La Librería de El Sueño Igualitario

978-84-370-9834-0_3634.jpgCazarabet conversa con...   Francesc Martínez Sanchis, autor de “La revista Saó (1976-1987). Cristians i esquerrans nacionalistes” (Universitat de València)

 

 

 

 

 

FRANCESC MARTÍNEZ SANCHÍS MIRA AQUEST LLIBRE DE BEN PROP,  ANALITZANT LA IMPORTÀNCIA I TRASCENDÈNCIA D´AQUESTA PUBLICACIÓ.

LA REVISTA SAÓ FOU UNA PUBLICACIÓ VALENCIANA QUE ESDEVINGUÉ TOT UN REFERENT EN ELS PRIMERS ANYS DE TRANSICIÓ I MÉS ENLLÀ.

ACTUALMENT ESTÀ VIVA TOT I LA REVOLUCIÓ DIGITAL I LA CRISI DEL SECTOR.

LA SOCIOLOGIA I LA POLÍTICA ES TROBEM, COM MAI, EN LES PÀGINES I LES REFLEXIONS DE FRANCESC MARTÍNEZ SANCHIS.

ALLÒ QUE ENS DIU PUBLICACIONS DE LA UNIVERSITAT DE VALÈNCIA SOBRE AQUESTA PUBLICACIÓ:

A priori el Concili Vaticà II i '«Nosaltres, els valencians» de Joan Fuster no tenen res en comú, però a la revista Saó conflueixen aliances insospitades. Escrita íntegrament en català, Saó va ser fundada en 1976 per un grup de cristians progressistes valencianistes influïts per l'oberturisme del concili que va facilitar el camí a l'ús de les llengües vernacles en la litúrgia, als quals s'uniren intel·lectuals i periodistes nacionalistes -agnòstics i d'esquerres- imbuïts per les idees de Fuster sobre la identitat valenciana. El xoc identitari de la societat valenciana durant la Transició, amb el consegüent ascens del blaverisme, féu convergir catòlics i no creients. Aquest llibre s'endinsa en els orígens de Saó i la seua lluita, en anys convulsos, per aconseguir una autèntica Església valenciana i la normalització cultural i lingüística del poble valencià.

La revista decana valenciana:

http://www.saoedicions.com/

L´autor, en Francesc Martínez Sanchis:

https://es.wikipedia.org/wiki/Francesc_Mart%C3%ADnez_Sanchis

És periodista, historiador i Doctor en Comunicació , així com profesor  associat de la Universitat de València. Ha treballat en Levante El MERCANTIL Valenciano, Canal 9 Radio, Radio Cadena Rato i l´edició valenciana d´El País. Ha coordinat , en diverses etapes les revistes: Sembra, L´Esport Adaptat i Papers de l´Horta i els gabinets de prensa del Consell metropolità de l´Horta, la Mancomunitat Intermunicipal de l´Horta Sud i l´Ajuntament d´Alcudia. Col-labora des de 2001 en Saó. És autor d´una extensa obra de recerca sobre prensa i comunicación del País Valencià, de la qual destaquem els llibres: Periodisme contra les cordes; El valencià en els mitjans de comunicación i Periodisme local i comarcal.La comunicación valenciana de proximitat.

 

 

Cazarabet conversa amb Francesc Martínez Sanchis:

FM5.jpg-Francesc, per què un llibre al voltant i centrat en Saó , triant-hi aquest període temporal de 1976 a 1987?

-El fet d’elegir Saó ha estat per l’originalitat de la publicació, que no és altra que la convergència en un mateix projecte editorial de cristians progressistes i nacionalistes agnòstics d’esquerra, dos ideologies antany irreconciliable en terres valencianes que a partir d’octubre de 1977 comencen a trobar-se en les pàgines de Saó. I encara avui, 40 anys després de la fundació de la revista, continua aquesta convergència.

Quan a la cronologia, té també la seua explicació. Una publicació tan longeva com Saó, que ha viscut tantes conjuntures polítiques des de la Transició fins als nostres dies (la fi del franquisme, la preautonomia convulsa de la Batalla de València, consolidació de l’autonomia...), i que continua publicant-se avui (en juliol de 2016 compleix 40 anys), és convenient que siga estudiada per períodes cronològics concrets, perquè els contextos històrics (política, societat, economia i cultura) són els que determinen l’adaptació dels discursos periodístics dels mitjans de comunicació a les noves conjuntures històriques de cada moment. Aquest llibre s'endinsa en la primera època de Saó, sota la direcció del sacerdot Josep Antoni Comes, els anys de la preautonomia i la primera legislatura autonòmica, els anys de la batalla sobre la identitat valenciana, els anys més decisius de la publicació quan Saó assenta la seua línia editorial que perdurarà en el temps: cristianisme progressista, valencianisme democràtic i socialisme humanista.

-Francesc, com bé diu la sinopsi o l´explicació de PUV, Saó sorgeix de la confluència de persones en les quals es donen aquets trets: ésser cristians, i d´esquerra nacionalista en temps del primer tram de la transició. Explica'ns , per favor, com era això? Per favor, fes-nos com una mena de retrat dels que van fundar Saó.

-El xoc identitari que va patir la societat valenciana durant la Transició en l’anomenada Batalla de València, amb el consegüent creixement del blaverisme, féu convergir catòlics i no creients en la revista. En aquesta convergència radica l’originalitat de Saó, constituint un fet insòlit en la història de la premsa valenciana. I és a més la revista de la democràcia en valencià de més llarga durada: en juliol de 2016 compleix 40 anys. El secret de la seua permanència en el temps obeeix, al meu parer, al fet d’haver estat capaç de fomentar el diàleg entre la fe i la cultura laica en les seues planes, i més en concret amb la cultura valenciana. És la clau de l’èxit de Saó.

La idea de fundar Saó ja sorgeix entre 1974 i 1975, però no serà fins a juliol de 1976 quan apareixerà el primer número. Saó va ser fundada per elements del progressisme catòlic valencià, que conflueix en la publicació a partir de 1976 i que s’articula al voltant de cinc corrents principals que en 1976 confluiran en Saó. El primer està marcat per l'obra dels sacerdots Vicent Sorribes i Josep Espasa, que recolzaren l'ús del valencià en la missa. El segon es forja en les revistes valencianistes Sicània, Valencia Cultural i Gorg entre 1958 i 1971, on col·laboren figures del valencianisme cristià que després escriuran en Saó, com Josep M. Soriano Bessó, Vicent Badia, Vicent Sorribes, Ernest Nabàs,  Josep Espasa i Pere Riutort. El tercer corrent prové dels moviments especialitzats d’Acció Catòlica, principalment la JARC (Joventut Agrícola Rural Catòlica) i la JOC (Joventut Obrera Cristiana), com és el cas d’Emili Tortosa, Josep Alba, el ja citat Soriano Bessó, Josep Vila, Joaquim Adell i Josep Antoni Comes (procedent de la JOC), primer director de Saó.

El quart corrent el formen sacerdots renovadors de parròquies populars i grups cristians de base. Destaquen Emili Marin (segon director de Saó), Vicent Cardona (tercer director de Saó) i Antoni Ferrer (rector secularitzat, membre del consell des de 1976 fins l’actualitat). I també seglars de l'Associació La Paraula Cristiana (Joan Lluís Sanxis i Ramon Haro), Iglesia Universitaria (Joaquim García Roca) i el Grup Sacerdotal d’Orientació Renovadora. Trobem igualment capellans obrers com ara Josep Fornés de Misión Obrera; o Ramir Reig, Nicolau David i Antoni Signes del món sindical. I també capellans progressistes secularitzats que treballen en diverses professions, com Ramón Gascó, Avel·lí Flors, Ernest Nabàs o Antoni Duato. Finalment, el cinqué corrent cristià vingué de la política, i més concretament de la Unió Democràtica del País Valencià (UDPV), liderat per Vicent Miquel i Diego.

En definitiva, Saó és es va convertir en la Transició en la veu del progressisme catòlic valencià, xocant de ple amb la històrica aliança entre la conservadora jerarquia eclesiàstica i la dreta econòmica i política.

-Saó no hagués pogut ésser sense la mort de la dictadura, no? (tot i que aquesta es produeix al llit). Com deien per la meva terra, les primeres iniciatives de Saó “degueren viatjar entre Ares i Benassal”: es volia recuperar culturalment a les persones, el territori, però havia que anar amb cura…

-Si Saó hagués nascut durant la dictadura, evidentment hauria passat moltes calamitats i fins i tot el règim podria haver tancat la publicació. Tenim el cas de Gorg (1969-1971), tancada pels franquistes “por su carácter valencianista, más bien catalanista”, com resava l’expedient de cancel·lació. No obstant, Saó i altres publicacions valencianistes tampoc ho tingueren fàcil en la Transició. Fins i tot, ja després de la mort de Franco, les revistes Dos y Dos (1976-1978) i La Veu de Llíria (1978-1983) van patir dos segrestos per pressió d ela dreta “democràtica”. I no oblidem les amenaces i judicis per part de la dreta blavera contra Valencia Semanal (1977-1980), els insults i amenaces que reberen en alguns actes públics religiosos vinculats a Saó (Pere Riutort, Josep Espasa o Josep Antoni Comes) en els anys de la Batalla de València, o l’intent frustrat del Govern d’Adolfo Suárez de tancar la revista Generalitat editada per la Diputació de València entre 1980 i 1984. A la dreta li molestava la premsa en valencià que reivindicava la normalització d ela llengua i una autonomia que reconegués el País Valencià com a nacionalitat històrica.

-Què va aportar el Concili Vaticà II a aquesta iniciativa editorial?. De tota manera ja feia anys que hi havien, en torn a l´Església capellans, bisbes i catòlics que s´escorrien de les estratègies d´estar sotmesos…? (recordo, per exemple, a Tarancón).

La revista Saó inicia el seu camí a l’estiu de 1976, però realment la seua acta de naixement va començar a escriure’s el 1962. Aquest any fou l’inici de les sessions del Concili Vaticà II, impulsat per Joan XXIII. Els cristians de Saó agafen la part més social i progressista dels diversos documents que s’aproven al Vaticà II. La concepció cristiana de Saó és progressista. La revista defensa una Església despullada de poder i de riquesa amb l'obligació moral de treballar amb i pels pobres. Saó manifesta un clar compromís amb les classes socials més necessitades, amb capellans que ixen del temple i treballen a peu de carrer en barris obrers, També reivindica una Església oberta al món que assumisca els drets socials, la llibertat de culte, la democràcia, l'ecumenisme i el diàleg entre fe i cultura. Igualment, Saó és fidel al a la premissa del concili d’una Església encarnada en la realitat cultural del poble. De fet,  la constitució de la Sagrada Litúrgia del concili autoritza l’ús de les llengües autòctones en el culte catòlic en substitució del llatí. I en cas nostre, Saó no pararà de reivindicar l’ús del valencià en la missa i l’Església. Tanmateix, aquest discurs democràtic i nacionalitari, xocarà frontalment amb el catolicisme tradicionalista de l'arquebisbat.

-Saó té molts punts de convergència: el cristianisme, el valencianisme progressista, el socialisme…

-I també la democràcia cristiana de la UDPV. Si bé el progressisme catòlic és l’element fundacional de Saó, a partir d’octubre de 1977, de la mà de Vicent Ventura, es produeix l’entrada de la intel·lectualitat agnòstica nacionalista. Gent d’esquerres que no anava a missa.  Aquesta qüestió s'analitza àmpliament en el capítol quart del llibre. ¿Però com arrela l'esquerra no creient a una revista de capellans? Saó diposità les seues esperances en la recuperació política, lingüística i cultural del poble valencià, i això dugué inevitablement a l’apropament de la intel·lectualitat a la revista. Aproximació que es tradueix en  col·laboracions regulars de Vicent Ventura, primer, i després de Joan Fuster, Joan Francesc Mira i mols altres més.

Francesc-Martínez-Sanchis.jpg-I què dir d´en Joan Fuster…?

-A més del Vaticà II, Saó és també filla de Nosaltres els valencians de Joan Fuster, una obra teòrica de fons nacionalista que provocarà una presa de consciència identitària en un sector de la societat valenciana. Saó s’imbueix del pensament fusterià d’una manera heterodoxa. El mateix Fuster veu amb bons ulls la revista. Cal dir que Fuster era molt crític amb l'Església perquè la considerava una de les màximes responsables del procés de castellanització del País Valencià. L’escriptor de Sueca tolera Saó perquè és nacionalista. De fet, en una ocasió, Fuster, en referir-se als sacerdots de Saó, va dir el següent: "Si pel meu gust fóra en el món no hi haurien capellans, però si tinguera que haver-ne que foren com vosaltres”.

I en aquest pensament resideix la clau de convergència entre cristians i agnòstics. Existia en els dos sectors una necessitat estratègica de col·laborar, marcada sobretot per la feblesa de la premsa en valencià i la virulència del blaverisme. Això dugué a una aliança: escriure en Saó per als agnòstics era  fer país, almenys així ho van entendre Vicent Ventura,  Joan Fuster i Joan Francesc Mira que arrossegaren a altres intel·lectuals valencianistes.

-Tot i que va quedar, també, part de la població catòlica,  de sentir centralista i espanyolista, “gent d´ordre”….que van anar caminant cap al blaverisme, amb molta olor a ranci…

-Els corrents cristians de Saó lluitaren contra el règim de Franco i la cúpula eclesiàstica conservadora a favor d’una Església compromesa amb la classe obrera, la democràcia, els pobres, la normalització del valencià. I lluitaren per les mateixes idees contra la conservadora Església valenciana de la Transició i la democràcia. L’aparició d’una revista catòlica valencianista que usa el català, amb una ideologia totalment a les antípodes de la revista en castellà Aleluya de l'arquebisbat, sorprén tant a la dreta com a l'esquerra. Els conservadors catòlics, alineats a l’espanyolisme i el blaverisme, rebutjaven una revista en valencià crítica amb la jerarquia eclesiàstica, el blaverisme i la dreta.

-I aquests són els que han alimentat i van alimentar tot aquest “boom” versus corrupció, no? Francesc, des de Saó es veia vindre això, s´advertia d´alguna manera?

-Això de la corrupció vindrà anys després, comença a forjar-se a partir de 1996. Comença a articular-se amb el Consell d’Eduardo Zaplana i s’escamparà i consolidarà amb els governs de Francisco Camps. Es tracta d’un sistema de corrupció com a forma de gestió de govern. De fet, en 2016 al País Valencià hi ha 140 causes de corrupció obertes, pràcticament tots contra polítics del PP i empresaris vinculats a aquest partit. Des de Saó, i d’altres mitjans progressistes, es va denunciar –i es continua denunciant– la corrupció de forma sistemàtica i continuada. Durant els governs del PP, que per cert va retirar Saó les ajudes a per la promoció del valencià en la premsa, sols les mitjans de comunicació progressistes (en valencià i castellà) s’adonaven i denunciaven aquest sistema corrupte generalitzat que ha costat a les arques valencianes més de 15.000 milions d’euros. La intel·lectualitat i els col·lectius cívics més conscienciats ho han vingut denunciant també, però la societat valenciana en general ha tancat els ulls durant molt de temps, massa temps.

-Però, amb els anys, s´ha establert com un blaverismee que gira entorn al recel cap a Catalunya i a ésser els primers que mouen la senyera vestida de blau. Un socialisme blaver que fereix moltes perspectives i que, d´alguna manera, va dividir l´esquerra, i a la ciutadania d´esquerres…

-El valencianisme de Saó, un model fusterià contrari al blaverisme. Però cal puntualitzar que el blaverisme no és socialista ni d’esquerres, és una ideologia dretana extrema que beu de les dictadures de Primo de Rivera i Franco per a construir un model identitari basat en l’autoodi, el castellanisme, l’espanyolisme radical i l’anticatalanisme xenòfob. De fet, acusa de “catalanistes” a les esquerres, que eren veritablement els valencianistes. El blaverisme, com va dir Joan Fuster,  és un espanyolisme mal dissimulat. No defensaven la normalització de la llengua, a la que ataquen amb el secessionisme lingüístic i un discurs anticatalanista.

En la Batalla de València, el suport de Las Provincias fou decisiu en l’expansió del blaverisme. I més encara, va contribuir al triomf del blaverisme l’extrema violència emprada contra el valencianisme fusterià. La reacció blavera fou de molta violència verbal i física. Són els anys de l’assassinat a Alacant del jove nacionalista Miquel Grau per un individu d'extrema dreta; dels atemptats amb bomba contra Manuel Sanchis Guarner i Joan Fuster; de les agressions físiques a destacats dirigents socialistes com el president del Consell preautònomic, Josep Lluís Albinyana, l'alcalde de València Ricard Pérez Casado, i el president de la Diputació de València Manuel Girona, entre molts altres; dels atacs a llibreries nacionalistes, de la “guerra de les misses”, dels articles incendiaris de Las Provincias alçant el poble contra “el perill català”; de l’intent blaver d’assalt al Palau de la Generalitat, dels aldarulls contra dirigents progressistes en la processó del 9 d’Octubre, de les amenaces de bomba a aplecs nacionalistes, de les cremes indiscriminades de banderes quadribarrades... La llista de disbarats és molt llarga,

-Es va mirar Saó, com a publicació, amb altres publicacions….No sé, mira, per exemple estic pensant, ara, amb Andalán -jo els que conec vinculats a aquesta publicació aragonesa són no creients i eren prou actius políticament parlant-, però estic segura que les revistes d´aquells temps, segons quines revistes, es miraven entre elles i de quina manera, i amb altres indrets com ara Catalunya, Balears…

-Quan naix Saó hi ha models dels quals s’inspira. N l’àmbit catòlic de Serra d’Or, Oriflama, El Ciervo, Iglesia Viva, Pastoral Misionera, Zeruko Argia, Lluc, entre altres. Són revistes catòliques renovadores en la línia del Vaticà II, i algunes d’elles nacionalistes escrites íntegrament en català o eusquera. De l’àmbit nacionalista, és la revista Gorg de la que més rep influències Saó. Però Saó construeix un model propi de revista i de discurs.

-En definitiva, quina relació intentaven tindre aquelles publicacions generalistes i que miraven pel seu territori com mai havia passat?

-Saó és cristiana i nacionalista, però no farà el mateix que El Temps o L’Espill, per citar les publicacions més reeixides del moment; cadascuna té el seu públic i se centra en una temàtica concreta. Les relacions amb la resta de publicacions nacionalistes i catòliques sempre seran bones, de col·laboració, i fins i tot comparteixen col·laboradors. Cal dir que entre 1976 i 1987 apareixen 112 publicacions valencianistes al territori valencià i Saó serà sempre serà per a totes aquestes un referent de lluita, de normalització de la llengua, de valencianisme responsable i d’independència editorial, tant de l’arquebisbat com dels poders polítics. I més encara, per a les revistes cristianes progressistes de la resta de l’Estat Saó sempre ha estat un exemple de valor i de resistència contra la ultraconservadora, castellanitzada i espanyolista jerarquia eclesiàstica valenciana.

1389789956_689181_1389790439_sumario_normal.jpg-Amic Francesc, amb el temps, Saó va “com apostar” més per alguna característica més que per altra: no sé si el cristianisme progressista per damunt  de la consciencia valencianista?

-La temàtica religiosa i la valencianista sempre han estat present, més abundant la primera en els primers anys de la publicació. Però no sempre ha estat així. Una de les conclusions més contundents del llibre és que ha estat l'esquerra agnòstica valencianista, i no la dreta catòlica castellanitzada, la que ha donat més suport a Saó aportant més temes, més col·laboradors i més lectors. La temàtica no religiosa (nacionalista i temàtica general del país Valencia) supera en aquest període estudiat el 70% dels continguts i els lectors religiosos (capellans sobretot) aniran minvant, passant del 31% en  1977 a un 4,4% l'any 2010. Malgrat això, sempre ha existit entre els dos sectors un ferm respecte a la pluralitat d’idees. L’èxit de Saó és el triomf del diàleg entre fe i cultura laica.

Pel que fa al discurs valencianista de Saó entre 1976 i 1987, aquest s’articula al voltant de cinc idees principals: 1) la recuperació de l’autogovern del País Valencià, 2) la  normalització del valencià en tots els àmbits de la societat (incloent l’Església), 3) el foment de la cultura valenciana mitjançant l'estudi per a crear consciència nacional, 4) el fet comarcal com a element de vertebració territorial, i 5) la defensa dels símbols del valencianisme progressista durant la Batalla de València.

-Parla´ns per favor d´algunes plomes que des de Saó van esclatar per quedar-se, d´alguna manera, amb nosaltres?

-En el període estudiat, 1976-1987, Saó van escriure vora 400 col·laboradors, 85 dels quals de forma regular. Ha escrit en Saó la intel·lectualitat valencianista més compromesa. En Saó escriuen escriptors com Joan Fuster, Joan Francesc Mira, Marc-Vicent Adell,  Alfons Cervera, Josep Piera, Josep Lluís Sirera, Bernat Capó i Rosa Serrano. Professors d’universitat com Vicent Rosselló,  Josep Lluís Blasco, Josep Maria Jordan Galduf, Trinitat Simó, Antoni Ariño, Vicent Franch, Lluís Aguiló Lúcia i Víctor Fuentes. Filòlegs i lingüistes com Josep Giner, Antoni Ferrando, Vicent Pitarch, Abelard Saragossà, Josep Lluís Pitarch i Ferran Fabregat. Historiadors com  Ricard Blasco, Francesc Blai, Vicent Olmos i Recared Agulló. Polítics fonamentals en la Transició com  Emèrit Bono, Vicent Soler, Doro Balaguer o Vicent Àlvarez. Crítics de literatura i les arts com  Josep Iborra, Josep Doménech Part, Rafael Prats Rivelles, Rafael Esteve Casanova, Empar Ferrer i Lluís Fornés (el Sifoner). Humoristes gràfics com Juli Sanchis (Harca) i Enric Arenós (Quique). Activistes veïnals i ecologistes com Just Ramírez i Miquel Gil Corell. I per descomptat periodistes com Vicent Ventura, Rosa Solbes, Emília Bolinches, Manuel Jardí, Francesc de Paula Burguera i Toni Mestre.

-Com és l´actualitat de Saó, tenint en compte la “revolució de la prensa”?

-La modernització de Saó és produeix a partir de 2010. Saó ha tingut al llarg dels seues 40 anys quatre directors. Els primers foren els sacerdots Josep Antoni Comes Ballester, Emili Marín Soriano i Vicent Cardona Puig. Comes representa la fase d'arrancada i assentament de Saó en els anys convulsos de la Transició i recuperació de l'autogovern, mentre que Marin i Cardona encarnen la fase de consolidació i expansió de la revista en els anys de desenvolupament de l'autonomia valenciana. La quarta etapa època es produeix a partir de gener de 2010, quan agafa les rengles de Saó el mestre i periodista Vicent Boscà Perelló, el primer seglar que ocupa la direcció. És un moment de crisi econòmica, política i social i de forta hostilitat del PP valencià vers els mitjans de comunicació en la nostra llengua. És en aquest context difícil (Saó va estar a punt de desaparèixer dues vegades) quan es produeix entre 2010 i 2014 l’adaptació de la revista al món d’Internet i a les noves tecnologies de la comunicació. I també una adaptació intel·ligent de Saó a les noves sensibilitats polítiques i socials de la societat valenciana que l’ha fet guanyat qualitat i pluralisme. Saó disposa de pàgina web, està present en les xarxes socials i compta amb un disseny modern comparable als magazins europeus. I sobretot continua sent una revista valorada pel món de la cultura, el periodisme, la universitat i el progressisme valencià, que aporta col·laboradors a la revista.

 

 

 

978-84-370-9834-0_3634.jpg23018
La revista Saó (1976-1987). Cristians i esquerrans nacionalistes. Francesc Martínez Sanchis   
364 páginas       16 x 23 cms.
24.50 euros
Universitat de València



A priori el Concili Vaticà II i '«Nosaltres, els valencians» de Joan Fuster no tenen res en comú, però a la revista Saó conflueixen aliances insospitades. Escrita íntegrament en català, Saó va ser fundada en 1976 per un grup de cristians progressistes valencianistes influïts per l'oberturisme del concili que va facilitar el camí a l'ús de les llengües vernacles en la litúrgia, als quals s'uniren intel·lectuals i periodistes nacionalistes -agnòstics i d'esquerres- imbuïts per les idees de Fuster sobre la identitat valenciana. El xoc identitari de la societat valenciana durant la Transició, amb el consegüent ascens del blaverisme, féu convergir catòlics i no creients. Aquest llibre s'endinsa en els orígens de Saó i la seua lluita, en anys convulsos, per aconseguir una autèntica Església valenciana i la normalització cultural i lingüística del poble valencià.

 

 

 

 

_____________________________________________________________________

LA LIBRERÍA DE CAZARABET - CASA SORO (Turismo cultural)

c/ Santa Lucía, 53

44564 - Mas de las Matas (Teruel)

Tlfs. 978849970 - 686110069

http://www.cazarabet.com/lalibreria

http://www.cazarabet.com

libreria@cazarabet.com