La Librería de El Sueño Igualitario

SAMBAPERAUNDIFUNT.jpgCazarabet conversa con...   Salvador Casas, autor de “Samba per a un difunt” (Gregal)

 

 

 

 

 

Editorial Gregal s´endinsa dins la novel-la negra amb una narració que ens remou dins el món a la lectura adictiva.

Allò que ens diu la editorial Gregal sobre el llibre:

Germinal Vergara, exiliat de la Guerra Civil Espanyola, és contractat com a pianista de l’orquestra d’un luxós club de São Paulo. És l’any 1960, una època de màxima eufòria pel gran creixement del Brasil. El protagonista gaudeix d’una existència dolça, ocupat entre ser l’amant de Sofia Barbosa, rica empresària paulistana, i la relació sentimental que manté amb Florbela Nunes, l’atractiva cantant del grup de samba del qual ell n’és pianista.

La vida plàcida, però, es veu truncada quan s’assabenta de la mort, al camp de Mauthausen, del seu pare, de qui havia perdut la pista al començament de la Segona Guerra Mundial. Poc temps després descobreix que un dels dirigents d’aquell camp és el marit de la seva amant, encobert sota un nom fals, protegit i emparat per un poderós grup de nazis dedicats a la construcció de Brasília, la nova capital.

Davant la impossibilitat de poder-lo denunciar a les corruptes autoritats del país, decideix prendre’s la justícia per la seva mà. El dia clau serà el 21 d’abril de 1960, data de la ianuguració de Brasília, on l’orquestra ha d’actuar. En Germinal se les haurà d’empescar per dur a terme la seva comesa enmig d’enormes dificultats i mentides. Ja res no tornarà a ser com abans.

L´autor, Salvador Casas:


Salvador Casas és un escriptor de novel·la negra nascut a Santa Coloma de Farners el 1953. Ha treballat com a cobrador d’autobús, empleat municipal i empleat de banca.

Afeccionat a la novel·la negra, els seus autors de referència són els clàssics del gènere: Patricia Highsmith, John le Carré, Graham Greene, Raymond Chandler i Dashiell Hammett, tot i que manifesta influències del portuguès Fernando Pessoa.

Ha publicat L’impostor accidental (2007) i Temps difunt (2007), obra que va guanyar la setena edició del Premi Literari del Col·legi d’Advocats de Mataró.Samba per a un difunt és la seva tercera novel·la.

 

 

Cazarabet conversa amb Salvador Casas:

CMYK_300_Salvador_(1).jpg-Salvador, què significa per a tu ser escriptor de novel·la negra?

-Segurament és la manera de fugir de la rutina quotidiana. Deixar volar la imaginació cap a espais que no són els que trepitjo.

-El teu treball de cobrador d´autobús et permetia, segur, conèixer molt el llenguatge no verbal de les persones: com ho veus? I el llenguatge no verbal diu molt i és un instrument fonamental per a descriure als personatges i les seves vibracions. Què ens en pots dir?

-El meu treball de cobrador d'autobús va ser molt poc durador. Estava concentrat a no equivocar-me tornant el canvi a les pageses enmig del sotragueig de l'auto.

-Però els altres treballs com a empleat municipal i empleat de banca, també t´hauran ajudat. Com i de quina manera?

-Sí, és ben cert. Els trenta-tres anys d'empleat de banca m'han servit per empatitzar amb el client, per intentar descobrir el mapa mental que tenien dintre el seu cervell, ben segur que molt diferent del meu. Voler saber com pensa l'altra gent és una bona manera de fer un personatge de novel·la «Què faria jo si em trobés en aquestes circumstàncies? Com reaccionaria?». El fet de posar-se en el lloc d'un personatge, encara que sigui d'un criminal assassí, obre les portes a un ventall de sensacions i opcions que l'autor hauria d'aprofitar per donar versemblança a  la seva narració.

-Un escriptor de novel·la negra es fa o neix? S’ha de tenir d’entrada certa vocació pel gènere, però després t’has de fer llegint molt, documentant-te molt. Com t’ho fas tu en particular?

-En el meu cas, l'aventura literària va començar com a espectador de cine. En la  meva adolescència eren freqüents el films «Polar» francesos, protagonitzats per Alain Delon, Lino Ventura, Ives Montant, majoritàriament en blanc i negre, que sovint feien de complement de la pel·lícula important (les sessions de cinema eren de dues pelis, aleshores). Això em va portar a la lectura; primer va ser Agatha Christie i George Simenon, després varen seguir els escriptors americans de les magnífiques edicions de "Cua de palla": Dashiel Hammett, Raimond Chandler, Ros McDonald... I la meva millor referència en novel·la negra, Patricia Highsmith.

-Has tingut inspiracions envers escenaris, personatges o altres escriptors?

-Un dels temes de novel·la negra que més em sedueix és la suplantació, la impostura, fer-se passar per qui no és, el fingiment i l'engany. Sense cap dubte que la reina d'aquest gènere ha estat Patricia Highsmith. El seu personatge, Tom Ripley, sovint amatent, captivador, seductor i amb capacitat per impostar la personalitat de qualsevol, és la figura de referència. En la meva novel·la "L'impostor accidental", el protagonista, Quim Tarrés, es veurà forçat a prendre la identitat d'un pintor de fama. El suplantarà no tan sols com a artista, sinó també en la seva personalitat. Aquest personatge està inspirat en el Ripley de Patricia Highsmith.  

-Parla´ns, en particular, d´aquesta influència de l´escriptor portuguès Fernando Pessoa?

-No només els autors de novel·la negra han influït en la meva obra. També altres escriptors ho han fet pel seu contingut, o bé estilístic o perquè han posat en la meva imaginació uns indrets enormement atractius com a escenari de novel·la. Un d'aquests és Fernando Pessoa. Per atzar, a la Biblioteca pública de Girona, va caure a les meves mans un llibre de poesia d'aquest poeta. Crec que era "Tabacaria". El text original era en portuguès, i a la contra-pàgina s'hi trobava una traducció al català. Em va meravellar l'estil i les descripcions de l'autor, fins aleshores desconegut per mi, i em van portar a llegir altres escriptors portuguesos: Eça de Queirós, Antonio Lobo Antunes, José Saramago, i el formidable Antonio Tabuchi, que, si bé era italià, tenia ànima portuguesa.

salva_1.jpg-A vegades, amic, no cal que hi hagi assassinats –com a les obres de Conan Doyle, Agatha Christie o d´altres–, si no que la vida en sí ja és una verdadera trama de novel·la d’intriga negra… Què ens pots comentar?

-És ben cert. L'espectre de la novel·la negra pot ser molt ampli, i sovint ultrapassa el terreny de la «novel·la policíaca». La novel·la enigma, on hi ha un crim, una investigació del cas i la resol·lució de l'assassinat, és, només una part del que es pot considerar novel·la negra. Hauríem de considerar, també, tot el gènere etiquetat com a thriller, intriga i fins i tot novel·la psicològica. Ja hem parlat de Highsmith, també hi podríem posar en aquest apartat a Graham Greene, tot i que un bon assassinat sempre dóna relleu  i brillantor a una novel·la negra. 

-Amic, hi ha diferències entre la novel·la o el relat d´intriga i de detectius com els que retratava , per exemple, la dama del misteri, Agatha Christie o George Simenon –tot i que aquest...–, amb d´altres que són de novel·la negra, negra… Ho dic per l’ambient, els personatges sobris fins a la medul·la, tots acumulant tota mena de vicis i manies com si fossin col·leccionistes i per l´ambient: sotmès a una  mena de claustrofòbia que ens atrapa, el detectiu sovint tan poc amable ni amb ell ni amb la resta… Personatges ombrívols. Quina és la teva reflexió?

-Diuen que els protagonistes solen reflectir la forma de ser de l'autor. En el meu cas jo no ho crec pas així. Suposo que els autors de novel·la policíaca es veuen obligats a donar als seus detectius o policies unes característiques que els distingeixin dels seus competidors. El protagonista  haurà de tenir una personalitat que a ulls del lector sigui diferent, atractiva (o al contrari, repulsiva) entre tants investigadors de crims que els novel·listes posen a disposició del lector. 

-Si la mires amb perspectiva, la teva obra, com la veus?

-Ja he dit al començament que l'escriptura era per a mi una mena de evasió de la quotidianitat. No la considero transcendent. És un "divertimento" que fa que m'ho passi bé mentre la rumio i l'escric. En tot cas la meva pretensió és que també s'ho passi bé el lector.  

-Aquesta és la seva tercera novel·la en nou anys. Com és per a vós l´ofici d´escriure? Quina metodologia de treball portes a terme?

-Malament hauria anat si hagués hagut de viure de l'ofici d'escriure. Com a autor "amateur" les dificultats de publicar són enormes. Com a evasió, solc escriure una novel·la cada any i mig o dos. El problema és publicar-les. En tinc encara unes quantes per publicar. Hi ha dos períodes en la confecció d'una obra: elaboració de la trama narrativa i els personatges, i portar la trama al text. Durant el primer període qualsevol moment és bo per treballar; s'ha de dur una llibreta i un boli i anar fer ponts i camins per fer versemblant l'argument. Per al segon període, el d'escriptura,  cal disposar del temps de forma coherent: una estona de bon matí, repòs i dinar, una migdiada si convé; una estona a la tarda i una altre abans d'anar a dormir. Cal aturar-se en el moment que un se sent cansat o aclaparat.

-Quant als escenaris: Lisboa, Sao Paulo… Són llocs tan diferents com convergents. Què és el que et fa moure les trames per escenaris tan llunyans… Això té a veure que t’has de documentar molt bé envers els llocs i escenaris,no?

-La font d'inspiració perquè l'escenari fos Lisboa van ser els escriptors portuguesos, sobre tot Pessoa, Saramago i Tabuchi. Vaig haver d'utilitzar mapes i guies per moure els meus personatges per la ciutat i, al final, vaig haver d'anar-hi a passar un parell de setmanes (per poder captar el "caliu" de la ciutat). Altra cosa ha estat São Paulo i Brasília. En aquest cas la novel·la passa a l'any 1960, encara que hi hagués anat, m'hauria trobat un ambient completament diferent del d'aleshores. Vaig tenir la sort que una companya de feina em va presentar una senyora que havia viscut a São Paulo des de 1955 fins a 1975, la senyora Rosa Sanchez Miralles. Els records d'aquesta senyora han estat els ulls que m'han guiat pels carrers de la ciutat, m'han dut a les "boates" i a les sales de festes. El seu paladar ha donat gust a les viandes brasileres que els meus personatges han menjat i begut, i totes les escenes han estat tutelades per la seva supervisió. Malauradament la senyora Rosa no ha pogut veure publicada "Samba per a un difunt", ja que fa un parell d'anys que va morir.

–I els personatges són tots d’un perfil d´aquest humà que no és per a res perfecte. Es nota en això certa influència de la novel·la negra americana contra Estats Units. Per exemple, Chandler, Hammet, Highsmith entre d´altres.

-Tracto de donar credibilitat als personatges. Ningú no és perfecte, i els meus encara ho són menys. Solen beure molt, emborratxar-se, fumar i tenir sexe furtiu. Sovint, els meu protagonistes manquen de grans plantejaments morals, i en alguna novel·la, fins i tot, són els assassins. Real com la vida mateixa.

-Ets dels que treballes més els personatges o els escenaris? Aquí l´escenari és l´exili amb el Brasil de Sao Paulo i el personatge: ens centrem amb el principal, és un “bon vivant” que ofereix tot un ventall de joc segons com se li presenten els esdeveniments…

-Els escenaris em solen portar a la manera com actuaran els personatges. A "Samba per a un difunt" la personalitat de la ciutat de São Paulo i del Clípler Club (amb el suport dels rics i poderosos propietaris) marca definitivament el comportament del protagonista Germinal Vergara, que s'adaptarà a la manera de fer d'aquella societat que l'utilitza perquè els proporcioni música o plaer. La ciutat condiciona la forma d'actuar del protagonista, tant o més que la seva personalitat i forma de ser.

-Però tothom té un moment en el qual s´ha de fer una reflexió de la vida i aquí es produeix quan s´assabenta del destí que va atrapar el seu pare. És com si el passat l´atrapés com una argolla, no?

-És una novel·la circular. El passat és present en tota l'obra. Al primer capítol ja se sap que el protagonista té mala peça al teler (li acaben de diagnosticar un càncer de pulmó). Tota la novel·la és un successió de retorns al passat: la seva infantesa, la guerra civil, el camp d'Argelers, l'orfenat de Morelia, la vida a Veracruz, la contractació per treballar al Brasil... És un flash-back constant.

fOeZskTN.jpeg-I com tot en la vida que es creua més del que ens pensem, aquí també passa quan el marit de la seva amant resulta que era un dels dirigents del camp on va morir son pare. Tot es transforma amb el nostre plàcid pianista de vida joiosa, tot es remou d´una manera que ni ell mateix, crec, hauria pensat mai, no?

-El descobriment del passat nazi de l'espòs de la Sofia és la peça que fa donar un gir total a la novel·la, el punt d'inflexió, la clau de volta que s'esmenta en uns quants paràgrafs de la narració, però que fa de suport absolut al fil argumental. A partir d'aquell moment en Germinal ja no és el músic dòcil i sumis que venia essent fins aleshores, haurà de prendre decisions i no sempre seran encertades.

-Aquests personatges van fugir dels seus actes malèfics, d´assassinats massius mai no viatgen sols. Es van amagar com una manada de llops i això els fa més perillosos. Què ens pots comentar envers la trama?

-No puc comentar gaire res per por de fer "spoiler". Em remeto a fets contrastats, multitud de nazis es varen refugiar a Sudamèrica: Adolf Eichman, Josef Mengele, Klaus Barbie, Gerhard Bohne... i segurament molts més.

-I és clar, hi entra la venjança a la sang del nostre protagonista que davant la impossibilitat que les autoritats del Brasil facin quelcom, decideix fer-ho ell i entra en una espiral molt tenebrosa…

-Sí. I el dia ideal per fer-ho és el 21 d’abril de 1960, el dia de la “inauguraçao” de Brasília.

-Res a veure amb un pianista, això ens fa pensar que qualsevol de nosaltres pot ésser capaç de fer quelcom si s´ho proposa. No ho veus així? Sobretot si ens mouen motius com les revenges…

-Patricia Highsmith deia que només una línia molt fina separa les accions d'una bona persona, o sigui el bé, del mal. A vegades només cal una petita empenta per creuar aquesta línia.

-Totes les decisions que va prenent el protagonista de nom llibertari, en Germinal, fa que es trenquin o es vagin cremant els ponts de la vida al seu darrere. Res no tornarà per aquest home a ser igual. Com ho vas construir això? Per què totes les decisions que tenen a veure amb les revenges són així?

-La decisió de Germinal Vergara és generada per la impotència. De cap manera pot estar-se sense fer res sabent qui és el seu enemic. Se sent obligat a actuar.

-Amic, estàs treballant en quelcom ara? Ens en pots fer cinc cèntims?

-Des de la publicació de "L'impostor accidental" he escrit cinc novel·les més, que intento publicar. Això fa que s'hagin de repassar i fer correccions estilístiques. El setembre que ve em publiquen "L'àngel executor", finalista del premi de novel·la negra de Tiana. I sempre estic rumiant arguments per alguna de nova, i ja en tinc uns quants al cap.

 

 

 

SAMBAPERAUNDIFUNT.jpg25362
Samba per a un difunt. Salvador Casas
336 páginas
19,00 euros
Gregal

 

Germinal Vergara, exiliat de la Guerra Civil Espanyola, és contractat com a pianista de l’orquestra d’un luxós club de São Paulo. És l’any 1960, una època de màxima eufòria pel gran creixement del Brasil. El protagonista gaudeix d’una existència dolça, ocupat entre ser l’amant de Sofia Barbosa, rica empresària paulistana, i la relació sentimental que manté amb Florbela Nunes, l’atractiva cantant del grup de samba del qual ell n’és pianista.

La vida plàcida, però, es veu truncada quan s’assabenta de la mort, al camp de Mauthausen, del seu pare, de qui havia perdut la pista al començament de la Segona Guerra Mundial. Poc temps després descobreix que un dels dirigents d’aquell camp és el marit de la seva amant, encobert sota un nom fals, protegit i emparat per un poderós grup de nazis dedicats a la construcció de Brasília, la nova capital.

Davant la impossibilitat de poder-lo denunciar a les corruptes autoritats del país, decideix prendre’s la justícia per la seva mà. El dia clau serà el 21 d’abril de 1960, data de la ianuguració de Brasília, on l’orquestra ha d’actuar. En Germinal se les haurà d’empescar per dur a terme la seva comesa enmig d’enormes dificultats i mentides. Ja res no tornarà a ser com abans.


Salvador Casas és un escriptor de novel·la negra nascut a Santa Coloma de Farners el 1953. Ha treballat com a cobrador d’autobús, empleat municipal i empleat de banca.

Afeccionat a la novel·la negra, els seus autors de referència són els clàssics del gènere: Patricia Highsmith, John le Carré, Graham Greene, Raymond Chandler i Dashiell Hammett, tot i que manifesta influències del portuguès Fernando Pessoa.

Ha publicat L’impostor accidental (2007) i Temps difunt (2007), obra que va guanyar la setena edició del Premi Literari del Col·legi d’Advocats de Mataró. Samba per a un difunt és la seva tercera novel·la.

 

 

_____________________________________________________________________

Cazarabet

c/ Santa Lucía, 53

44564 - Mas de las Matas (Teruel)

Tlfs. 978849970 - 686110069

http://www.cazarabet.com

libreria@cazarabet.com