La Librería de El Sueño Igualitario
Cazarabet conversa con... Jordi
Casassas, autor de “La voluntat i la quimera. El noucentisme català entre la
Renaixença i el marxisme” (Pòrtic)
La voluntat i la
quimera.
Jordi Casassas escriu
per a Pòrtic un llibre que va sobre el noucentisme català entre la Renaixença i
el marxismo.
Amb aquest llibre
va aconseguir el Premi Carles Rahola
d´assaig 2016.
El llibre, editat
per Pòrtic dins la col-lecció PVISIONS,
Allò que diu la
sinopsi:
La voluntat
i la quimera fa una lectura nova d’aquest moviment dins del seu temps, que a
l’Europa occidental transcorre entre les darreries del segle XIX i
l’impacte de la Gran Guerra. El noucentisme no és, per tant, un fenomen
privatiu de Catalunya i, molt menys, el refl ex exclusiu dels interessos
de la burgesia local. Per altra part, el noucentisme, lluny de ser un
parèntesi conservador entre l’esclat progressista del modernisme i la
irrupció moderna i “proletària” de les avantguardes (com es va consolidar
en la interpretació dels anys seixanta del segle XX), representa una de les
tres grans cosmovisions que determinen la dinàmica cultural política de la
contemporaneïtat catalana, al costat de la renaixença romàntica i del
marxisme. Així doncs, considerem que el temps llarg del noucentisme es
produeix entre les darreries del segle XIX fins a la irrupció marxista dels
anys seixanta del segle XX.
Ens
agradaría saber-hi què és el Premi Carles Rahola d´assaig.- El premi Carles
Rahola d'assaig és un premi literari d'assaig en llengua catalana que forma
part dels Premis Literaris de Girona. És atorgat per la Fundació Prudenci
Bertrana. Creat el 1980, es concedeix durant el mes de setembre a la ciutat de
Girona. A aquest premi s'hi poden presentar assaigs de tema lliure, oberts a
qualsevol camp del pensament (filosòfic, científic, literari, històric, polític
i estètic), en l'àmbit cultural catalài l'obra guanyadora és editada per
Edicions Proa.
Anem a
documentar una miqueta més els altres llibres que han rebut aquest Premi, https://www.grup62.cat/premis/premi-carles-rahola-dassaig/26#edicion-2016
L´autor,
Jordi Casassas:
Aquest
Catedràtic d´Història Contemporànea a la Universitat de Barcelona, membre de la
Secció Històrico-Arqueològica de l´Institut d´Estudis Catalans. Director del
Grup d´Estudis d´ Història de la Cultura i dels intel-lectuals i del seu
portaveu Cercles. Revista d´Història Cultural. Actualment és president de
l´ Ateneu Barcelonés i rector de la Universitat Catalana d´ Estiu. Cal remarcar
entre les darreres publicacions, les següents: El temps de la nació. Estudis
sobre el problema polític de les identitats--2005--. L´Ateneu
i Barcelona. Un segle i mig d´acció cultural—coordinador i coautor—(2006). La fàbrica de les idees.Política i cultura a
la Catalunya del segle XX (2009). Les identitats a la Catalunya contemporània (coordinador
i coautor) (2009) i La nació dels catalans. El difícil procés de la nacionalització de
Catalunya. (2014)
Noucentisme: https://ca.wikipedia.org/wiki/Noucentisme
Modernisme: https://ca.wikipedia.org/wiki/Modernisme
Regeneracionisme: https://ca.wikipedia.org/wiki/Regeneracionisme
Cazarabet conversa
amb Jordi Casassas:
-D’on surt aquest llibre? Què ve a omplir?
-A vegades convé
mirar enrere per entendre millor el passat?
-I tant! Sempre, i molt especialment en els
moments de crisi i en els que percebem canvis importants. Això ho crec com
historiador i com a ciutadà. Va ser el gran pensador i historiador alemany Koselleck qui va dir que
tant els individus com les col·lectivitats vivim en la intersecció que es
produeix entre les nostres experiències
del passat conjuntament (o si es vol filtrades) per les nostres expectatives (o
la falta d’elles) de futur. Per altra banda, vivim en el Mediterrani, un espai
històric de fractura i d’ al·luvió, un espai pobre on cal repartir-ho tot i on
les tensions crispen sovint els posicionaments i les actuacions. El Mediterrani
és l’espai dels localismes i de les capelletes i, per tant, és necessari
entendre’n la història si volem moure’ns amb una certa consistència. Finalment
el món contemporani és el món de la precipitació del temps històric, amb el que
ens allunyem amb gran rapidesa dels nostres referents (no cal dir els dels
nostres pares o avis que haurien de ser la perspectiva de la nostra experiència
vital). Si no volem viure en la inconsistència més absoluta estem obligats a
fer un esforç immens per conèixer el nostre passat col·lectiu. Es tracta d’un
esforç enorme en una civilització del consum que sacralitza el present en funció
d’un futur hipotètic però que només es posarà al nostre abast si entrem de ple en
el sistema. Durant un temps es va dir molt allò de conèixer el passat per a
poder transformar el futur. Potser ha arribat l’hora de recuperar aquesta
utopia per saber on posem els peus quan volem avançar.
-Com es pot llegir
al teu llibre, el noucentisme va molt més enllà de la cultura?
-El
concepte de cultura és molt ampli i ha mogut muntanyes de reflexions entre els científics
socials i humans. Però, a més, la cultura en una àrea que no disposi d’un estat
propi difumina encara més els seus contorns. A tot arreu la cultura és política
i des de fa molt temps també és economia, és indústria i és mercat;
paral·lelament, els agents culturals, els creadors i els distribuïdors de
cultura tenen una propensió podríem dir que natural a fer política en els seus
graus més variats. En el món mediterrani, on l’estat té una capacitat
disminuïda d’ocupar els seus espais públics de responsabilitat, en especial, i
des de finals del segle XIX, d’ocupar-se de la tasca de nacionalització de les
seves masses, els intel·lectuals i els professionals liberals tendeixen a
ocupar d’una manera quasi natural molts dels espais que hauria d’ocupar aquest
estat. En aquest sentit fan feina substitutòria ocupant molt del seu temps en
activitats que no són pròpies de la seva professió o àrea d’ especialitat. El
catalanisme, entès com la suma d’un sentiment i d’una acció, des del segle
XVIII ha anat prenent consciència fins i tot en una fase pre-política que
exercia aquesta funció substitutòria al
marge d’un estat que no els solucionava res. Prat de la Riba es convertirà
aviat en l’exemple paradigmàtic o en el prototipus d’aquest intel·lectual
intervencionista i substitutori.
-Quin lloc ocupa el noucentisme dins la cultura catalana?
-Penso que
ocupa un lloc central (temporal i qualitatiu) en una contemporaneïtat àmplia
que abastaria els segles XIX i XX. I, això, sobretot, perquè és molt més que un
moviment cultural. Cal entendre que la dinàmica catalana dintre l’estat liberal
espanyol va ser realment molt tensa i convulsa: durant el segle XIX Barcelona
va viure més dies sota estat de guerra i/o de suspensió de garanties
constitucionals que no pas en normalitat; i durant el segle XX va patir quasi
cinquanta anys de dues dictadures especialment anticatalanes disposades a
acabar amb el ventall institucional català i a anorrear la cultura i la llengua
catalanes. I això, comptant amb la pervivència d’un estat empobrit, amb una
baixa capacitat d’incidir en la realitat i dominat per una oligarquia de base
agrària aliada de l’Església i de l’Exèrcit com a forces clarament
retardatàries. Totes plegades constituïen un bloc de poder que no va demostrar
cap sensibilitat ni cap voluntat de treballar per promocionar una àrea
industrial i urbana com la catalana; sovint, tot el contrari. No és estrany,
doncs, que entre els sectors burgesos econòmics, culturals i de les professions
liberals es conformés una manera de sentir i d’actuar que podríem denominar un
intervencionisme substitutori en relació a aquelles mancances. Fa molt temps
que en funció d’aquest rol públic vaig encunyar el terme del sector
intel·lectual-professional i que vaig explicar el paper cabdal que aquesta gent
va desenvolupar en la Catalunya contemporània. El noucentisme va ser l’etapa
més brillant d’aquest intervencionisme amb el plus que va representar que els seus representants sabessin o poguessin lligar l’acció cultural
amb un projecte polític: em refereixo al
catalanisme polític que es va constituir des de finals del segle XIX i que de
de molt aviat es va expressar tant en la seva versió conservadora com en
l’esquerrana i progressista.
-Pots explicar els
llaços que hi ha entre el regeneracionisme i el modernisme i el noucentisme?
-El que
justifico en el meu llibre és que el regeneracionisme, el modernisme i el
noucentisme representen tres fases d’un mateix procés. Em refereixo al procés
de l’intervencionisme modern del sector intel·lectual-professional, en aquest
cas català. Aquest procés es va aguditzar i es va fer conscient una mica per
tot arreu del sud d’Europa, a partir de les lliçons que es podia treure de la
contundent derrota francesa en la guerra franco-prussiana (1870), del gran
impacte que va tenir la Comuna de París (1871) i de la crisi
econòmica-financera (1873) que posava fi a l’era d’esplendor europeu iniciada
després de la derrota napoleònica a l’inici del vuit-cents i que havia permès
el gran desenvolupament comercial, industrial i urbà així com la fase àlgida de
l’expansió colonial. Aquests impactes concatenats van aixecar una onada inicial
de pessimisme en el sud endarrerit i convuls on es veia un cop més com
s’allunyava la possibilitat d’assimilar-se als poderosos del nord. Aquest pessimisme
es va voler contrarestar amb una reacció (el despertar d’una consciència de la
necessitat de reaccionar) que a casa nostra coneixem com el regeneracionisme;
l’intent desesperat d’europeitzar el sud per poder fer front a les exigències
de la modernitat és el que identifiquem com el modernisme que, fet i fet, va
representar un corrent molt intel·lectual i individual, de gent mig perduda en
el context de crisi global de finals del segle; finalment, aquesta
intel·lectualitat es va convèncer de que sense una política i l’ocupació de les
institucions des de les que actuar sobre la societat en crisi seria impossible
reaccionar: aquesta darrera fase més plena és la que identifiquem com el
noucentisme. A més, la influència d’un d’aquests tres corrents sobre els
posteriors va resultar acumulativa, molt més enllà d’algunes proclames enceses
de desqualificació dels precedents, per altra banda tan naturals entre
intel·lectuals que miren de consolidar el seu lloc al sol.
-El noucentisme és
exclusivament català?
-Entès el
noucentisme com l’acabo d’explicar podem dir que va ser un corrent/moviment que
es va donar una mica per tot arreu a cavall dels anys finals del segle XIX i
els primers del nou-cents, encara que de manera especial en el sud d’Europa. És
evident que el nom que pren a Catalunya, el noucentisme, molt plàstic perquè a
més identifica un temps històric, serà privatiu d’aquesta àrea. Però les
característiques essencials del moviment les trobarem en la mobilització dels
intel·lectuals d’altres bandes, tot i que a vegades costin d’identificar perquè
a cada lloc es va actuar segons la particularitat de la seva pròpia dinàmica
històrica. A Castella, el moviment regeneracionista lligat a la crisi colonial
de finals de segle i l’agrupament de la gent de cultura al voltant de la
Institución Libre de Enseñanza en podria ser un equivalent, continuat uns anys
més tard pel grup que va voltar Ortega y Gasset i la revista Faro; mai
tingueren, però, la possibilitat d’influir en la política real. A França trobem
la gran mobilització que va provocar l’esclat de l’afer Dreyfus, els grans
escàndols que envoltaren els cassos de corrupció política-financera o l’ascens
del moviment republicà laïcista (radical-socialista), els quals portaren a un
primer pla una intel·lectualitat equivalent; el cas més similar, però, va ser
el de la mobilització dels
intel·lectuals i els universitaris conservadors que s’acabaren agrupant en la
Acció Francesa. Tot amb tot, ben aviat els radicals-socialistes es varen
convertir en els guardians de la cultura política oficial defensada per l’estat
parisí i els conservadors es veieren fora criticant aferrissadament el sistema
parlamentari per corrupte i allunyat del poble, amb el qual varen anar portant
la seva cerca de les vertaderes arrels nacionals cap a postures que
esdevindrien al cap de poc temps el fonament del feixisme. A Itàlia, el
criticisme intel·lectual no va poder connectar amb cap corrent polític en mig
de la gran crisi finisecular del sistema polític-institucional del risorgimento
i de la unificació; això els va portar cap a postures d’un clar elitisme
acadèmic; la urgent reforma de l’estat i del sistema polític els quedà massa
lluny i és per això que molts d’ells abraçaren el primer feixisme que els
prometia una possibilitat d’intervenir. És clar que la deriva del feixisme va
causar moles frustracions en una intel·lectualitat empesa per una voluntat
intervencionista de regenerar la nació. La particularitat del noucentisme
català és que no va tenir una voluntat d’ocupar l’estat, una estructura de
poder que seguien veient molt allunyada i aliena dels seus interessos
modernitzadors. El seu objectiu principal va ser “regional”, centrat en la
conquesta de les institucions locals per poder orientar-les a servir a la
modernització interior. En aquest sentit els noucentistes varen fer el camí
invers als seus corresponents espanyols i europeus; van evolucionar des de
posicions individualistes, conservadores, tradicionalistes i sovint integristes
cap a la necessitat d’actuar a l’interior del sistema liberal parlamentari i
molt sovint democràtic.
-Podríem afirmar
que Prat de la Riba va ser el personatge noucentista més rellevant?
-Enric Prat
de la Riba (1870-1917) va ser, sense cap mena de dubtes, qui millor va
caracteritzar aquest corrent noucentista que hem presentat fins aquí. Ell
provenia d’una família pagesa de l’interior de Catalunya, ultracatòlica i
propera a la sensibilitat que havia volgut representar el carlisme (encara que
no hi milità mai). Des d’aquí, i en contacte amb l’ambient barceloní de finals
del segle XIX, va anar evolucionant cap a postures liberal conservadores. Al
mateix temps era un intel·lectual format en una perspectiva cosmopolita a la
biblioteca de l’Ateneu Barcelonès, que va acompanyar i dirigir sovint tots els
intents de convertir el catalanisme cultural en un corrent intervencionista i
polític. Un cop posat en marxa, Prat en va ser el líder indiscutible. Finalment
hem de destacar, i aquí entren en joc les seves aptituds personals, que Prat de
la Riba va actuar d’una manera gens habitual ni en el món intel·lectual ni en
el medi polític d’una àrea que tenia els tics típics excloents dels medis
intel·lectual així com del polític tant característics de l’apassionament
mediterrani. Prat es va llençar a l’obra intervencionista de govern donant joc
a tothom i cridant per a llocs de responsabilitat a aquells que va creure més
capacitats per a desenvolupar-los, sense considerar la seva militància
política: així, un dirigent conservador va cridar a republicans i socialistes
sense dubtar. Prat va morir molt jove, encara sense arribar a la cinquantena,
en plena Gran Guerra. Per tant, no sabem quina hauria estat la seva evolució en
aquell període tant conflictiu que es va obrir en finalitzar la guerra general
l’any 1918. Fins poc abans de morir va dirigir la política intervencionista a
Catalunya (que en cercles regionalistes es va conèixer com la política del
“Catalunya endins”). Però en els moments complicats no dubtà a escriure
manifestos i altres textos programàtics per definir estratègies del catalanisme
en relació a l’acció governamental i/o parlamentària (el que es va conèixer com
el “Catalanisme enfora”). El seu llibre La
nacionalitat catalana (1906) es va considerar de seguida com el breviari
del catalanisme noucentista i la seva responsabilitat central en la posta en
marxa de la Mancomunitat de Catalunya l’acció noucentista de major
transcendència.
-Quina petja ha
deixa el noucentisme a Catalunya?
-La petja
que el noucentisme ha deixat a la Catalunya actual és fonamental. Cal tenir present
que l’obra del noucentisme es va perllongar fins a les acaballes de la guerra
civil (1939) a través de la seva democratització durant l’etapa republicana i
d’uns noucentistes absolutament compromesos amb l’acció cultural i educativa
que liderava la Generalitat autònoma. Seria impossible ni tant sols parlar de
l’acció republicana en aquests camps si la Generalitat no hagués pogut comptar
amb la inèrcia, les institucions i el personal posats a punt per l’anterior
Mancomunitat. Cal tenir molt en compte la cronologia republicana. El regim
instal·lat l’abril de 1931 va viure en relativa normalitat fins l’octubre del
1934 i del febrer de 1936 fins l’any 1939, bàsicament dins l’excepcionalitat bèl·lica. Total 6 anys
escassos transcorreguts entre crisis, una inestabilitat creixent i la guerra,
per tant un temps del tot insuficient per dissenyar, pressupostar i executar
una obra de govern que pogués aspirar a transformar mínimament la societat
catalana. Després sabem que el franquisme es va dedicar amb especial aferrissament
a desmantellar tota aquesta obra doncs intuïa que es tractava segurament del
fonament més real sobre el que es sustentava
la identitat col·lectiva dels catalans així com la seva capacitat de
resistència com a poble. No és estrany, doncs, que aquesta resistència es
volgués recolzar inicialment en aquell disseny noucentista de país, en
l’Institut d’Estudis Catalans o els Estudis Universitaris Catalans en
clandestinitat, en la pedagogia moderna que ara es voldrà recuperar sota
l’etiqueta de Marta Mata, en els col·legis professionals de metges,
arquitectes, etc. que reivindicaven la seva història anterior i en un llarg
etcètera en el que sempre hi trobem l’arrel noucentista.
-Cóm es va desenvolupar
tota la feina que hi ha al darrera d’aquest llibre?
-Aquest
llibre és el resultat de molts anys de recerca i de lectures, no només sobre el
noucentisme. L’esforç d’ara ha consistit, fonamentalment, en fixar el guió que
equival a saber que és allò que vols explicar. És clar que, com sempre passa,
un cop establert aquest guió (que ve a ser l’índex del futur llibre ara
provisional doncs és un element de treball) et trobes amb coses que falten – ja
sigui treball d’arxiu o bibliogràfic- tot i que normalment es tractin de temes
de detall. Un historiador, quan fa la
seva feina es veu determinat per dos grans vectors: un d’intern de la
professió, en el sentit de que ha de treballar sabent que s’ha fet fins al moment
sobre el tema que es proposa investigar i on es vol situar per relació a aquell
camp de treball; l’altre vector és extern i determinarà en el fonamental la
forma com explicarà a tercers allò que ha investigat; es tracta de la narració
que rebrà el públic i que ha d’estar en consonància amb les preocupacions
culturals, socials i polítiques del seu entorn i de la seva època: aquesta és
la sensibilitat de present amb la que tot historiador s’ha de preguntar sobre
el passat. Pel que fa a aquest llibre, aquests dos vectors han estat molt
presents des del primer moment han
centrat la feina bàsica que el lector te ara a les mans.
-Pots dir alguna
cosa sobre la metodologia de treball que utilitzes?
-En part ja
acabo de respondre a aquesta qüestió. Per altra banda, quan més gran em faig
menys estic pendent dels aspectes metodològics. Més aviat parlaria d’una
sistemàtica que s’ha anat configurant amb els anys, d’una forma de procedir. I
encara podria afegir que, en el meu cas com en el de molts companys, l’
acumulació de feines i compromisos sovint de naturalesa molt dispersa
dificulta el que hauria de ser normal
desenvolupament de la feina central que un està portant a terme. Soc conscient
que això que dic no és molt “políticament correcte” però no per això deixa de
ser una gran realitat quotidiana. En un cert estadi del desenvolupament
professional costa molt trobar l’espai i el temps adequat per al
desenvolupament sistemàtic que hauria de centrar tot procés de concepció,
recerca i narració d’un tema. Personalment estic convençut que en el treball d’un
historiador és essencial arribar a centrar una idea que pugui convertir-se en
un tema de treball que es refereixi a un tema de relleu; després caldrà
vertebrar aquesta idea i fixar-la en aquell esquema de treball del que parlava
en la pregunta anterior; a continuació s’ha de tenir present que la qualitat
d’un projecte dependrà, en proporció directa, de la quantitat de recerca que hi
ha al darrera; al mateix temps s’ha de considerar que la recerca i la seva
“digestió” depenen en bona mesura del volum de lectures que un fa sobre tots
els temes (especialment les referides al context general del període a
estudiar) perquè les preguntes es fan quan intueixes una resposta i serveixen
en el sentit que tinguis la ment prou oberta per modificar qualsevol partit pres;
finalment, però no per això menys important, al contrari doncs el considero un
element fonamental, tot historiador ha de cuidar molt i molt la part final de
la seva feina, que és la narració; aquesta és la clau de volta que el connecta
amb el públic i és on es condensa tot el seu saber fer.
-En què estàs
treballant en l’actualitat?
-Actualment
estic redactant un llibre general sobre la constitució de la societat catalana
i de les seves identitats en el període contemporani; treballo diacrònicament i
ara em trobo en la conjuntura de la primera Guerra Mundial; ja falta menys,
però la veritat és que tot i que em
costa molt estic il·lusionat amb el està
sortint. Tinc en cartera, ara que m’he jubilat i m’han nomenat professor
emèrit, un projecte de redactar, o millor d’ajudar a redactar amb els
professors més joves del meu Departament, un manual d’història contemporània de
Catalunya que estigui en relació amb el què s’ensenya a la Universitat sobre
aquesta matèria i que pugui estimular curiositats i incitar a nous
especialistes. Finalment hi ha un tema de fons, en el que hi estic treballant
fa anys i encara m’ocuparà força temps més, que es centra en l’anàlisi del
segle XX, sobretot l’europeu, vist des de Catalunya. Veurem...
_____________________________________________________________________
Cazarabet
c/ Santa Lucía, 53
44564 - Mas de las Matas (Teruel)
Tlfs. 978849970 - 686110069