La
Librería de El Sueño Igualitario
Xavier
Aliaga aconquereix el XXVII Premi
Ciutat de Tarragona de novel-la de Pin i Soler.
És una ferma narrativa :
potenta, però sensible a la
vegada.
La sinopsis
del llibre
:
Antonio
Aliaga ha de fugir d’Espanya
durant els primers anys de la postguerra.
Les seves activitats antifranquistes a la clandestinitat
l’obliguen a deixar dona i dues filles a Carcaixent
i allistar-se a la Legió Estrangera, immersa en la guerra d’Indoxina. En la distància
física i a ulls de la seva família Antonio es converteix en
un personatge misteriós, esmunyedís i mític.
Xavier
Aliaga, l’autor i narrador, no ha conegut
el seu oncle Antonio, però immers en el paper de cronista s’endinsa en el
passat familiar per treure
a la llum la veritat, fins allà on
pugui, desvetllar misèries i grandeses i construir
una esplèndida novel·la
sobre una vida alhora ordinària
i excepcional.
L´autor Xavier Aliaga:
Periodista
i escriptor, nascut a
Madrid el 1970 i criat a Xàtiva
des de la infantesa. Durant una dècada
treballà en comuni- cació política. Ha estat
columnista, tertulià de ràdio
i televisió i guionista. Des de 2007 es dedica completament a la creació com a escriptor, periodista
cultural i crític literari
i musical. Actualment és
responsable de cultura d’El Temps.
Ha publicat, entre altres, Els neons de Sodoma(Premi Andròmina), Vides desafinades (Premi Joanot Martorell i Premi de la Crítica) i El meu
nom no és Irina (Premi de la Crítica).
El llibre des de la propia web de l´autor:
http://xavieraliaga.cat/les-quatre-vides-de-loncle-antoine
Cazarabet conversa amb Xavier Aliaga:
-Amic Xavier fins a quin punt
aquest llibre té trets una mica aproximats a la ficció que donades les circunstàncies són lògics perque
clar tú ets un narrador molt a la distàcia que, a més, no vas conèixer al teu oncle i que lo que coneixes teu van contar…Allò que vull dir que si has utilizar
alguna mena de “comodí”
de narrador per a agilitzar aqeusta narració?. A més no ens
hem d´oblidar que és novel-la, tot i que hi han novel-les que són basades en fets reials i de no-ficció?
-Els comodins del narrador, per dir-ho així, són
l'ordenació del text (em va costar molt entendre que havia de gestionar
la informació com en una novel·la, no de manera periodística) i l'intent
de dotar de qualitat literària
el text. Tot el que es conta en la novel·la és producte de la investigació, fets més o menys comprovats.
I quan hi ha alguna
derivada literària, passatges
que són recreacions de com podria haver
estat tot, s'avisa el lector, li dic: "Ei, ara vaig a fer un pedaç
de novel·la". He fugit
dels artificis, però la construcció, en acabant, és novel·lesca.
-Som conscients , amic Xavier, que tenim molts “oncles o avis” com en Antoine entre els nostres arbres generalògics?
-Algunes famílies sí, unes altres no en són conscients. Arran de la publicació de la novel·la se m'ha acostat molta
gent dient que té un oncle, un avi, un cosí, una tieta, amb una vida novel·lesca. Però sovint no tenen molta informació, tan sols alguns traços
de la història. Perquè no se'n parlava, pel
que fóra.
-Clar i gairebé
tots tenen una vida digna d´una narració, sigui de ficcó o de no ficció?
-Potser totes aquelles vides no
donen per a una novel·la, però
si fem derivades literàries, fem entrar la imaginació, de segur que podem
construir una obra de ficció. La no ficció és més
complicada. Aquest era el repte de 'Les quatre vides de l'oncle Antoine'.
-A vegades d´aquest anonimat del que ens parles és del que es pot estirar més històries i de manera més “sincera” i concreta, no creus?
-És possible. Lògicament,
Antonio no és un personatge
públic, ningú, tret de la família, em demanarà comptes
sobre el tractament de la seua
figura, si hauria d'haver contat això o allò.
Al mateix temps, però, he volgut fer un acostament honest i sincer, de llums i ombres, sense deixar res.
-L´exili forçat va ser un camí recurrent per a molta gent, massa
gent….temien per la seva vida si es quedaven ací o per la incerteza d´allò que es quedaba, però molts, com el protagonista, deixen familia a l´esquena…..això deguera generar un patiment i sofriment. Con es “retrata” el distanciament a
més de com es descriu com podien
ésser o continuar les relacions
familiars entre els que partien a l´exili i els que se quedaven….
-Aquest és un dels
temes centrals del llibre,
les conseqüències i el patiment
en les famílies per l'exili.
Evidentment, ha passat bastant temps d'això,
hi ha una distància, però sortosament vaig poder disposar de gran part de la correspondència entre l'oncle exiliat i la família, cartes en les quals tot això
resta reflectit de manera molt
dura.
-Algunes vegades,
els que es quedaven patien les represalies pels que havien lluitat contra el franquisme….
-Sí,
però no és el cas de la família d'Antonio. Ja havien
estat represaliats després de la guerra. La fugida
del fill no afegí res en
particular. El que no significa que en uns altres casos això passara.
-A l´exili cadascú mirava de sobreviure de la millor manera, no és així :unir-
se a la resistència, fer resistència a la seva manera, seguint lluitant en contra del franquisme…?
-Antonio
fuig, perd el contacte, fins on jo
sé, amb la resistència
antifranquista, i s'enrola en la Legió
Estrangera. Els motius són boirosos,
potser tenen a veure amb el desig
d'aventura, però el que és evident és
que el fil contra la dictadura es perd,
a partir de cert moment lluitarà per sobreviure i tractar de ser feliç dins de les possibilitats.
--En Aliaga s´amaga, per a tot això, arrere
una mena de màscara de misteri
i comença a experimentar l´art
d´esmunyir-se i pel que veiem,tret dels
perills i suspens, ell se´n va sortir
prou ben parat, oi?
-Sí,
Antonio jugava amb això, tenia habilitat per envoltar la seua experiència d'aquella màscara de misteri, sabia
administrar el drama. El que sabem és que va acabar el servei amb la Legió Estrangera
molt tocat, malalt. I no durà gaire, morí a38 anys, en l'exili, lluny de les seues filles. No estic tan segur que sortira ben parat.
-El no conèixer al teu oncle, què
comporta a l´hora d´nar escrivint….una miqueta d´angoixa per a ésser molt exacte
en allò que es conta?
-Sí,
hi ha aquell punt d'angoixa, de no saber, de
no haver tingut contacte directe. Sortosament, la correspondència és molt il·lustrativa en aquell sentit, molt directa, aconsegueix
posar-te en situació. Però és evident que la distància i el temps transcorregut genera aquella inseguretat
a l'hora d'escriure la història. Vaig haver de conviure amb això, aprendre,
no deixar dur-me pel desànim.
-Fins a quin
punt d´aquesta veritat que vols traure a la llum, has pogut aplegar?
-Trobe que un grau relativament satisfactori, ateses les circumstàncies. Potser mai no ho
sabrem, el grau de fidelitat a la veritat que hi conté la novel·la. Potser és més
del sembla. Vull pensar això.
-La historia
dels nostres avis, oncles i dels seus
acompanyants de cordado si et fiques una miqueta a indagar o a rascar…la verita tés que trobes històries, moltes històries….?
-Totalment. Hi ha famílies, tornant a l'anterior, que han tingut aquestes històries soterrades. Els escriptors i escriptores estem per fer-les florir.
-En quina de “les disfreses” l´oncle Antoine creus que va camuflar-se com millor?
-Segurament en la de legionari, el
vestit que li permet evadir-se davant d'una situació complexa. I abans, en la de dandi i seductor, la disfressa
que li permetia accedir a una classe social que
no era la seua.
-Aquesta narració
explora, d´una manera d´ autofició
novelada, rendint com homenatge a la Memòria Històrica i a la seva recuperació?
-És cert. És
un exercici de recuperació
de la memòria familiar, però
té una lectura col·lectiva, serveix
per advertir com la guerra i la dictadura trituraren moltes famílies, moltes relacions, moltes vides. Cal ressaltar això.
-Crec que és una característica de tots i
toes: la vida i el nostre passeig
per la mateixa és l´hora excepcional, però també ordinària…dic la de qualsevol, però la del nostre protagonista més que la d´altres no?, per alguna cosa va viure sota circunstàncies més feixudes….com ens
ho pots reflexionar?
-La meua lectura és que les nostres generacions ens ofeguem en adversitats molt relatives, en dificultats igualment relatives. Tots tenim problemes,
dificultats, hem de patir drames personals
i familiars, però el context, en general, és molt diferent. Aquesta és una de les reflexions de la novel·la.
27117
Les quatre vides de l´oncle Antoine. Xavier Aliaga
224 páginas 14 x 21,5 cms.
16,90 euros
Angle
Antonio Aliaga ha de
fugir d’Espanya durant els primers
anys de la postguerra. Les seves
activitats antifranquistes
a la clandestinitat l’obliguen
a deixar dona i dues filles a Carcaixent i allistar-se a la Legió Estrangera, immersa en la guerra d’Indoxina. En la distància
física i a ulls de la seva família Antonio es converteix en
un personatge misteriós, esmunyedís i mític.
Xavier Aliaga, l’autor i narrador, no ha conegut
el seu oncle Antonio, però immers en el paper de cronista s’endinsa en el
passat familiar per treure
a la llum la veritat, fins allà on
pugui, desvetllar misèries i grandeses i construir
una esplèndida novel·la
sobre una vida alhora ordinària
i excepcional.
«Explora des d’un exercici d’autoficció
una etapa del franquisme que esdevé
universal.» —Jurat del Premi.
«Una obra plena de matisos sobre la recuperació de l’oblit escrita amb un geni narratiu que s’alimenta, essencialment, de la curiositat.» —Núvol.
Xavier Aliaga
Periodista i escriptor, nascut a Madrid el
1970 i criat a Xàtiva des
de la infantesa. Durant una dècada
treballà en comuni- cació política. Ha estat
columnista, tertulià de ràdio
i televisió i guionista. Des de 2007 es dedica completament a la creació com a escriptor, periodista
cultural i crític literari
i musical. Actualment és
responsable de cultura d’El Temps. Ha publicat, entre altres, Els neons de Sodoma (Premi
Andròmina),Vides desafinades (Premi Joanot Martorell
i Premi de la Crítica) i El meu nom no és Irina (Premi
de la Crítica).
_____________________________________________________________________
Cazarabet
c/ Santa Lucía, 53
44564 - Mas de las Matas (Teruel)
Tlfs. 978849970 - 686110069