Cazarabet conversa con... David Tormo Benavent, autor de “Víctimes i botxins. La
repressió a Vilalba dels Arcs durant la Guerra Civil i el franquisme
(1936-1945)” (Onada)
La col·lecció La Barcella d´Onada edita aquest llibre
d´investigació històrica sobre com fou i de quina manera la repressió a
Villalba dels Arcs durant la Guerra Civil i el franquisme.
La sinopsis del llibre:
A Vilalba dels Arcs (Terra Alta), la Guerra Civil hi va
arribar amb tota la seva virulència el 22 de juliol de 1936, data a partir de
la qual s’inicia una espiral de violència i repressió que s’allargaria fins al
1945. Primer, a l’estiu de 1936, de la mà dels defensors de la legitimitat
republicana; i després, a partir de l’abril de 1938, per part dels vencedors de
la guerra i els tribunals franquistes.
Des de la teoria de l’alçament de 1936 —que assenyala
Vilalba com l’única població de les Terres de l’Ebre on hauria triomfat la
rebel·lió militar— fins a la documentació del jutge especial per a Vilalba de
1943 —l’únic cas en tot Catalunya en què les autoritats franquistes endeguen un
procés per posar fre a la repressió indiscriminada—, aquest treball analitza
les causes i les conseqüències d’aquella violència per tal de recuperar la
memòria de les víctimes.
La guerra i el franquisme van propiciar un clima en què
la violència política i les revenges personals van trobar terreny adobat, fins
al punt que, en alguns casos, s’arriba a desdibuixar la línia entre víctimes i
botxins.
L´autor, en David Tormo: (Barcelona, 1973). Doctor en
Història Contemporània (UB), està especialitzat en l’estudi de la Guerra Civil
i el franquisme, i la història local i comarcal de la Terra Alta dels segles
XIX i XX. És membre del grup de recerca Necropol: Más Allà del Subtierro (UB),
sobre la necropolítica i les exhumacions de fosses
comunes de la guerra civil. Ha estat director de projectes (2001-2007) i
coordinador tècnic (2011-2020) del Consorci Memorial dels Espais de la Batalla
de l’Ebre (Comebe) i investigador de la UB (2021). És
autor d’un bon nombre d’articles i monografies i col·laborador habitual de la
revista Jorn Nou, del Patronat Pro-Batea. Entre d’altres, és autor o coautor
dels treballs L’ensenyament primari al districte de Gandesa. Teoria i
praxi del model educatiu liberal espanyol (1834-1857) (Podall, 2021); Els
monuments de la batalla de l’Ebre: la lluita per la memòria (UB, 2020),
o La línia del Cinca a la guerra civil. Les fortificacions de la
Generalitat de Catalunya al front d’Aragó (1936-1938) (Onada Edicions,
2018).
Aquest autor ja ha estat en nosaltres….
http://www.cazarabet.com/conversacon/fichas/desperta.htm
http://www.cazarabet.com/conversacon/fichas/fichas1/liniacinca.htm
Cazarabet conversa amb David
Tormo Benavent:
-David,
per què tries Villalba dels Arcs per a dur a terme aquest estudi e investigació
sobre la repressió durant la Guerra Civil i el franquisme?
-Tot i que no hi vaig néixer,
Vilalba ha estat la llar de la meva família materna i, ara també ho és la meva
i dels meus fills. Necessitava saber què hi va passar, més enllà dels rumors i
les converses a mitja veu. Conèixer el seu passat ha estat també un exercici
per conèixer una part del meu passat, i era una cosa que portava per dins i em
calia fer.
-Té quelcom d´especial en quant a
lo diferencial i a lo diferent el cas de la repressió a Villalba dels Arcs?
-Malauradament sí, especialment la
que té a veure amb el període franquista. Tot i que va ser habitual a la
rereguarda controlada pels rebels des de l’inici de la guerra, a Catalunya els
assassinats extrajudicials no van ser tan habituals. En el cas català, la
repressió franquista ja havia emprés, majoritàriament, la via judicial.
A Vilalba, però, hi ha
assassinats de veïns, molt joves, que retornen al poble des dels camps de
concentració i desapareixen. La denúncia d’una d’aquestes desaparicions va
donar peu a una investigació i un consell de guerra contra representants del
règim i de Falange, que els va acabar duent a la presó. No va ser un cas
inusual, n’hi ha d’altres documentats a diversos punts de l’Estat, però no era
l’habitual.
El que no s’ha documentat, ara
per ara, enlloc més de l’Estat és la designació d’un Jutge Especial per
investigar més d’una trentena de causes obertes contra veïns del poble -algunes
ja sentenciades a condemnes a mort- davant la sospita de les autoritats judicials
franquistes de l’existència d’una mena de xarxa de falsos testimonis i
denuncies sense cap mena de base emprades per executar revenges personals. La
investigació del jutge va acabar exonerant trenta veïns i veïnes, en demostrar
que les acusacions i els testimonis de càrrec eren falsos.
-Molts estudis investiguen a les
víctimes de la Guerra Civil i del franquisme, però tu ho fas també amb els
botxins, què t´ha significat això?
-Bàsicament es tracta de canviar
l’òptica. En la repressió, sigui la realitzada a la rereguarda republicana el
1936 o l’executada pel franquisme, en el cas català a partir de la primavera de
1938, les víctimes sempre són l’eix. D’aquesta manera obviem qui en van ser els
botxins i, alhora, com en un territori que va patir les dues onades repressives
aquests papers es van acabar intercanviant entre alguns dels protagonismes
d’aquella tragèdia. Algunes víctimes del 1936 van esdevenir botxins a partir de
1938, i al contrari, alguns dels botxins de 1936 van convertir-se en víctimes un
cop consumada la derrota de la República.
-Mirar als botxins és més
difícil?
-És més difícil perquè sovint
t’hi trobes persones que no t’hi voldries trobar. Et mostra la cara fosca de
molts del protagonistes d’aquells moments i, en un món local rural, com
Vilalba, de la majoria en coneixes al fills i nets, i molts són amics o
familiars.
La guerra desferma el pitjor que
hi ha dins les persones, treu a la llum vells greuges de tota mena i dona
l’oportunitat de passar comptes. Van ser molts els que ho van aprofitar, fos
pel motiu que fos.
Alguns, representaven,
defensaven, els valors de la República, deixant clar que la visió idíl·lica i
pura que alguns han construït d’aquell període és només això, un record
idealitzat. D’altres, gent normal i corrent, només van aprofitar l’oportunitat
per venjar-se d’aquells que els havien fet mal i, com no, n’hi ha que van
trobar la manera de grimpar en l’ascensor social del franquisme, enduent-se per
davant a qui els podia fer nosa.
-Per què
tenen lògica les polítiques de repressió o millor dit per què la va tindre, o
la van voler trobar qui la va practicar--- a Villalba dels Arcs---?
-Les polítiques de repressió
tenen lògica perquè no són fortuïtes ni gratuïtes. La repressió de l’adversari
política té una finalitat, més enllà de la seva eliminació física o el seu
empresonament. Encara que en alguns casos puguin respondre a lògiques locals o
personals, aquest no és un marc d’anàlisi suficient. Les seves lògiques van més
enllà del cas puntual, tenen marcs generals que en la darrera dècada s’han anat
identificant i analitzant.
En tot cas, la repressió és una
eina de terror, una forma de control social que va més enllà de les víctimes
directes. Elimina una part dels adversaris, de forma permanent o temporal, però
avisa a tota la resta del que els pot passar si no s’avenen al nou sistema,
sigui quin sigui.
-La repressió i tot el que
comporta a aquestes terres on el colp d´Estat no va triomfar en un principi i
on la guerra acaba tant tard sent Villalba dels Arcs un dels escenaris de la
Batalla de l´ Ebre , va esdevindre més forta, més
aspra, més dura?
-En el cas de Vilalba la duresa
no té a veure amb aquestes qüestions, de fet la repressió va començar com a tot
arreu, el juliol de 1936, tot i que els executors variaren segons en quines
mans hagués quedat la població.
Les quaranta dues víctimes
mortals de la repressió republicana van marcar, sens dubte, el que succeiria a
partir de l’abril de 1938, amb trenta-tres morts més i desenes d’empresonats i
empresonades. Assegurar que aquesta va ser l’únic element determinant és
impossible, segur que no ho va ser, però hi va tenir una importància destacada.
-Quina lectura ofereix “el relat
franquista” de la repressió franquista?. És diferent segons quan es produeix la
repressió. O sigui varia si és a primeries o a les acaballes de la Guerra? I
com va desenvolupant-se la repressió durant la dictadura?
-El relat de la repressió
franquista no existeix. Per al règim, des del primer minut de la rebel·lió
militar iniciada el 17 de juliol de 1936 i fins avui dia, de repressió no en va
haver. Per ells va haver la necessitat d’aplicar la justícia contra aquells als
que van acusar d’haver subvertit la democràcia falsejant els resultats
electorals del febrer de 1936, haver venut a la pàtria al comunisme estranger o
voler trencar-ne la unitat. La seva violència, encara avui, es ven com a
reactiva, defensiva, provocada pel que els havien fet els altres, d’aquí
l’interès de molts propagandistes -que no historiadors- de situar l’inici del
conflicte a l’octubre de 1934 i justificar tots els crims comesos pels rebels i
el franquisme com una reacció, un acte defensiu, contra la revolució i el
separatisme.
Pel que fa a la seva evolució, es
va passar dels crims extrajudicials, els assassinats sense cap procés previ,
l’anomenat “terror en calent”, a la judicialització
de la repressió. Els consells de guerra buscaven atorgar una pàtina de
legitimitat jurídica als assassinats, no hi havia voluntat de fer justícia,
d’esbrinar si l’acusat o acusada eren realment culpables d’algun crim, només de
justificar que la seva mort l’havia dictaminat un tribunal. I així es va
continuar fent fins a la fi de la dictadura, deixant molts serrells que van
continuar fins ben entrada la Transició.
-Per
cert com va ésser la repressió durant l´època republicana?.- Com influeix
l´esclat, a l´hora, de la revolució?
-La repressió forma part de la
revolució, n’és un element més. En una moment en que la violència formava part
de la cultura popular, de la forma d’entendre y gestionar el món, emprar-la per
eliminar a qui esdevenia un obstacle per assolir els objectius d’un grup social
o polític entrava dins la lògica del moment. Desfer-se d’aquells que
representaven el poder que es volia enderrocar, d’aquells que l’havien exercit
de forma despòtica i cruel, va ser, possiblement, l’eix bàsic de la repressió
en la zona republicana.
En tot cas, es tractava d’una
revolució sorgida des de baix, molt marcada per una revenja de classe, també
tenyida per qüestions personals, es clar, però no dirigida ni orquestrada pel
poder polític o institucional. Aquest, amb la Generalitat al capdavant i les
cúpules dirigents de partits i sindicats, van clamar des del primer moment per
substituir l’assassinat per la justícia dels tribunals populars. Una clam que
no es va sentir en cap moment a la zona rebel, allí la violència va ser
impulsada i controlada per aquells que estaven al capdavant del cop d’estat.
-Quan els franquistes entren a
Villalba dels Arcs, quins escenaris hi troben?
-La documentació no es aporta
aquesta mena d’informació, malauradament. Cal suposar, però, que es van trobar
una població mig buida. Aquells que s’havien significat en els governs del
període de la guerra, en el Comitè o la col·lectivització, van fugir amb les
seves famílies per por -un por absolutament legitimada- de la repressió que
acompanyava a l’exèrcit de “liberación”.
Hi van quedar aquells que no en
volien saber res de la política, els anomenats “neutrals”, que només buscaven
sobreviure i continuar endavant amb les seves vides; i els que tenien un
pensament conservador, de dretes, molts dels quals eren familiars o víctimes
directes de la repressió exercida l’estiu de 1936. Terreny adobat per trobar
addictes al nou regim i els anomenat “indiferents” en la documentació de
l’època.
-En la repressió franquista quan
hi ha de revenja…?.- Villalba dels Arcs és un lloc o, més o menys, tothom es
coneix…les denúncies i els avals estaven al peu del dia?.-Com queda una
població socialment parlant després d´això i com penses o has pogut veure amb
la investigació que s´han anat recuperant?
-Com ja he apuntat, la revenja
personal per greuges de tota mena, on els crims comesos l’estiu de 1936 són una
de les claus de volta, va ser un dels motors de la repressió endegada l’abril
de 1938.
El cost, a nivell social, va ser
la imposició d’un clima de terror, on una minoria, que controlava el poder
local, que va afectar tothom, fossin o no addictes al franquisme. La por va ser
l’instrument de control social del règim, i a Vilalba, com a molts lloc, els
seus representants la van emprar per assegurar-se el control de les seves
petites parcel·les de poder.
Amb el temps, aquella por,
interioritzada per tots, així como la implicació en els crims en “calent” i en
la xarxa de delacions i falsos testimonis, va crear una imperiosa necessitat,
per motius ben diferents, de silenciar tot el succeït, potenciar-ne l’oblit i
mirar endavant, com si no hagués passat.
Alguns, fills d’aquell clima,
encara vivien sota aquella por. El llibre va causar cert enrenou, temences,
però el cert és que, després de vuitanta anys, només en quedava la sensació.
Calia parlar-ne, o, si més no, posar-ho per escrit i a l’abast de tothom.
Desmuntada l’atmosfera de por, el tabú existent, ha estat fàcil, més que un
mur, només en quedava un tel. Encara poden quedar rancúnies en algunes cases,
en algunes persones, però són un minoria que no ens representa com a societat.
-Quan
parlem de repressió enseguida pensem amb un escamot d´afusellament, amb les
presons… però estan els requeriments, l´exili…no. Què ens pots dir?
-Doncs menys del que voldria.
L’objecte d’estudi ha estat la repressió institucionalitzada, els consells de
guerra. Un font molt rica, per ha permès arribar a conèixer fins i tot la
repressió extrajudicial, perquè hi surt descrita i recollida en més d’un cas.
La que no surt, és la repressió
de la quotidianitat, ni els càstigs públics, dels que les dones en foren
víctimes principals, on la humiliació n’era un component central. No hi ha
rastre de la marginació social d’aquells que eren “rojos” o familiars dels
“rojos”, des de l’escola a les festes o balls. Tot això no apareix a la
documentació, i tampoc el llibre, tot i que en va haver d’aquesta altra
repressió.
-Amic David, com ha estat els
procés de documentació i la tasca d´investigació?.- Llibres, documents, arxius
,articles i reportatges… alguns d´aquests han pogut estar en
contacte amb el testimoni més o menys directe, amb el testimoni oral i això hi
aporta un valor com afegit ,no?
-El treball, per decisió
personal, ha obviat la història oral. Era una qüestió massa delicada, on
s’havia disposat de vuitanta anys per construir relats adients a cada cas, tant
pels familiars de les víctimes d’una i altra banda, com pels dels botxins. Em
va semblar que seria molt difícil treure’n l’entrellat, destriar quines
veritats eren més veritat, i quines fruit d’impostures necessàries per poder
tirar endavant.
Per tot plegat, em vaig limitar a
les fonts documentals, a la veritat documental, que no implica que sigui única
ni definitiva, però és més neutra. Tot i la possibilitat que no s’hi
escrivissin les coses com van passar, si que és cert que la versió no ha mutat
des del moment en que va ser escrita, no hi ha possibilitat de anar-la adaptant
en funció del moment.
Entre les fonts més importants hi
ha, d’entrada, els arxius municipals, que permeten conèixer el dia a dia de
l’administració local durant el període i identificar-ne els protagonistes. En
paral·lel, amb la mateixa importància, els expedients de la Causa General, tant
el que fa referència a Vilalba com aquells que van compilar la documentació
dels Tribunals Populars de Tarragona; i els dels consells de guerra, que es
conserven al Tribunal Territorial Militar Tercero de
Barcelona.
-Ara, amic en què estàs ficat? .
Ens pots dir en què estàs treballant en l´actualitat?
-Doncs ara mateix tinc quatre
projectes en marxa, que vaig espenyent a poc a poc. Un d’història local, de nou
a Vilalba però lluny de l’àmbit de la repressió i la guerra; un altre centrat
en una figura política del territori ebrenc de les primeries del segle XX i dos
on la guerra civil torna a ser l’eix vertebrador. El primer sobre l’ofensiva
d’Aragó i les Brigades Internacionals, i el segon sobre els trasllats al Valle
de los Caídos de les foses derivades de la batalla de
l’Ebre. Espero dur-los tots a bon port, tot i que em costarà alguns anys
enllestir-los, això segur.
_____________________________________________________________________
Cazarabet
c/ Santa Lucía, 53
44564 - Mas de las
Matas (Teruel)
Tlfs. 978849970 - 686110069