Cazarabet conversa con... Àngels Fitó, autora de “Si no ho fas tu, ho faré jo”
(Pagès)
Una novel·la que, a l´
hora és com una mena de proposta a la lectora o lector sobre el que fa i no fa
en la vida… a allò que renuncia o no renuncia en el dia adia , a vegades hi som conscients, però a
vegades no tant…
Val la pena la seva
lectura…lectura a la que ens invita Pagès Editors en la Col·lecció Lo Marroco.
Una obra valenta i
descarada des de la ploma d´ Àngels FitÓ.
Aquesta novel·la es va
alçar amb el XXXIII Premi de Novel·la Breu Ciutat de Mollerussa.
La sinopsis del llibre: L’acte
de renunciar significa “abandonar una cosa definitivament”, o el que encara és
pitjor, “cessar de pretendre-la”. Fent un recorregut vital a cop de dècada, la
Cèlia fa un recompte particular de les renúncies que l’han portada a exercir la
justícia pel seu compte fins a límits insospitats. Sacrificis voluntaris que li
han deixat petjada física i emocional, portant-la gairebé a l’exili vital. Un
exili que es trenca amb la influència d’amistats tan especials com en Semi, la
Shakira i la Comtessa que omplen de llum una vida marcada per la primera de les
renúncies. Amb un to càustic que interpel·la al lector en tot moment, la Cèlia
fa balanç de les seves pròpies contradiccions fins que passat i present conflueixen
en uns fets que la porten a exercir la més salvatge de les renúncies. Com ella
mateix diu “Per ser conscient del que anem deixant voluntàriament pel camí, cal
ser valent, i per no reconèixer el mal que fem als altres, cal ser un
malparit”.
L´autora Àngels Fitó: (Barcelona el
1970), fa molts anys que viu a La Garriga. Doctora en Ciències Econòmiques.
Cercadora insaciable dels referents que marquen el propi destí, publica l’any
2017 amb Editorial Gregal la seva primera novel·la A recer dels taurons en
un sofà d’escai, on construeix un relat sobre
llegats genètics i morals. En la seva segona obra Divines Mutacions,
mereixedora del Premi Manacor de Novel·la 2018, segueix la cerca interior a
través d’una història de mutacions genètiques i aparicions divines.
Puntualitza Pagès
Editors: “L’autora aprofundeix en el cost físic i emocional de les renúncies
vitals a través d’un singular univers de personatges on la protagonista, la
Cèlia, passa comptes del pes de les pròpies renúncies, fins que decideix fer justícia
pel seu compte arribant a solucions extremes.... A la trama principal, la
protagonista passa comptes de les renúncies que carrega fins que decideix fer
justícia pel seu compte, amb final inesperat”
Cazarabet
conversa con Àngels Fitó:
-Amiga Àngels , què t'ha
portat a escriure aquesta obra narrativa on aprofundeixes tant en el món humà,
univers ben particular de les decisions...
-En aquesta
ocasió el detonant de l’obra, és el propi concepte de renúncia. Com explica la
protagonista a l’inici de la novel·la, renunciar significa deixar de pretendre
alguna cosa per voluntat pròpia. Aquesta condició de “voluntat pròpia” és el
que fa transcendent cadascuna de les renúncies que fem, i tard o d’hora
l’acumulació de renúncies en pesen i ens punxen. Escriure el text i fer-ne
partícip al lector és una manera de drenar el llast de les meves pròpies
renúncies.
-Es pot decidir sense les pors a les opinions o als ulls que et miren i
remiren?
-La presa
de decisions és molt difícil de fer sense tenir en compte el context, ja sigui
familiar o professional, però hem de ser conscients d’aquestes constriccions i
gestionar-les. El simple fet de prendre consciència de tots aquests
condicionants ens fa més lliures, perquè si al final paguem algun peatge en la
presa de decisions, com a mínim sabrem quin ha estat.
-Les dones, com crec que es llig al llibre, tenim
un quelcom de particular a l´hora de perdre qualsevol camí, revolt, decisió...?
-Sovint
diuen que les meves novel·les són feministes, però és l’escenari i la trama el
que les fa feministes. Parlar de renúncies i que sigui una dona qui
protagonitzi aquest argument no és res que pugui sorprendre a ningú. No és
habitual trobar novel·les on la protagonista sigui una dona de la tercera edat,
però en aquest cas és la pròpia Cèlia qui escriu la història, qui la condueix i
representa tantes i tantes dones que han pagat un preu molt alt per renunciar
massa vegades i fer-ho sovint en silenci.
-Què és per a tu, amiga, la narració?
-Per mi
l’escriptura és equilibri, creació i llibertat. Suposa donar veu a aquest
univers de personatges i idees que m’habiten. I sobre la llibertat que et dona
la capacitat de crear, en general, i l’escriptura de ficció, en particular, el
llibre en fa una referència ben clara.
-En les teves creacions quin paper vols donar-los als personatges ...
prioritari enfront de la trama i a l'escenari?.- Crec que ací es donen molt la
mà ...més aviat et diria que sense l´ u l´ altra seria inconcebible....-
--tenint en compte a Cèlia el personatge central de la narració--
-Les meves són novel·les de personatges, de les seves circumstàncies i les
seves psicologies. En aquest cas els escenaris son importants perquè ajuden a
crear la situació narrativa, però la constel·lació de personatges i les
relacions, conflictes i admiracions que es creen entre ells son el vertader
pols de les històries que s’expliquen. El que més m’importa es la psicologia
dels personatges i els escenaris estan sempre al seu servei. En aquest cas, la residència
on es desenvolupa la història present, i les circumstàncies que es succeeixen
en el passat son determinants per entendre com evolucionen els personatges i la
seva relació entre ells.
-Perquè sembla que el
paper de la trama sempre és l'eix sobre el qual gira tota la resta --- fins a
la paciència, satisfaccions i insatisfaccions de l'escriptor o escriptora--,
però de vegades l'osmosi entre personatges i trama és tan fort que
interaccionen d'una manera ...
-Si, com
comentava, la trama al servei dels personatges que son els que tenen conflictes
i els plantegen en els propis lectors
-Quin i com és el paper que li atorgues a l'escenari en què es passegen els
personatges i es desenvolupa la trama?
-En aquest
cas la residència d’avis on viu la Cèlia és un escenari que permet exposar
moltes de les dualitats que planteja el propi personatge protagonista. És un
lloc on conviu la vida amb la mort, on la Cèlia s’exilia però hi troba noves
amistats, on els residents sembla que caiguin en l’oblit però on la Cèlia fa un
pas endavant molt important. Per tant confrontem un espai de decadència i mort
amb una Cèlia reivindicativa i visceral.
-Et diria que els escenaris els portem molt dins nostre, no? A vegades
podem viure un lloc físicament lliure i on l´ entorn és lliure ,però nosaltres
estar-hi dins una presó que ens hem dissenyat nosaltres mateix tirant la clau a
la mar...
Precisament
la Cèlia, en aquest escenari de dualitats que comentava, contraposa un espai de
reclusió com és la residència amb la capacitat de fugir-ne, com a mínim
espiritualment, quan un ho decideixi. La Cèlia interpel·la al lector perquè mai
es deixi prendre aquest espai mental de llibertat sense restriccions que és la
pròpia imaginació i la capacitat que ens atorga de crear nous entorns. Això
queda ben clar amb la darrera frase del llibre on a Cèlia reivindica la
importància relativa dels escenaris dient: “Al cap i a la fí,
son parets i prou”
-Amiga, què pretenies al submergir-nos en aquest exercici narratiu ...?
-Pretenia
sacsejar-vos, interpel·lar-vos a prendre consciència de les pròpies renúncies,
per, alhora, recordar-vos que hi ha renúncies que mai ningú ens pot exigir ni
nosaltres hem d’estar disposats a fer i fa referència a aquesta llibertat per
pensar, somniar, escriure, crear. Un clam molt bàsic i ancestral a la llibertat
individual (i col·lectiva) que si no fem és només exclusivament responsabilitat
nostra. Aquí no hi ha excuses.
-Es nota que t'ho has passat molt bé escrivint, creant i imaginant aquesta
història, no?
-M’ho passo
bomba. Escriure és un procés angoixant i satisfactori, dolorós i satisfactori,
exigent i satisfactori. Un cop acabada l’obra, la satisfacció és plena. Estic
molt contenta de tenir la Cèlia al meu costat.
-Et consideres una autora
tan reflexiva com existencialista?
-Sí, és una
bona definició. Escric per plaer i em considero una escriptora molt visceral i
alhora reflexiva. Trigo molt a concebre la trama, trigo molt a escriure-les i
molt a revisar-les, i durant tot aquest procés es barreja l’emoció i la
reflexió. Pretenc que surtin històries molt ben bastides i robustes, i en
aquest cas l’estructura d’aquesta novel·la és molt exigent. LA idea de fer una
cosa molt ben feta (que no vol dir que me’n surti) és també un gran al·licient
per continuar. Soc molt perfeccionista.
-Som allò que decidim o estem tan condicionats i condicionades que “no
manem “ prou sobre el que decidim?
-La Cèlia
et diria que som allò que decidim. Vivim dins d’uns condicionants que sovint no
podem obviar, però sempre tenim un marge d’actuació més ample del que en
principi concebem i dins d’aquests marges, repeteixo molt més amplis del que
considerem, som allò que decidim. I no hi ha res que estigui bé o malament, el
que no val és fer veure que no ho hem decidit nosaltres.
-Abans que renunciar cal aprendre a dir, ben fort i alt, que “no”?
-Si, això
és el que reclama la Cèlia durant tota la novel·la. Digues “no” quan hagi de
ser “no”, i si no ho fas sàpigues perquè ho fas. Sovint per no incomodar diem
“sí” quan volem dir “no”, i això passa factura sempre. Però que cadascú en faci
la lectura que vulgui, en cap cas es pretén alliçonar, sinó més aviat apel·lar
a la consciència individual. Fes el que vulguis però fes-ho a consciència, no a
la lleugera.
-Creus que es sa l´ exercici de passar revista a les nostres renúncies quan
ja estem vivint dins els efectes col·laterals que han deixat les mateixes?
-No voldria en cap cas donar lliçons de res a ningú, però jo crec que
prendre consciència de les renúncies, per molt dolorós que sigui, és un procés
que ens fa més lliures. Saber què deixem pel camí ens instrueix a futur i per
tant ens ajuda a surfejar les següents onades. Tota
decisió comporta renúncies i per tant hem d’aprendre a gestionar-ne el seu cost
emocional ens fa més resilients i sobretot més
conscients.
-Amiga, la majoria de les vegades el fet de renunciar comporta un exercici
de valentia i de mirar sense hipocresia a la vida, no creus
-Absolutament, acceptar i
reconèixer les renúncies no ens afebleix, ans el contrari, ens reforça i ens empodera. En el fons i en la superfície, aquest llibre és
simplement un clam a l’empoderament individual (i
també col·lectiu).
_____________________________________________________________________
Cazarabet
c/ Santa Lucía, 53
44564 - Mas de las
Matas (Teruel)
Tlfs. 978849970 - 686110069