La
Librería de El Sueño Igualitario
Un llibre de Llorenç Capdevila per a Pagès
Editors que ja viatja per la segona edició i que l´any 2015 va guanyar el Premi
Ferran Canyameres.
La sinopsi del llibre:
El Robert Duran fuig d’un
passat que el turmenta. El setembre de 1935 arriba a Vilanova del Tossal, un
poblet a prop de Lleida, per ocupar una plaça de mestre. Quan posa els peus al
poble es troba amb els carrers deserts, fins que ensopega amb un estrany seguici
fúnebre, al qual només assisteix la vídua. De seguida s’adona que tothom s’ha
quedat tancat a casa i que ningú no vol parlar del difunt, ni de les
circumstàncies que envolten aquella misteriosa mort. Aviat, però, descobrirà
que aquest pacte de silenci és l’única cosa que uneix els vilanovins. Enmig d’una
comunitat que reflecteix les rivalitats dels mesos que van precedir l’esclat de
la Guerra Civil, el Robert s’enfrontarà a tres reptes: impulsar una renovació
pedagògica republicana a l’escola, superar les raons íntimes que li han fet
deixar Barcelona i, sobretot, treure l’entrellat d’un misteri que, com més hi
aprofundeix, més va creixent. Odis, enveges, amors i secrets es barregen en una
trama sorprenent que absorbeix el lector fins a l’última pàgina.
L´ autor en Llorenç Capdevila:
Llorenç
Capdevila Roure va néixes a Alpicat, l´any 1969. Actualment viu a Manresa I treballa
com a professor de llengua I literature a l´Institut d´Auro, de Santpedor. Ha
publicat, fins ara, una dotzena de novel-les: Racó de món—2000--; El color del
crepuscle—2001—O rei o res! –2003—Ànima de
llop—2004--, Serrallonga, l´últim bandoler—2005--, El secret del
bandoler—2007—Els diaris de Pascal—2008--, Sota la pell—2010—Tothom a
terra!—2011--, A fer puñetes!—2012—l´Èlia va de bòlit—2013—i
L´herència del vell pirata—2015--. Ha guanyat diversos premis, com el de Vila
d´Ascó, el Leandre Colomer, el Lector de l´Odissea i dues vegades el Gran
Angular, de novel-la juvenil. Col-labora regularment en alguns mitjans escrits
com El Pou de la Gallina, Regio 7, o el suplement Lectura del diari Segre.
Cazarabet
conversa con Llorenç Capdevila:
-Amic Llorenç, estic impressionada a per
la teva capacitat a l´hora de crear perquè veig que tens una productivitat
creativa molt alta; això significa molt de treball, però també, i a la vegada,
molta serenitat, perquè a vegades els pensaments es poden com amuntegar, no?
-Pel que
fa a la capacitat productiva he de dir que sí, que hi dedico temps i esforç,
perquè m’agrada molt explicar històries. Però també he de dir que he tingut
sort. He pogut anar publicant gairebé tot el que he escrit. Des de l’any 2000,
en què va aparèixer la meva primera
novel·la, n’he publicat tretze, a banda d’uns quants relats en reculls
col·lectius i més de cinc-cents articles en diaris i revistes. Si, a més, tenim
en compte que, essencialment, jo em guanyo la vida amb una feina que també faig
amb passió, que és la docència, potser sí que se’m pot considerar un narrador
prolífic.
D’altra
banda, pot semblar que sóc molt ràpid, escrivint. I no és així. Considero que
escric bastant a poc a poc. De fet (i això no sé si és bo o dolent, però és com
em surt a mi) no em poso a escriure fins que no tinc una mica clar el que he de
fer i llavors, un cop m’hi poso, la primera versió d’allò que escric m’ha de
resultar prou satisfactòria (que no vol dir que no hagi de patir canvis
posteriorment).
Sempre
he pensat que per escriure novel·les cal disciplina i un cap més o menys
ordenat. Si més no, això és el que jo necessito. Quan estic escrivint una
novel·la, em cal dedicar-hi unes hores cada dia, per no perdre el contacte amb
aquella història i aquells personatges. És com portar dues vides: la vida real
(a la feina, amb els amics, amb la família) i la vida que recreo a través de la
novel·la (amb els personatges, el seu món i les seves situacions). I això em
demana certa capacitat de tenir el cap clar i que les dues vides puguin tenir
existències paral·leles, si bé és inevitable que, de tant en tant, una
influeixi, i puntualment interfereixi, en l’altra. A més, he tingut temporades
de més producció i altres en què he passat mesos sense escriure.
-Per cert, quina metodologia de treball utilitzes per
a guanyar a alguna acceleració que pot esdevindre en tot un enemic a
l´hora d´escriure?
-La meva
manera de treballar es mou entre la necessitat i la disciplina. Quan em trobo
que necessito explicar un història, vaig madurant el tema, l’estructura i els
personatges tot prenent nota (mental o manual) dels detalls. Fins que no tinc
clar què vull explicar, com ho vull explicar i amb quins personatges, no
començo a escriure. Llavors, quan m’hi poso, la història ha d’anar fluint i hi
he de dedicar unes hores cada dia, tant si són estones curtes com una estona
llarga. Si la cosa s’encalla de manera persistent en algun moment del procés,
és que potser no és la història que he d’explicar i em cal abandonar el
projecte, o deixar-lo per a més endavant.
-Bé, amic, si et pareix passem a xerrar una miqueta
sobre el llibre Pacte de silenci. Què et va inspirar a escriure una historia
tan valenta?
-La
primera idea va ser la de retratar una comunitat on conviuen dos bàndols
rivals, en el microcosmos d’un poble petit (que podria identificar-se amb
qualsevol poble) i en una època de tensions a flor de pell com podien ser els
mesos previs a la Guerra Civil. Amb això, però, no en tenia prou. Em calia, en
primer lloc, algun element que resultés atractiu des del punt de vista
narratiu, i aleshores se’m va acudir que els rivals podien compartir un secret,
que podia girar al voltant d’un assassinat. Em faltava, però, el personatge que
havia de mostrar el punt de vista des del qual la història seria traslladada al
lector. Em calia algú que no fos de cap dels dos bàndols i, per tant, havia de
venir de fora. Va ser llavors que va aparèixer el mestre, que arriba al
setembre de 1935 a Vilanova del Tossal, per començar el curs, i es troba que
ningú li vol parlar de les circumstàncies que envolten una mort misteriosa. El
mestre, a més, resulta que arrossega un passat que el turmenta (i del qual
fuig). No va ser fins aquest punt, quan em vaig adonar que el personatge del
mestre (Robert Duran) tenia prou dimensió narrativa, que vaig veure que hi
havia una novel·la, que podia estructurar com una novel·la de misteri, i m’hi
vaig tirar de cap.
-Amic, per què em pareix que parlar dels
“silencis” sempre és ben valent, ja que afrontar els propis silencis ho és i
molt, tant d´entrada com d´eixida. Com ho veus?- Perquè a vegades ficar terra
de per mig no equival a esborrar el pesat passat, què ens pots dir?
-A Pacte de silenci n’apareixen dos, de
silencis, i tots dos són importants. D’una banda, hi ha el silenci col·lectiu:
ningú no vol parlar d’unes morts violentes perquè a ningú no li interessa que
se sàpiga la veritat del que ha passat i, per tant, a tothom ja li està bé la
versió oficial del suïcidi. D’altra banda, hi ha el silenci que el Robert Duran
va trencant, a poc a poc, amb ell mateix: hi ha alguna cosa en el seu passat
que el turmenta i que el lector anirà coneixent a mesura que el propi
protagonista ho va acceptant. El Robert ha intentat fugir del passat posant
terra pel mig, però s’adona que el passat el porta a dins i no pot fugir-ne.
S’hi ha d’enfrontar.
Si, en
un principi, el silenci que m’interessava era el col·lectiu, va ser quan vaig
descobrir el silenci del protagonista, i allò que hi havia al darrere, quan em
vaig adonar que aquí hi havia una novel·la.
-Tot i que sí que es guanya, segurament per
a un altre costat, perquè hi han situacions i persones que són
tòxiques i que ficant terra per mig almenys es troba aire?
-Sí.
Sovint és cert. I això és el que es pensa el protagonista de Pacte de silenci. Fins que descobreix
que no es pot allunyar d’ell mateix, dels fantasmes del seu passat, i accepta
el que li va passar. Quan vaig escriure la novel·la em vaig plantejar com
transmetre les contradiccions del mestre Robert Duran i vaig trobar el recurs
de fer-li escriure una sèrie de cartes (que actuen com si fos una mena de diari
personal), que és on aboca alguns dels seus pensaments i on recorda fragments
del seu passat. Gràcies a les cartes, a més, descobreix quin és el seu autèntic
drama i l’accepta.
En
definitiva, però, no crec que fugir sigui mai bo. El que sí que pot ser
positiu, de vegades, és allunyar-se d’allò que pot resultar tòxic, però no
fugir-ne.
-Però el cas és que el nostre protagonista surt del
foc i es troba amb les brases. La veritat és que, d´alguna manera, i des d´un
primer moment fiques al personatge al límit, però al límit des de lo personal o
lo social…
-M’agrada
que a les meves novel·les passin coses, a fora i a dins dels personatges. I això em
condueix sovint a posar els personatges davant de situacions límit. El començament de la novel·la està pensat per atrapar el lector (després
d’una escena frenètica de persecució, el mestre arriba a un poble i es troba
davant d’un seguici fúnebre al qual només assisteix la vídua, tothom està
tancat a casa i, quan surten, ningú no vol dir res al mestre sobre les
circumstàncies que envolten la mort del qui anava dins del taüt), però a partir
d’aquí el que m’interessa és el drama personal del protagonista i el retrat
social i polític d’una època que va acabar amb un cop d’estat i una guerra.
M’interessava més mostrar les tensions que el conflicte en si, per això no és
una història de la guerra, si no que està ambientada just abans que esclati.
-I el misteri d´una mort. Aquesta
narració té molt de social i d´intriga. La vas pensar la trama imprimint com
certa suspensió e incertesa?
-Quan
vaig saber sobre què volia parlar, vaig entendre que ho podia fer a partir
d’una trama estructurada com una història de misteri: assassinat, investigació,
resolució... Aquest és l’embolcall, allò que segurament atrapa el lector i fa
que segueixi llegint. El gènere criminal és molt atractiu, tant per a
l’escriptor com per al lector. A mi m’agrada que els llibres em facin passar
una bona estona, que em mantinguin en suspens, que cada vegada que es resol un
dubte n’aparegui un altre, fins que al final totes les preguntes tenen
resposta. En el fons, però, el relat ha d’aspirar a alguna cosa més que a ser
un simple entreteniment.
-Però té molt del sectarisme d´una
comunitat o de certes comunitats que, sovint, només troben certs lligams a
través de pactes de silenci…
-La idea
és que qualsevol que visqui o hagi viscut en un poble, o que n’hagi sentit a
parlar als seus pares o padrins, identifiqui Vilanova del Tossal amb el seu
poble. A tots els pobles hi ha i hi ha hagut rivalitats i confrontacions. A
tots els pobles hi ha i hi ha hagut dos bàndols, que es defineixen per raons
polítiques, esportives, empàtiques o, de vegades, anecdòtiques. La majoria de
la gent són d’un bàndol o de l’altre per les afinitats més diverses, no
necessàriament polítiques. Vilanova del Tossal és un poble inexistent, però s’assembla
molt a qualsevol poble petit o mitjà.
-Silencis que dibuixes en les persones de
maneres ben diferents i diferenciades. Com t’ho fas, perquè no deu ser gens
fàcil?
-Miro de
conèixer i entendre cada personatge. Intento que això passi abans de posar-me a
escriure, però de vegades hi ha trets dels personatges que te’ls trobes mentre
escrius. D’altra banda, cada personatge ha de fer la seva funció dins de la
història. Encara que dos personatges puguin assemblar-se, si algun d’ells no té
algun tret que el fa únic i necessari, cal plantejar-se d’eliminar-lo. Així,
doncs, en el cas de Pacte de silenci,
cadascun viu el silenci d’una manera diferent: per interès, per imposició, per
necessitat...
-Aquest llibre manté molt tensa la teranyina que has
anat creant fins la darrera pàgina. És així com ho tenies pensat des d´un
començament o és així com va sorgint arran d´anar escrivint?
-Una
mica de tot. Pacte de silenci, com he
dit, està estructurada en forma de novel·la criminal, d’intriga, i això demana
crear un trencaclosques que vaig haver de dissenyar abans de posar-me a
escriure. Això no vol dir que ho tingués tot pensat. Així, per exemple, tot i
que pugui sorprendre, el mòbil de l’assassinat, el mateix secret que manté
units tots els habitants del poble (tant d’un bàndol com de l’altre), i que es
rebel·la cap al final de la història, no el tenia clar quan vaig començar a
escriure la novel·la i se’m va acudir quan ja en tenia un bon tros escrit.
-Per cert, sempre, la tasca i el treball de
documentació deu d´esdevindre apassionant e immens. Com ho veus? I com ha
sigut?
-Quan un
ambienta una novel·la en una època que no ha conegut, cal documentar-se. Cal
saber què va passar (què en recullen els llibres d’història), però també com
era la vida quotidiana de la gent, quins costums tenien, com era una sessió de
cine o què prenien quan anaven al cafè. Molta d’aquesta informació es troba als
llibres, però no tota. En aquest sentit, vaig tenir la sort de comptar amb
testimonis vius, de persones que van anar a l’escola durant l’època
republicana, que em podien aclarir molts d’aquests detalls quotidians que no
acostumen a aparèixer als llibres d’història. Sense aquesta documentació oral,
no hauria pogut escriure Pacte de silenci
o, si més no, hauria quedat molt diferent.
-Amic, ens pots fer cinc cèntims d´allò en què estàs
treballant en aquests moments?
-Ara
mateix no tinc cap projecte prou avançat per dir que tirarà endavant. Acabo
d’enllestir una novel·la juvenil, que encara no sé si es publicarà, i em ballen
pel cap algunes idees, però res definitiu.
24050
Pacte de silenci. Llorenç Capdevila
Roure
336 páginas 13,5 x 21 cms.
19.00 euros
Pagès
El Robert
Duran fuig d'un passat que el turmenta. El setembre de 1935 arriba a Vilanova
del Tossal, un poblet a prop de Lleida, per ocupar una plaça de mestre. Quan
posa els peus al poble es troba amb els carrers deserts, fins que ensopega amb
un estrany seguici fúnebre, al qual només assisteix la vídua. De seguida
s'adona que tothom s'ha quedat tancat a casa i que ningú no vol parlar del difunt,
ni de les circumstàncies que envolten aquella misteriosa mort. Aviat, però,
descobrirà que aquest pacte de silenci és l'única cosa que uneix els
vilanovins. Enmig d'una comunitat que reflecteix les rivalitats dels mesos que
van precedir l'esclat de la Guerra Civil, el Robert s'enfrontarà a tres reptes:
impulsar una renovació pedagògica republicana a l'escola, superar les raons
íntimes que li han fet deixar Barcelona i, sobretot, treure l'entrellat d'un
misteri que, com més hi aprofundeix, més va creixent. Odis, enveges, amors i
secrets es barregen en una trama sorprenent que absorbeix el lector fins a
l'última pàgina.
Veure
primeres pàgines: http://www.pageseditors.cat/media/docs/9788499757254_L33_23.pdf
Llorenç Capdevila Roure (Alpicat, 1969).
Actualment viu a Manresa i treballa com a professor de llengua i literatura a
l'Institut d'Auro, de Santpedor. Ha publicat, fins ara, una dotzena de
novel·les: Racó de món (2000), El color del crepuscle (2001), O rei o res!
(2003), Ànima de llop (2004), Serrallonga, l'últim bandoler (2005), El secret
del bandoler (2007), Els diaris de Pascal (2008), Sota la pell (2010), Tothom a
terra! (2011), A fer punyetes! (2012), L'Èlia va de bòlit (2013) i L'herència
del vell pirata (2015). Ha guanyat diversos premis i col·labora regularment en
alguns mitjans com El Pou de la Gallina, Regió7, o el suplement Lectura, del
diari Segre.
_____________________________________________________________________
Cazarabet
c/ Santa Lucía, 53
44564 - Mas de las Matas (Teruel)
Tlfs. 978849970 - 686110069