Cazarabet conversa con... Quico Vilaró, autor de “Objectes perduts” (Pagès)
Objectes perduts un novel·la negra de Quico
Vilaró que enriqueix la col·lecció Lo Marraco Negre de Pagès Editors.
Una novel·la molt,molt àgil i entretinguda.
L’obra també, tot i que sigui negra, ens farà riure i d’una
manera molt planera perquè la reconeixem…podem reconèixer la trama i a molts
dels personatges.
Vilaró escriu una història plena d’altres històries,
situacions, personatges i espais…
El protagonista més emblemàtic, en Mateu és un home que fa de la desgràcia virtut i mai millor dit…
La sinopsi del llibre, allò que ens conta Pagès Editors:
Mateu és un brillant executiu que dirigeix la promoció
exterior de la ciutat de Barcelona. D’un dia per l’altre, però, i sense saber
per què, l’aparten del seu càrrec i el desterren a l’Oficina d’Objectes
Perduts, un lloc rònec i fosc on acaben rebotats tots els ximples i inadaptats
que no volen enlloc. Allà s’enamorarà d’una enigmàtica noia brasilera que fuig
d’uns traficants que l’exploten, i anirà descobrint la força de la mà negra que
el vol eliminar. Per defensar-se no li quedarà més remei que mobilitzar la
colla d’arreplegats de l’Oficina d’Objectes Perduts i formar l’exèrcit més
matusser i esbojarrat de la història. Un increïble batalló de desheretats i
inútils però dotat d’un poder molt especial: la força que tenen els tristos.
Què vos pareix si mirem de conèixer un xic més l’autor:
Quico Vilaró (Barcelona, 1962)
publica amb Objectes perduts la seva primera novel·la. L’ autor és
llicenciat en Filologia Catalana i màster en Comunicació Empresarial i
Tecnologies Digitals. Ha publicat diversos estudis sobre llengua i comunicació
i ha treballat en l’àmbit de la gestió cultural i com a docent en matèria de
comunicació a la Universitat Oberta de Catalunya. Ha estat secretari general de
Cultura de la Generalitat de Catalunya.
Cazarabet conversa amb Quico Vilaró:
-Amic, què t'ha portat a
escriure aquesta obra narrativa amb el rerefons de ser qualificada com a
negra?.
-Jo no he estat mai un lector de novel·la negra, ni tenia la
més mínima consciència d'estar escrivint una obra d'aquest gènere. Per això
quan a l'Editorial Pagès em van dir que Objectes Perduts formaria part de la
col·lecció Lo Marraco Negre vaig rondinar una mica.
És cert que utilitzo el suspens, que al llibre hi ha crims i
criminals, i que el llibre està poblat de personatges que viuen en un món que
podríem considerar a priori marginal. Però a Objectes perduts hi ha amor
i desamor, hi ha humor i tristesa, hi ha crítica social. Així com el Quixot
utilitza una estructura de novel·la de cavalleries per explicar relacions,
sentiments, visions, jo intento fer el mateix, una carcassa negra per un fons
on caben tots els colors.
-Amic, què
pretenies al submergir-nos en aquest exercici narratiu ...?
-El que portava dins, des de feia molt de temps, eren
personatges. Gent que he vist o que m'he imaginat a partir de gent que he vist.
Un cop tinc un personatge dintre comença a créixer una vida que lluita per
sortir i desenvolupar-se.
Gent molt variada, amb vides molt diferents. La meva tasca com
a narrador és crear un entorn perquè es puguin desenvolupar i sobretot
posar-los en contacte amb altres personatges. D'aquestes relacions és d'on surten les històries, els conflictes, les passions.
-Què
és per a tu la narració, amic Quico després de la
teva primera incursió dins la novel·la?
-Doncs això per mi és això que us deia fa uns instant, els
personatges en acció lluitant, ficant la pota fins ben endins, desaprofitant
oportunitats, guanyant (molt de tant en tant com a la vida), rient, ballant,
fent l'amor, somiant, vivint i morint. La narració és un tros de vida en estat
pur. Si no hi ha vida, no hi ha narració.
-Fiques molt
de ritme i la narració és molt àgil…fa que no puguis parar de llegir…ho fas a
propòsit?
-Sí, per a mi és com una obsessió i t'explicaré per què.
De jovenet, devia tenir vint-i-tants, vaig mig
escriure una primera novel·la. En aquella època el meu cap a la feina era el
'senyor Vallcorba'. Un savi entranyable, enginyer i lingüística, defensor del
català, amb qui vaig tenir una gran amistat tot i la diferència d'edat. El
senyor Vallcorba va saber que tenia una novel·la a mitges i em va demanar que
li deixés llegir. Li va agradar i la va donar a llegir al seu fill, Jaume
Vallcorba, editor de Quaderns Crema.
Al Jaume li va agradar molt el llenguatge i l’ humor (crec que
son dos trets de la meva escriptura), però em va dir que havia de treballar
molt més l' epos. Què era l' epos?
Doncs em va costar una mica de saber-ho en aquella època en què no existia
encara ni internet ni la Viquipèdia. L' epos seria el sentit èpic, la lluita dels herois, els seus
fracassos i caigudes, que es tornin a aixecar i lluitin a mort pel que volen.
Està clar que aquella primera novel·la tenia poca èpica. Es
deia 'La teoria de les capes de realitat', o alguna cosa per l'estil i els
personatges es menjaven una mica massa el coco i actuaven poc. La lliçó de
Jaume Vallcorba va ser clau. Epos per un tub.
-És en Mateu
el personatge més denominador comú: com teu vas platejar?
-És un dels primers que va aparèixer al meu interior i que va
estar tocant la pera fins que va sortir, la veritat. La meva primera idea (i
potser la seva també) era que, a més del narrador, fos clarament el
protagonista. És evident que ell i Marcela donen
sentit la història principal d'Objectes perduts i son els que relliguen totes
les històries. Però després li va anar sortint competència. Molts personatges
van anar reclamant un rol més i més important i van aportar històries potents i
captivadores. I és que quan poses el focus en algú, normalment hi ha molts
matisos i molta riquesa vital.
-És aquesta
una història que amaga altres històries sobre els sentiments i les emocions…lo
més bo de nosaltres, allò més roïn i fins i tot allò
que ens fa un xic de riure….?.P
-Sí, vida en estat pur, amb les seves imperfeccions i la seva
bellesa, amb riures i plors. Per a mi, és una novel·la com dius bàsicament de
sentiments i emocions, per això em costava tant encasellar-la en la categoria
de negra.
-Ací l´
humor té un punt i apart…tot i que sigui un poc negre,no?; como ho veus?
-Hi molt humor, sí. De vegades una mica negre, de vegades una
mica tendre, de vegades un humor trist, encara que sembli contradictori. L’
humor és una de les eines principals de la meva escriptura i segurament del meu
tarannà. L' humor ens permet parlar de coses duríssimes, tristíssimes cruels i
crues, i explicar-les sense donar la sensació de paternalisme ni de dogmatisme.
Crec que l' humor és un element de canvi social d'una força
brutal.
-El llenguatge que utilitzes és proper , actual,
planer…vols que allò que ens contes aplegui
fàcilment a tots i totes?
-Sí, però fer que sembli fàcil de vegades és el més difícil.
Hi ha molta feina, moltes correccions, molt escoltar la música de la llengua i
de la gent per crear un llenguatge que sigui creïble i que arribi, que flueixi
amb naturalitat, però que sigui efectiu, que transmeti sensacions i sentiments,
colors, olors, matisos, riquesa.
-Et
consideres un narrador expressionista des de l´ arrel?
-Doncs no sé que dir-te la veritat. Si, simplificant molt,
entenem que l'expressionisme es basa en l'expressió dels sentiments del creador
davant d’impressionisme, que es basa en a visió de la realitat, jo et diria que
necessito les dues coses. Necessito veure si explicar la realitat, necessito
sentir-la i fer-la meva. No sé si tenim etiqueta per a això. Ja se la inventarà
algú.
-La novel·la
s’inicia amb el relat que té com a element central l’amistat….és
l’amistat com un fil conductor tant en la vida real com en la vida de ficció?
-I tant! Suposo que ho dius per la història de la Vane i la senyora Josefina. L'amistat és una forma
d'estimar, potser és l'amor més pur, més desinteressat. Fins i tot és el que
ens pot guarir de les ferides de l'altre amor.
-En les
teves creacions quin paper vols donar-los als personatges interaccionant
en les situacions...? ; Prioritari enfront de la trama i a l'escenari?
-A mí, el que em fa escriure son els
personatges. El que tinc a dintre i vol sortir son personetes que criden, que
volen protagonisme, que volen viure la seva vida. Després em toca a mi com a
narrador anar al darrera seu inventant situacions, buscant casualitats, fent
que es trobin o intentant que es separin perquè la història tingui sentit. Si
no fes això, cada personatge faria la seva i no hi hauria novel·la, només
hi hauria retalls de vida. El primer son els personatges, després vindrà la
trama, és clar, i els escenaris, però això és feina, els personatges, en canvi,
surten sols.
-Quantes històries hi caben dins de l´ univers d´ una
oficina d´ Objectes perduts?
-N'hi caben moltes. De tota manera, unes de les coses
que he après del meus editors, que m'han ajudat molt, és que cal podar de tant
en tant l'arbre de la història. Perquè les històries creixen i s'embranquen i
bifurquen i giren i tornen i es reprodueixen com conills, i això, per a la
novel·la no sempre és bo. Una de les feines més ingrates que he hagut de
fer és podar històries, arrencar personatges de l'escena i arrossegar-los fora
de la novel·la. No vegis com criden, patalegen i es
revolten els punyeters. Per molt que els prometis que en la propera sortiran...
Et diuen de tot, i tu pateixes, perquè te'ls estimes.
-Torno un
xic al paper de la trama de trames. Perquè sembla que el paper de la trama
sempre és l'eix sobre el qual gira tota la resta --- fins a la paciència,
satisfaccions i insatisfaccions de l'escriptor o escriptora--, però de vegades
l'osmosi entre personatges i trama és tan fort que interaccionen d'una manera
...
-És clar, És que els personatges son gent normal que els cau
els que podríem anomenar un bon marró!. "Ara, amics meus, tan traquil·lets que estàveu... doncs us toca viure un drama,
una novel·la negra. A veure com us ho feu". Però la vida és així. Tu
vas fent amb les teves mancances, i del cel et van caient els xàfecs, i cadascú
a capejar el temporal com bonament pot. Aquí hi ha un problema central que
afecta a tots els personatges, en el qual tots estan involucrats. Però a més,
cadascú té la seva motxilla pròpia, la seva història particular. I algunes son
força feixugues.
-Es nota que
t'ho has passat molt bé escrivint, creant i imaginant aquesta història de
històries, no?
-Moooolt!. He rigut, he
plorat, he trempat, m’he emprenyat. I espero transmetre tota aquesta visceralitat a la gent que la llegeixi.
-Són
personatges que mostres i fas desfilar a la teva història i que han anat
canviant tal com els vas pensar en un inici sota l’ influx de la trama? O és
més aviat alguns trets de la trama dels que canvien sota la influència,
influència o enamorament a què et sotmeten, com a escriptor, alguns dels
personatges ---Jo crec que son ells els que fan que les coses vagin d’una manera o una
altra. Si algú és matusser de mena difícilment farà una feina fina. I això és
el que els passa als personatges d’Objectes perduts, que s’equivoquen, que la
caguen ben cagada i aleshores les coses es compliquen encara més...
-Amic, ens
pots parlar de el procés de documentació, recerca de fonts, lectura de llibre i
altres que hi ha darrere d’aquest llibre? .Període apassionant, però molt
afanyós i laboriós que, de vegades, fins i tot ens pot submergir en certa
ansietat.Com ho veus? .
-En el meu cas, tot és molt viscut. I quan no, molt intuïtiu.
No et diré que no hagi buscat informació sobre situacions, o personatges
concrets, però ha estat sobre la marxa, per no ficar la pota i donar més
versemblança a la novel·la. En tot cas, és una novel·la sobre el moment que
vivim avui, i sobre la gent que ens envolta, de manera que ho tenim tot molt a
flor de pell.
-I, com ha
estat el dia a dia de treball, la teva metodologia de treball per construir
aquest llibre de narració de narracions?
-Doncs un desastre. Perquè sempre he tingut feines que
demanaven molt de mi i persones al meu voltant a qui em volia dedicar. I això
ha fet que la feina s'allargués anys i panys. És cert que això també ajuda a
madurar, a rellegir moltes vegades, ni que sigui per reprendre el fil perdut, i
al final tot va guanyant en coherència i solidesa. Però crec que no seria un
bon exemple de mètode a seguir per a ningú que es vulgui dedicar a això.
-Aquest
treball, t'ha obert la ment i la curiositat a indagar més sobre alguns dels
aspectes tractats en el mateix ?; ¿Ens pots parlar de treballs en què estàs
submergit ara?
-Doncs tinc una nova novel·la començada i m'està passant
una mica el mateix. Pensava que volia continuar Objectes perduts amb noves
històries i nous personatges, i resulta que els personatges es rebel·len i es
van escapant cap a històries totalment noves. Apassionant.
_____________________________________________________________________
Cazarabet
c/ Santa Lucía, 53
44564 - Mas de las Matas (Teruel)
Tlfs. 978849970 - 686110069
http://www.cazarabet.com
libreria@cazarabet.com