Cazarabet conversa con... Gerard Pamplona Molina, autor de “El passat fosc del
turó. El camp de concentració franquista del castell de Lleida (1938-1940)”
(Pagès)
Gerard Pamplona Molina
s´endinsa, amb el pròleg d´Antonieta Jarne, amb el que fou el camp de
concentració franquista del Castell de Lleida entre 1938 i 1940.
Aquest llibre aporta
envers la batalla del Segre i les seves conseqüències, tal com diu l´editor:
“Una nova perspectiva en relació amb els foscos esdeveniments que varen tenir
lloc des de la primavera de 1938 fins a l’estiu de 1940 al turó de la capital
del Segrià”, que afegeix: “El camp de concentració del Castell ha estat, si més
no, de difícil comprensió i anàlisi fins ara”(...). Aquest estudi s’incardina
de ple en la producció historiogràfica que, observant diferents vessants del
feixisme espanyol, s’ha desenvolupat des de l’acadèmia. I esdevé un referent
obligat a tenir en compte en les futures investigacions del món concentracionari
afegint-se als estudis desenvolupats fins a l’actualitat.
Ho edita Pagès Editors
dins la col·lecció Guinet.
Allò que ens dius la
sinopsi del llibre: Durant la Guerra Civil i els primers anys de la postguerra
el sistema concentracionari del règim franquista va esdevenir un dels
principals elements per permetre al dictador consolidar- se al poder i eliminar
qualsevol oposició. La submissió i dominació politicosocial de la població,
aplicada gràcies a un exèrcit fidel que comptava amb una alta capacitat coercitiva,
va alterar i canviar la vida quotidiana dels ciutadans d’arreu de l’Estat. La
ciutat de Lleida, situada durant nou mesos a primera línia del front i clau per
a les comunicacions entre Madrid i Barcelona un cop finalitzada la contesa, no
va escapar-se d’aquesta dinàmica general de repressió i creació d’espais
concentracionaris. Així, entre principis de 1938 i mitjan 1940, la Seu Vella,
“el Castell”, va convertir-se en un dels camps de concentració més importants
de Catalunya on es van tancar milers de presoners de guerra republicans.
En Gerard Pamplona
Molina:
(Lleida, 1996) és graduat
en història per la Universitat de Lleida. Actualment forma part dels grups de
recerca GEISCAM i GEICP de la Universitat Pompeu Fabra, on desenvolupa la
recerca de doctorat i imparteix docència al Grau d’Humanitats i al Grau en
Ciències Polítiques i de l’Administració. La seva línia de recerca se centra en
l’estudi de la creació dels estats moderns a Europa durant els segles XVII i
XVIII i els mecanismes de control i assimilació aplicats als territoris de la
Corona d’Aragó durant la Guerra de Successió. També estudia els fenòmens de
sociabilitat i evolució política que van produir-se a Catalunya entre els
segles XIX i XX, els moviments socials sorgits com a resultat de la Revolució
Industrial a la Catalunya occidental i, a l’últim, les estratègies repressives
franquistes aplicades durant la Guerra Civil i la posterior dictadura.
Cazarabet
conversa amb Gerard Pamplona Molina:
-
Amic Gerard, què és allò que t'ha fet investigar i escriure sobre el camp de
concentració franquista del castell de Lleida que va estar en ple funcionament
des de 1938 a 1940?
--Per
coincidències de la vida, quan estava decidint quin Treball Final de Grau
escollir estava treballant com a becari a la Conselleria de Cultura de la
Generalitat. Un dia vam anar a fer una visita rutinària a la Seu Vella i, de
fons, vaig sentir com una guia turística va mencionar que era possible
l’existència d’un camp de concentració al Castell. A partir d’aquí vaig començar
a moure fils i, un cop vist que no s’havia fet res i donada la transcendència
d’aquest esdeveniment desconegut, vaig decidir iniciar la recerca.
- Amic, ens pots explicar el perquè d'aquesta
reflexió e investigació pren forma de llibre?
-Al començar
la recerca vaig considerar aquest treball com un deure moral i professional que
era necessari fer. A partir d'aquí, em vaig marcar l'objectiu de dignificar les
víctimes de la repressió franquista, entendre millor els fenòmens repressius
aplicats als republicans, com funcionaven els camps de concentració a Espanya
i, per últim, com això va afectar la ciutat de Lleida, la gran desconeguda de
tot plegat.
Ara bé, que un TFG d'un
estudiant de vint-i-un anys pugui esdevenir un llibre és un privilegi i un
reconeixement que em dona força per a continuar investigant, tant a curt com a
llarg termini. Aquí va ser clau el paper de la meva tutora, la Dra. Jarne,
qui em va guiar i assessorar sobre com poder publicar aquest treball. En el seu
moment mai vaig arribar a pensar que pogués tenir la repercussió social i
acadèmica que ha tingut, per la qual cosa només tinc paraules d'agraïment a
tots els que m'han ajudat.
- Com i de quina manera s’els va ocórrer ficar-hi al castell
de Lleida, situat al turó, un camp de concentració per a presos que defensaven
a la República enfront dels alçats franquistes que, poc a poc, anaven
arraconant-la?
-Des de l’arribada franquista a la ciutat de Lleida els nacionals van veure
tota la infraestructura del Castell com un punt estratègic clau per a poder
resguardar-se i encabir-hi els milers de presoners capturats durant l’ofensiva
de març de 1938 i, més endavant, els de l’ofensiva de Catalunya de principis de
1939. Va ser una decisió fàcil de prendre si tenim present com és tot l’espai
del Castell i el context exacte en el qual es va crear el camp.
-Quan la batalla del Segre cau o es doblega a favor
dels alçats franquistes, és un punt d´ inflexió per a tota Lleida, Lleida
ciutat i...?
-És l'inici del final de
la II República. És el punt que constata quelcom que tothom sabia des de
l'ofensiva d'Aragó. Amb la pèrdua de Catalunya la resta dels territoris
republicans no tenien ni capacitat industrial ni militar per a continuar
lluitant. La derrota del Segre era més que previsible, amb major seguretat
després de la batalla de l'Ebre.
-Quina importància i/o interacció
té que Lleida—província i ciutat-- estigués durant tota la guerra ubicada en un
lloc molt sensible geogràficament parlant...diria que sensible i particularment
molt important, no?
-La ciutat de Lleida va ser una de les ciutats de tota Espanya que pitjor
va patir els efectes de la guerra civil. Pràcticament tota la població va
quedar destruïda i, a més, deshabitada. Va ser la primera ciutat catalana en
caure i l’única en sofrir els combats directes entre ambdós exèrcits. Va ser,
sense cap mena de dubte, un dels moments més durs de la història de la ciutat.
Només comparable amb la destrucció urbanística de 1707 per part de les tropes
borbòniques i la posterior ocupació militar.
- Quanta gent va concentrar-se en aquest emplaçament
escollit per a ser camp de concentració?
-La xifra exacta de presoners encara està per determinar. Ara bé, les
aproximacions realitzades durant la investigació ens situen en un estadi on el
nombre d’interns podria superar, tranquil·lament, els 25.000 interns sumant
tots els que hi varen passar durant els més de dos anys de funcionament del
camp.
- Aquests presos d’ on venien, de quines batalles e
indrets majoritàriament es va engronsar el camp de concentració franquista del castell
de Lleida?
-En
la seva totalitat eren soldats que havien format part de les files republicanes
i havien lluitat al front d’Aragó, l’Ebre i Catalunya. Era, com el seu nom
indica, un campo de concentración de prisioneros. Eren interns
provinents d’arreu de la geografia espanyola.
- Perquè com expliques al segon capítol
l´organització i la repressió a Lleida fou importada d’altres llocs conquerits
abans pels alçats?
-Els
fenòmens repressius tenen continuïtat en el temps. No són fruit de l’atzar ni
singular de cap ciutat o territori. Els franquistes, abans d’entrar a Lleida,
havien capturat la major part de zones per les armes. Per tant, ja tenien
experiència en ocupar i controlar les zones conquerides. Lleida només va ser
una població més on aplicar tota la maquinària repressiva que ja funcionava en
ple rendiment des de feia anys a altres ciutats.
- Quan em vaig assabentar de que el castell de
Lleida va ésser lloc d´empresonament enseguida em va vindre a la ment el “Fuerte
de San Cristóbal” de Pamplona... tot i que allò té, es clar, una altra idiosincràsia,
la seva història més llarga, la fuga mítica...però certament té quelcom de
paregut al voler aprofitar un lloc, una ubicació, un edifici emblemàtic. Què
ens pots dir?
-Segur
que hi ha molts paral·lelismes. Sobretot en la qüestió del reciclatge d’espais.
Al començament de la guerra l’estat franquista no tenia recursos per a
destinar-los a la construcció de camps (entesos com l’imaginari col·lectiu els
té present: grans espais oberts coberts per filferrades), per la qual cosa tot
espai existent que pogués ser útil per a l’esforç de guerra va ser emprat per a
fins militars.
-
Per què només va estar dos anys en funcionament?
-Un
cop acabada la guerra i el flux de presoners classificat i distribuït la funció
del camp del Castell va perdre la seva lògica. El règim, a partir de 1940 cap
endavant, va iniciar un procés d’allunyar aquests centres dels nuclis urbans
per a invisibilitzar la repressió i fer espais més grans on castigar i
reprimir. N’és un exemple el camp de Miranda d’Ebro.
- Castell de tipus rectangular amb pati i
dependències que donen a un pati central... això els facilitava o no la feina
als guardes del castell? Com es van distribuir els espais d’aquest emplaçament?
-Les
autoritats militars del règim no van haver de construir res. Tot ja estava fet.
Per tant, sí, ho van tenir fàcil per a organitzar el camp. El claustre i la nau
van ser les ubicacions on dormien els interns, tot i que és més que possible
que entre els baluards i patis del castell també se’ls fes dormir.
- Com es va habilitar el castell de Lleida per a
ésser un camp de concentració i com es desmantella ? On van a parar els
presoners?
-Un cop els
últims presoners van marxar, els franquistes no van haver de desmantellar
res. Simplement, es van limitar a donar la propietat de l'espai,
després de tres-cents anys, a l'Ajuntament, qui va haver de pagar les
reparacions d'una infraestructura devastada. Els presoners van anar a parar a
altres camps, se'ls va alliberar, van ser executats i posats en fosses comunes
o, el més comú, que va ser anar als Batallons de Treballadors.
-Com va ésser la relació de Lleida ciutat i de la
seva ciutadania amb la vida d’aquest camp de concentració situat al castell de
Lleida?
-Des de l’ocupació borbònica de 1707 el Castell va
quedar completament aïllat de la vida quotidiana de la ciutadania de Lleida.
Per tant, no va canviar gran cosa ni va variar la vida diària dels lleidatans.
El Castell estava en mans d’uns militars que feien el que volien allà, per
tant, i com no hi anaven, no els va afectar en gran mesura l’existència
d’aquest espai concentracionari.
- Parla’ns, per favor, d’allò que havien de viure
els presoners, del dia a dia---veig que vas recollir testimonis en entrevistes---
i del que els feien fer als camps de treball?
-De
manera resumida, van viure les misèries de la guerra i la postguerra. Van patir
gana, polls, malalties –molts d’ells van morir per tifus– i pràcticament no hi
havia aigua. El dia a dia era, si no t’enviaven a reparar la infraestructura de
la ciutat, monòton. Els supervivents expliquen que s’avorrien molt i s’anaven
podrint com a persones, tant per les condicions de vida com pel tracte que
rebien per part de les autoritats.
- Gerard, si us plau, explica’ns sobre el procés
d'investigació... d'aquesta tasca tan àrdua, de recerca, molta lectura, posar
ordre....
Iniciar
un treball des de zero va suposar un repte majúscul. Per sort, els companys de
la Generalitat em van donar un cop de mà en els primers moments que, més
endavant, van resultar decisius per a encara el treball. La funció de la tutora
també va ser clau, sobretot bibliogràficament. Sobre els arxius, va ser
totalment intuïtiu. Llavors era novell i vaig haver d’aprendre i espavilar-me
sobre la marxa.
- Un cop recopilat tot, com és la metodologia de
treball que vas fer servir ? Com li poses ordre a tot?.
-Primer
em plantejo els objectius i, seguidament, em pregunto on vull arribar i quin és
el benefici historiogràfic i social d’allò que faré. Un cop fet això és bàsic
iniciar l’estudi de les fonts secundàries per, així entendre el tema plantejat
a partir de la feina que s’ha realitzat anteriorment. La ciència històrica és
acumulativa. Per tant, no pots fer una recerca sense tenir present les obres de
companys ni tots aquells estudis que tinguin alguna mena de vinculació amb la
qüestió plantejada. Un cop fet aquest procés prossegueixo a escriure hi ha
incloure aquells elements que he pogut analitzar i, un cop fet, ja es poden
extreure unes conclusions que no deixen de ser el resultat final de tot plegat.
-Amic, ens pots fer cinc cèntims d´allò en que
estàs treballant en l´actualitat?
-Actualment estic
complint el meu somni: esdevenir doctor en història i ser professor
universitari. Soc molt feliç a la Universitat Pompeu Fabra i crec que soc un
privilegiat pel fet de poder formar part del grup d’investigació on soc
(GEISCAM) i tenir com a tutors de tesi el Dr. Joaquim Albareda i el Dr. Joan
Pau Rubiés. Durant aquests anys que porto com a PDI he pogut participar en
nombrosos congressos, faig conferències arreu de la geografia catalana sobre
política internacional, he pogut començar a publicar en revistes nacionals i
internacionals, així com realitzar diferents estades d’investigació a Espanya i
altres racons d’Europa (França, Regne Unit i Portugal). Ara, però, no estic
estudiant els camps de concentració, sinó els mecanismes de control i dominació
aplicats pels exèrcits i càrrecs governamentals fidels a Felip V als territoris
de la Corona d’Aragó arran de la Guerra de Successió d’Espanya. Això si, les
connexions entre els esdeveniments del camp de concentració i els successos
repressius de 1705 a 1714 tenen, per desgràcia, moltes connexions i
paral·lelismes.
_____________________________________________________________________
Cazarabet
c/ Santa Lucía, 53
44564 - Mas de las
Matas (Teruel)
Tlfs. 978849970 - 686110069