Cazarabet conversa con... Guillem
Puig Vallverdú, autor de “La taula del mirall. L'Ateneu i l'associacionisme
cultural i polític a la Selva del Camp, 1878-1979” (Afers)
Guillem
Puig Vallverdú s´endinsa en la investigació entorn a l´Ateneu i a
l´associacionisme cultural i polític a
la Selva del Camp entre 1878 i 1979.
Aquesta
obra ha estat premiada amb la tercera Beca de Recerca Històrica “Terra
d´Ateneus”, beca que existeix gràcies a la col-laboració de l´Institut Ramon
Muntaner i la Federació d´Ateneus de Catalunya i el suport, inmens del
patrocini de
l'Obra Social "la Caixa" i el suport de la Direcció General de
Cultura Popular, Associacionisme i Acció Cultural del Departament de Cultura de
la Generalitat de Catalunya.
L´autor és
el president
del Centre d'Estudis Selvatans i coordinador del butlletí que va publicant
l´esmentada entitat.
El llibre
està dins la col-lecció Terra d´Ateneus d´Afers. Aquesta editorial va editar
abans, en aquesta col-lecció:
Societat i sociabilitat: El cercle literari i els inicis de
l´associassonisme recreatiiu, cultural i polític a Vic 1848-1902 i
Associacionisme educatiu i cultural. L´Ateneu Obrer i el Círcol Catòlic de
Badalona 1879-1936
Allò que
ens explica la sinopsis del llibre:
La
sociabilitat és la xarxa de relacions que es teixeixen en diversos llocs i
espais, peça clau de la socialització entre els individus i la seva
politització. Analitzar-la històricament pren sentit si ajuda a entendre la
complexitat de la societat contemporània. És a dir, si s’assumeix les
associacions com a entitats amb vincles orgànics amb la societat de la qual
emergeixen i sobre la qual actuen i on, per tant, es plasmen les mateixes
divisions i disputes que mediatitzen les relacions entre els individus. Aquest
llibre, que recorre el teixit associatiu de la Selva del Camp, no es limita a
presentar una enumeració i a descriure les activitats, juntes i sessions de les
entitats selvatanes, sinó a resseguir com es va configurar la societat
selvatana dels segles XIX i XX. La constitució d’espais, la transmissió de
pautes culturals o el sorgiment de rivalitats i complicitats permet
redimensionar el temps de l’oci en la seva vessant productiva, conservadora i
reproductora del poder, així com creadora de contrahegemonies. En aquesta
monografia, on convergeixen la història social, política i cultural, s’hi
analitza l’associacionisme selvatà com un exemple de les dinàmiques de canvis
globals al llarg de la contemporaneïtat.
L´ autor en Guillem
Puig Vallverdú: historiador nascut a la Selva del Camp, al Baix
Camp, interessat en les
col·lectivitats agràries, la protesta pagesa i
els moviments socials.En Guillem és
historiador en el Centre d’Estudis Sobre Conflictes Socials de la
Universidad Rovira i Virgili. Sus líneas de investigación se centran en la
revolución de 1936, con una especial atención a las colectividades agrarias,
así como en la crisis de la retaguardia republicana durante la Guerra Civil, una temática sobre la cual desarrolla su investigación
doctoral. Destaca su interés por la protesta campesina, los movimientos
sociales y las pautas de sociabilidad popular y de la élite en la Cataluña rural
durante el periodo contemporáneo, unas cuestiones sobre las cuales ha publicado
en varias revistas especializadas y obras colectivas. En 2016 ganó la tercera
beca de investigación histórica Terra d’Ateneus y es coautor del Sindicat
Agrícola de Sant Isidre, 1917-2017. Cent anys de cooperació agrària a la
Pobla de Mafumet(2017). Desde 2013, combina la tarea
académica con el activismo social en el ámbito cultural como presidente del
Centre d’Estudis Selvatans y coordinador del boletín de la misma entidad.
https://urv.academia.edu/GuillemPuigVallverd%C3%BA
Cazarabet conversa amb Guillem Puig Vallverdú:
-A la Selva hi ha una idea
compartida entre els veïns i veïnes sobre l’existència de dos pobles, o més ben
dit, dues maneres d’entendre’l. Una dualitat que, tot i que ve de lluny, no se
sap massa bé on comença i parteix de l’evidència que sempre hi ha hagut dues
societats -l’Ateneu i la Defensa Agrària-, dues cooperatives, dues escoles...
Que tot i ser un poble no molt gran, hi ha dos de tot. En més d’una ocasió m’he
preguntat què té de certa aquesta afirmació. És obvi que existeixen dues
cooperatives i hi ha dues escoles i que l’Ateneu i l’Agrària s’han plantejat
des d’una rivalitat històrica. Volia saber què hi havia de cert en tot plegat i
vaig pensar que l’associacionisme hi tenia un paper destacat.
La Selva del Camp és un
poble amb una marcada tradició associativa que ha ajudat a construir les
identitats del seus vilatans. Per això, quan em vaig decidir a escriure aquest
llibre ho vaig fer amb la voluntat de submergir-me en la història recent de la
Selva a través de l’oci. L’Ateneu el Lauro, conegut popularment com el casino,
havia de ser l’element principal de l’anàlisi atès la seva centralitat en el
lleure dels selvatans i per haver estat l’espai de trobada més concorregut de
la vila durant més d’un segle. Potser així seria la manera de conèixer com
s’havia construït un nosaltres i un ells i què n’era d’aquella gent que es
trobava en l’alteritat de l’Ateneu.
- Per què li dones el títol
a aquest treball de recerca, investigació…La taula del mirall?
-La taula del mirall és un recurs literari pres de l’obra de Joan
Puig i Ferreter: La farsa i la quimera.
En la novel·la de Puig, la taula del mirall era
l’expressió del poder a la Selva gestionat per un grup reduït d’homes des de
l’Ateneu. Era l’espai sacralitzat, fins i tot pels criats, on els dirigents del
casino i de la vila es reunien per aclarir els seus negocis públics i privats.
Un grup que Puig anomenà El Pensil, pres d’una nota de premsa firmada
per alguns d’ells uns anys abans, i que dirigiren l’Ateneu en la etapa de major
esplendor de la societat fins a dur-la a la desfeta. Amb la seva obra, el
reconegut dramaturg selvatà fou capaç de definir, amb la ironia que el
caracteritzava, un reflex de la vida política local i nacional dels primers
anys del segle XX. Sens dubte, aquest ha estat una de les raons principals per
les que m’ha valgut del seu testimoni per explicar aquesta etapa. Al cap i a la
fi, no volia ignorar el rastre de la història mostrada en la novel·la.
-Ostres agafes molts anys
per tal de fer aquesta analítica…tot un segle. Molta feina i molt feixuga. Com
ha esdevingut el treball i demés…? Com ha estat el
treball de documentació, estudi e investigació entorn al llibre?
-Bé, no començava de zero.
Existeixen estudis previs sobre algunes entitats selvatanes. L’Ateneu, la
Defensa Agrària i el Casal Selvatà. No obstant això, són monografies temàtiques
que estudien únicament i de manera parcial la vida de les societats, sense
vincular-les amb el seu entorn. Quan
vaig voler fer aquest estudi tenia clar que volia donar una visió de conjunt.
Referent a la documentació, en primer lloc hem vaig dedicar a buidar els
llibres d’actes de l’Ateneu, cercant els elements més rellevants de la seva
quotidianitat. A través de l’epistolari i la premsa vaig acabar de tancar el
cercle. No sense abans comptar amb algunes fonts orals per tal de cobrir
algunes espais de temps més complexos i que s’escapaven del que pot quedar per
escrit. D’aquesta manera també tenia la oportunitat de copsar les impressions,
emocions i motivacions dels agents.
-Apart t´has tingut que
endinsar-te a l´ entorn sociocultural de la Selva del Camp, veritat? Com
teu vas fer i què vas trobar-hi…
-Al professor Ramon Arnabat
li he sentit dir en diverses ocasions la importància de participar del teixit
associatiu per aproximar-se al seu estudi i intentar analitzar-lo en el seu
conjunt. Penso que té tota la raó.
Participar del teixit associatiu actual m’ha permès entendre certes dinàmiques
que m’he trobat plasmades en els llibres d’actes de les entitats, la seva
correspondència i allò que sortia reflectit a la premsa. Tanmateix, aquest no
ha estat un viatge només d’anada. Al llarg de l’estudi de les pràctiques
relacionals i associatives he pogut copsar actituds i maneres que he pogut
viure com a agent en l’associacionisme actual. En ocasions m’ha semblat estar
vivint dins la història que estava relatant.
-Com és
treballar sobre la terra que t´ha vist aplegar a la vida?
No tot deuen d´esdevindre facilitats…els prejudicis a vegades és pitjor…
-Després d’haver fet
l’estudi penso que precisament treballar sobre el poble que t’ha vist créixer
t’obliga a trencar aquests prejudicis. Penso que una part important del treball
de l’investigador ha de ser la de fer un exercici d’empatia per tal de copsar
les actituds, motivacions i resistències que portaren a les persones a fer les
coses que feren i de la manera que ho feren. És complicat perquè no podem
evitar mirar-ho des dels ulls del nostre present, però cal que fem l’esforç per
aproximar-nos des de diferents perspectives. Voler-ho plantejar com un exercici
d’objectivitat absoluta penso que és poc sincer. Això, però, no vol dir
justificar-ho, evidentment. Explicar les causalitats i les conseqüències dels
esdeveniments o les motivacions i les resistències dels agents que els
protagonitzaren haurien de ser els principals objectius. Cal tenir en compte la
diferència que ens explicava Pierre Nora perquè, com a historiadors, no
adulterem la investigació amb la càrrega moral de la memòria, però tampoc ens convertim
ens transmissors emmascarats amb l’aparença de l’objectivitat. En aquest sentit he hagut de
trencar molts tabús i prejudicis per tal d’enfrontar-me a aquests actituds, per
copsar-les com quelcom complex. He intentat defugir sempre, en aquest com en altres
estudis, de respostes maniquees i simples. No sé si es
cert o no, però almenys a mi em fa la sensació que he hagut de fer un exercici
per allunyar-me en la distància suficient per analitzar aquestes actituds en
conjunt. Però del que n’estic segur és que després del treball entenc la Selva
d’una altra manera.
-I
després, com teu has fet per sintetitzar tant el
treball? Com és la teva metodologia
de treball?. Com és ficar fil a l´agulla a tot plegat?
-A l’hora d’estructurar el
treball vaig pensar que la millor manera de fer-ho era a partir d’un relat
sincrònic amb l’objectiu de facilitar la lectura. El treball està pensat perquè
qualsevol persona interessada pugui llegir-lo i entendre’l. No volia que fos un
llibre per a experts en la matèria, carregat de tecnicismes. Volia socialitzar
la història de la gent comuna de la Selva del Camp dels darrers cent-cinquanta
anys i per això calia que no fos ni per a acadèmics ni per als veïns de la
Selva, en exclusiva. El llibre busca ser transversal, ser capaç d’arribar a
tothom a través del llenguatge i descrivint un entorn que tothom sigui capaç de
copsar. No només per aquells que el coneixen.
-Altra cosa és editar. Com
ha estat treballar amb Afers?
-Em quedo amb un molt bon
record del fet d’haver treballat amb Afers. Bé, amb Vicent Olmos, que és amb
qui he mantingut la correspondència. Tot l’equip de la Editorial han fet un
treball excel·lent amb el tractament dels exemplars. Tenen un model de llibre
que, a més de lleuger, convida a llegir-lo. Per altra banda la promoció. Em
consta que han fet arribar exemplars a referents de la cultura catalana i la
historiografia, la qual cosa beneficia a
les dues parts contractuals, entenc, atès que ells segueixen sent un referent
en aquest àmbit i, a més, donen a conèixer els treballs de joves investigadors,
com és el meu cas. Així que molt content. Parafrejant a Vicent, des d’Afers
porten molts anys fent llibres i, desitjo que en puguin continuar fent.
-Com va evolucionar durant
aquest període que analitzes de 1878 a 1979 el teixit tan social com cultural a
la Selva del Camp?
-Penso que es pot dir que va
tenir tant moments d’expansió com de constricció, depenent del context en el
que es desenvolupava. Els períodes d’obertura democràtica, fins i tot aquells
més tímids com el de la segona meitat de la dècada de 1880, van significar un
creixement exponencial pel que fa a la presència oficial d’associacions.
Tanmateix, en els moments de constricció, la resistència que es podia realitzar
des de les societats tolerades també va significar un element principal en el
procés de democratització i d’empoderament popular.
-Amic, Guillem, quines
característiques tenia el teixit social i cultural de terres de la Selva del
Camp per a que s’assentés tan clarament envers l’associacionisme? Per què va
trobar amb l´associacionisme cultural aquest teixit que abans no podia
retindre? Algunes d´aqueixes característiques les ha conservat, oi? Què ens
pots comentar?
-Penso que un fet important
a tenir en compte és la proximitat de la ciutat de Reus. Amb la constitució
dels primers casinos liberals, a imatge dels que s’havien constituït a la
ciutat durant les dècades anterior, es posava de manifest l’emergència de la
burgesia com a nova classe dirigent i l’obsolescència dels instruments
tradicionals d’enquadrament de l’Antic Règim: els gremis i les confraries. El
període revolucionari iniciat el 1868 permeté sortir a la llum cercles polítics
de tradició republicana que s’oposaven als nous dirigents monàrquics, que amb
anterioritat havien dirigit les primes casinos de la vila.
-Quin paper juga l’arribada
més o menys potent, del liberalisme enfront segurament a visions més
tradicionals?-Per exemple, amic, en tot això quin paper va poder aplegar a
jugar l’Església i el carlisme en aquestes terres?, val recordar que el
Carlisme i el tradicionalisme a la Catalunya Rural és on estava més arrelat…
-Certament. La presència del
carlisme o d’opcions contrarevolucionàries que va poder aglutinar el carlisme
van tenir presència a la Selva. A escassos quilòmetres a l’oest, a la serralada
de La Mussara, el Nen de Prades i Cercós feien de les seves. Malgrat que no fou
destacable en el conjunt de la Tercera guerra carlina, el municipi fou escenari
d’una batalla l’estiu de 1873, la qual es va allargar en el temps i en l’espai.
Els carlistes feren retrocedir l’expedició de liberals i republicans des de la
serra de La Mussara fins a les portes de la Selva. Un combat que durà quinze
dies. En tot cas, però, penso que també es posa de manifest que el carlisme no
va ser una cosa donada; tampoc la reacció natural al canvi de model que
potenciava el liberalisme i el constitucionalisme. El carlisme va haver
d’articular-se també entre la societat civil més enllà dels cercles familiars.
D’aquí la importància de destacar els vincles de la parròquia amb el cercle
carlista, primer, i el catòlic, després, i les simpaties dels regidors
conservadors de l’ajuntament amb els guerrillers.
-Com sorgeixen els Ateneus?
-En el cas de la Selva ho
fan a imitació d’altres cercles polítics propers, com els de Reus i Tarragona.
Els casinos, que era com popularment es coneixien aquest cercles, neixen de la
necessitat de debatre sobre l’actualitat política i de crear grups d’interès
afins. Una pràctica per altra banda comuna en qualsevol societat humana. El fet
és que en aquest cas, el que feia pertànyer a un grup o altres era el
posicionament sobre qüestions pròpies a les que apel·lava el liberalisme
polític. Ara bé, el naixement d’aquestes societats, primer les de la dècada de
1860 i després la de l’Ateneu El Lauro a finals de la dècada de 1870 no foren
camins senzills. La polèmica i les discussions eren quelcom habitual a
l’interior d’aquests espais. Fins i tot encara avui en dia.
-Quina
evolució van tenint durant aquests anys?
-L’Ateneu va tenir una
evolució interessant que em sembla paradigmàtica de l’evolució de la elit al
llarg de la Restauració borbònica, sobretot a conseqüència del seu intent
d’obertura el 1887 amb la Ley de Asociaciones. Si bé l’Ateneu El Lauro va
néixer com un espai contrahegemònic, format per antics liberals, i com a
resistència al poder exercit des de l’Ajuntament i la Diputació controlades
pels alfonsins, a partir de 1887, i a conseqüència de l’intent d’escissió de la
societat coral i la constitució del cercle carlista i la reaparició del cercle
republicà, liberals i conservadors s’aglutinen en una única posició amb
l’objectiu de preservar el poder. Les batusses entre ambdues faccions
monàrquiques es deixaren de banda per definir com a rivals a republicans i
carlistes. Aquest bloc conservador es consolidà a mesura que passaren els anys,
atès l’arrelament del partidaris republicans a través de les societats pageses
i exercirà el poder de manera exclusiva i sense oposició oficial durant la
dictadura de Primo de Rivera. Ara bé, la cristal·lització d’aquests dos espais
polítics rivals es posà de manifest amb la constitució i consolidació de la
Defensa Agrària a partir de 1930.
-Era una societat agrària,
com influeix això tant en l´associacionisme com en la confecció dels Ateneus?
-Reprenent el fil de la
penúltima pregunta. Els enllaços a través del ferrocarril, la centralitat de
Reus com a centre manufacturer i comercial, així com els vincles familiars i
personals de la burgesia reusenca amb la selvatana va ser un fenomen principal
per entendre les transforacions de la Selva al darrer terç del segle XIX. Al
llibre poso de manifest el clarobscur en el que es troba la societat selvatana.
Els anys que compren l’estudi posen de manifest aquesta transició d’una
societat rural a una altra d’urbana. Penso que quan començo el relat a la
dècada de 1860 la societat selvatana ja comença a mostrar símptomes d’aquest
canvis. No és una societat estrictament rural com ho podien ser altres
municipis del territori (pensant sobretot en els nuclis de les muntanyes de
Prades). Tampoc quan acabo el relat el 1979 la Selva és una societat urbana,
atès que fins a la darrera dècada de 1900 el pes de l’agricultura i les
relacions socials que aquesta condiciona encara tenen un pes important. No
obstant això no podem perdre de vista que l’associacionisme és un element
transformador de la societat, al temps que és un producte de la mateixa.
-Com sofreix
l´associacionisme les dictadures de Primo de Rivera o la de Franco, tot i que
val a dir que aquesta última estava condicionada per la Guerra Civil, la
repressió, la mancança total de llibertats… -I com aquest associacionisme
es refà cap a les llibertats democràtiques de la II República primer i més de
quaranta anys després amb l’arribada de la transició….
-Quan em vaig plantejar
l’estudi de la sociabilitat selvatana, un dels objectius que volia assolir era
veure els canvis i les continuïtats de l’associacionisme. Per això calia una
línia temporal àmplia. Molts estudis sobre l’associacionisme català i espanyol
tenen el seu punt d’inici a la segona meitat del segle XIX i acostumen a posar
el topall el 1936, atès el trencament que va suposar la Guerra Civil i la
dictadura que en va derivar. En el meu estudi no vull desmentir aquest
trencament. De fet, el faig evident en el seu moment. Tanmateix, en alguns
estudis això implica que no es compari quines variacions existiren en un
període històric molt curt, com foren els tres anys de guerra, però
políticament molt intens a l’hora de passar d’un Estat democràtic a una dictadura.
Per al cas de la Selva podem veure com les antigues elits de la Restauració,
agrupades en el bloc feixista, recuperaven el control del municipi a través de
l’ajuntament i els espais de sociabilitat en el lleure (Ateneu) i del treball
(sindicat agrícola) una vegada acabà la guerra. Però no ho feren sols, ja que
comptaren amb un gruix d’homes nous, en el sentit que li dona Miguel Ángel del
Arco Blanco a aquelles persones que abans de la revolta no havien pres part
activa de la política pública. Bona part d’elles provenien de la classe mitjana
(professionals liberals i petits i mitjans propietaris) que s’havien sumat al
bloc contrarevolucionari durant la Segona República i que es posicionaren al
costat de la revolta militar el juliol de 1936. Quelcom, però, que no és nou.
Ja que pràctiques similars es donaren als inicis de la dictadura de Primo de
Rivera a partir de 1923, o en la consolidació del nou ordre borbònic després de
la Primera República. Les velles elits, en tots els casos, havien de compartir els
nous espais de poder amb un gruix d’agents que sorgien de la conjuntura
anterior.
Referent a la segona part de
la pregunta, penso que l’associacionisme no és únicament un element
democratitzador, sinó també un element consolidador del poder. La formació de
la coral Lira Silvense el 1880, penso, tenia aquesta funció. No obstant això,
és cert que hi ha societats que es creen com espais contrahegemònics com, en el
cas de la Selva del camp foren, en un primer moment els casinos liberals de
1860; l’Ateneu durant la dècada de 1880; o la Defensa Agrària a partir de 1926.
No obstant això, només la Defensa Agrària esdevé un agent democratitzador de la
societat selvatana a partir de 1930. Existiren altres casos, es clar, com foren
el cercle republicà de la dècada de 1890 o les societats pageses de 1900 i
1912. L’existència d’aquestes espais permetia crear un marc d’actuació de
resistència a l’exercici de poder que es feia des dels espais de l’elit, com
foren l’Ateneu.
Durant els anys del canvi
polític de la dècada de 1970 cal dir que hi ha poques continuïtats amb el
precedent democràtic de la Segona República. Els antics socis de la Defensa
Agrària, segrestada a partir de 1939, intentaren recuperar l’entitat. Però
existia un element particular. La parròquia havia comprat l’edifici a la CNS a
la dècada de 1950 amb l’objectiu d’ampliar l’antic cercle catòlic. El Casal
Selvatà, aglutinà el cristianisme d’Acció Catòlica, vinculat als preceptes del
Concili Vaticà II, en una acció pastoral vinculada a la defensa del catalanisme
cultural. El 1976, els antics socis de la Defens Agrària i els del Casal van
haver d’arribar a acords, ja que ambdues entitats volien mantenir-se a
l’edifici. Més enllà d’aquest intent de recuperació, però, l’experiència
republicana quedava difuminada. L’antifranquisme selvatà s’havia constituït de
vell nou a partir de l’acció cultural amb els Aplecs de Paretdelgada, el
Congrés de Cultura Catalana i, es clar, el cinema, on es generaven debats sobre
la situació política.
Ara bé, els qui participaren
de les societats durant els anys del canvi polític esdevingueren agents
principals en la constitució del nou sistema constitucional, atès que
participaren activament de les noves institucions a
través dels partits polítics. A partir d’aleshores, es tornava a vincular la
política partidista a pertànyer a un o altre espai de sociabilitat, fomentant
que els matisos es consolidessin al voltant de blocs hermètics i oposats.
_____________________________________________________________________
Cazarabet
c/ Santa Lucía, 53
44564 - Mas de las Matas (Teruel)
Tlfs. 978849970 - 686110069