Cazarabet conversa con... Rafael Vallbona, autor de “Tros” (Pagès)
Apassionant i apassionat
d´un dels escriptors més incisius i prolífics dels darrers anys en llengua
catalana.
Una història social i de la
que totes i tots som testimonis tots els dies d’aquesta novel·la, que ja s´ha
portat al cinema sota la direcció de Pau Calpe, ens
retorna als orígens terrenals i abstractes, d´allò que som i preteníem ser.
Es editada per Pagès
Editors dins la col·lecció Lo Marroco que ens diu:
“La història aborda les relacions entre pares i fills en una generació “basada
més en els silencis que en les paraules”.
Podríem dir que les
relacions paterno-filials estan al centre de tot i en
tot.
Sobre l´ autors els
editors afegeixen: “Vallbona escriu des d’una certa obsessió testimonial, de
rescat social, de portaveu indirecte d’un debat pendent: “A la ciutat, la
realitat només es veu pel Telenotícies i tot queda molt lluny. Als pobles
petits i perduts, les coses són concretes, es viuen i toquen la pell de la
gent; per això hi ve tan poc la televisió.”
Va guanyar aquesta
novel·la de vigent actualitat, ja l´ant 2016 el Premi Ferran Canyameres de
Novel·la.
La narrativa d´en Rafael
Vallbona sempre valenta i expressiva…natural i si fa el cas, esquerpa …com la vida mateixa…ens transporta
amb Tros al món rural de Lleida al cor de Lleida a un tros de terra ,mai millor
dit, que representa, més que mai i de la millor manera, d’on venim i allò que som
i van ésser per ser des del present.
La sinopsi del llibre: La terra humanitza, el
contacte amb la gent embruteix No hi ha res que decanti la balança en favor de
les persones, creu en Joan, un vell xaruc, vidu i malcarat. El Pepe ha tornat
al poble pel seu pare, vell i sol en morir-se la mare. Però també per amagar-se
del seu fracàs a ciutat i d' algú que el busca per què li torni el que és seu.
I Alcastrer, un no lloc en mig del secà, quatre cases
i un centenar d'ànimes sense inquietuds, un poble d' on no es pot ni fugir, no
és el millor indret per a una vida rica i plena. I a més hi ha els robatoris, i
les patrulles que fan els pagesos a les nits per vigilar les finques. I la
boira glaçada que cobreix el país com una flassada que asfixia: massa ànsia per
a tant poques sortides. I ni en Joan ni el Pepe no han acomplert mai cap dels
seus anhels. Per això topen.
L´ autor Rafael Vallbona: (Gràcia 1960). Escriptor i periodista. És autor de més de cinquanta llibres
de tota mena. Ha cultivat la ficció, l'assaig, la poesia i els llibres de
viatge i alguns dels seus títols han estat traduïts a diversos idiomes, i
altres han estat premiats amb l' Amat Piniella i el
Néstor Luján de novel·la històrica, l'Ernest Udina de
periodisme, el Ramon Muntaner de novel·la juvenil o els Jocs Florals de
Barcelona, entre d'altres. Ha publicat les novel·les negres El tant per cent
(2014) i Dits enganxosos (2016).
Cazarabet conversa amb Rafael Vallbona:
-Rafael què t´ha fet escriure aquesta obra de pura
narrativa...què t´ha motivat a escriure, indagar i ficar el dit a la llaga
sobre les relacions humanes en un entorn esquerp on, a priori, ens
necessitem els humans més ...
-Les relacions humanes en
entorns complexos com el que es descriu a la novel·la no són gens fàcils: a la
duresa de les condicions de vida al secà s'hi ha d'afegir la misèria moral
d'una societat oblidada pels poders públics, empobrida, envellida i plena de
ressentiments quasi atàvics. És just el contrari que explica la peli Alcarràs,
on presenta una pagesia enamorada del camp i de la feina, on no falta l'aigua i
on el producte del camp, encara que a un preu molt baix, te sortida.
-És un llibre narratiu ,un exercici tant per a tu com per a nosaltres les lectores
i lectors dur, no?...perquè ens enfrontem, per activa i per passiva, a
relacions humanes que totes i tots em viscut o reconeixem...
-Jo sempre he cregut que
l'art ha d'interpel·lar l'auditori. I això és dur, ja ho se. El que no vull és
enganyar el lector/a. La condició humana és menyspreable, i jo vull escriure
sobre ella de forma molt especial a Tros.
-Va haver-hi quelcom dins teu que et va fer escriure aquesta obra
narrativa?
-Tenia la necessitat
d'explicar la cara menys amable, però molt real, de la vida al camp, en pobles
on no hi ha ningú, sense present ni futur, i situar allà una història
contemporània. En aquest país, fins fa quatre dies, la cultura mainstream només
era urbana o suburbial, però mai rural.
-Amic, Rafael, què és per a tu la narració?; un exercici vital?
-Explicar històries és
una de les coses que dona sentit a la meva vida ja des de nen. Ho faig per
naturalesa. És la meva passió i la meva condemna.
-En les teves creacions quin paper vols donar-los als personatges
..prioritari enfront de la trama i a l'escenari, almenys ací meu pareix...com
si els personatges fossin el batec de tot plegat...?
-Els personatges són el
motor de la història. El que ells fan, diuen o pensen genera el relat. Tot i
això, el lloc (paisatge, ambient, estructura social) condiciona, evidentment,
el que fan els personatges. Jo diria que a les meves novel·les personatges i
espai interactuen al llarg de tot el relat.
-Perquè sembla que el paper de la trama sempre és l'eix sobre el qual gira
tota la resta --- fins a la paciència, satisfaccions i insatisfaccions de
l'escriptor o escriptora--, però de vegades l'osmosi entre personatges i trama
és tan fort que interaccionen d'una manera ...que pareix que la trama s´ escriu
per ela mateixa...
-Un cop presentats i
plantejada la història, els personatges prenen vida pròpia i fan anar la trama
cap a on volen i com volen. A Tros, per exemple, no estava prevista la subtrama de la vida personal d'un dels mossos d'esquadra, i
al final va sortir.
-Quin i com és el paper
que li atorgues a l'escenari en què es passegen els personatges i es
desenvolupa la trama, ací és molt?
-Tal i com he dit
anteriorment, l'escenari és un element dramàtic del relat, amb una forta
càrrega connotativa. Això sol ser així a totes les meves novel·les. I,
lògicament, interactua amb els personatges.
-Amic Rafael, pretenies quelcom al submergir-nos en aquest exercici
narratiu ...volies remoure vivències vitals, de convivències—amb nosaltres
mateixa i amb la resta---?.- És molt fotut enfrontar-se amb les nostres pròpies
ombres i també les nostres llums, no?
-El que pretenia era
remoure la consciència del lector mitjà que, en els darrers anys, s'ha acomodat
en una narrativa estèticament carregada de sentiments, emocions i altres
enganys mentals que ratllen l' autoajuda.
La novel·la catalana
contemporània que s'està venent i que te les lloances de la crítica s'ha
submergit en temes i punts de vista propis de la classe mitjana urbana, una
temàtica que ratlla la banalitat, quan no la niciesa, però que agrada als
lectors, perquè són d'aquesta classe social i els fa por sortir de la seva
'zona de confort', i perdoneu per l'ús d'aquest expressió tan estúpida.
-I els retorns als llocs de procedència ,després d´ un fracàs sempre són
fils on estirar lo millor i lo pitjor dels humans”, no?
-Clarament el pitjor.
Tornar a casa amb el cap baix, fracassat, encén el pitjor de la condició
humana. I més quan ets de casa pobra.
-Les relacions paterno filials amaguen molts
silencis, pot ser massa i no pocs secrets.. per què creus?; hi ha un desencontre –que apareix de sobte o que hi és
progressiu--,gairebé precís després de la infantesa—temps en el que solem
admirar prou als progenitors—i que arrastrem si no ens fiquem a xerrar o a
compartir tota la vida?
-La relació entre un
pare/mare i un fill/a passa de l'admiració que dius tu, al recel adolescent, a
l'allunyament juvenil, a l'oblit adult (pels problemes de la vida de cadascú) i
torna a acostar-se en la mort del progenitor. És llavors quan el fill s'adona
de tot el que li havia de dir i no va fer mai. Crec que això agreuja el dol.
-Però tot i el pes vital i dur perquè ens fica de cara de vivències
humanes, es nota que t'ho has passat molt bé escrivint, creant i imaginant
aquesta història, no?
-Sempre m'ho passo bé
escrivint, és una de les poques coses que m'agraden de la vida. El dia que deixi
de passar-m'ho bé deixaré d'escriure. I ja veurem que passarà amb mi, llavors;
potser esperaré la mort mirant obres públiques amb altres vells. Aviat en faig
62...
-Són personatges que mostres i fas desfilar a la teva història han anat
canviant tal com els vas pensar en un inici sota l' influx de la trama humana a
la que els sotmets o és més aviat alguns trets de la trama els que canvien sota
la influència o enamorament a què et sotmeten, com a escriptor, alguns dels
personatges ?
-Tal i com he dit, són
els personatges els que sovint fan avançar la trama en un sentit o un altre. A
vegades aconsegueixo controlar-los i fer-los tornar a la sinopsi que he escrit
prèviament, però no sempre ho puc fer. Llavors els deixo volar. Un escriptor
mai no en surt guanyador en la batalla contra els seus personatges.
-Amic, ens pots parlar de
el procés de documentació per a una obra narrativa com aquesta perquè tota
escriptura té exercici de documentació duna manera u d´ altra, no?
-A mi m'agrada molt
documentar-me, buscar bibliografia, hemeroteca, recórrer els indrets on situo
l'obra, parlar amb la gent del lloc...
Per preparar Tros vaig
recórrer en bici tota la zona d'Alcarràs, Albagès i
les Garrigues històriques (Avui Segrià), vaig llegir coses sobre el sometent avui
en dia, vaig veure fins i tot un documental sobre el tema i vaig recordar
històries i anècdotes de la meva àvia, que era de la sentiu de Sió (La
Noguera).
-I com ha estat el dia a dia de treball per construir aquest llibre
de narració?
-Quan escric una novel·la
m'agrada fer llargues sessions de 10 o 12 hores tancat al meu estudi. Em llevo
aviat (quarts de set), poso música (jazz) i treballo amb pauses per esmorzar i
dinar, i vaig fent fins que no puc més. I l'endemà, tornem-hi.
-Aquest treball, t'ha obert la ment i la curiositat a indagar més sobre
alguns dels aspectes tractats en el mateix...no sé, sobre
les relacions humanes, les nostres pròpies contradiccions ?
-Tot el que faig sempre
m'obre la ment a noves històries, a nous temes i personatges. Tornaré a
escriure sobre el mon rural d'avui, ja en tinc ganes.
-Rafael, ens pots parlar de treballs en el què estàs submergit
ara?.-Per cert, com ha estat treballar amb Pagès editors?
-Ara estic a punt de
publicar una novel·la de es que avui en
dia en diuen True story. Es
diu La musa de la plaça Reial i és un relat, en la major part, real. La Joana
Soto, la jove editora de Pagès, és una molt bona professional i una excel·lent
persona. Ha estat un plaer treballar amb ella.
_____________________________________________________________________
Cazarabet
c/ Santa Lucía, 53
44564 - Mas de las
Matas (Teruel)
Tlfs. 978849970 - 686110069