La
Librería de Alarifes
Un llibre, pletòric i ple de vida de
Jordi Gordi
Un cant de retrobament i reconcilització amb la natura des
de la ploma de tot un expert,
però, sobretot, de tot un amant de la natura i que
es nota que fa les coses amb estima….
Un llibre que es trova dins de la
col-lecció Punt i Apart.És el tercer volum d´aquesta esmentada col-lecció.
El geògraf, però sobretot
amant de la natura, Josep Gordi
duu a terme com una mena de correspondència entre allò que és i pot aplegar a significar la nostra relació amb la natura, amb el dia a dia, i amb no pocs
personatges als que escriu cartes .
Al llibre hi ha una part de epistolari reial i una part fictícia .
Allò
que ens diu la editorial, L´accent:
Amb
un estil directe, com correspon al redactat d’un correu electrònic
entre dos amics, Josep Gordi
construeix l’escenari adient per posar sobre la taula, d’una
manera ben original i actualitzada, un tema recurrent en el pensament i la literatura
occidentals dels darrers segles: la nostra relació amb la natura, no només com a individus sinó, també, com a espècie. Els personatges
d’aquest epistolari electrònic, en part reals i en part ficticis —com requereix
el bon fer literari—, serveixen d'argument per a una advertència de caràcter ètic que l’autor ens fa arribar, també, a través de les noves tecnologies. Implícitament, Gordi ens proposa
portar el debat sobre els valors immaterials de la natura a
les xarxes socials
(Facebook, Instagram...), més
enllà d’aquestes pàgines impreses. Acceptem el repte?
L´autor,
Josep Gordi Serrat:
Aquest
geògraf és profesor de Geografia a la Facultat de Lletres de la Universitat de Girona. És
un apassionat de la natura i, en particular, un enamorat dels arbres,
ha escrit nombrosos articles i llibres sobre aquestes temàtiques.Cal destacar els seus darrers
treballs, publicats per
Documenta Universitària:Els arbres mediterranis.
Un recorregut pels seus valors culturals
i esperituals i Natura i espiritualitat a Catalunya.Deu
converses, deu passejades i
deu consells, per viure la natura amb plenitud.
Cazarabet
conversa amb Josep Gordi Serrat:
-Josep apropar-se a la natura, i als seus neguits,
escrivint cartes a personatges reials, però també ficticis...ja garantitza , d´ entrada, una lectura diferent. És com
ensenyar-te la natura des d´ una mena de mirada o congost diferent. Per què vas
triar aquesta mena de manera de fer?
-Feia dos anys
que havia publicat: “Natura i espiritualitat” i volia trobar un registre
diferent per tal d’arribar a un públic més ampli. Per aquest motiu em vaig
llençar, per primera vegada, a escriure un text que està a cavall entre
l’assaig i la novel·la.
-Pel títol,
quasi o gairebé ,podem adivinar que l´ésser humà s´ha allunyat massa
de la natura. Ho veus així?
-Sí,
ens n’ hem allunyat, i no ho dic jo, ho diuen molts estudiosos. Hi ha qui parla
fins i tot d’un trastorn provocat pel dèficit de natura. És a dir, la vida
urbana pot generar un trastorn fruit de l’allunyament físic dels ritmes naturals.
Cada cop, però, hi ha més moviments de persones que aposten per sortir a
passejar i a caminar per la natura. A la meva ciutat, Mollet del Vallès, per
exemple, tenim Gallecs, un espai rural on centenars de persones van diàriament
a caminar, passejar, en bicicleta... En el fons tots tenim la necessitat de
retrobar-nos amb la mare natura.
-Amb la lectura
d´ aquest llibre , i de la manera més senzilla i plàcida, voldries que l´ ésser
humà tornés a la natura, però sense soroll?
-Sí,
perquè la natura és un camí, com ho és la vida mateixa i a mida que vas
avançant vas aprenent. A mi la natura m’ha ensenyat, sobretot, humilitat i, en
conseqüència, a posar-me al meu lloc. A vegades, crec que ens sentim molt
superiors a tot, com si estiguéssim damunt d’un pedestal o tinguéssim una gran
dosi de supèrbia. La natura et recorda que només ets una petita fulla que
circula per l’aigua i que anirà a parar al mar, on es farà malbé i s’acabarà
sedimentant en un fons marí. Comprens
que tot segueix el seu camí, nosaltres inclosos, i avui hi som i demà no hi
serem, tot canvia constantment, tot passa.
-Quan escrius
aquest llibre en qui o en què penses?
-Penso en totes aquelles persones que no volen viure la
natura pendent del rellotge, el mòbil, la càmera fotogràfica, la música i per
tant, desitgen gaudir de tots els valors i sensacions que tant bé descriu Joan
Maragall en el seu famós poema sobre la fageda d’en Jordà i, en conseqüència,
gaudir del verd com d’aigua endins, profund i clar o de la quietud que ens pot
fer agafar un dolç oblit de tot el món fins a sentir-nos presoners del silenci
i de la verdor.
Dit, amb altres paraules, em dirigeixo a que vulgui
escoltar-me i pensi que cal tornar a
connectar-nos amb el nostre entorn natural ja sigui per qüestions de salut o
per raons humanistes, és a dir, per aprendre a situar-nos correctament en el
món.
-Penso que la millor relació amb la natura és la que va
poc a poc; la que no és massa agressiva, la que interacciona amb ella amb el
silenci, el respecte al 100%.Què ens pots reflexionar?
-Els venecians a la novia l’anomenen “amorosa” i aquesta
dita l’aprofito per dir: Oi, que quan desitgeu veure la vostra amorosa hi aneu
sols i no voleu que vinguin els amics, doncs a la natura, de tant en tant, cal
saber anar-hi en solitud per tal de
viure-la, des de la intimitat i amb plenitud.
Una de
les millors formes de connectar íntimament amb la natura és nedar,
preferiblement a mar obert, ja que és una experiència de comunió total amb la
natura. A mi m’agrada nedar mar endins. Comences sentin-te indefens, allà
flotant com un bri de palla a sobre d’un enorme mar. Llavors és quan apareixen
les pors i les angoixes. Em dic: “I si em ve una rampa? Estic aquí tot sol, si
crido, ningú em sentirà”. Allà t’enfrontes amb tu mateix i quan aconsegueixes
relaxar-te i nedes de forma compassada amb la respiració, sents aquesta
comunió. Ets Ú amb el mar i la natura.
-A més, és la
millor manera d´aprendre de la natura...perquè a cada
excursió, passeig, sortida tindrem , amb nosaltres, una lliçó i
de les que es queden, sempre, amb nosaltres?
-Amb
el pas dels anys, m’he adonat que m’estava perdent alguna cosa, que em faltava
quelcom. I aleshores vaig aprofundir en la natura com un espai de mestratge, on
un hi pertany, com una mena de retorn a la casa primera que hem tingut tots els
humans. L’espai natural va ser la primera llar: les coves, les balmes, els
arbres... De fet, encara hi ha gent que viu com ho feien al paleolític. La
natura ha estat la nostra primera casa i, també, per a molta gent, el seu
primer temple, el primer espai de comunicació amb el misteri i amb la dimensió
transcendent del món. A mida que he anat conreant aquesta nova mirada he
descobert en la natura un munt de tresors. Ha estat tot un aprenentatge!
-Amic Josep d´
un temps per ací s´ han ficat molt de moda les mainades, les sortides amb
curses amb BTT o a peu per la natura, però no un a un o amb petits grups d´amics o demés…Moltes vegades és massiu.Com ho veus?. No
és una manera de “saturar” cert entorn?
-Penso que mai ha anat tanta gent a fer activitats a la
natura, com curses de muntanya, de mountain bike, excursionisme, passejades...però poques vegades
aquests usuaris es deixen imbuir dels valors inherents als paisatges naturals,
és a dir, que no deixen de ser “urbanites” i, en
conseqüència, viuen la natura pendent del rellotge, el mòbil, la càmera
fotogràfica, la música i per tant, es perden tots els valors i sensacions
inherents a l’espai natural i que abans ja he mencionat.
-S´ han de
regularitzar les visites a certs llocs perquè ja sabem que allà on entra l´
ésser humà deixa, sovint, un impacte, més aviat, negatiu…
-Certament, cal
regularitza l’entrada als espais naturals protegits; tal com succeeix a tots
els Parcs Nacionals dels Estats Units i en alguns dels països europeus. Penso,
en la visita que vaig fer a la reserva forestal integral del bosc de Bielowietza acompanyat d’un guia i que va durar més de
quatre hores i al llarg de la qual només van creuar-nos amb tres persones. Va
ser una experiència que no oblidaré mai, tant per bellesa del bosc com per la
calma i la tranquil·litat de la visita.
-La natura és un lloc de
retrobament amb nosaltres mateixos i , no sé, amb
nosaltres com a gènesis en lo personal, en lo antropològic i ,també, en lo
social i en les nostres relacions. Com ho veus?
-Per mí la natura m’ha
ensenyat el sentit de la paraula ‘comunió’. És cert que tenim un pas efímer per
aquest món i que som ben poca cosa, però a la vegada formem part d’una
comunitat de persones i d’una comunitat natural molt gran amb la qual
interactuen constantment. Fa uns anys vaig publicar un llibre sobre els arbres
perquè, per a mi, els arbres son companys de viatge. Transitem junts per
aquesta vida. L’arbre és un símbol omnipresent en missatges comercials, en logos
d’universitats, d’empreses, etc., perquè té un valor universal, un variat
simbolisme, una forta permanència i alçada que pot associar-se a la
comunicació, el creixement, l’ajuda, l’associacionisme...
-Perquè, a més,
la trobada amb la natura és un lloc d ´ inspiració i la natura un lloc que per
ella mateixa, inspira, no ?. Què ens pots comentar?
-Primer
de tot, abans de trobar inspiració a la natura, cal freqüentar-la,
convertint-la en un acte habitual a la nostra vida, de la mateixa manera que
anem al mercat o a prendre un cafè en un bar. Allò que hom és capaç de
practicar durant dos mesos seguits, s’incorpora de manera natural a la vida.
Després, cal recuperar el concepte del ‘badar’. A la natura hem d’anar a
encantar-nos, a perdre el temps, hem d’aprendre a no esperar res. Cal anar-hi
sense presses de cap mena. Cal buidar-nos per deixar que la natura ens ompli.
Després, de ben segur, que arribarà la inspiració.
-Bé, amic cada
estació està feta per a una mena de personalitat o per a cercar en cadascú de nosaltres
quelcom específic?
-Seguir
el canvi estacional ens permetrà entendre què ens vol transmetre la natura.
Saber què vol dir l’hivern. Què suposa el
ressorgiment de la primavera, les primeres flors. També és molt interessant
caminar de nit. Tot el que sigui sortir de la quotidianitat ens permet viure
intensament l’experiència del nostre entorn natural.
-Ens pots fer
cinc cèntims d´allò en que vas treballant ara?
-Ara
estic acabant un text sobre els arbres i l’espiritualitat.
23435
Tornar a la natura. Josep Gordi
Serrat
132 páginas
17.00 euros
Accent
El professor
del Departament de Geografia
Josep Gordi Serrat ha publicat
el llibre Tornar a la natura on
es posa sobre la taula el debat sobre la relació dels humans
amb la naturalesa, i no tan
sols com a individus sinó també com a espècie, amb un estil directe, peculiar i
innovador com és el redactat d’un correu
electrònic entre dos amics.
Els personatges d’aquest epistolari electrònic, en part reals i en part ficticis —com requereix
el bon fer literari—, serveixen com argument
per fer una advertència de caràcter ètic que l’autor ens trasllada
també a través de les noves tecnologies. Efectivament, Gordi ens proposa portar aquest debat més
enllà d’aquestes pàgines impreses, cap a les xarxes socials (Facebook i Instagram)...
Acceptem el repte?
Es tracta d’un tema, el de
la relació humà-naturalesa,
ben actual i alhora ben recurrent
en els darrers segles en el pensament i la
literatura occidental. I ens porta aquesta publicació després dels seus
darrers treballs destacats, com són Els arbres
mediterranis. Un recorregut
pels seus valors culturals i espirituals, del 2011, i Natura i espiritualitat
a Catalunya. Deu converses, deu
passejades i deu consells per viure la natura amb plenitud, del 2013, ambdós publicats per Documenta Universitària.
Més informació: www.josepgordiarbresipaisatge.cat
_____________________________________________________________________
LA LIBRERÍA DE CAZARABET - CASA SORO (Turismo cultural)
c/ Santa Lucía, 53
44564 - Mas de las Matas (Teruel)
Tlfs. 978849970 - 686110069