La
Librería de El Sueño Igualitario
Un
llibre que, des de la ploma de Raül González Devís, ens aplega per a
ensenyar-nos com va ésser la repressió
franquista i el maquis a les comarques del Nord del País Valencià.
El
llibre està enquadrat dins la col-lecció Història y Memòria de la Universitat
Jaume I i forma part del grup de treball, Grup per la Recerca de la Memòria
Històrica.
Allò
que ens diu la sinopsi del llibre:
Un fenòmen silenciat
i insuficientment investigat: la repressió franquista en la conjuntura
guerrillera a les comarques del nord castellonenc. Les tragèdies humanes
succeïdes i la dificultosa localització i tractament de les fonts, dóna com a
resultat una obra necessària per entendre el nostre fosc i conflictiu passat. A
més d'explicar les estratègies, els agents i les formes de la maquinària
repressiva franquista, l'autor descriu els casos més flagrants de violència
franquista, amb víctimes mortals, esdevinguts a les comarques del nord del País
Valencià entre els anys 1945 i 1951. Des dels Ports fins al Maestrat, passant
per l'Alcalatén i la Plana, es produïren autèntics crims d'estat que, a més
d'esclafar els sectors potencialment hostils al règim, foren guerrillers o no,
i de buidar de pluralisme polític la zona, procuraren estabilitzar el seu
sistema dictatorial i garantir una hegemonia i una por palpable fins avui en
dia.
Cazarabet conversa amb Raül González
Devís:
-Raül
què és allò que t´ha fet apropar-te a a la repressió franquista i al
maquis?-I per què has triat el Nord del País Valencià?
-Han sigut varios els motius de recerca i de publicació
d’aquesta obra. En primer lloc, a l'interès personal que des de sempre he
tingut pel període de la dictadura franquista i també de la guerrilla
antifranquista, es suma el fet que el maquis haja estat un tema excessivament
oblidat i tradicionalment postergat pels
estaments universitaris. Els silencis i xiuxeigs al voltant del maquis i de la
repressió franquista en les comarques rurals, també l'escassa predisposició
d'investigar el tema per part de cronistes o erudits locals, junt l'escàs
reconeixement i criminalització a unes persones que pretengueren, mitjançant la
lluita armada, enderrocar la dictadura i restaurar la democràcia repubicana
m'engrescaren a conèixer més el fenomen.
Tanmateix, les poques i també deficients obres que s'han publicat al
nord del País Valencià, constataren la
necessitat de cobrir un buit
historiogràfic i també divulgatiu del fenomen en aquesta zona.
-Quines són les teves,
parlem per favor, de les altres línies de treball en torn a la història?-Com és
el teu paper dins del Grup de Recerca de la Memòria histórica de Castelló?
-Les meves línies de recerca han anat des de la dictadura de
Primo de Rivera, fins a la guerra civil i el franquisme. Actualment, estic
centrat sobretot en la guerrilla antifranquista, concretament, l'anàlisi de
l'AGLA i dels sectors 17 i 23, tema que ocupa la meva investigació doctoral.
Dins del GRMHC sóc un membre més i, com tal, dins de les meves
possibilitats, intente col·laborar en el grup com puga, ja siga col·laborant en
projectes, xerrades, conferències o exposicions.
-Com va ésser i com va
actuar la repressió franquista al nord del País Valencià?
-Com a la resta de territoris, va ser una repressió polièdrica
plenament planificada, sistemàtica, però
també canviant. Tot i que va variar, mai
va deixar de tenir l'objectiu d'aniquilar i destruir tant els dissidents
polítics, com els valors de l'experiència republicana i de les idees
emanicipatòries. Ara bé, va tindre diferents fases: si a la immediata
postguerra va destacar la maquinària dels consells de guerra (sumaríssims) com
a principal instrument de càstig amb milers de condemnats a presó i d’unes 1300
persones afusellades a les comarques
castellonenques, a partir de l'any 1945 va canviar. La conjuntura guerrillera i
del final de la II Guerra Mundial va comportar un canvi en la tipologia
repressiva: el progressiu descens del nombre d'afusellats en consells de guerra
va ser acompanyat per la massiva utilització de la Ley de Fugas,
generalitzada especialment a partir de 1947 i consistent en disparar a tot
detingut que intentava fugir. Però realment, la Ley de Fugas era
l'instrument per justificar unes morts premeditades que no derivaren de
l'intent de fugir de l'acusat. Així, sota la cobertura d'aquesta i d'informes
que no es cenyien a la realitat, s'empararen
centenars de morts irregulars i intencionades que tingueren lloc
especialment a les zones amb presència i activitat guerrillera. Les comarques
del nord, a l'igual que la resta de territori de l'AGLA, patí molts episodis
d'assassinats irregulars, les víctimes dels quals, en la gran majoria de casos,
no foren integrants de la guerrilla. Masovers amb una esporàdica col·laboració
o mínim contacte, col·laboradors regulars o simplement, persones amb
antecedents esquerrans, foren les principals víctimes.
-El maquis amb
l´Agrupació de l´AGLA …com actuava?. Era el seu “modus
operandi” diferent al d´altres llocs on operava el maquis?.Com
i de quina manera?
-L'AGLA va ser una de les agrupacions guerrilleres més i millor
organitzades de l'Estat. A diferència d’ altres zones amb una important acció
guerrillera, cas d’Andalusia oriental o Galícia, va tenir una característica
que la va peculiaritzar: els guerrillers exògens o provinents de França,
enviats pel PCE, van tenir una
importància molt gran. L’alt contingent de persones arribades de França,
vinguts a partir de l’operació Reconquista de España de la Vall d’Aran a
l’octubre de 1944 i de les infiltracions posteriors, i el seu protagonisme en
càrrecs dins de l’Agrupació, va determinar les seves orientacions i accions.
Ara bé, els guerrillers autòctons tampoc tingueren un rol secundari i van
cobrar un paper més important del que certs autors els han donat. Sense
ells, moltes partides no s’hagueren constituït, determinades
accions no s’hagueren fet i hagueren tingut
més problemes per localitzar punts de suport. Van haver “autòctons” com
Cinctorrà que lideraren batallons. Les accions realitzades variaren segons el
moment i l l’amalgama anava des d’actes polítics, com ocupacions de pobles,
mítins, penjada de banderes, distribució de propaganda, etc… a colps econòmics
(assalts a bancs, segrestos, etc..), sabotatges, ajusticiaments,
etc… Les accions foren semblants a la d’altres zones guerrilleres, amb algunes
xicotetes diferències: per exemple, el segrest econòmic, molt utilitzat en els
territoris de poblament dispers i de deveses d’Andalusia, La Manxa o
Extremadura, no va ser tant utilitzat. I, en canvi, la realització de
sabotatges va ser més destacada.
-Més o
menys van poder defensar-se fins que va aplegar el General Pizarro i fins a que
s´instaurà la llei de fugues…Parla´ns una mica de tot plegat.
-En efecte, l’arribada de Pizarro va ser clau. Designat cap de
la 5ª Zona de la Guàrdia civil i Governador civil de Terol, a juliol de 1947,
va suposar un punt d’inflexió en la repressió antiguerrillera. Amb una densa
xperiencia en la persecució contra els maquis a altres zones de l’Estat,
Pizarro va centralitzar les cinc comandàncies que eren al seu càrrec (Terol,
Castelló, València, Conca i Albacete) i amplià els sectors interprovincials de
la Guàrdia civil per tenir més maniobrabilitat en la persecució
antiguerrillera. Paral·lelament, va implementar unes tècniques molt agressives
de contraguerrilla: múltiples execucions irregulars (sota el paraigües de la
Ley de Fugas, o de morts en presons i interrogatoris), decretarà les
evacuacions de masies i instaurarà les contrapartides, guàrdies disfressats de
maquis que sembraren desconfiança i, encara més por, entre els masovers. Tot i
que abans de la seva arribada ja hi hagueren casos de Ley de Fugas, a partir d’ell, es multipliquen, sent la inmensa
majoria de víctimes mortals persones que no pertanyien a la guerrilla. Les
morts irregulars i indiscriminades de masovers,
amb un puntual, regular o nul contacte amb els maquis, i de persones
sense i amb antecedents esquerrans, crearen un clima de terror, de por i
d’indefensió al medi rural.
-De tota manera, els
guerrillers, estaven en constant moviment, organització i reorganització…
-Les partides en cap moment pretenien, ni podien enfrontar-se
directament a les forces d'ordre, de manera que les accions guerrilleres havien
de ser ràpides amb una immediata escapada cap les bases, campaments o espais de
refugi. L'AGLA sempre va estar en condicions d'inferioritat, númerica i
d'armes, respecte la Guàrdia civil, en
cap moment pogueren controlar un territori, de manera que únicament actuava amb
accions o incursions ràpides i esporàdiques i una imminent escapada cap l'amagatall(s). A més, el
territori on radicaven les bases no podia ser estable i els campaments,generalment provisionals, s'havien de canviar periòdicament
per qüestions de seguretat. Tanmateix, l'àmbit ocupat va ser canviant i, poc a
poc, ampliaren el radi d'actuació, com ho demostra la divisió en dos del sector
17 i l'aparició, a l'octubre de 1947, del sector 23. D'altra banda,
l'accentuació de la persecució de la Guàrdia civil (ajudada per sometents i
puntualment per unitats de l'exèrcit), també causà desplaçaments de les
partides.
Des dels seus inicis, es va pretendre una forta organització,
auspiciada pel PCE, amb estatuts, codi de disciplina, divisió en sectors i,
fins i tot, escola, que seguia orientacions del Partit Comunista. No obstant,
la debilitat, especialment notòria des de finals de 1947, plantejà noves
reorganitzacions i l'anomenat “canvi de tàctica” del 1948, el qual va servir
tan sols per allargar l'agonia i la sagnia d'uns guerrillers amb perspectives
de lluita enormement negatives. De fet, les baixes guerrilleres, causades per
enfrontaments amb la Guàrdia civil, detencions o desercions, foren especialment
elevades a partir d'aquell moment; unes baixes que intentaven ser compensades,
sense aconseguir-ho, per l'afluència de nous contingents a les partides, alguns
(pocs) dirigents provinents de França, i molts fugint de la repressió
franquista.
-Però l´AGLA no “operava”
només al nord del PV…anava més enllà: Conca, Terol, indrets de la província de
Tarragona….
-Sí, l'àmbit d'actuació
dels 3 (i poteriorment 4) sectors de l'AGLA era força extens i va abarcar un
ampli i divers territori sobre i al voltant de l’eix del sistema ibèric, en els
límits de Terol, Castelló, València, sud de Tarragona, Saragossa, Conca i
Guadalajara. Així, les comarques de
nord del País Valencià conformaren un xicotet espai del total de l'AGLA, ocupat
pel sector 17 i 23, que actuava a Terol, Castelló i sud de Tarragona. Però vaig
decidir limitar l'àmbit d'estudi per concretar més les històries descrites i
perquè a les comarques castellonenques, com he dit abans, hi ha un buit
bibliogràfic i investigador notori, més que a altres zones on actuava
l'AGLA. En concret, les partides de dits
sectors actuaren principalment per les comarques terolenques del Baix Aragó,
Gúdar-Javalambre, Maestrazgo, Matarranya o Cuencas Mineras, les castellonenques
d’els Ports, Alt Maestrat, Baix Maestrat, L’Alcalatén, l’Alt Millars, amb
incursions fins La Plana i les comarques tarragonines d’ el Montsià, el Baix
Ebre, la Ribera d’Ebre o la Terra Alta.
-Com va
afectar, creus, la força dels somatents?
-Els sometents,
generalitzats a partir d'un decret de l'octubre de 1945, tingueren un paper
secundari. No obstant, sí ajudaren a la Guàrdia civil en operacions
antiguerrilleres o tasques d'informació i vigilància; van haver casos
d'assassinats per part de sometents en operacions antiguerrilleres, com el
realitzat per Pelat de Benassal. També van haver sometents famosos, com Martí
d'Herbeset, íntim del tinent de la Guàrdia civil, i que, fins i tot, participaren de forma destacada en operacions
i interrogatoris a persones sospitoses de col·laborar o tenir contacte amb les
partides.
Altrament, i paradoxalment, els sometents contribuïren a dotar
d'armes les partides ja que una operació habitual foren, especialment a la
primavera de 1947, les ocupacions de pobles (sense dotació de la Guàrdia
civil), amb registre i apropiació
d'armes dels membres del sometent.
-I quan les forces
d´ordre públic van fer que s´abandonessin les masies…tenint que anar cda dia a
treballar les terres del seu voltant des del poble…anant a cercar la clau, al
matí, a la caserna de la Guàrdia Civil i anant, a la nit , a deixar-la…?
-Sí, això foren les avacuacions, decretades a partir de la
segona meitat de 1947 a les zones amb lauscia de partides. Clar està,
comportaren un daltabaix i un gran perjudici als camperols, que es vegeren
obligats a pernoctar fora, ja fos al poble més proper o a una gran masia o
aldea que servís de punt de concentració i a entregar les laus de la masia a
l’acabar el dia. El motiu de la mesura era perquè els guerrillers es quedaren
sense punts de subministrament, ni fonts d’informació o espais de refugi i
descans. També s’augmentava el control social de la población i es
neutralitzava, aicí, els sectors potencialment dissidents o hostils al règim. A
més, com alguns guerrillers indicaren, va suposar un augment de la
desmoralització entre ells.
-Descrius molts exemples
nous o diguem no tan nombrats i analitzats en altres llibres….què va fer que
dediquessis temps a aquests exemples i no a altres tant de la repressió com del
maquis?
-L'objectiu era donar una radiografia general del que va
comportar la repressió durant la conjuntura guerrillera a les comarques del
nord del País Valencià. Pretenia establir les formes i les diferents tipologies
represssives i també divulgar les “tragèdies silenciades”, amb víctimes
generalment oblidades i escassament reconegudes o rehabilitades. Però per fer-ho considerava necessari
descriure detalladament casos i episodis concrets a partir de l'anàlisi i
contrast de fonts. Aquest element em va obligar a acotar el tema i l'àmbit i
vaig decidir analitzar únicament
xicotetes històries que culminaren amb víctimes mortals ocorregudes en
l'àmbit espacial elegit. Evidentment, tenint present que la repressió va ser
polièdrica, molt diversa, amb centenars de detencions, empresonaments,
avacuacions i abandonament de masies, etc. el llibre no analitza tot l'espectre
repressiu. Ara bé, amb l'explicació de la maquinària repressiva, dels seus
agents i formes, i amb l'anàlisi dels casos descrits, crec que el lector sí pot
fer-se una idea clara del què va passar, dels crims d'estat haguts i també de
la falsa versió que apareixia en els informes oficials. Tanmateix, la
descripció de casos concrets, amb noms i cognoms, també permet que el lector es
puga escabussar en les tragèdies individuals i familiars i entendre la magnitud
de la violència franquista.
-Com ha sigut el procés de documentació per a
duur a terme aquest estudi, investigació i treball que ha esdevingut un
llibre?-Com ha sigut la metodología de treball?
-No és un treball n sp de fer. Les fonts utilitzades han sigut
variades. He consultat, no sense dificultats, sumaris de l’Arxiu Històric i
General de la Defensa, que n sp a Madrid, molts sense digitalitzar i alguns en
mal estat sense poder-se veure; a més, la prohibició de captar n spotss i la
tardança en entregar sumaris sol·licitats, augmenten encara més les dificultats
i limitacions que qualsevol investigador del País Valencià té quan assumeix el
repte de viatjar fins a Madrid per fer la consulta. Als arxius de la
Benemèrita, cas de l’Arxiu Històric de la Guàrdia civil o del Servicio de
Estudios Históricos de la Guardia Civil, els entrebancs encara són majors, i ni
tan sols et mostren cap catàleg del que tenen. Altrament, també he consultat
els expedients i informes del fons de Govern civil de l’Arxiu Històric
Provincial de Castelló, fons de l’Arxiu del PCE, registres civils o arxius
locals, el Butlletí Oficial de la Guàrdia civil, Mundo Obrero, n spo, obres
publicades, etc…
Una altra n s n spo han estat les fonts orals, testimonis
entrevistats que en no pocs casos, han permès desmentir falses versions oficials
dels informes de la n spot civil. Respecte aquests documents, a causa de la
seva poca fiabilitat, una n sp n spo ha estat el seu anàlisi crític, la cerca
de contradiccions i inversemblances i el seu contrast amb altres fonts.
-La n spotss que et fa el
pròleg un dels investigadors del fenòmen maquis més refutat, en Josep Sánchez
Cervelló….i pot ser el que més en sap entorn a l´AGLA. Què n spots dir?
-Sí, Josep Sánchez Cervelló, catedràtic de la URV, a més d’amic,
és el director de la tesi doctoral que estic fent sobre l’AGLA.
Des del moment en què vaig decidir publicar el llibre, vaig pensar en
ell per fer el pròleg, fet que va acceptar gustosament i que li agraisc. A més
de ser un dels grans especialistes de l’AGLA, entre les seves línies de recerca
están les guerres carlistes, la república,
guerra civil i el franquisme, el republicanisme, la història de
portugual o les descolonitzacions.
Coordinador de l’obra, Maquis, el
puño que golpeó el franquismo, una de les obres de referència del fenomen,
té el mèrit de ser un dels pocs professors i catredràtics d’universitat que
s’ha “atrevit” a investigar i divulgar el tema.
-Creus que el maquis,
dins la historiografía castellonenca, és un dels episodis que , encara, s´ha de
“destripar” més?. Per què?
-I tant que sí. Més enllà de les obres generals sobre l’AGLA,
les escasses obres realitzades en àmbit castellonenc sobre el maquis no han
cobert, ni de bon tros, les exigències historiogràfiques. Ni han proporcionat
un coneixement ample, ni han aportat noves interpretacions i, el que és pitjor,
no sempre han sabut diversificar i contrastar fonts. Això ha provocat que en
certes obres predomine la versió oficial, allunyada de la realitat dels fets i
que, fins i tot, en alguna, s’utilitze una erminología semblant a l’emprada pel
règim franquista.
-La lluita del maquis
també aplegà a la La Plana ….però sempre em queda un
dubte:sabem i ens podem fer una idea, llegint o parlant en testimonis, més o
menys directes, dels que era aleshores el maquis al món rural, als petits
pobles i a les aldees…però com es “respirava” el maquis a les ciutats mitjanes
o a les nostres capitals?
-S’olorava algo, però en general, no es tenia una imatge clara
del que era el fenomen. Per una banda, tant els militants del PCE com els
presoners polítics, s’informaven a partir de periòdics militants com Mundo
Obrero (que magnificaven la presència i accions guerrilleres) o mitjançant el
boca a boca d’enllaços o simpatitzants.
Per d’altra, una gran part de la població tenia molt vagues nocions de
gent armada que deambulava per les muntanyes de l’interior i que de tant en
tant realitzaven sabotatges a vies de comunicació, especialment la xarxa
ferroviària de València a Barcelona. Nogensmenys, les accions guerrilleres tan
sols eren difoses en la premsa i altres mitjans en moments puntuals amb la fi
de criminalitzar uns guerrillers equiparats a “bandoleros” sanguinaris. Un dels
pocs casos de repercussió mediàtica, va ser la mort del comandant Hernández de
los Ríos prop de Torreblanca,
considerada “acto de heroísmo” en un assalt de la guàrdia civil a una
masia amb presència guerrillera.
-Amic Raúl, en què estàs
treballant en l´actualitat…ens pots fer cinc cèntims?
-En l’actualitat, sóc
professor de Geografia i Història en
l’IES de Vilafranca i, a nivell investigador, estic en ple procès de
recerca doctoral sobre l’AGLA , amb especial anàlisi
dels sectors 17 i 23, i també estic investigant diferents aspectes de la II República, guerra civil i
primer franquisme.
23103
Tragèdies silenciades. Repressió
franquista i maquis a les comarques del nord del País Valencià. Raül González Devís
226 páginas 17 x 24 cms.
16.00 euros
Universitat Jaume I
Un fenomen silenciat i insuficientment
investigat: la repressió franquista en la conjuntura guerrillera a les
comarques del nord castellonenc. Les tragèdies humanes succeïdes i la
dificultosa localització i tractament de les fonts, dóna com a resultat una
obra necessària per entendre el nostre fosc i conflictiu passat. A més
d'explicar les estratègies, els agents i les formes de la maquinària repressiva
franquista, l'autor descriu els casos més flagrants de violència franquista,
amb víctimes mortals, esdevinguts a les comarques del nord del País Valencià
entre els anys 1945 i 1951. Des dels Ports fins al Maestrat, passant per
l'Alcalatén i la Plana, es produïren autèntics crims d'estat que, a més
d'esclafar els sectors potencialment hostils al règim, foren guerrillers o no,
i de buidar de pluralisme polític la zona, procuraren estabilitzar el seu
sistema dictatorial i garantir una hegemonia i una por palpable fins avui en
dia.
_____________________________________________________________________
LA LIBRERÍA DE CAZARABET - CASA SORO (Turismo cultural)
c/ Santa Lucía, 53
44564 - Mas de las Matas (Teruel)
Tlfs. 978849970 - 686110069