La
Librería de El Sueño Igualitario
Antonieta Jarne i Pau Juvillà escriuent per a
Pagès editors un llibren que ens apropa i ens conta quin va ésser el paper del
PSUC a Lleida en els 50 anys, de 1936 a 1986.
Les veus que integren la història del PSUC són
un tros emblemàtic del segle xx. Força política capdavantera durant la guerra
civil, en els anys del feixisme espanyol lluità des de la clandestinitat més
arriscada amb els consegüents empresonaments, afusellaments o exilis. En la
transició postfranquista, mentre bona part dels partits polítics es bastien
sense una base articulada, el PSUC disposava d’una gran implantació social a
través del sindicalisme, l’associacionisme o la universitat. Tanmateix, uns conflictes
fratricides, amb sagnants escissions, acabà amb els seus cinquanta anys
d’història. L’objectiu d’aquest llibre ha estat fer la
història social d’una part important de catalans i catalanes del segle xx a
través de la trajectòria del PSUC, ja que la cultura política que aglutinà anà
molt més enllà del socialisme i el comunisme en sentit estricte.
Els seus autors:
Antonieta Jarne Mòdol és professora
d’història contemporània a la UdL. Les seues línies d’investigació s’han
centrat en diversos àmbits de la dictadura i la transició postfranquista.
Autora de nombroses publicacions, destaquen els llibres L’oposició al
franquisme a Lleida (1998) o Aurèlia Pijoan, de la Lleida
republicana a l’exili de Mèxic(2008).
Pau Juvillà Ballester és biòleg de professió. Col·laborador habitual de
diferents mitjans de comunicació. Interessat des de diversos àmbits per la
història del moviment obrer i de l’independentisme, ha col·laborat en les
publicacions Escola de rebel·lia (2007) i Memòria
llibertària. 100 anys de moviment llibertari a Lleida(2011) i Època.
L’exèrcit a l’ombra (2010).
Cazarabet
conversa amb Antonieta Jarne i Pau Juvillà:
Anem a ficar-nos i a ficar al lector damunt el
terreny: Com va nàixer el PSUC? És fruit el PSUC del comunisme des de la
idiosincràsia de Catalunya?
-El PSUC fou el producte d’un dels dos grans processos de confluència de
les esquerres comunistes dels anys trenta. L’un era el POUM, creat poc abans.
L’altre era el PSUC a partir de quatre formacions polítiques entre les quals
destacava la Unió Socialista de Catalunya (USC). Alhora, responia a la tàctica
frontpopulista que també s’estenia en el conjunt europeu en el sentit que calia
anar a la cerca de plataformes àmplies que poguessin intentar aturar l’ascens
dels feixismes.
Quina/es
diferència/es tenia/en el PSUC amb el PC? Van conviure el PSUC i el PC a
Catalunya?
-Des d’un punt de vista orgànic eren independents, però tots dos estaven
adscrits a la III Internacional i això feia que hi hagués molts vasos
comunicants entre ells. Després, al llarg de la dictadura franquista hi va
haver etapes en què el PCE pràcticament va abduir el PSUC i a la vegada hi
havia dirigents del PSUC que n’eren obertament favorables. Això va ser molt
evident en determinats llocs de l’exili, com fou el cas de Mèxic on el PSUC
existia com a tal però de manera força virtual ja que els seus membres estaven
intensament imbricats en la política del PCE. En el transcurs de la transició
postfranquista, les relacions entre ambdós van continuar essent complexes. Les
postures de suport i de rebuig a les tesis carrillistes van marcar molt
directament la política interna del PSUC.
Anem a
parlar un xic del PSUC a Lleida: com va ésser l´entrada del comunisme en les
terres de ponent de Catalunya?
-La presència del PSUC va ser molt primerenca, des del mateix estiu de
1936. La seua proximitat al front feia que aquest territori fos vist amb
especial cura, i per això la direcció del partit va enviar ben aviat a Luis
Pérez García-Lago –un home molt experimentat en tasques políticoorganitzatives-
perquè muntés l’organització en aquestes comarques. La seua expansió va ser
ràpida. Igual que en altres llocs, el PSUC va créixer en molt bona mesura (a
més dels militants ja existents de les quatre formacions que el van conformar)
gràcies a ERC i, en el cas de Lleida, gràcies a Joventut Republicana. Tot i ser
una organització que es declarava marxista, el fet que assumís inequívocament
el catalanisme (USC) i que mantingués actituds contemporitzadores amb el Govern
de la Generalitat la va beneficiar a l’hora d’engrandir les seues files.
Quina gent va anar a formar part del PSUC?
-Els seus orígens són molt policlassistes: des de petits comerciants,
mestres i pagesos fins a destacats cercles obreristes de la mà del sindicat
UGT. En els anys de la dura clandestinitat aquesta heterogeneïtat es redueix
notòriament i en el franquisme tardà i la transició torna a reactivar-se amb
joves de professions liberals i pertanyents a unes classes mitjanes i fins i
tot burgesia acomodada.
Van ésser
les dones, al PSUC lleidatà, (com a altres llocs), una veu important i a tindre
en compte?
-Efectivament. Un sector molt important va ser el de les mestres on hi
havia noms destacats tant pel que fa a la seua tasca pedagògica en el període
republicà com després respecte al seu activisme en l’univers de l’exili. Per
exemple, algunes d’elles exerciren de mestres en les colònies de nens espanyols
ubicades a l’URSS i altres desenvoluparen tasques importants d’espionatge al
servei de la KGB. Destaco especialment el nom de la metgessa Aurèlia Pijoan
que, militant de primera hora del PSUC, va ser la primera dona que entrà a la
Paeria com a regidora en el transcurs de la Guerra Civil. Després a Mèxic
arribà a ser secretària general de la UME (Unión de Mujeres Españolas) que
estava dins l’òrbita del PCE. Fou una de les directes col·laboradores de
Dolores Ibárruri. Estava casada amb l’esmentat García-Lago.
És de
suposar que els afiliats al PSUC de Lleida van patir les conseqüències des que
es perd la guerra: presó, afusellaments, condemnes, repressió dels béns… tot i
això no van fer que s´acabés amb la lluita. Ens podeu parlar de com, d´alguna
manera, s´intenta mantindre el PSUC en la postguerra?
-Efectivament, des del mateix 1939 hi havia grupuscles que intentaren
mantenir les ànsies de resistència. No eren pas persones que anteriorment
haguessin destacat per la seua militància ja que, òbviament, els que es
trobaven en aquesta situació eren a l’exili o havien estat afusellats o estaven
empresonats. Hi hagué intents de reactivar-se a través de les Joventuts, també
hi hagué algun intent de reorganitzar la UGT… però tot era molt precari ja que
les constants ràtzies feien que fos extraordinàriament difícil mantenir una
certa continuïtat. Per exemple, hi hagué moments que ni la pròpia direcció del
PSUC instal·lada a França sabia quants militants podia tenir a l’interior.
Entre 1943 i 1944 el PSUC pràcticament desaparegué del panorama opositor de les
comarques de Lleida, un moment que aprofità el PCE per muntar una cèl·lula a la
ciutat. Tot i la desarticulació i la desconnexió van ser molt importants els
grupuscles comunistes que hi havia entre els miners de les explotacions de la
conca del Baix Segre. Allí sí que constantment hi va haver una certa presència
del partit, tot i les dificultats intrínseques.
Durant la clandestinitat: quin “treball” va
desenvolupar el PSUC?
-La clandestinitat té els seus propis codis de conducta. La relació
“d’home a home” esdevé fonamental. I qualsevol acció pren una dimensió que en
altres circumstàncies no tindria. El “simple” fet de dur a terme una reunió i
intercanviar-se la premsa del partit ja era una finalitat en si mateixa que
travava la cohesió grupal i mantenia l’esperit de resistència.
Feu cinc
cèntims de com i de quin va ésser el paper del PSUC en els temps de la
transició. En aquests dies, era com una mena de lloc on trobar “cura” a certes
mancances socials? Volia motivar en valors socials en la transició o aquesta
vocació ja li venia del temps més clandestí?
-Els primers moments després de la legalització (maig 1977) foren d’una
comprensible eufòria i efervescència. No obstant això, no deixava de ser un
cert miratge. És ben cert que el partit va créixer espectacularment en nombre
de militants i en les primeres eleccions municipals (1979) van obtenir uns resultats
més que satisfactoris. Pel que fa a les primeres eleccions legislatives (juny
1977) tragueren uns magnífics resultats en el conjunt de Catalunya i a la
circumscripció de Lleida es quedaren a les portes d’obtenir un escó (només els
van faltar 35 vots!). Ara bé, internament vivien moments de debat molt intensos
i que demostren els desajustaments que hi havia entre viure en la
clandestinitat i viure en la legalitat. Si el partit pretenia aspirar a ser “un
partit de masses” no podia seguir actuant d’una manera dirigista que podia ser
comprensible quan el marc d’actuació venia definit per la clandestinitat. En
aquest sentit, les decisions unilaterals del secretari general del PCE Santiago
Carrillo van esdevenir la clau de volta de les profundes diferències entre uns
i altres.
De tots és
sabut com a l´estiu del 37 a Barcelona es produixen fets tristos, amb una
violència molt esgarrifosa, entre els llibertaris/anarquistes i
membres del POUM i els membres del PSUC. En la perspectiva que ens dóna el
temps, què ens podeu dir? En aquells dies, tot aquest ambient, com era de
digerit a Lleida?
-No hi ha diferències substancials respecte a l’àmbit general. Els
poumistes foren demonitzats contundentment. García-Lago, des del diari UHP, els
llançava acusacions molt dures. Un mirall excel·lent de la impossible
convivència entre uns i altres fou l’Ajuntament de Lleida. Vull afegir, però,
que aquests esdeveniments han d’analitzar-se en clau internacional, d’acord amb
les lluites que emanaven des de la Unió Soviètica. Si ho mirem només amb la
perspectiva d’anàlisi de la Guerra Civil no podrem entendre el problema en tota
la seua magnitud.
El PSUC va
ésser sempre un partit comunista per a Catalunya, mirant-se, si de cas, i
primer que res en URSS?
-L’evolució del PSUC a les comarques de Lleida va ser molt similar, per
no dir que idèntica, a la de la resta de Catalunya. En el transcurs de la
guerra era un partit plenament encardinat en la III Internacional, auspiciada
per Stalin. A mesura que s’hi van anar produint escletxes a aquest marc, això
també es va veure reflectit aquí.
Bé, com
heu vist hem anat intercalant preguntes (o sigui que no hem fet massa cas al
temps cronològic). Ens podeu explicar com s´assumeix la dissolució del partit a
Catalunya, però, especialment, a Lleida?
-Quan es produí la dissolució, Lleida va ser un dels llocs on aquesta
divisió fou més profunda. Per il·lustrar-ho, en el moment de la ruptura el PSUC tenia uns 280 militants a la ciutat, 200 dels quals
van passar a engrossar les files del nou Partit dels Comunistes de Catalunya.
Com s’assumí? Segons alguns dels protagonistes, amb molt de dolor i desencís.
Es va tractar, per dir-ho ras i curt, d’una guerra fratricida amb la qual cosa
les animadversions van ser profundes i fins i tot traumàtiques. Es van obrir
ferides que van tardar molt a cicatritzar.
Per a saber més…
...sobre el PSUC
http://es.wikipedia.org/wiki/Partit_Socialista_Unificat_de_Catalunya-Viu
http://www.psuc.cat/historia.htm
...les dones del PSUC:
file:///C:/Users/Pc1/Downloads/Llibre_Les_dones_del_psuc.pdf
http://www.lleida.com/noticia/recorden-els-cinquanta-anys-dhistoria-del-psuc-lleida
http://fcim.cat/historiapsuc/pdfs/mireia%20perez%20peralta.pdf
http://www.icps.cat/archivos/WorkingPapers/WP_I_127.pdf
...Lleida en la Guerra Civil Espanyola:
http://www.tdx.cat/handle/10803/8221
file:///C:/Users/Pc1/Downloads/TJSSJ1de1.pdf
http://apliense.xtec.cat/prestatgeria/c5006732_1772/llibre/index.php?section=2&page=1
18155
El PSUC a les terres de Lleida. Lluita, somni i desensís. Antonieta Jarne Mòdol y Pau Juvillà
Ballester
234 páginas 17 x 24 cms.
18,00 euros
Pagès
Les veus que integren la història del PSUC són un tros emblemàtic del segle xx.
Força política capdavantera durant la guerra civil, en els anys del feixisme
espanyol lluità des de la clandestinitat més arriscada amb els consegüents
empresonaments, afusellaments o exilis. En la transició postfranquista, mentre
bona part dels partits polítics es bastien sense una base articulada, el PSUC
disposava d’una gran implantació social a través del sindicalisme,
l’associacionisme o la universitat. Tanmateix, uns conflictes
fratricides, amb sagnants escissions, acabà amb els seus cinquanta anys
d’història. L’objectiu
d’aquest llibre ha estat fer la història social d’una part important de
catalans i catalanes del segle xx a través de la trajectòria del PSUC, ja que
la cultura política que aglutinà anà molt més enllà del socialisme i el
comunisme en sentit estricte.
Antonieta Jarne Mòdol és professora d’història contemporània a la UdL.
Les seues línies d’investigació s’han centrat en diversos àmbits de la
dictadura i la transició postfranquista. Autora de nombroses publicacions,
destaquen els llibres L’oposició al franquisme a Lleida (1998) o Aurèlia
Pijoan, de la Lleida republicana a l’exili de Mèxic (2008).
Pau Juvillà Ballester és biòleg de professió. Col·laborador habitual de
diferents mitjans de comunicació. Interessat des de diversos àmbits per la
història del moviment obrer i de l’independentisme, ha col·laborat en les
publicacions Escola de rebel·lia (2007) i Memòria llibertària. 100
anys de moviment llibertari a Lleida (2011) i Època. L’exèrcit a l’ombra
(2010).
_____________________________________________________________________
LA LIBRERÍA DE CAZARABET - CASA SORO (Turismo cultural)
c/ Santa Lucía, 53
44564 - Mas de las Matas (Teruel)
Tlfs. 978849970 - 686110069