Cazarabet conversa con... Maria José
Martínez Gimeno y Miren Josebe Sabater Fortea, autoras de “Versos condemnats
a mort a la Presó Provincial de Castelló 1939-1940”
(Universitat Jaume I)
Les compiladores dels
versos i entusiastes emprenedores
d´aquest llibre, lliure i ferm com
l´exercici de la poética, són,
María José Martínez Gimeno i Miren Josebe Sabater Fortea.
El llibre ens vedocumentat alb fotografíes dels manuscrits i delsautors i autores
dels poemes….
Un rescat de la
memoria i del sentiment més
pu d´ésser i esdevindre lliures.
Ara el llibre, també
gràcies al Servei de
Publicacions de la Universitat Jaume I de Castelló, será publicat
en castellà…
La sinopsi del llibre:
La història existeix com a confluència de petites històries particulars que generalment no es concreta en els
llibres. Aprenem una memòria general que s’ha nodrit de milers de memòries locals i familiars, algunes de les quals es perdran i deixaran un buit en peces necessàries per a la construcció
del record col·lectiu. Hi
ha històries, per tant, que
tarden molt a ser escrites,
però després aboquen llum i guien als
qui les analitzen. D’ací aquest exercici
d’intrahistòria que ha menat
a revelar una producció poètica
oculta i oblidada per raons
de diversa índole però que, en síntesi,
responien a una sola: la por. Una por
que ara ens pot semblar anacrònica o exagerada, però que persisteix en els fills i en les cònjuges d’aquells homes que el 1939 i el 1940 mataven
el seu temps i les seues pors escrivint
literatura a la Presó Provincial de Castelló.
Cazarabet conversa amb
Maria José Martínez Gimeno i Miren Josebe Sabater Fortea:
-Amigues,
per què aquest llibre que parla i s’apropa als presos que, internats a
Castelló a la seva presó provincial
, van trobar-hi, no sé com
dir-ho, la seva finestra cap a la llibertat amb els
versos?
-Per una banda, aquest
llibre naix de la convicció que les històries dels autors i els
seus versos, sens dubte similars i representatives de moltes altres a un país trencat i silenciat, havien de transcendir.
La nostra petita però justificada croada,
pionera quan va començar als anys 80, volia
també recuperar la memòria històrica
del seu entorn i despertar
la curiositat d’altres autors per investigar històries particulars, locals i familiars per tal d’assolir un relat del passat el més objectiu i ric possible.
-Anem a pams…tenint en compte la seva condemna a mort això d’escriure versos és o constitueix un tret molt particular, oi?
-La producció d’un grup d’escriptors
entre reixes reflecteix la realitat de molts altres presos a la resta del territori
nacional. Van coincidir a les dos cel·les de condemnats a mort reclusos units per la necessitat d’exterioritzar conviccions i
idees per mitjà de la literatura. Hi
va haver, per part d’aquests escriptors, una intenció deliberada de garantir la supervivència
dels seus versos. Ells van estar empresonats des de
l’abril del 1939, la majoria
condemnats a mort, alguns afusellats el 1940.
Vicent Moliner, alcalde de Borriana, Pascual Cabrera, alcalde de Vila-real, Bautista Fortea, president de la UGT i membre del Consell Municipal de Borriana, Antonio Baldayo, comissari de la FUE (Federació Universitària Escolar), Francisco Mezquita, estudiant de Ciències Exactes i capità de carro de combat durant la guerra, entre altres, es van jugar la vida per expressar-se
en prosa i en vers a la presó provincial de Castelló.
Però van escriure, van
rimar, van ironitzar, van dibuixar,
van fabular. Els quedava un
arma i la van utilitzar.
-Com ha sigut apropar-se a aquests versos i a ells, els condemnats a mort?
-Quan Miren Josebe va trobar la seua iaia el 23 de febrer de 1981 disposta a cremar llibretes del passat, va interceptar manuscrits
prohibits, temàtiques perilloses, misteris, intrigues i
heroisme. Ens vam endinsar en un món del que se parlava no més en veu baixa
i vam iniciar una recerca a fi de trobar
els autors dels manuscrits. Les famílies dels represaliats
s’havien exiliat a altres ciutats de la geografia espanyola. Quan vam parlar amb elles, vam conéixer als escriptors
valents i vam escoltar històries dignes de pel·lícula. Quan vam llegir
els poemes, vam admirar el talent literari truncat i vam entendre el poder de la ploma
com a vehicle de transmissió històrica i de sentiments esgarrats. El testimoniatge de A. Cienfuegos del que significa estar pres
ho diu tot:
«.. es algo mu
hondo, como un pozo negro, onde ni los duendes se
acercan por mieo, es tener caenas
sin sentir el jierro, fijarse en el aire y no ver el
cielo, caminar a ciegas entre vericuetos, llenos de zarzales que arañan el
pecho, y no hallar al paso ni un mal arroyuelo onde
las jerías apaguen su fuego...»
-Quines característiques en comú veieu que tenen aquests versos?
-La expressió sincera i visceral de sentiments
no només són la descripció d’un ambient, situació o fet, sinó la reflexió
d’uns estats anímics turmentats que s’estaven sentint en totes les presons del país. Il·lustren la quotidianitat amarga, la dura rutina, l’angoixa
omnipresent de la «corbata» en capella,
la preocupació per la família.
Però també el dia de
visita, un partit de futbol, una manta o un cigarret. Tots presenten realitats interiors i exteriors, molts rimen en consonant, quasi sempre són la continuació
de activitat literària
anterior: versos, obres de teatre, discursos dels alcaldes, relats curts.
-I els escriptors dels mateixos? Tenen un perfil paregut?
-Els autors procedien
de grups socials molt determinats per l’herència cultura de finals del segle XIX i les seues seqüeles al XX. Aquells reclusos portaven com bagatge
la necessitat de saber, la passió
latent per la cultura. Procedien
de grupuscles atrapats
entre llibres i llapis, burgesos de petita ciutat provinciana, autodidactes,
preocupats per la situació
sociopolítica, creients en l’educació
lliberal i laica com a dret ineludible.
-Van ser uns
quants els presos I els presos condemnats a mort que van mirar de trobar
aquella finestra de llibertat,
estant tancats i condemnats, amb l´escriptura i els seus diferents gèneres ,
amb el dibuix…les arts són bons
acompanyats…no?
-És cert que el captiu ha escrit arriscant la vida al llarg de la història universal. El geni s’ha desenvolupat trencant barreres: Cervantes,
Espronceda, Quevedo, Oscar Wilde, Nelson Mandela, Nazim
Hikmet. A la Presó Provincial de Castelló els condemnats no només trobaren una finestra a la llibertat. També
van crear un grup de tertulians
que, a més d’escriure, van establir una rutina de debats culturals i filosòfics. Potser que dins dels exemples de literatura entre
reixes siga aquest un fenomen únic. La producció dels tertulians escriptors inclou assaig, històries, il·lustracions amb sarcasme, i tot comentat en grup, llegit en veu alta, memoritzat per tal de
garantir la supervivència de la creació
literària.
-No sé, a vegades
és com si ells, els que escriuen
els versos, no volgueren deixar-se guanyar utilitzant totes les armes que es poden tindre
i un paper i una llapissera
és relativament fàcil de tindre….tampoc feia falta ésser un “escriptor de cuna”, veritat?
-Es va produir efecte contagi i els autors
s’ajudaven els uns als altres
amb la creació poètica. Encara que la llapissera
i el paper eren tresors escasos.Vicent Moliner va aprofitar
paper de fumar per escriure.
Tampoc es podien traure documents fora més enllà
de la carta familiar censurada.
-És de suposar que la tasca de
recerca dels versos, localització
i demés és l´eix central del llibre. I a
partir d’eixe moment es desenvolupa el llibre i tot plegat, oi?
Ens podeu parlar d’això?
-És realment una peripècia paral·lela. El 1984 vam recórrer la província de Castelló, no oblidem
que Internet no existia, i vam
patir cops de porta, mirades de desconfiança i acusacions de voler revenir velles rancors o reobrir ferides. Però també vam trobar un recolzament agraït per part dels fills dels
presos i, ja el 1992, el reconeixement
entusiasmat de la importància
de la nostra tasca per part
de professors, escriptors i
membres de l’ajuntament de
Castelló.
-Llegits en perspectiva , la que ens dona el temps, què vos donen de pensar aquests versos? Penseu que compleixen en la tasca de desfer
el nus d’aquella falta de llibertat i d’aquella condemna?
-Ens enfronten a una
realitat esgarrifosa que no
volem repetir. «El hogar del preso», «La tortura del
silencio», «La tortura de pensar», «Mi conciencia», «Día de Visita», « A mi
querido padre», «A mi madre», «Volveré», «Sentimiento por la pérdida de unos
compañeros poetas», «El Monstruo de la guerra», «Diálogo con la muerte», «La
Corbata», «He maldecido», «No matarás»,...
Si llegirem tots aquests poemes
a escola potser el valor de
la pau i la llibertat , de l’educació i la lectura, es comprendria millor.
-Amigues mentres
donàveu composició a aquest llibre en qui pensàveu?.-
A qui va destinat?
-Vam pensar molt en tots els
que van lluitar per defensar
la pau, la llibertat i les seues famílies. Tots els que van morir per les seues idees democràtiques, els que van escriure en capella, els militants
en sindicats i partits que volien millorar les condicions de treball. Tots i totes els que van patir la injusta, cruel, tràgica contesa civil, els represaliats, els exiliats, els orfes,
els poetes morts.
Ens agradaria
que el destí del llibre fora les generacions més joves, els
que poden entendre que la millor
ficció ja ha ocorregut en la realitat i els herois també poden escriure versos, els que poden aprendre del passat i decidir, analitzant i sintetitzant tota la
informació al seu abast, el seu futur.
_____________________________________________________________________
Cazarabet
c/ Santa Lucía, 53
44564 - Mas de las Matas (Teruel)
Tlfs. 978849970 - 686110069