Cazarabet conversa con... Marc
Capdevila, autor de “L’observador de núvols” (Angle)
El novel·lista Marc Capdevila ha aconquerit
amb aquesta narrativa de ficció el XXVIII Premi Ciutat de Tarragona de novel-la Pin i Soler.
El jutjat destaca: «la força de la veu narrativa» i la «riquesa de registres» en una «creació
molt personal».
Què,
sembla, que ha pretès l´autor amb aquesta
novel-la: «He volgut
fer una revisió càustica i divertida d’alguns dels absurds de la nostra societat.»
Aquest
autor ja va aconquerir el prestigiós guardó de Sebastià
Joan Arbó.
Allò
que ens diu la història que ens aplega gràcies a Angle Edicions:
Així s’expressa l’adolescent Joan
Carles Morel, Jeici: directe
i capriciós, malcontent amb tot, intransigent
amb tothom, malparlat si cal, individualista, insolent
amb els adults,
convençut del que diu i alhora totalment insegur... Tot i apassionar-se per alguns temes peculiars, a Jeici no li interessen ni l’institut, ni la família, ni els amics, ni les relacions socials. Per això, en un intent de sacsejar la seva vida —o almenys perquè aprengués anglès—, els seus pares l’havien enviat a la decrèpita ciutat de Detroit, però n’ha hagut
de tornar precipitadament per un fet
tràgic. Amb L’observador de núvols Marc
Capdevila aconsegueix un retrat
esplèndid d’una certa joventut actual, però amb un batec
intemporal, d’eterna rebel·lia.
Perquè avui, com sempre, els
joves recorren desorientats
el laberint que porta a la maduresa.
El
novel-lista, en Marc Capdevila:
Després d’alguns reconeixements en relat curt, l’any
2007 va guanyar el premi Sebastià Juan Arbó amb Aigua pudenta, una novel·la de
postguerra ambientada a Tona, el poble
on viu des de fa anys. Ha publicat també La Querosenca, sobre les conseqüències
de la crisi econòmica; La
bíblia de pedra, ambientada
en el Ripoll del segle XII;
i El jaç del faquir, en què
un jove vol dedicar la seva vida al coneixement, però la riuada de la història l’arrossega corrent avall. És guionista de la websèrie catalanaSolisombra, ha estrenat l’obra teatral Freda, gairebé glaçada i, amb el seu germà
Joan, ha realitzat diversos documentals
per a televisió, com Els búnquers de
Franco o Manén, el geni
oblidat.
Cazarabet
conversa amb Marc Capdevila:
-Amic Marc què et va portar a escriure aquesta novel·la
o preguntat d´ altra manera: què et va fer escriure aquesta
història?
-Tenia ganes de fer quelcom diferent al que havia fet abans, més atrevit i
irreverent. M'agrada innovar, posar-me reptes... i en aquest cas vaig
oblidar-me dels temes històrics i vaig cercar una temàtica rabiosament de
present, protagonitzada per un bord que acaba essent una mica entranyable.
També vaig voler innovar des del punt de vist estilístic. La idea de fons és la de que cada generació
té els seus propis adolescents inadaptats o desorientats, com en el cas de
"El vigilant en el camp de sègol". El meu personatge, en Jeici, és en certa manera deutor del d'en Salinger.
-Per què el títol: “L´observador de núvols”?
-La vida d'en Jeici és feta d'egoïsme,
de falta de compromís amb tot i amb la gent, de lleugeresa, de frivolitat.
Doncs volia un títol que reflectís aquesta actitud davant la vida i em va
semblar que no hi havia res més banal que dedicar-se a observar els núvols.
-Diries que és una
història que pot reflectir a un adolescent “com ben actual”?
Jo penso que és un tipus d'adolescent que existeix, però per fortuna no és
gaire habitual. Per tant no és representatiu de res ni tampoc pretén ser un
estereotip o un arquetipus...
-Com t´ has inspirat per
a fer el retrat del teu protagonista…?
És difícil trobar on inspirar-se per fer el motlle d'un adolescent com en Jeici. Jo tinc tres filles i afortunadament cap s'assembla
al protagonista, però és cert que d'alguna manera em van ajudar a pensar com ho
faria un adolescent d'avui dia. A través de la imaginació, vaig mirar de
posar-me en situació i portar totes les situacions a l'extrem de la
irreverència, de la falta de respecte, etc.
-Molt aspre, molt egoïsta, molt particular….?
Efectivament, així és en Jeici, per bé que cada
vegada em trobo més lectors que afirmen que al final es fa entranyable. I té
una certa lògica perquè malgrat que és un paio arrogant i pagat de si mateix,
que es pensa saber-ho tot, en el fons es un pobre adolescent desorientat que
cerca referents emocionals i sentimentals: vaja, com tots hem hagut de fer en
la vida. I sovint se li veu el llautó. Aleshores és quan et fa fins i tot una
certa llàstima.
-A vegades aconsegueixes
que al lector o a la lectora ens tregui de polleguera…?. Pot ser és
la desídia…no tant “lo d´esdevindre un individu
rebel” sinó la desídia…?
Sí, suposo que la desídia, la indolència, el passotisme, són els trets que
més ens treuen de polleguera perquè no sabem com enfrontar-nos-hi. I no només a
l'adolescència, sinó en qualsevol moment de la vida. A vegades veus persones
properes que necessiten ajuda, però que no volen acceptar-ho, que estan
convençuts que ja els va bé com són. Davant d'això no hi ha res a fer. Hi ha una frase en una cançó d'en Sabina
que m'agrada molt: "como quieres que te ayude si no te ayudas tú un poco más".
-És “aquesta desiria” un “mal social” de la “societat del segle XXI que
ja va començar a escalfar motors al segle passat?
És molt atrevit afirmar això, perquè potser és generalitzar massa. Si ens
posem a comparar, la meva generació, la que es coneix com a generació
"X", podria semblar infinitament més indolent que la anterior, la
dels estudiants que es revoltaven contra tot i tothom i es passaven el dia
d'assemblea en assemblea (maig del 68, lluita pels drets civils a EE.UU, hippisme...). Però jo no hi estaria d'acord. El fet es que
en aparença hi ha una major indolència, individualisme i egoïsme,
però estic segur que els adolescents d'avui tampoc hi estarien d'acord i ens ho
rebatrien.
-Però la mare de les preguntes crec que és: al teu personatge el fa d´
aqueixa manera la societat o ell es fa a ell mateixa perque
ja li va bé…?
Ja li va bé, i fins i tot diria que se n'aprofita del desgavell social. Ell
és un nen pijo de casa bona i com que a més és un
paio llest argumenta això mateix: "la culpa de tot és de la societat que
ens fa així o aixà. D'aquesta manera, això ja em justifica per ser com sóc i
m'estalvio de tenir cap càrrec de consciència"
-Una cosa és ben clara
com a escriptor vols reivindicar-hi quelcom, no? No sé, com certa desfeta
social que, evidentment, a qui afecta més és als estrats socials més
vulnerables i l´ adolescència és un període molt vulnerable, no?
Hi ha un punt de mala bava, és cert. Sobretot que no m'agrada el món d'avui
ni la deriva que va prenent. Jo sóc un humanista convençut i en la meva
adolescència creia que havíem fet el cim con a civilització, que les coses
només podien anar a millor. Vaig gaudir molt culturalment dels vuitanta i
noranta. Però després va iniciar-se una decadència cultural (almenys a mi m'ho
sembla) i ja ho veieu: cada dia més caos, menys humanisme, més feixisme
encobert i ara ja descarant-se, etc.
D'aquest malestar personal sorgeix la figura d'en Manuel Vives, que va
estar a Mauthausen, per donar el contrapunt a un nen que es pensa que ho sap
tot de la vida. El vell Manuel el posa a lloc ràpidament, i la seva memòria és
com un recordatori del que pot passar quan les coses es fan malament i la
ciutadania es relaxa, es deixa anar i es deixa portar per la corrent imperant
en cada moment com si fóssim una borregada.
-Amic és millor “estar
als núvols” que limitar-se a “observar-los”?. Allò que vull dir que sempre és
millor “passar a l´acció que només pensar-hi sense
més referent, no?
-És una mica el que deia abans. A una part dels joves d'avui els sembla que
el benestar es un "manà" que cau del cel. Que no cal fer res ni
esforçar-se gaire que algú o altre proveirà. Aquest és el primer pas perquè les
coses deixin d'anar bé. Cal compromís i activisme. Una mica s'han de guanyar el
futur.
-La teva narrativa no té
regles ni limitacions….és desvergonyida, molt natural…és un tret que tu diries
que és característic de la teva manera d´ escriure?
-Pot semblar que em surti natural o a raig, com en Segarra que afirmava "jo faig els versos
pixant" de tan fàcil com li sortia. En el meu cas és el fruit de molta
feina, d'anar polint, comprimint,
netejant, esporgant el text per treure allò sobrer, el que encalla al lector,
el que trenca el ritme... Hi tinc una obsessió, en això. Potser el que és més
característic del meu estil és la barreja de llenguatge culte i de llenguatge
popular o tradicional. Ho faig perquè sigui
literari sense ser pedant. En el cas d'aquesta novel·la, però, encara és més
complicat, perquè vaig haver de furgar molt en el llenguatge col·loquial dels
adolescents d'avui. Aquí sí que vaig patir
-De tota manera, a l´hora, li fiques ritme i entreteniment…és fácil de llegir. Creus que és important a l´hora d´apropar la lectura a
tots i totes i amb aquesta pregunta em refereixo si també has d´apropar la lectura a totes les edats…
-Al principi jo era molt més complex i farragós
més espès i difícil d'entendre, i ara m'esforço a fer textos que puguin ser
llegits per tothom, però sense perdre la perspectiva literària. Això és
innegociable.
De fet m'encantaria que aquesta meva novel·la fos una lectura recomanada
als instituts. Opino que als joves els agradaria i sense ni adonar-se'n
aprendrien molt vocabulari i quelcom sobre estructura narrativa. Dit això, no
és de cap manera una novel·la juvenil. Per tant, el més complicat és fer-ho
accessible sense baixar la qualitat literària. No sé si ho he
aconseguit...
-La seva personalitat li porta a tindre problemes amb ell mateixa i amb la
societat…no troba ni el seu lloc dins el món, no?.Un símptoma molt
característic de tot el que venim parlant…
-A vegades he dit que en Jeici és una mica com un
hikikomori, que són aquests joves japonesos
completament asocials que no surten per res de la seva habitació. Fan vida a
casa i en allò que s'aficionen esdevenen uns cracks, uns erudits perquè s'hi
dediquen en cos i ànima. Ell és un coneixedor del cinema clàssic i actual, i de
la literatura perquè hi dedica bona part del dia. El seu allunyament de la vida
social és completament voluntari, però simplement perquè la gent l'avorreix,
els troba mediocres, repetitius i gens interessants. Així que decideix
aprofitar el temps fent allò que l'estimula una mica: veure cinema o llegir. En
el fons és un tipus pràctic.
-Amic, t´ has hagut de
documentar-hi? Com ho has fet? I després com hi fiques ordre i com hi
treballes..parla´ns , per favor, una miqueta de la
teva metodologia de treball…
-Depèn de cada novel·la. En aquest cas m'he hagut de documentar menys que
en una novel·la històrica, però he suat igual, perquè és un món que desconec.
Tot i que em fa molt mandra i preferiria començar a escriure a raig, he après
que si planifico una mica vaig més bé. Així que cada cop ho faig més. Però les
millors idees se m'ocorren mentre sóc al mig de la narració. Això m'obliga a
vegades a reescriure parts senceres del text, però no tinc cap dubte que és el
que ho enriqueix més.
Per al cas concret, em vaig fer unes llargues llistes de paraules
classificades per ítems (o tags que es diu avui), i que els adolescents utilitzen
entre ells per relacionar-se, per insultar-se, per estimar-se,
per expressar emocions, sentiments, ràbia, odi, alegria, etc, i les anava intercalant en el text per què
fos més versemblant i vigilant de no repetir-me gaire. Una feinada!
-Em fa l´ efecte que ets
dels escriptors que no para…ens pots fer cinc cèntims d´ allò en que estàs
treballant ara?
-Estic reescrivint un text de fa molts anys i que no he publicat mai. És un
nou repte perquè gira al voltant de l'amor, i de les diferents modalitats
d'amor d'avui en dia. Té un xic de novel·la romàntica. I també tinc encetada
una narració distòpica, d'un futur poc afalagador
però que ens pot passar si no vigilem.
_____________________________________________________________________
Cazarabet
c/ Santa Lucía, 53
44564 - Mas de las Matas (Teruel)
Tlfs. 978849970 - 686110069