La
Librería de El Sueño Igualitario
Editorial Gregal s´endinsa dins la novel-la
negra amb una narració que ens remou dins el món a la lectura adictiva.
Allò que ens diu la editorial Gregal sobre el
llibre:
Germinal Vergara,
exiliat de la Guerra Civil Espanyola, és contractat com a pianista de
l’orquestra d’un luxós club de São Paulo. És l’any 1960, una època de
màxima eufòria pel gran creixement del Brasil. El protagonista gaudeix
d’una existència dolça, ocupat entre ser l’amant de Sofia Barbosa, rica
empresària paulistana, i la relació sentimental que manté amb Florbela
Nunes, l’atractiva cantant del grup de samba del qual ell n’és pianista.
La vida plàcida, però, es veu truncada quan
s’assabenta de la mort, al camp de Mauthausen, del seu pare, de qui havia
perdut la pista al començament de la Segona Guerra Mundial. Poc temps després
descobreix que un dels dirigents d’aquell camp és el marit de la seva
amant, encobert sota un nom fals, protegit i emparat per un poderós grup
de nazis dedicats a la construcció de Brasília, la nova capital.
Davant la impossibilitat de poder-lo denunciar a
les corruptes autoritats del país, decideix prendre’s la justícia per la
seva mà. El dia clau serà el 21 d’abril de 1960, data de la ianuguració de
Brasília, on l’orquestra ha d’actuar. En Germinal se les haurà d’empescar
per dur a terme la seva comesa enmig d’enormes dificultats i mentides. Ja
res no tornarà a ser com abans.
L´autor, Salvador Casas:
Salvador Casas és un escriptor de novel·la negra
nascut a Santa Coloma de Farners el 1953. Ha treballat com a cobrador
d’autobús, empleat municipal i empleat de banca.
Afeccionat a la novel·la negra, els seus autors
de referència són els clàssics del gènere: Patricia Highsmith, John le Carré,
Graham Greene, Raymond Chandler i Dashiell Hammett, tot i que manifesta
influències del portuguès Fernando Pessoa.
Ha publicat L’impostor accidental (2007) i Temps difunt (2007), obra que va guanyar la setena edició del Premi
Literari del Col·legi d’Advocats de Mataró.Samba per a un difunt és la seva tercera novel·la.
Cazarabet
conversa amb Salvador Casas:
-Salvador, què significa per a tu ser
escriptor de novel·la negra?
-Segurament
és la manera de fugir de la rutina quotidiana. Deixar volar la imaginació cap a
espais que no són els que trepitjo.
-El teu treball de cobrador d´autobús et permetia,
segur, conèixer molt el llenguatge no verbal de les persones: com ho veus? I el
llenguatge no verbal diu molt i és un instrument fonamental per a descriure als
personatges i les seves vibracions. Què ens en pots dir?
-El meu
treball de cobrador d'autobús va ser molt poc durador. Estava concentrat a no
equivocar-me tornant el canvi a les pageses enmig del sotragueig de l'auto.
-Però els altres treballs com a empleat municipal i
empleat de banca, també t´hauran ajudat. Com i de quina manera?
-Sí, és
ben cert. Els trenta-tres anys d'empleat de banca m'han servit per empatitzar
amb el client, per intentar descobrir el mapa mental que tenien dintre el seu
cervell, ben segur que molt diferent del meu. Voler saber com pensa l'altra
gent és una bona manera de fer un personatge de novel·la «Què faria jo si em
trobés en aquestes circumstàncies? Com reaccionaria?».
El fet de posar-se en el lloc d'un personatge, encara que sigui d'un criminal
assassí, obre les portes a un ventall de sensacions i opcions que l'autor
hauria d'aprofitar per donar versemblança a
la seva narració.
-Un escriptor de novel·la negra es fa o neix? S’ha de
tenir d’entrada certa vocació pel gènere, però després t’has de fer llegint
molt, documentant-te molt. Com t’ho fas tu en particular?
-En el
meu cas, l'aventura literària va començar com a espectador de cine. En la meva adolescència eren freqüents el films
«Polar» francesos, protagonitzats per Alain Delon, Lino Ventura, Ives Montant,
majoritàriament en blanc i negre, que sovint feien de complement de la
pel·lícula important (les sessions de cinema eren de dues pelis, aleshores).
Això em va portar a la lectura; primer va ser Agatha Christie i George Simenon,
després varen seguir els escriptors americans de les magnífiques edicions de
"Cua de palla": Dashiel Hammett, Raimond Chandler, Ros McDonald... I
la meva millor referència en novel·la negra, Patricia Highsmith.
-Has tingut inspiracions envers escenaris, personatges
o altres escriptors?
-Un dels
temes de novel·la negra que més em sedueix és la suplantació, la impostura,
fer-se passar per qui no és, el fingiment i l'engany. Sense cap dubte que la
reina d'aquest gènere ha estat Patricia Highsmith. El seu personatge, Tom
Ripley, sovint amatent, captivador, seductor i amb capacitat per impostar la
personalitat de qualsevol, és la figura de referència. En la meva novel·la "L'impostor
accidental", el protagonista, Quim Tarrés, es veurà forçat a prendre la
identitat d'un pintor de fama. El suplantarà no tan sols com a artista, sinó
també en la seva personalitat. Aquest personatge està inspirat en el Ripley de
Patricia Highsmith.
-Parla´ns, en particular, d´aquesta influència de
l´escriptor portuguès Fernando Pessoa?
-No
només els autors de novel·la negra han influït en la meva obra. També altres
escriptors ho han fet pel seu contingut, o bé estilístic o perquè han posat en
la meva imaginació uns indrets enormement atractius com a escenari de novel·la.
Un d'aquests és Fernando Pessoa. Per atzar, a la Biblioteca pública de Girona,
va caure a les meves mans un llibre de poesia d'aquest poeta. Crec que era
"Tabacaria". El text original era en portuguès, i a la contra-pàgina
s'hi trobava una traducció al català. Em va meravellar l'estil i les
descripcions de l'autor, fins aleshores desconegut per mi, i em van portar a
llegir altres escriptors portuguesos: Eça de Queirós, Antonio Lobo Antunes,
José Saramago, i el formidable Antonio Tabuchi, que, si bé era italià, tenia ànima portuguesa.
-A vegades, amic, no cal que hi hagi assassinats –com a les obres de Conan
Doyle, Agatha Christie o d´altres–, si no que la vida en sí ja és una verdadera
trama de novel·la d’intriga negra… Què ens pots comentar?
-És ben
cert. L'espectre de la novel·la negra pot ser molt ampli, i sovint ultrapassa
el terreny de la «novel·la policíaca». La novel·la enigma, on hi ha un crim,
una investigació del cas i la resol·lució de l'assassinat, és, només una part
del que es pot considerar novel·la negra. Hauríem de considerar, també, tot el
gènere etiquetat com a thriller, intriga i fins i tot novel·la psicològica. Ja
hem parlat de Highsmith, també hi podríem posar en aquest apartat a Graham
Greene, tot i que un bon assassinat sempre dóna relleu i brillantor a una novel·la negra.
-Amic, hi ha diferències entre la novel·la o el relat
d´intriga i de detectius com els que retratava , per
exemple, la dama del misteri, Agatha Christie o George Simenon –tot i que
aquest...–, amb d´altres que són de novel·la negra, negra… Ho dic per
l’ambient, els personatges sobris fins a la medul·la, tots acumulant tota mena
de vicis i manies com si fossin col·leccionistes i per l´ambient: sotmès a
una mena de claustrofòbia que ens atrapa, el detectiu sovint tan poc
amable ni amb ell ni amb la resta… Personatges ombrívols. Quina és la teva
reflexió?
-Diuen
que els protagonistes solen reflectir la forma de ser de l'autor. En el meu cas
jo no ho crec pas així. Suposo que els autors de novel·la policíaca es veuen
obligats a donar als seus detectius o policies unes característiques que els
distingeixin dels seus competidors. El protagonista haurà de tenir una personalitat que a ulls
del lector sigui diferent, atractiva (o al contrari, repulsiva) entre tants
investigadors de crims que els novel·listes posen a disposició del lector.
-Si la mires amb perspectiva, la teva obra, com la
veus?
-Ja he
dit al començament que l'escriptura era per a mi una mena de evasió de la
quotidianitat. No la considero transcendent. És un "divertimento" que
fa que m'ho passi bé mentre la rumio i l'escric. En tot cas la meva pretensió
és que també s'ho passi bé el lector.
-Aquesta és la seva tercera novel·la en nou anys. Com
és per a vós l´ofici d´escriure? Quina metodologia de treball portes a terme?
-Malament
hauria anat si hagués hagut de viure de l'ofici d'escriure. Com a autor
"amateur" les dificultats de publicar són enormes. Com a evasió, solc
escriure una novel·la cada any i mig o dos. El problema és publicar-les. En
tinc encara unes quantes per publicar. Hi ha dos períodes en la confecció d'una
obra: elaboració de la trama narrativa i els personatges, i portar la trama al
text. Durant el primer període qualsevol moment és bo per treballar; s'ha de
dur una llibreta i un boli i anar fer ponts i camins per fer versemblant
l'argument. Per al segon període, el d'escriptura, cal disposar del temps de forma coherent: una
estona de bon matí, repòs i dinar, una migdiada si convé; una estona a la tarda
i una altre abans d'anar a dormir. Cal aturar-se en el moment que un se sent
cansat o aclaparat.
-Quant als
escenaris: Lisboa, Sao Paulo… Són llocs tan diferents com convergents. Què és el que et fa moure les trames per escenaris tan llunyans… Això té a
veure que t’has de documentar molt bé envers els llocs i escenaris,no?
-La font
d'inspiració perquè l'escenari fos Lisboa van ser els escriptors portuguesos,
sobre tot Pessoa, Saramago i Tabuchi. Vaig haver d'utilitzar mapes i guies per
moure els meus personatges per la ciutat i, al final, vaig haver d'anar-hi a
passar un parell de setmanes (per poder captar el "caliu" de la
ciutat). Altra cosa ha estat São Paulo i Brasília. En aquest cas la novel·la
passa a l'any 1960, encara que hi hagués anat, m'hauria trobat un ambient
completament diferent del d'aleshores. Vaig tenir la sort que una companya de
feina em va presentar una senyora que havia viscut a São Paulo des de 1955 fins
a 1975, la senyora Rosa Sanchez Miralles. Els records d'aquesta senyora han
estat els ulls que m'han guiat pels carrers de la ciutat, m'han dut a les
"boates" i a les sales de festes. El seu paladar ha donat gust a les
viandes brasileres que els meus personatges han menjat i begut, i totes les
escenes han estat tutelades per la seva supervisió. Malauradament la senyora
Rosa no ha pogut veure publicada "Samba per a un difunt", ja que fa
un parell d'anys que va morir.
–I els personatges són tots d’un perfil d´aquest humà
que no és per a res perfecte. Es nota en això certa influència de la novel·la
negra americana contra Estats Units. Per exemple, Chandler, Hammet, Highsmith entre
d´altres.
-Tracto de donar credibilitat als
personatges. Ningú no és perfecte, i els meus encara ho són menys.
Solen beure molt, emborratxar-se, fumar i tenir sexe furtiu. Sovint, els meu
protagonistes manquen de grans plantejaments morals, i en alguna novel·la, fins
i tot, són els assassins. Real com la vida mateixa.
-Ets dels que treballes més els personatges o els
escenaris? Aquí l´escenari és l´exili amb el Brasil de Sao Paulo i el
personatge: ens centrem amb el principal, és un “bon vivant” que ofereix tot un
ventall de joc segons com se li presenten els esdeveniments…
-Els
escenaris em solen portar a la manera com actuaran els personatges. A
"Samba per a un difunt" la personalitat de la ciutat de São Paulo i
del Clípler Club (amb el suport dels rics i poderosos propietaris) marca
definitivament el comportament del protagonista Germinal Vergara, que
s'adaptarà a la manera de fer d'aquella societat que l'utilitza perquè els
proporcioni música o plaer. La ciutat condiciona la forma d'actuar del
protagonista, tant o més que la seva personalitat i forma de ser.
-Però tothom té un moment en el qual s´ha de fer una
reflexió de la vida i aquí es produeix quan s´assabenta del destí que va
atrapar el seu pare. És com si el passat l´atrapés com una argolla, no?
-És una
novel·la circular. El passat és present en tota l'obra. Al primer capítol ja se
sap que el protagonista té mala peça al teler (li acaben de diagnosticar un
càncer de pulmó). Tota la novel·la és un successió de retorns al passat: la
seva infantesa, la guerra civil, el camp d'Argelers, l'orfenat de Morelia, la
vida a Veracruz, la contractació per treballar al Brasil... És un flash-back
constant.
-I com tot en la vida que es creua més del que ens pensem, aquí també passa
quan el marit de la seva amant resulta que era un dels dirigents del camp on va
morir son pare. Tot es transforma amb el nostre plàcid pianista de vida joiosa,
tot es remou d´una manera que ni ell mateix, crec, hauria pensat mai, no?
-El
descobriment del passat nazi de l'espòs de la Sofia és la peça que fa donar un
gir total a la novel·la, el punt d'inflexió, la clau de volta que s'esmenta en
uns quants paràgrafs de la narració, però que fa de suport absolut al fil
argumental. A partir d'aquell moment en Germinal ja no és el músic dòcil i
sumis que venia essent fins aleshores, haurà de prendre decisions i no sempre
seran encertades.
-Aquests personatges van fugir dels seus actes
malèfics, d´assassinats massius mai no viatgen sols. Es van amagar com una
manada de llops i això els fa més perillosos. Què ens pots comentar envers la
trama?
-No puc
comentar gaire res per por de fer "spoiler". Em remeto a fets
contrastats, multitud de nazis es varen refugiar a Sudamèrica: Adolf Eichman,
Josef Mengele, Klaus Barbie, Gerhard Bohne... i segurament molts més.
-I és clar, hi entra la venjança a la sang del nostre
protagonista que davant la impossibilitat que les autoritats del Brasil facin
quelcom, decideix fer-ho ell i entra en una espiral molt tenebrosa…
-Sí. I
el dia ideal per fer-ho és el 21 d’abril de 1960, el dia de la “inauguraçao” de
Brasília.
-Res a veure amb un pianista, això ens fa pensar que
qualsevol de nosaltres pot ésser capaç de fer quelcom si s´ho proposa. No ho
veus així? Sobretot si ens mouen motius com les revenges…
-Patricia
Highsmith deia que només una línia molt fina separa les accions d'una bona
persona, o sigui el bé, del mal. A vegades només cal una petita empenta per
creuar aquesta línia.
-Totes les decisions que va prenent el protagonista de
nom llibertari, en Germinal, fa que es trenquin o es vagin cremant els ponts de
la vida al seu darrere. Res no tornarà per aquest home a ser igual. Com ho vas
construir això? Per què totes les decisions que tenen a veure amb les
revenges són així?
-La
decisió de Germinal Vergara és generada per la impotència. De cap manera pot
estar-se sense fer res sabent qui és el seu enemic. Se sent obligat a actuar.
-Amic, estàs treballant en quelcom ara? Ens en pots fer cinc cèntims?
-Des de
la publicació de "L'impostor accidental" he escrit cinc novel·les
més, que intento publicar. Això fa que s'hagin de repassar i fer correccions
estilístiques. El setembre que ve em publiquen "L'àngel executor",
finalista del premi de novel·la negra de Tiana. I sempre estic rumiant
arguments per alguna de nova, i ja en tinc uns quants al cap.
25362
Samba per a un
difunt. Salvador Casas
336 páginas
19,00 euros
Gregal
Germinal Vergara,
exiliat de la Guerra Civil Espanyola, és contractat com a pianista de
l’orquestra d’un luxós club de São Paulo. És l’any 1960, una època de màxima
eufòria pel gran creixement del Brasil. El protagonista gaudeix d’una
existència dolça, ocupat entre ser l’amant de Sofia Barbosa, rica empresària
paulistana, i la relació sentimental que manté amb Florbela Nunes, l’atractiva
cantant del grup de samba del qual ell n’és pianista.
La vida plàcida, però, es veu truncada quan s’assabenta de la mort, al camp de
Mauthausen, del seu pare, de qui havia perdut la pista al començament de la
Segona Guerra Mundial. Poc temps després descobreix que un dels dirigents
d’aquell camp és el marit de la seva amant, encobert sota un nom fals, protegit
i emparat per un poderós grup de nazis dedicats a la construcció de Brasília,
la nova capital.
Davant la impossibilitat de poder-lo denunciar a les corruptes autoritats del
país, decideix prendre’s la justícia per la seva mà. El dia clau serà el 21
d’abril de 1960, data de la ianuguració de Brasília, on l’orquestra ha
d’actuar. En Germinal se les haurà d’empescar per dur a terme la seva comesa
enmig d’enormes dificultats i mentides. Ja res no tornarà a ser com abans.
Salvador Casas és un escriptor de novel·la negra nascut a Santa Coloma
de Farners el 1953. Ha treballat com a cobrador d’autobús, empleat municipal i
empleat de banca.
Afeccionat a la novel·la negra, els seus autors de referència són els clàssics
del gènere: Patricia Highsmith, John le Carré, Graham Greene, Raymond Chandler
i Dashiell Hammett, tot i que manifesta influències del portuguès Fernando
Pessoa.
Ha publicat L’impostor accidental (2007) i Temps difunt (2007),
obra que va guanyar la setena edició del Premi Literari del Col·legi d’Advocats
de Mataró. Samba per a un difunt és la seva tercera novel·la.
_____________________________________________________________________
Cazarabet
c/ Santa Lucía, 53
44564 - Mas de las Matas (Teruel)
Tlfs. 978849970 - 686110069