsistència, també es donaven diferents tipus de relacions comercials.
Els masovers anaven al poble a comprar mantes, vestits, espardenyes, albarques,
corretges, eines de camp, xocolata, sardines salades, etc. I la gent del poble els comprava corders, ous, formatges, etc. a
través de persones que passaven pels masos i feien intercanvi de productes, o
bé a través d’ells mateixos que, quan venien al poble per una qüestió oficial o
per fer compres, portaven els seus productes al botiguer, al carnisser,
etc. Hi havia pobles que tenien quasi
més gent censada vivint en masos que en el propi nucli urbà. Era una forma de
poder aprofitar al màxim el terreny (zones de pastures, de boscos, de conreus)
i el temps perquè ho tenien tot a prop i no necessitaven desplaçar-se gaire
lluny.
- Per què et
fixes, més que res amb les masies i els masovers? Què et suggereix aquest col·lectiu? Què és allò que et pareix tan atractiu d´ells o que, simplement,
t´inspira?
Quan el Grup de Recuperació de la Memòria Històrica de Benassal
va publicar els cinc volums que portaven per títol Benassal, segle XX. Història d’un poble rural realitzada amb fonts
orals, ja es va incorporar el tema dels masos en el conjunt dels llibres.
Les escoles rurals del Canto i de les Llometes,
per exemple- van ser estudiades, també l’activitat econòmica dels masos,
la relació dels masovers amb la gent del poble, els seus costums, etc. Però
analitzant amb profunditat la qüestió ens vam adonar que, precisament per ser
un col·lectiu de gent històricament poc valorada i reconeguda, amb una vida molt sacrificada per poder mantenir la
família, calia aprofundir més en el seu estudi i per això ens vam proposar
ampliar el tema. La gent treballadora ha de ser la protagonista de la història
i els que més han patit han de tenir més protagonisme. Aquesta era la nostra
filosofia. Amb la publicació de Els masos de Benassal (llibre que considero excel·lent en el seu
contingut i maquetació) donàvem compliment a aquest objectiu.
Però la vida característica dels masovers no s’ha de
generalitzar de forma simplista perquè ella depenia molt del tipus de mas en el
que vivien i treballaven. Hi havia masos situats a prop de poble o ben
comunicats que permetia als seus habitants estar ben relacionats socialment
(comerç, festes, visites a familiars, metge, exercir de regidors, etc.), amb
bones i extenses terres de conreu que els permetia gaudir d’una economia
sanejada i benestant i tenir, fins i tot, criats, pastors o jornalers temporers
(especialment en temps de sega). En canvi altres masos eren petits, amb una
economia pobra i bàsicament de subsistència, sense aigua a prop, i allunyats del poble i amb camins de
ferradura que els dificultava la relació social i la comercialització dels seus
productes. Cal recordar, però, que els masovers tenien el costum d’ajudar-se
entre ells i d’ajuntar-se en festes determinades en alguna masia de la contornada que es
constituïa com a centre de reunió. Organitzaven bureos, comentaven notícies,
jugaven a cartes, etc.
La vida del masover era per una part gratificant: contacte
directe i diari amb el cicle anual dels conreus i de la natura, amb el bestiar
i els diferents animals domèstics,
gaudien d’espais oberts, de paisatges
i vistes extraordinàries, de la quietud i del silenci, etc. Per contra el treball era dur i constant. Es
treballava sempre de sol a sol i fins i tot per la nit si s’havien de munyir
les ovelles i les cabres i fer formatge (a aquesta feina les dones li deien
“anem a descansar” perquè no paraven en tot el dia i aquell era el moment de
poder seure una estona a la vora del foc). Es treballaven tots els dies de
l’any sense excepció (“si un dia havies d’anar a una boda, primer havies
d’arreglar tots els animals” -Milagors, del mas de Monterde-. “Si un dia feies festa,
al dia següent tenies el doble de faena” -Vicent del mas de Monterde-. “Antes
d’anar per la tarde als bous al poble havíem de segar tot el matí” -José, del mas de Corbó de
Baix-. Sempre depenen del temps i preocupats perquè no es malmetés la collita.
També sortien dificultats quan es posaven malalts o les dones havien de donar a
llum. No sempre el metge podia anar de seguida ni podia fer el seguiment
adequat. Dificultats per assistir amb
regularitat a l’escola perquè sovint en
determinades èpoques feien falta per ajudar en les feines agrícoles, per treure
la rabera, o -en el cas més específic de les xiques- per tenir cura dels seus germans més petits.
El no disposar de llum elèctrica també era un problema tot i que ja estaven
acostumats a funcionar amb la simple llum del foc de la llar o dels
cresols. Les nevades intenses els
deixaven incomunicats durant uns dies.
Per què creieu que avui
els joves no volen ser masovers o
agricultors? Certament hi ha algunes persones romàntiques que, cansades del
soroll i del ritme frenètic de la ciutat, enyoren el camp. Però la realitat
s’imposa perquè resulta difícil restaurar un mas abandonat o posar en
funcionament una unitat productiva que sigue rentable. Les inversions que cal
fer en obrers i maquinària i els preus baixos dels productes agrícoles ho fa
prohibitiu.
-I tot a partir dels
ulls d´una xiqueta de dotze anys, per què? És difícil treballar tenint com un
dels elements centrals una xiqueta de dotze anys? S´ha de retornar a la
infantesa, no?
L’origen
de la novel·la està en el treball que vam realitzar el GRMH en els primers anys
del 2000 (Benassal segle XX i també Els masos de Benassal) per al que
vam entrevistar gent del poble i dels
masos que ens van contar històries colpidores en relació als maquis. “Després
de llegir l’apartat dedicat als maquis no he pogut dormir en tota la nit”, ens
deia amb molt de sentiment una dona del poble.
Em vaig adonar que aquesta història tenia molts buits per omplir,
mereixia ser ampliada i aprofundida perquè fos coneguda i valorada i, sobretot,
perquè es recuperés l’honorabilitat dels que el 1948 van ser massacrats sense
haver comés cap delicte.
La figura de Paquita Beltrán -Sofia en la novel·la- , filla de Manuel Beltrán -Amadeu en la novel·la-,
d’onze anys en el moment en què passen els fets, em va semblar des d’un principi
fascinadora. En l’entrevista que li vam
fer per al llibre de Benassal, segle XX
va demostrar tenir una excel·lent memòria i una disposició completament oberta
i sincera a parlar del que va viure tot i ser una història terriblement tràgica
(el seu pare és un dels executats per la Guàrdia Civil) i dolorosa per a
ella. Vaig comprendre que el seu
relat i la riquesa que contenia em podia
servir perfectament com a nucli central de la novel·la. A mi em va encantar la
ingenuïtat i innocència en què va viure i explicava tots aquells fets que ella
no acabava de comprendre però que van determinar la seva vida futura: la mort
del pare, l’accentuació de la malaltia de la mare, pobresa, sofriment,
marginació social, solitud, emigració,... Cal recuperar la vida de la gent que
va sofrir en aquells anys del franquisme, donar-los visibilitat, i fer un
reconeixement de la seva dignitat i de la forma tan humana i generosa en què
van afrontar les contrarietats que van haver d’afrontar amb posterioritat
(serenor, absència de rancor, perdó, reconciliació, estimació fins i tot als
qui els van fer mal,...). Per la meva part puc dir que he guanyat una amiga que
m’ha acompanyat també en moltes de les
presentacions que he fet de la novel·la.
Estic
segur que a alguns els haurà desconcertat el títol de la novel·la -La xiqueta de les sandàlies de pell de porc- i s’hauran
preguntat: què tenen a veure unes sandàlies de porc amb el moviment
guerriller i amb la tragèdia que narrem?
Doncs té molt a veure. Quan vaig sentir de la veu de la Paquita (la
“Sofia”) el relat de com el seu pare li feia sandàlies de cotna de porc perquè
anés millor calçada quan sortia a
pasturar la rabera, vaig comprendre de
cop que l’anècdota, aparentment
insignificant, era expressió de dues coses: de la gran pobresa en què
vivien i de l’estimació profunda dels pares. Aquesta pobresa i el malestar que
causava és la que ens explica perquè
alguns masovers, arriscant les seues vides, donaren suport dissimulat als
guerrillers quan passaven a prop dels
masos. Si no en donaven ells que tenien sentiments republicans, qui els en
donaria?
-També
és una novel·la que s´aproxima al franquisme, a la dictadura, a la repressió
del franquisme, sobretot al damunt dels maquis i sobretot a les injustícies. Per
què incorpores aquests elements o és quelcom com a forçat i necessari? Per què la trama es centra amb el món masover com a
un dels factors principals amb tot això en conjunt?
En
la novel·la he tingut molt d’interès d’introduir la descripció d’aquest ambient
i context rural perquè crec que s’està perdent el que ha representat el camp i
el que encara representa,
especialment el coneixement i domini de
la natura, de les activitats agràries i ramaderes i el seu aprofitament per donar vida. Tenim el
perill que totes aquestes experiències que són un pou de cultura i de saviesa
es perdin. Cal transmetre-les a les noves generacions perquè no en saben quasi res de tot això
(tampoc de l’època franquista). Aquest coneixement ens fa falta per valorar el
treball i l’esforç humà que hi ha darrere d’un pa, d’un formatge,
d’unes patates, d’un got de llet o de vi, d’una casa, d’un vestit fet de
llana o de cotó. També per valorar la lluita per la llibertat i la democràcia
que ara tenim. La cultura rural (amor a
la terra i a la natura, saber fer-la productiva,...), igual que la cultura
obrera de les ciutats industrials (professió, avenços tècnics, associacionisme,
lluites per millorar les condicions de treball,...), son dos cultures en
majúscula que no hauríem de deixar perdre en la vida
rural que jo vaig viure de petit i va marcar la meva vida, que
coincideix en l’espai i quasi en el temps amb la Paquita i la història tràgica
d’unes persones que van ser detingudes, empresonades, torturades i assassinades
sense judici, aplicant-les la Ley de Fugas. Aquestes persones mereixen recupnova
societat de la informació i de la comunicació. I les dos, atenció!, estan en perill.
La novel·la intenta conjugar
adequadament la informació sobre com era la vida rural que jo vaig viure
de petit i que va coincidir en l’espai i quasi en el temps amb la de la Paquita (la casa seva era al
costat de la meva) i la història tràgica d’unes persones que van ser
detingudes, empresonades, torturades i assassinades sense judici, aplicant-les
la Ley de Fugas. Aquestes persones mereixen
recuperar davant la societat la seva dignitat -com a persones mai la van
perdre- trepitjada i denigrada per un Règim autoritari que eliminava sense
escrúpols els seus adversaris i els qui
no pensaven com ells. Sempre m’he preguntat com era possible que uns
masovers que vivien aïllats, sense saber
massa de lletra, sense cap tradició associativa important que els ajudés a
formar-se i els empenyés a tenir
ideologies fortes o radicals, tingueren conviccions profundes republicanes i
capacitat per posar en risc la seva vida ajudant persones, a uns guerrillers que -amb més o menys encert, amb tàctiques
adequades o errònies, que de tot en va haver- el que volien era simplement que
tornés la democràcia al país i que la gent tingués millors condicions de vida?
Alguns dels executats no van tenir mai contacte amb els guerrillers però tenien
un passat republicà i això ja era motiu per fer caure sobre ells la ira dels
dirigents del Règim.
Tenir una ideologia republicana o estar afiliat a un partit
republicà era suficient motiu per ser empresonat, torturat i assassinat. La raó
és molt fàcil d’entendre: perquè la cultura republicana comportava la idea de
llibertat, igualtat, democràcia, participació, ciutadania activa i responsable,
justícia social, reconeixement dels sindicats, drets humans, llibertat religiosa per a totes les confessions,
separació de l’Església de l’Estat, escola pública gratuïta i unitària, etc.
Totes aquestes idees anaven en contra de
la filosofia del nou Règim i per això calia eliminar els que les defensaven.
-Amb novel·les com
aquesta es pretén donar un punt de vista, no sé com a més objectiu de tot
plegat… de la història que fins ara només va escriure el franquisme?
Malauradament la història escrita pel franquisme continua
present -i de què manera- en les generacions majors. Encara la brasa de l’odi
no s’ha apagat de tot en el seu cor. Aquest fet el vaig descobrir a mesura que
entrevistava la gent per al treball d’història sobre Benassal. La concepció que
guarden dels maquis i dels qui els donaren algun tipus de suport –per posar un
exemple concret- encara és la mateixa que va inculcar el franquisme: bandolers,
lladres, extorsionadors, assassins, etc.
Cal
recordar que la guàrdia civil, les autoritats, els periodistes, etc. quan
redactaven informes o parlaven d’ells tenien prohibit utilitzar les paraules
“maquis”, “ressistents”, o “guerrillers”
que tenien una càrrega llegendària en aquell moment per la seva lluita contra
el feixisme i per la democràcia. A
França, Itàlia, etc. com van guanyar van ser herois, aquí com van perdre es van convertir en villans. Bé, segons la
directiva del Règim els havien de citar o escriure sempre com “assassins”,
“malfactors”, “delinqüents”, “lladres”,... i la gent va acabar per
acceptar-ho perquè posicionar-se en
contra de les tesis oficials era arriscat i comportava problemes. Expressament exageraven les seues accions
violentes (fins i tot els hi atribuïen les que feien les contrapartides) i ocultaven les intencions assenyades de la
seua lluita: un millor repartiment de la riquesa i el retorn a un règim democràtic que el dictador havia
enfonsat per la força de les armes.
“Volem que tots puguen menjar bé i que
torne la democràcia”, li deien a Rosa Elena, la masovera del mas de Monterde,
els dos maquis que van passar un dia pel seu mas.
Però en l’actualitat cal reconèixer que des de les escoles, universitats, centres
culturals, grups de recuperació de la memòria,
historiadors, etc. s’ha treballat –no tot el que voldríem- per refer una
història de forma més objectiva que mostrés els clarobscurs que hi van haver en
tots el bàndols però que recuperés especialment la forta repressió exercida pel
Règim sobre les classes treballadores. En la espanya de Franco no hi va haver
reconciliació sinó victòria i opressió d’un bàndol –els vencedors- sobre
l’altre –els vençuts-.
-Vols reivindicar
quelcom?
Voldria
que quedés clar que aquesta novel·la no és una història entre bons i dolents,
ni pretén reobrir ferides, és una novel·la per a la reconciliació. De fet reconciliació i memòria històrica són dos temes que es reforcen
mútuament. Malauradament la reconciliació és un tema que encara no tenim ben tancat, encara hi ha
persones que no han pogut enterrar els seus familiars morts durant la guerra i
la postguerra, que no han pogut fer el dol pels seus. Encara a dia d’avui hi
han 114.266 persones desaparegudes. La Llei de la Memòria Històrica ha volgut corregir aquesta situació però no
ho ha aconseguit del tot perquè un sector de la societat espanyola no ha
comprés el sentit d’aquesta reparació i ho ha interpretat com l’inici d’una
nova confrontació. El perdó no comporta la ignorància o
l’oblit. Oblidar els crims del franquisme seria una gran immoralitat. Cal saber
el que va succeir, i conèixer la veritat de la vulneració dels drets més
elementals de les persones, reparar la seva memòria i restituir la seva
dignitat. Sense demanar perdó i saber perdonar no és possible avançar en el
camí de la reconciliació. Les dies actituds formen part del gran misteri del
cor de les persones. La novel·la ens mostra que més enllà dels sempre desitjats
perdons institucionals la veritable
reconciliació és fa en el cor de les persones. Així ens ho demostren la Sofia
(la Paquita) i la Josefina (la Pepita), la filla de José Fabregat (Xavier, el
pintor), també executat al costat de Manuel Beltrán (Amadeu). I una forma clara i nítida de demanar perdó
podria ser declarar nuls tots els judicis sumaríssims amanyats i manipulats
fets en la postguerra, que comportaren
presó i pena de mort per als encausats. Després de tants anys de
democràcia ni els partits de dreta ni els d’esquerra que han governat en el país han segut capaços
de solucionar aquest tema. Però tampoc la ciutadania ens podem treure la
responsabilitat de sobre, també nosaltres hem restat massa passius en tot allò
que vèiem no era just.
-Quan es va prohibir la vida a les masies… es va perdre quelcom
més que la un “manera de viure”, un tarannà,
no?
L’emigració va tenir com a causa fonamental l’econòmica, és a
dir, la gent emigrava perquè no podia cobrir les seves necessitats vitals, no
podien gaudir de les comoditats que introduïa la nova societat de consum,
passaven gana, i no veien futur per a la família si es quedaven al camp. Però
també va tenir una causa política. Molta gent abandonava els pobles i els masos
per fugir de la repressió del Règim i d’un clima que es feia irrespirable per la
persecució contínua que patien a l’estar marcats com a rojos i haver passat per
la presó en la postguerra. L’ordre que va donar el govern de tancar
determinats masos per tal que els
guerrillers no pogueren tenir cap tipus de suport en la seva activitat, va
repercutir en una pèrdua del pes rural en el conjunt dels pobles de les
comarques que ens ocupen. Va provocar la desaparició de moltes unitats
productives que hagueren pogut perdurar en el temps i que preservaven les zones
de pastura, els boscos i els camins i donaven vida a la muntanya, i a la llarga
també el trasllat de les escoles rurals al nuclis urbans.
-I hi han coses que no
es recuperen mai, no?
Dons no, no solament l’estil de vida del masover, difícil ja de
recuperar, sinó sobre tot la pròpia vida
–com va ser el cas dels que van morir afusellats en la Mola Garumba- que ja no
poden tornar a la vida. Cap mesura
posterior per important que sigue pot
compensar o donar satisfacció a la mort d’un individu. Però mostrar la història
d’aquestes persones treballadores mortes injustament és una forma de torna-les
a la vida, de recuperar la seva dignitat i la dels seus familiars, de fer
justícia.
-El lloc d´on tu vas
nàixer, d´on tu ets, està carregat d´aquesta manera de viure. Com la recordes,
com te la van contar els teus?
No me la van contar, l’he viscuda en pròpia persona, he gaudit
d’ella personalment, i la recordo amb orgull i profund agraïment. La meva
infantesa va transcorre al poble – a 20 metres d’on vivia la Paquita- i quan
vaig sortir a estudiar no vaig perdre mai el contacte amb el poble i la seva
gent. L’any 1975 vaig emigrar a Badalona on he viscut pràcticament fins fa poc.
En les meves classes –a l’institut i també a la universitat- sempre feia relació al meu poble, Benassal, sempre
explicava esdeveniments, anècdotes i aspectes del món rural. Un final de curs
un alumne de Batxillerat ve a veure’m i em diu: “profe, porto un regal per a vostè”. I em dóna un dossier. L’obro i em trobo amb
un recull d’anècdotes que durant els cursos anteriors havia explicat sobre el
poble. Com podeu comprendre l’obsequi em va fer una il·lusió enorme. Un altre alumne un dia en acabar la classe se
m’acosta i em diu: Profe, què sort que té vostè”. “Per què”, li pregunto. “És
que vostè té dos pobles i nosaltres solament un”.
-Els maquis, el món
masover, quin paper juguen amb la memòria històrica?
He dit abans que molta gent gran encara conserva la imatge que
dels maquis va donar el franquisme. Els
més joves -amb excepcions- diria que
desconeixen aquesta història. No estan
gaire motivats pel coneixement de la història. Estan sotmesos a una ideologia
neoliberal que la menysprea perquè els poderosos tenen massa coses a amagar ja
que, en gran part, hi ha segut responsables de les guerres, de la pobresa,
l’opressió,... que tant de sofriment ha
causat a la gent. Faríem mal en oblidar el volum de dolor acumulat a través de
la història, no tenim dret a oblidar-lo, no podem oblidar el sofriment de les
víctimes. Explicar als nostres fills i néts, als alumnes, a la ciutadania en
general, el drama que es va viure en la
guerra i en la postguerra forma part del nostre patrimoni emocional, perquè
aprendre del passat ens permetrà construir junts una societat més humana,
pacífica i fraterna. Tan debó donar-los visibilitat compensi una mica el
sofriment que van tenir ells i el seus
familiars. La història no comença ara –de zero-, ni amb la transició.
Abans hi va haver una guerra cruel que va provocar molt de sofriment i una
posterior etapa franquista llarguíssima
i duríssima per a les clases treballadores que convé no oblidar perquè això ens
ajudarà a què no es torni a repetir. Perdoneu-me, però crec que el principal
problema que hem d’afrontar els éssers
humans és el del sofriment de tanta gent perquè la vocació humana no és altra
que viure feliços, en armonia amb la resta de persones i la natura.
El
tema dels maquis encara és per a molta gent un tema tabú del que no convé
parlar. “Per què recordar anys després
fets tan penosos i tràgics?, es
pregunten algunes persones i fins i tot familiars de les víctimes. Altres,
volen fer-se els “progres” dient que el que cal és mirar al futur, no al
passat. Pobra gent! No saben el que diuen. La
ignorància respecte del passat ens està fent molt de mal, ens torna creguts i
orgullosos en pensar que tot ens ho mereixem o que tot comença ara i sobretot, ens impedeix conèixer històries de
vida extraordinàries que són exemples de vida nova i plena de les que podem
aprendre moltíssim. La desmemòria és la mort. El que mata és el silenci. Sense
memòria no som res. Què és una persona sense memòria?, Res!
I una societat sense memòria històrica? Res. Es pot avançar correctament cap al
futur oblidant i menystenint l’esforç i
l’aportació de milions de persones a través des centenars i milers d’anys?
Solament tenim la memòria del que hem fet (memòria que ha de ser profundament
agraïda) que ens ajuda a seguir
avançant. Fixem-nos que la nostra vida
està plena de memorials: aniversaris personals, Primer de Maig, Dia de la Dona, ...
-Amic, ens pots fer cinc
cèntims d´allò en que estàs treballant en l´actualitat?
L’última publicació va
ser EXECUTADA que va veure la llum el mes de maig passat. En ella faig una
aproximació a la trajectòria vital de la Carme Claramunt, natural de Roda de
Berà però posteriorment veïna de Badalona, primera dona executada al Camp de la
Bota en la postguerra, de la qual no se sabia pràcticament res. També analitzo
de forma detallada tot el seu procediment judicial, fet sense les més mínimes
garanties jurídiques ni respecte als seus drets, que acabà en condemna de mort
i execució el 23 d’abril de 1939.
Aquest estiu he publicat dos llibres més que parlen del dolor,
del sofriment, de la solitud, de la mort, de com afrontar positivament els
entrebancs que ens trobem al llarg de la vida, de la necessitat d’acompanyar
els nostres amics i familiars malalts, d’assentar bé els fonaments el nostre
compromís generós per fer un món millor.
Ara tenim concertades vuit presentacions que pensem fer en forma de tertúlia en
la que els assistents puguen comunicar les seves experiències sobre el tema. El
primer llibre (que forma una unitat amb el segon perquè els dos tenen els mateixos objectius i
temàtiques) es titula Els Equips de
Dolor. El tresor amagat de l’HOAC i
mostra las tasca feta per Mn. Josep
Asens, consiliari de la Germandat Obrera d’Acció Catòlica (HOAC) de
Reus, que durant 24 anys (1952-1976) va connectar uns 180 malalts de Catalunya
i d’Espanya a través d'unes circulars (també de visites personals i relació
epistolar) que enviava cada dos mesos per intentar que donessin sentit al seu
dolor, estiguessin ben connectats amb el que passava en el món, i oferiren el
seu sofriment per la causa obrera, per l'HOAC i l'Església. Així
s'incorporaven a l'apostolat obrer i se sentien membres actius del Cos Místic.
El Regne de Déu es construïa amb l'activitat dels sans i amb les pregàries dels
malalts. Els obrers no estaven solament en les fàbriques sinó també en els
hospitals sofrint les conseqüències de l'austeritat de la postguerra, entre
elles la tuberculosi que s’emportava la majoria a la tomba.
El següent llibre l'he
titulat Més enllà del sofriment i la
solitud i en ell faig una reflexió des d'una perspectiva actual sobre el
sofriment, sobre com donar-li sentit i ser ocasió d'obertura als altres i a
Déu. Intento motivar perquè l'acompanyament als malalts no sigui solament tasca
dels que es dediquen a la Pastoral de la Salut sinó pràctica solidària de totes
les persones i grups que vulguen viure de veritat la germanor i la solidaritat.
Recull, apart de la introducció, trenta-tres testimonis de persones amigues que
expliquen com han afrontat malalties greus que han patit o estan patint i també
testimonis de gent que ha tingut cura de malalts (familiars, infermers, etc.) i
de gent desvalguda.
-Emili, com va ésser, com són, els processos de documentació per
a escriure llibres com aquest? I la metodologia de treball?
La novel·la és una novel·la històrica, o també podríem dir que
és una història real novel·lada. Tots sabem que sobre el tema dels maquis tenim
poca documentació. La lluita guerrillera
feta en la més estricta clandestinitat no permetia deixar per a la
posterioritat documents escrits, gràfics i orals. A més la documentació dels
sumaríssims i l’aportada per la Guàrdia Civil en la persecució dels maquis, i
guardada en els arxius militars i del Govern de la nació, estan tots manipulats
per justificar els assassinats comesos. Sense menystenir les dades valuoses que
contenen, el Grup de Recuperació de la
Memòria Històrica de Benassal vam decidir centrar-nos fonamentalment en
recuperar fonts orals, es a dir, en fer gravacions de persones que van viure
els fets. Totes elles aporten informació parcial però molt important sobre els
esdeveniments que passaren en el poble. Per descomptat que també he llegit
bibliografia sobre el tema que t’ajuda a contextualitzar els fets i tenir una
visió àmplia del que va passar. Però davant la impossibilitat de fer una
història rigorosa amb la sola documentació que tenia, vaig optar -amb molt
d’atreviment per la meva part- de fer-ho en forma de novel·la. La literatura et dóna llibertat per barrejar el relat històric amb la ficció,
et permet arribar allà on la història per ella sola no pot, permet posar-te en
la pell de l’altre i imaginar-te què pensava i què sentia en moments de
solitud, en les “nits fosques” per les
quals tots passem en la vida. Permet descriure
amb completa llibertat creativa
els moments intensos dels quals no
queden testimonis perquè es viuen en la solitud més absoluta
(pensaments i sentiments de
l’Amadeu la nit prèvia a la seua mort).
No sé si ho he aconseguit, és l’única novel·la que he fet. Bé,
després vaig fer un relat titulat “En terra estranya” per a un llibre fet en
col·laboració i que porta per títol Històries
de Benassal. Un escenari, vuit narradors. Jo sóc historiador, no novel·lista. Però tot i
les meves limitacions en aquest camp hi ha gent que m’ha dit que li ha agradat
i que ha aprés molt sobre la vida rural i el fenomen dels
maquis. També els ha encantat descobrir la parla característica de la gent de
Benassal i la seva riquesa lèxica. Això em compensa dels molts sacrificis que
comporta escriure i publicar.
Personalment valoro molt les fonts orals. La majoria de llibres
que he fet estan basats en fonts orals. És una metodologia que democratitza la
història, que fa protagonista la gent més marginada, els treballadors del camp
i de la ciutat, les dones, els joves,
els que no saben llegir i escriure, els que teòricament no pinten res. Tots
ells poden prendre la paraula i explicar la seva vida, unes vides admirables pel sofriment que han passat, pel
treball enorme que han realitzat, per la seva generositat i estimació sense
límits.
24231
La xiqueta de les
sandàlies de pell de porc. Emili Ferrando Puig
284 páginas
15.00 euros
Emilio Ferrando Puig
La novel·la està basada en fets
reals de la immediata postguerra i contribueix des de la literatura a la
recuperació de la memòria històrica de les víctimes de la repressió franquista.
És una història novel·lada sobre el món rural centrada en el moviment dels
maquis i la tragèdia que patiren els masovers del meu poble d’origen –Benassal-
per haver-los donat suport; tot mitjançant la mirada d'una xiiqueta de 12 anys.
Emili Ferrando Puig (Benassal, Castelló, 1948). Ha realitzat estudis de
Magisteri i Teologia, i és doctor en Geografia i Història per la Universitat de
Barcelona. El 1975 es traslladà a Badalona, on treballa a l'IES Barres i Ones
com a professor de Ciències Socials. És també professor d'Història Política i
Social Contemporània de la Facultat de Ciències de la Comunicació Blanquerna.
_____________________________________________________________________
Cazarabet
c/ Santa Lucía, 53
44564 - Mas de las Matas (Teruel)
Tlfs. 978849970 - 686110069