La
Librería de Cazarabet
Una novel·la que edita Bromera des de
la ploma de Paco Esteve Beneito que mira a la vida de cara, fent
repàs i que, a la seva
manera, mira cara a cara al tram final de la vida i a l´episodi
final que será la mort.
És
una narració molt rodono on s´apropa
a altres dies amb altres costums
i maneres de viure.
Allò
que ens diu la sinopsis del
llibre:
Als 90 anys, Jordi Llopis
ha pactat una treva amb la mort. No sap per quant de temps, però hi
ha una cosa que ha de fer abans
d’anar-se’n: escriure les memòries d’un vell
de 80 anys. No són les seues, sinó les de Joan el Coces,
un saludador que va viure durant
l’últim terç del segle xix. A més
de curar les ferides de pobres i rics,
el Coces mantenia una relació
molt especial amb els Puig, la família que controlava el comerç de la neu. De la mà d’aquest
peculiar personatge, l’autor
ens convida a fer un recorregut per diversos episodis
de la història recent i a descobrir alguns dels secrets que encara s’amaguen en el més profund de les caves de gel de la serra
de Mariola.
Amb un domini magistral del temps
narratiu, Paco Esteve i Beneito
es revela com un novel·lista
original, capaç de combinar elements
històrics, periodístics i poètics en una història apassionant i commovedora.
L´autor,
en Paco Esteve. Aquest jove
llicenciat en filología Catalana i en Teoria de la Literatura Comparada ha coordinat
les traduccions i els subtítols de la Filmoteca de Catalunya, impartint
clases a la Universitat de Santiago de Compostel-la i
a Mallorca on hi treballa
actualmente. Entre la seva trajectòria
literaria s´inclou: Qui no
fa la festa; Agres i dolces i amb aquesta
Si ha nevat s´ha fet amb el Premi
Enric Valor de Novel-la.
Cazarabet
conversa amb Paco Esteve i Beneito:
-Amic, quan
el nostre protagonista diu
que “pacta una treva amb la
mort”, és que té com una mena de presentiment envers la mort, no?
-L’arrencada
de Si ha nevat és
una electrocutació amb la
nevera de casa seua. A conseqüència
d’això el narrador s’adona,
quan recupera el coneixement,
que no es vol morir sense abans haver escrit
la seua experiència de joventut amb el tio Coces. En aquell temps, Jordi Llopis era un jove aspirant a periodista que, a
causa d’una malaltia estranya que va contraure durant la Guerra d’Espanya,
visita un reputat curandero de la comarca.
-Tot per acabar escrivint unes memòries d’un home de vuitanta anys… potser reviure la vida d’una altra persona li fa valorar més la vida d’un mateix, no?
-Efectivament,
i jo crec que no és fins al final de la seua vida que no descobreix tot el que va perdre amb el tio Coces: els seus coneixements
ancestrals, les peripècies
de la seues experiències vitals (que el feren passar pels episodis
històrics més rellevants del darrer terç del XIX) i sobretot la seua actitud davant la vida, la seua especial visió del món.
-Parla’ns un poc també d’aquest altre protagonista, el vell de vuitanta anys, Joan el Coces, un saludador…
-El Coces, el veritable protagonista de Si ha nevat,
està inspirat en persones molt sàvies de la meua terra, autèntiques
biblioteques humanes que potser
no en sabien gaire, de llegir i escriure, però que coneixien bé les herbes i els remeis per curar les malalties més diverses.
Els saludadors eren dipositaris d’una saviesa basada en unes creences i
una concepció màgica de la
vida que gairebé s’ha extingit.
-Apropar-se al dolor físic i no
tan físic de la gent ens dona també una percepció, amb molt de gruix,
de la realitat humana, no és
així? Aquests podien “llegir” (és una manera de parlar) els pensaments de la resta d’humans només apropant-s’hi un xic, no?
-Home, no sé si tenien tant com
telepatia... però sí és cert que eren persones sàvies, molt intuïtives
i connectades amb la
natura. Molts dels remeis que proposaven actualment ens semblarien increïbles (alguns, també, molt escabrosos), però tenien l’estranya
virtut de funcionar. I, en bona part,
funcionaven perquè la gent hi creia,
hi posava fe. Ara resulta
que la medicina actual, científica i cientifista,
torna a tenir en compte la importància de l’actitud i l’efecte placebo. Però a mi no m’interessa fer un debat entre la medicina científica i la mítica, sinó mostrar un món antic, màgic, amb
els seus codis, i com comença
a desaparèixer a les darreries
del segle XIX.
-Després hi ha els
Puig, que feien negoci amb el comerç de la neu… i és que en aquells temps la neu era tot un negoci. Què en pots explicar, de tot això?
-Els
Puig eren una família aristocràtica
que basava bona part del seu patrimoni en el monopoli del comerç de la neu a les comarques centrals del
País Valencià, al llarg de més de dos segles. Totes les propietats de la neu (pous de glaç, congestes,
terres circumdants,
contractes d’abastiment de viles i ciutats...) estaven unides en un vincle que passava íntegrament de pares a fills, sense possibilitat
de ser fragmentat. I resulta que al darrer terç del segle XIX tenen lloc dues circumstàncies
cabdals que desencadenaran el final d’aquest empori nevater: d’una banda, la pujada
de les temperatures, que fa que no neve tant ni tan sovint; i, d’una altra banda, l’aparició de les primeres fàbriques de gel
artificial. I tot això s’esdevé quan Rafel
Puig només té cinc anys, rep l’herència de la família i coneix el Coces.
-Tot un esdeveniment
etnològic i que avui en dia és un ofici
que ha anat desapareixent… potser només en queden les neveres o, més aviat, les seves runes, no?
-Als
cims queden les runes, que ens parlen d’un passat de molta faena i sacrificis. De fet, un dels motors que em va impulsar a escriure Si
ha nevat fou el desconeixement actual d’aquest ofici i el patrimoni que hi està vinculat.
Fa tan sols cent anys la neu era un bé de consum molt
habitual: tant servia per abaixar febres i aturar hemorràgies, com per fer orxata. És
una llàstima que s’hagen oblidat totes les tasques dels nevaters, però encara és més greu
que les runes dels pous de neu seguisquen
ensorrant-se sense que les posem en valor.
-Jo conec més les neveres
de la comarca dels Ports, l’Alt Mestrat i alguna zona de Terol… eren diferents, les arts i oficis en torn de la neu que les del cor de la serra de Mariola?
-Tenien
algunes diferències, és clar, però
en essència les tasques eren les mateixes:
arreplegar neu, pitjar-la dins de les geleres i a l’estiu baixar-la a les poblacions en caravanes nocturnes de matxos. Les faenes s’adaptaven al medi en cada territori. Per exemple, mentre que a les comarques centrals,
per la proximitat de l’Albufera,
es feia servir palla d’arròs
per a aïllar les capes de neu
dins dels pous, a Mallorca (on les cases de
neu no són ben bé redones, sinó
de planta rectangular) s’emprava el càrritx, perquè a la serra de Tramuntana n’hi ha moltíssim.
-Què et va inspirar per retratar la vida de dos o tres maneres de viure en altres temps a través d’un home que pacta una treva amb la mort?
-Bàsicament,
la fascinació i el respecte per la cultura popular
tradicional dels nostres avantpassats, quan la gent vivia en contacte amb el medi i eren dipositaris i transmissors d’una manera de ser i fer que s’ha anat perdent
amb aquesta globalització que ens ha uniformitzat i que està tornant el món boig. A vore, tampoc
vull idealitzar el món antic, hi
havien moltes injustícies i les condicions de
vida eren duríssimes, per descomptat.
Però em sembla
que la pèrdua de contacte amb
la tradició (per salvar-ne
el que encara siga aprofitable) ens
ha dut a un atzucac i a una
confusió global.
-Contar la història d’altres què creus que ens
proporciona…?
-Com
solen dir, «no hi ha millor altri que un mateix». Llegir (i escriure) és una activitat molt sana perquè ens fa viatjar.
A través del temps i de l’espai,
però també ens fa ficar-nos en la pell dels altres. Els
lectors sóm éssers empàtics (que és el que la humanitat més necessita ara). Mitjançant la lectura podem comprendre les motivacions d’altres persones, la seua visió del món, les seues ferides, per què fan el que fan i per què són com són.
-Amic, en pots fer
cins cèntims, d’allò en què estàs
treballant ara?
-Em
sap greu, però m’estime més
no revelar en què estic treballant. Només puc avançar que segurament serà una cosa ben diferent de Si ha nevat.
25183
Si ha nevat. Paco Esteve i Beneito
296 páginas 15 x 23 cms.
19,95 euros
Bromera
Als 90 anys,
Jordi Llopis ha pactat una treva amb la mort.
No sap per quant de temps, però hi
ha una cosa que ha de fer abans
d’anar-se’n: escriure les memòries d’un vell
de 80 anys. No són les seues, sinó les de Joan el Coces,
un saludador que va viure durant
l’últim terç del segle xix. A més
de curar les ferides de pobres i rics,
el Coces mantenia una relació
molt especial amb els Puig, la família que controlava el comerç de la neu. De la mà d’aquest
peculiar personatge, l’autor
ens convida a fer un recorregut per diversos episodis
de la història recent i a descobrir alguns dels secrets que encara s’amaguen en el més profund de les caves de gel de la serra
de Mariola.
Amb un domini magistral del
temps narratiu, Paco Esteve
i Beneito es revela com un novel·lista original, capaç de
combinar elements històrics,
periodístics i poètics en
una història apassionant i commovedora.
Llegiu-ne
un fragment:
http://www.bromera.com/tl_files/pdfs/Fragments/Si-ha-nevat_FR.pdf
_____________________________________________________________________
Cazarabet
c/ Santa Lucía, 53
44564 - Mas de las Matas (Teruel)
Tlfs. 978849970 - 686110069