La
Librería de El Sueño Igualitario
Aquest llibre es
centra sobre el treball al que foren abocats les gents a la Vall d´Albaida
entre 1938-1947 i ens ho mostra gràcies al
treball minuciós de de Josep Màrius Climent i Prats.
És un llibre editat
pel Departament de Publicacions de la Universitat de valència dins la Matèria
de Història Contemporànea.
En climent s´apropa
a un dels aspectos menys coneguts de la posguerra i de la repressió franquista,
el cas dels sistemes penitenciaris i el treball forçat.
Allò que ens
explica el llibre:
Un aspecte poc
conegut de la repressió franquista al País Valencià fou el sistema penitenciari
i el treball forçat. Es fa necessari aprofundir en l'estudi de l'origen i
significació dels camps de concentració que van establir els militars
franquistes durant la Guerra Civil i en la immediata postguerra, esbrinant els
mètodes que van emprar i els objectius polítics i militars que perseguien. En aquest
marc teòric s'insereix el present estudi sobre l'impacte del treball forçat a
la Vall d'Albaida, que aborda el procés d'institucionalització dels «espais
punitius» que va organitzar el franquisme per controlar, aprofitar i «reeducar»
l'enorme massa de presoners de guerra que arribaren a capturar durant el
conflicte. Es tracta, , d'una contribució
historiogràfica amb una important dimensió cívica: rescatar de l'oblit les
víctimes d'aquesta forma de violència política.
L´autor, en Josep
Màrius Climent i Prats:
Aquest llicenciat
en Història Contemporània per la Universitat de València i profesor de
geografía i historia d´ensenyameny secundari. Ha centrat la seva tasca com a investigador en la represssió
franquista dels soldats valencians de l´exèrcit republicà durant la Guerra
Cuvil i en la posguerra. També ha estat present, intervenint, en jornades i
congresos tant dins l´estat com dins l´àmit internacional. Les seves ponències
han versat sobre institucions punitives o violencia política en el segle XX, amb
comunicacions i articles com:” Individuos que están cumpliendo un correctivo o
cuantificar las víctimas del franquismo” ,
“Enfermedad, muerte y resistencia en los batallones de trabajadores según el
Tribunal de Cuentas”(Universidad de Castilla la Mancha) o el “27 Batallón
Disciplinado de Soldados Trabajadores,1940-1942. Violencia Política y control
social sobre los vencidos de la Guerra Civil Espanyola (Hispania Nona, 2016).
Cazarabet conversa con
Josep Màrius Climent i Prats:
-Josep Màrius, com és que el treball forçat,
esclau dels presos I represaliats del franquisme ha sigut un tema poc
investigat?.
-Fins
a cert pun és lògic que la historiografia centrara els seus esforços a
quantificar i estudiar l´impacte de la legislació repressora que va anar articulant
el franquisme des del colp d´Estat que va provocar la guerra, amb milers
d´execucions extrajudicials o com a conseqüència de les sentències dels
tribunals militars, amb les detencions i empresonaments massius, o la creació
de jurisdiccions especials que extengueren quantitativament o qualitativa la
violència durant la postguerra: Llei de Responsabilitats Polítiques, de
Represió de la Masoneria i Comunisme, De Seguretat de l´Estat… La vessant de
l´internament en Camps de Concentració i Batallons de Treballadors apenes
s´anomenava o, en el cas dels Batallons no s´abordava o es feia com un annex de
l´estudi sobre les presons i la política carcerària. No va ser fins a l´inici
del present segle, amb la fita que va suposar el congrés celebrat a Barcelona el
2002 sobre camps de concentració i el món penitenciri a Espanya durant la
guerra i en la postgerra quan ha hi hagut una veritable clarificació conceptual
que individualitzara el treball forçat com una aresta més, realment important,
essencial - m´atreviria a afirmar- de la repressió que el franquisme va
desplegar per a guanyar la guerra, primer, i per a imposar-se i consolidar-se
durant la postguerra, després. Actualmente ja hi ha una bibliografía específica
fruit dels esforços d´ historiadors que han investigat a fons el món
concentracionari i dels treballs forçats a diverses àrees geogràfiques de
l´Estat, amb estudis monogràfics sobre la utilització de presoners de guerra
com a d´obra semiesclava a Andalusia, Catalunya, Navarra, País Basc o,acabat de publicar a Castella-Lleo. Últimament, comença a
incidir-se, no només en el valor econòmic aportat pels treballadors forçats a
costa de la seua salut, sinó també l´impacte sobre l´entorn familiar i local de les vícitmes; cosa que
ens apropa a una dimensió més relista del signifcat històric d´aquesta forma de
repressió, on podríem incluore les últimes recerques sobre al provincia de
Toledo o aquesta al voltat de la comarca valenciana de la Vall d´Albaida.
-En qui t´has fixa´t, si és que ho has fet amb
algú, per a investigar, estudiar documentar-te sobre aquesta qüestió i després
escriure aquest llibre?
-Vaig
engegar realment el 2010 quan, el mes de març, vaig llegir la noticia en un
diari que la documentació del Tribunal de Comptes que fiscalitzava el Camps de
Concentració i els Batallons de Treballadors depenents de l´exèrcit franquista
quedava a disposició dels investigadors a l´Arxiu de la Guerra Civil de
Salamanca. Dues setmanes després, jo era allà consultant altes i baixes del
batalló on va ser internat el meu iaio i el del pare d´un amic. Aquest interés,
en realitat, venia de molt abans, de finals dels anys noranta, quan vaig
decidir entrevistar els avis, i un extreballador forçós del meu poble. El
potencial de les fonts documentals, el suport acadèmic i la producció
historiogràfica sobre la comarca del professor Antonio Calzado; l´existència
d´alguns estudis monogràfics sobre camps de concentració i el treball forçat,
per a Navarra, o Andalusia resultaren decisius quan a la metodología i la
contextualització històrica a l´hora d´engegar. Comprovar que a diferents
ámbits acadèmics es valoraven els resultats parcials de la meua recerca va ser
un bon incentiu per a seguir: l´aportació d´algunes comunicacions a congresos
internacionals, així com l´accés als debats historiogràfics existents sobre conceptes com repressió, violència i
control social em van acabar de decidir a escriure aquest estudi sobre
l´impacte del treball forçat en un ámbit local i rural que va ser guardonat el
2015 amb el Premi Joan Coromies d´Investigació convocat per la Societat Coral
el Micalet amb la col.aboració de la Universitat de València.
-Per què et fixes amb la població de la Vall
d´Albaida per tal d´escriure aquest llibre?
-Sóc
d´un petit poble d´aquesta comarca, però sobretot, sóc nét de la guerra civil,
i d´expresoner d´un batalló de treballadors forçats durant la postguerra, a qui
apenes vaig coneixer però de qui conserva el record d´una persona alegre i
afable que procurava passar bones estones amb el seu nét. Aquest interés personal
en aclarir què havia passat amb els meus avantpassats portava implícit la
necessitat de contextualitzar aquets fets a nivell comarcal, més encara, quan a
la Vall d´Albaida hi havia una important i sòlida historiografia comarcal, així
com una microhistòria local sobre els periodes republicà, bèl.lic i franquista.
Tanmateix, cap referent sobre l´impacte dels batallons de treballadors al País
Valencià. Amb aquestes premises vaig començar a recorrer els municipis de la
Vall i a observar que el treball forçós de presoners de guerra i desafectes al
règim de Franco podia haver afectat centanars de persones en un conjunt de
municipis que en 1939 apenes sobrepassava els 50.000 habitants, a una comarca
políticament caraceritzada per una hegemonía carlina i social catòlica durant
els periodes monàrquic i republicà.
-Mira són molts els valencians presos, però també
represaliats que van fer treballs forçats. Què ha de fer una familia que vullga
obrir la vida i el record del seu pare, avi, oncle investigant al voltant
d´aquest periple?
-Doncs,
carregar-se de paciència i determinació. En primer lloc que acudisca a l´arxiu
del seu municipi, per tal de veure que hi ha sobre el seu familiar en el fons
de quintes, que pot ser es conserve, o no, i que demane pels allistaments que
es van realitzar en 1940. També pot consultar a la xarxa el portal PARES del
Ministeri de Cultura, on hi ha el fons de víctimes de la Guerra Civil i
represaliats pel franquisme, que va actualitzant-se constantment amb les
aportacions de la historiografia i de les associacions de recuperació de la
memòria histórica, que a més que publiquen a la xarxa llistats de víctimes de
la repressió. Si no hi és, esd pot
adreçar adreçar, Al Centro Documental de la Memòria Històrica de Salamanca on
hi ha el major fons documental sobre la repressió franquista, per si apareguera
entre els tres milions de fitxes que ni conte. Si apareix el nom del familiar,
pot demanar la documentació a l´arxiu que podrà contenir més o menys
informació. Seguidament, si sap o sospita que va ser internat en un camp de
concentració i/ o va passar per un Batalló de Treballadors, cal que s´adrece,
indefectiblement, als index onomàstics que hi ha a la xarxa de l´Arxiu General
Militar de Guadalajara. Allà estroben els fons de Batallons Disciplinaris de
Soldats Treballadors i de Trballadors Penats. No hi són tots el que hi passaren
per aquestes institucions punitives, i en no pocs casos la documentació
conservada és escassa. Tanmateix, el que hi ha, allà està, ja que podem trobar
informació de la vícitma entre 1937 i 1948. Si el treballador forçat està
acomplint sentència, el consell de guerra cal buscar-lo a l´Arxiu Històric de
Defensa, a Madrid; si, a més, el presoner “desafecte” va patir alguna
represàlia o càstig, mentre era al batalló, hi ha un fons documental de
“justicia” de la Inspecció de Camps de Concentració a l´Arxiu General Militar
de Segòvia. Si l´internat va pertanyer a l´Esquadra o de les Forces Aèries
republicanes, s´haurà d´adreçar a l´Arxiu de la Marina de Viso del Marques (Ciutat
Reial) i a Villaviciosa de Odón (Madrid), respectivament. Si hi va servir a
l´exèrcit de terra, s´haurà d´adreçar a l´Arxiu General Militar d´Àvila.
-Per exemple com vas estructurar el treball que
vas duur a terme a la Vall d´Albaida? -Com vas establir la metodologia de
treball?
-Primer
de res, vaig acotar l´objecte de l´estudi: Els soldats cridats a files durant
la guerra de les quintes de 1936 al 1941, ja que aquest col.lectiu va ser
objecte d´una revisió i depuració política específica per part del franquisme a
principis de 1940, i en la majoria dels municipis la documentació generada per
aquestes operacions d´allistament hi era. Per tant, vaig realitzar una tasca
inicial de d´identificació de les possibles víctimes a partir dels arxius
locals, on també vaig consultar la correspondència de l`época. Tot seguit vaig
haver d´acarar aquests llistats amb les bases de dades del fons de Batallons de
Treball de l´Arxiu militar de Guadalajara. Seguidament, em vaig dedicar a
buscar víctimes o familiars d´aquestes que volgueren deixar el seu
testimoniatge directe o transmés; Informació que vaig contrastar amb la
consulta de l´Arxiu Militar d´Àvila i la Documentació del Tribunal de Comptes,
dipositada Salamanca, documentació que també em va servir per a conéixer amb
profunditat el funcionament intern d´aquestes unitats puntives depenents de
l´exèrcit franquista, essencials per explicar tant els objectius econòmics i
polítcs que amb elles es perseguien, com l´impacte directe i les conseqüències
de tota mena que van arribar a tenir sobre els presoners.
-No tots eren soldats presos els que eren
condemnats als treballs forçats, oi?. Pregunto això
perquè als represaliats també els tocava….?
-Va
hi haure presos polítics detinguts en els primer dies de la guerra que van ser
obligats a treballar per als rebels; quan es va sistematitzar la repressió, es
va donar cobertura legal a l´explotació laboral de presos polítics i presoners
de guerra a partir de maig de 1937. Finalment, el franquisme va organitzar dues
vies a partir de 1938, dintingint entre els presoners de guerra que explotava a
través dels Batallons de Treballadors militaritzats i els presos sentenciats
pels tribunals militars que treballaven per a rebaixar pena, segons els
parámetres establerts pel Patronato de Redencón de Penas por el Trabajo ideat
pel jesuita Agustín Pérez del Pulgar que depenia del Ministeri de
Justícia.
-Batallons
Disciplinaris, Batallons de treball…en què es diferenciaven.Quins trets tenien
o on estava establerta la diferenciació ?
-En realitat són diferents noms per a un
mateix objectiu, excloure i “reeducar” als considerats enemics de la Nueva España a través del càstig polític
que significava el treball forçat per treuere´n un profit econòmic i
aconseguir-ne, al mateix temps un altre de polític: la submissió dels
combatents republicans al nou règim, a través de la seua regeneració pel
treball. El març de 1937 es van crear els Batallons de Treballadors a partir
dels presoners de guerra republicans cobrats als diferents fronts i internats
en camps de concentració de l´exèrcit franquista; com els militars rebels no
se´n refiaven de bona part dels presoners a l´hora d´incorporar-los a les seus
files, els considerats Desafectos o
Dudosos van ser obligats a treballar debades en els fronts de guerra i a la
rereguarda en tota mena d´obres i serveis considerats estratègics o necessaris
per a l´exèrcit en campanya o per a les noves autoritats civils imposades en el
seu avanç. Prop de 100.000 presoners, podem pensar que milers d´ells
valencians, van passar per aquests batallons durant la guerra. Unes unitats punitives
composades per uns 600 presoners, dividits en quatre companyies. Sovint, la quarta estava integrada per
especialistes en diferents oficis com paletes, fusters o electricistes. Els
bons resultats econòmics van portar a la creació de batallons d´especialistes,
com els de miners o de recuperació automobilística. Acabada la contesa, es va
produir una reorganització de l´exèrcit franquista que va suposar la
recomposició i fusió del sistema d´internament dels presoners de guerra: dels
més de 100 camps de concentració, es va passar en 1940, realitzada la
classificació de tots ells, a tres grans dipòsits fr presoners situats a
Madrid, Rota i Reus, mentre els Batallons de Treballadors es van transformar en
Batallons Disciplinaris de Soldats Treballadors on serien destinats, fins el
1942, els mossos nascuts entre 1915 i 1920 considerats desafectos per les caixes de reclutes, a partir de les
classificacions polítiques aportades per les comissions locals establertes en
cada municipi. Durant l´any que es va allargar aquest procés es van crear els
denominats Batallons Disciplinaris de Treballadors, on es va enviar presos
governatius, pròfugs o retornats de l´extranger on també es va internar els
castigats per al Fiscalía de Tasas, creada per a perseguir l´estraperlo.
Finalment, en 1941, es van constituir els Batallons Disciplinaris de Soldats
Treballadors Penats, per a aquells mossos d´aquestes mateixes quintes que
estaven en règim de llibertat condicional i vigilada en espera de judici o en
per rebut condemnes de fins a 12 anys de presó. Ara bé, per aquests batallons
acabaran passant bona part dels condemnats pels tribunals militars en edat
militar,i per això la seua presència es pot comprovar
fins a 1948, quan es va derogar l´Estat de guerra, vigent des de juliol de
1936. Així, el franquisme, a través del reclutament, va poder realitzar una
depuració masiva de la societat, ja que tothom que havia estat cridat per
l´exércit republicà, va haver de demostrar la seua afecció a la Nueva España de
Franco, estant els classificats de desafectes de les quintes anteriors a 1936
internats durant mesos en aquestes unitats punitives militaritzades entre 1940
i 1941. Segons els últims estudis, sumant totes les modalitats existents és
molt probable que al voltant de 200.000 persones patiren, finalment, la tortura
i la humiliant experiència del treball forçat durant la guerra i la llarga
postguerra.
Els
militars rebels van sotmetre als presoners a un règim de treball que per ser
obligatori i gratuït era assimilable, semblant, si més no així era percebut per
les víctimes, amb les condicions pròpies de l´esclavitud - d´ahí el títol del
llibre. La historiografia més recent considera més adient i precís
conceptualment referir-se´n com treball forçat o captiu, degut a que no existia
una propietat efectiva i legal sobre presos o presoners. Tanmateix, la situació
no oferia alternativa per al presoner que havia de treballar coaccionat per les
armes; el tracte versemblantment deshumanitzat a què bona part d´ells van ser
sotmesos, el menyspreu i la humiliació per les seues persones com a mètodes de
sotmetiment; la posició dels mateixos capturadors com a ”amos” absoluts sobre
uns captius a qui consideraven part del botí de guerra, amuntegats i
maltractats en camps de concentració i en unitats militaritzades, on el treball
era un càstig, que no una forma de guanyar-se la vida, em fa pensar, sinó en l´
esclavitud en una situació molt reament proprera.
-La veritat és que es van reconstruir moltes
coses malmeses per la guerra o es van fer obres de cap de nou, gràcies a la
suor,llàgrimes, esforç i sang d´aquests treballadors, oi?.
Què ens pots explicar envers el teu estudi i els llocs on van treballar-hi?
-El
llibre inclou un estudi sobre un batalló del Camp de Gibraltar on, sense
sentència ni condemna, penaren desenes de valencians. Només en aquest batalló
vaig identificar mig centenar de morts i
unes setanta de persones que en tornaren amb alguna dispacacitat o malatia greu
adquirida mentre es dedicaven a fortificar l´Estret, on hi hauria destinats un
total de quinze d´aquestes unitats militaritzades de treball froçat.
-Trobarem
valldalbaidins en tasques de recuperació de material militar, obligats a cavar
trinxeres en les zones del fronts de combat i a manipular explosius en la
postguerra, o transportant i instal.lant
artilleria de gran cal.libre a l´Estret. Però, també, desenrunant Belxite,
Terol i altres poblacions devastades per la guerra; reconstruint ponts a
Girona, o en obres de reparació del Port de València. Tot i això, la majoria
d´ells van ser destinats a tasques de construcció de noves infraestructures i
altres treballs que resultaren realment barates a l´estat franquista i que hui
continuen estant vies de comunicació i eines de desenvolupament locals i
regionals. Parle de contrucció i ampliació del Ferrocarril, com la línia
Castejón-Soria; aeroports, com els de Lavacolla a Santiago de Compostel.la o
Sondika a Bilbao; treballs obrint camins i pistes forestals a l´Estret, o
construint carreteres a Mallorca, Gran Canària o les que conectaven al Pirineu
de Navarra diverses valls - entre elles i amb Pamplona - en el marc del Pla de
Fortificació del Pirineu, com han estudiat Fernando Mendiola i Edurne Beaumont
o Àngel Organero. Allà va estar destinat un batalló de valencians durant més
d´un any, construint la carretera d´Irurita a Artesiaga. Però els presoners van
ser emprarts per a tot tipus de treball, més enllà de les necessitats militars,
com els batallones miners, a Salamanca o Cordova, treballant en les obres de
construcció del Canal del Bajo Gualdalquivir, a Sevilla; Embassament com el de
La Cuerda en Sòria; desbrossant terrenys per a fer conreables desenes
d´hectàrees a Marroc, on també hi treballaren alguns batallons desecant zones
de marjal infestades de paludisme per a poder construir-hi l´areodrom militar
de Larraix o bastint el que hui continua estant l´infamant mausoleu per a les
víctimes que homenatjea i guarda la memòria del dictador, així com de principal
fundador i líder del partit feixista a Espanya.
-Però allò més trist és que moltes empreses
privades es van aprofitar d´aquest treball de manera miserable
, aprofitant la mà d´obra de presos i represaliats. Què ens pots dir?
-Cal
dir que la majoria del treballs, en el cas dels Batallons de treball forçat,
objecte d´aquest estudi, es van fer sota la direcció i la responsabilitat de
l´exércit en tractar-se d´unitats militaritzades de caràcter punitiu on
internaven els considerats desafectes al règim en edat militar. Això no vol dir
que un part d´ells no acabara treballant per a empreses públiques o privades
militaritzades durant la guerra per la seua considerció d´estratègiques pels
franquistes que podia abraçar des de la fabricació d´armes, indústries
metal.lurgiques o químiques com ha estudiat Juan Carlos García-Funes per a
Castella-Lleó. Les empreses es van nodrir molt més de mà d´obra captiva que
proporcionava el Patronato de Redención de Penas de Nuestra Señora de la Merced
on els presosi també presoners dels batallons de penats rebaixaven el temps de
condemna amb dies de treball als destacaments penals i les colònies
penitenciàries militaritzades. Així, es van construir obres i infraestructures
com Canals de reg o embassaments on he trobat valldalbaidins treballant en el
Canal del Bajo Guadalquivir en 1945 o a l´embassament del Cenajo, a Murcia, en
1952. RENFE se´n va aprofitar del treball forçat dels presoners polítics dels
batallons, directament, o a través
d´empreses subcontractades. En el cas de les empreses havien de pagar el
salari d´un obrer lliure que s´ingressava en un compte del Banc d´Espanya que
controlava Luís Carrero Blanco, que podia oscil.lar entre les 10 i les 16
pessestes diàries, mentre, el presoner, com que, teòricament, estava realitzant
el servei militar o redimia pena no en veia ni una, o quasi res. Era un bon
negoci, per a tots dos: Les empreses compatven amb mà d´obra captiva i
vigilada, sotmesa a disciplina militar
que es podia utilitzar per a realitzar els treballs més durs i perillosos, i
l´Estat en treia un bon benefici donat que el cost alimentari del presoners va
oscil.lar entre 1´65 i 2´50 pessetes, entre 1938 i 1942, - mai va arribar a superar les 4´50, després-,
que resultava del tot insuficient, atés el treball que realitzaven els
presoners, tal com reconeixien els mateixos empresaris o els propis oficials de
l´exèrcit quan realitzaven tasques d´inspecció.
A través de la redenció de penes passaren uns 28.000 preso polítics que
van treballar per a Dragados, Agromán, Huarte, San Román, Obrascon i moltes
altres empreses que foren absorbides o formen part de les que cotitzen en l´IBEX 35.
-Parla´ns dels presos i represaliats de la Vall
d´Albaida que van passar per aquesta situació: la de tindre que fer treballs
forçats…
-Aproximadament
la meitat dels que he pogut identificar eren desafectes; és a dir, provenien de les caixes de recluta
en la postguerra; l´altra meitat havien passat per consell de guerra, o estaven
en llibertat provisional o vigilada. En el primer cas, la causa d´aquesta
classificació es devia a què molts d´ells ven ser voluntaris de les columnes
milicianes durant el primer semestre de 1936, o havienc estat sostoficials de
l´exèrcit republicà. Ara bé, a través de la recerca he pogut constatar del
caràter versemblantment arbitrari que presidiren les classificacions polítiques
que es realitzaven en cada localitat pels propis veïns falangistes dels
classificats, donat que a la Vall d´Albaida la majoria dels 34 municipis eren
menors de 1.000 habitants, on no hi havia ni Guàrdia Civil ni Comandant
militar. He comprovat com voluntaris, sostoficials i membres de les forces
d´ordre públic de la República es van poder lliurar del Batalló de Treball
mentre que soldats forçosos de l´exèrcit republicà van passar per aquesta
amarga experiència. Aquest procés deixava en mans de comissions locals,
composades per l´Alcalde, un falangista i un excombatent de l´exèrcit
franquista la sort dels seus veïns, segons els avals, les influències, que es
pogueren aportar i la voluntat dels seus components envers el classificat. El
sistema franquista de depuració de l´exèrcit republicà possibilitava que la
classificació política dels mossos esdevinguera, en realitat, un joc pervers de
tràfec d´influències i presions que va escampar el terror i la por entre la
població. Al mateix temps, es procedía a reconstituir el sistema caciquil de
preguerra quan es van establir o refer xarxes d´agraïts i partidaris dels nous
o vells poders locals mitjançant el favor que significava la classificació
d´afecte o indiferent que lliurava el mosso del treball forçat, en unes
comunitats majortàriement agrícoles i rurals on tots es coneixien. Quan als qui
integraren els batallons de penats, segons la sentència, a mesura que passe el
temps i el règim se senta més fort -o més presionat pels esdeveniments
internacionals - s´anirant commutant penes i els presoners eixiran dels
batallons a través dels diversos “indults” dels Caudillo, entre 1943 i 1946,
excepte els que s´atreviren a desafiar el règim fugint del batalló, a qui es va
allargar el temps d´internament o van ser ser morts.
La
classificació política que portava al treball forçat és una bona expressió, en
sentit definitòria del franquisme com un
règim que es va imposar amb les armes que sotenien una legislació que permetia
menystenir i tractar com a inferiors els considerats enemics, destruint així
els principis d´igualtat jurídica característica de la democràcia; transformant
les lleis en marcs per a afavorir el crim en lloc d´evitar-lo, creant una Nueva España, on les lleis sancionaven
la barbàrie i promovien l´odi entre ciutadans, com a mitjans per a imposar una
dictadura de classe.
-Molts presos i represaliats que en un principi
estaven condemnats a mort van veure conmutada la seva pena per anys i anys de
treballs forçats que, després anaven essent reduïts, em refereixo als any de
pena, però de moment, ja els tocava…Què ens pots comentar i reflexionar?
-Els
condemants a mort, no anaven a batallons, si els commutaven la pena era per 30
anys de presó i allà romanien fins que arribava l´indult. Malgrat tot, he
trobat casos de condemnats a penes de entre vint i trenta anys que engrossiren
els batallons de penats, on alguns arribaren a redimiren pena, qüestions en què
cal seguir incidint amb recerques especifiques que aprofundisquen en aquesta
vessant de l´internament.
-Normalment les condicions de vida dels camps de
treball eren ben fotudes: moltes hores de treball dur i amb males condicions,
el mejar poc i mal cuinat, l´aigua no sempre en un estat salubre, les
condicions higièniques no eren gens bones, les enfermetats de tota mena i que
acabaven fent-se cròniques, desnodrits…Comenta´ns -I ànimicament la gent molt,molt tocada, no?
-Els
testimoniatges orals i escrits que ens han deixat els presoners o les seus
famílies arriben a ser esborronadors. La
llarga postguerra va ser una época presidida per l´escasestat i carestia dels productes de primera necessitat a causa
del desastre econòmic provocat per la dictadura. L´escassa alimentació i la corrupció de l´exèrcit agreujà encara més la situació
d´uns presoners a qui es es considerava poc més que part del botí de guerra.
Els comandaments responsables de la vigilancia sovint traficaven amb els menjar
i la roba de les víctimes de la repressió. Aquest treballadors forçats,
sotmesos a un regim semiesclavitud, van sobreviure, en no pocs casos, gràcies a
la solidaritat dels veïns de les poblacions amb qui tenien contacte o
establiren relació mentre treballaven; perquè tractaren d´apavaigar la fam a
que els sotmetien caçant, pescant o furtant el menjar que podien, arriscant
sovint la pròpia vida. Ara bé, van ser les famílies el suport material i moral
fonamentals, enviant-los menjar, sabó o els diners que tenien o que no tenien.
Les famílies dels presoners van esdevenir les víctimes indirectes i oblidades,
més encara que els treballadors forçats, d´aquesta vessant de la repressió
franquista. Alguns hagueren de vendre camps, o el poc que tenien, endeutar-se,
passar fam: “mos ho llevàvem de la boca per a què menjara ell”, m´ha reconegut
algun dels testimoniatges. Els presoners van passar de ser el suport econòmic
principal de moltes cases dedicades al feixuc treball de la terra de secà o en
llargues i mal pagades jornades de fàbrica tèxtil, la manufactura de l´espardenya
o el vidre, a esdevenir una càrrega per a unes famílies empobrides a causa de
la guerra. La família i les xarxes de solidaritat local van possibilitar la
supervivència de molts presoners, a més de ser el seu suport anímic en la
mesura que van possibilitar el retorn dels seus familiar per la presió constant
sobre els membres de les comissions locals per a què els canviaren la
classificació. D altra banda, hi havia presoners que deixaven pares majors,
pobres i malalts a casa, altres estaven casats i ja eren pares que van perdre
el dret a pròrroga. Pots imaginar-te el patiment d´uns i d´altres. Alguns
perderen els pares mentre eren al batalló; desenes d´ells tornaren malalts o
amb alguna discapacitat i alguns moriren a causa de les condicions de vida i treball
a què els tenien sotmesos o com a càstig per haver intentat fugir d´aquella
tortura.
De
fet, escoltant i llegint el testimoniatge de les víctimes, analitzant la
documentació que deixaren els perpetradors i executors de la repressió es veu
coms la dictadura va fixar com a objectiu primordial destruir els qui havien
gossat plantar cara als militars rebels, els qui havien lluitat perquè els
treballadors aconseguiren tenir alguns drets, rebaixant el treball dels obrers
a la categoría de tortura humiliant, sotmetent els desafectes i dubtosos a una
explotació laboral descarada, per tal de castigar políticament els militants
demòcrates, alliçonar els tebis i escampar la por entre els vençuts. Amb la
violència dels treballs forçats es va buscar la submissió d´aquests als
vencedors, que l´Esglèsia catòlica justificava i legitimava com la penitència
redemptora per a aconseguir l´expiació del mal causat, pels pecats comesos
contra la religió i l´Espanya tradicional; com a métode de reeducació, de
regeneració política i moral adient per a guarir els desfectes de la malatía
que significaven les seues ideologies equivocades a través del treball forçat com a premisa
necessària i adient per a poder formar part de l´Espanya nacionalcatòlica.
-És aquest llibre teu un llibre que creus que pot
inspirar altres treballs d´investigació semblants sobre l´esclavisme durant la
posguerra i dictadura?
-Espere
que atraga l´interés d´altres investigadors del franquisme i que siga un punt
de partida per a altres recerques de caràcter local o comarcal al País Valencià
que criden l´atenció de la societat cap a aquesta forma de violència sobre els
que, en paraules dels propis repressors, no havien comés cap acte o fet
delictiu. En el llibre he incidit en el tractament de les fonts, aixi com en
remarcar l´àmplia tipología de dificultats i complicacions que encara
persisteixen en l´estudi de la violència franquista, qüestions que els nous
governs que des de 2015 hi ha a les institucions valencianes haurien de tenir
en compte; recolzant la tasca dels investigadors, mostrant-se sensibles a la demanda de les
famílies que vulguen saber que va passar amb els seus avanpassats durant la
guerra i en la postguerra; encapçalant iniciatives que demostren polítiques
públiques i democràtiques de la memòria, tendents a exhumar la veritat dels
fets així com a fer justícia amb les víctimes valencianes que reparen el mal
causat per la dictaura, però també l´oblit i l´anorreament perpetrats per
l´actual democràcia. A hores d´ara, fills i familiars de víctimes es neguen a
parlar perquè encara persisteix la por o l´estigma d´alguna culpabilitat
atribuida només pel fet d´haver patit la repressió.
-Amic ets un treballador i investigador
infatigable. Ens pots fer cinc cèntims d´allò en que estàs treballant ara?
-No
tant. Aquesta és, sens dubte, la
pregunta més difícil de contestar. Algun projecte hi ha per a seguir amb la
recerca dins l´àmbit comarcal o, potser, més enllà. El temps i els mitjans
disponibles diran.
24689
El treball esclau
durant el Franquisme. La Vall d'Albaida (1938-1947). Josep Màrius Climent i Prats
256 páginas 15,5 x 23,5 cms.
19.50 euros
Universitat de València
Un aspecte poc
conegut de la repressió franquista al País Valencià fou el sistema penitenciari
i el treball forçat. Es fa necessari aprofundir en l’estudi de l’origen i
significació dels camps de concentració que van establir els militars
franquistes durant la Guerra Civil i en la immediata postguerra, esbrinant els
mètodes que van emprar i els objectius polítics i militars que perseguien. En
aquest marc teòric s’insereix el present estudi sobre l’impacte del treball
forçat a la Vall d’Albaida, que aborda el procés d’institucionalització dels
«espais punitius» que va organitzar el franquisme per controlar, aprofitar i
«reeducar» l’enorme massa de presoners de guerra que arribaren a capturar
durant el conflicte. Es tracta, , d’una contribució
historiogràfica amb una important dimensió cívica: rescatar de l’oblit les
víctimes d’aquesta forma de violència política.
El sistema
penitenciari i especialment el treball forçat, ha estat un dels aspectes poc
coneguts de la repressió franquista al País Valencià. Aquest volum estudia
l’impacte del treball forçat a la Vall d’Albaida, que aborda el procés
d’institucionalització dels «espais punitius» que va organitzar el franquisme
per controlar, aprofitar i «reeducar» l’enorme massa de presoners de guerra.
_____________________________________________________________________
Cazarabet
c/ Santa Lucía, 53
44564 - Mas de las Matas (Teruel)
Tlfs. 978849970 - 686110069