La
Librería de El Sueño Igualitario
Rescatem,
gràcies a les indicacions d´uns clients, el llibre d´en Víctor Labrado, editat per Bromera.
La sinopsi del llibre:
L’any
1936, entre els jugadors de
raspall de la Safor, Pepe
el Carinyo de Rafelcofer
era un dels grans. Amb la Guerra Civil, i després d’una partida tràgica, el joc s’acabaria per a ell, però la seua
llegenda es va fer més i més insistent.
Relacionat amb els maquis, sobrevivint d’amagat, jugant al gat i la rata amb la Guàrdia Civil, aquell home valent i bo es va convertir en un
heroi popular, en l’últim roder valencià.
Víctor Labrado
recupera en aquesta obra, guardonada
amb el Premi Enric Valor de Novel·la, el mite d’un personatge admirat pel poble.
Partint de la documentació
disponible, sense concessions
a la ficció, reconstrueix
la història d’aquell home –alt, prim i ben tallat– que el pas dels anys ha anat
silenciant. Amenaçat per l’esquerra primer i perseguit per
la dreta després, Pepe el Carinyo és el símbol
d’un món que s’acaba i de la partida que tants
valencians van perdre ofegats entre dos bàndols.
Per què no coneixem una miqueta més aquest
joc de pilota valenciana, una modalitat:
https://ca.wikipedia.org/wiki/Pilota_a_raspall
Cazarabet conversa amb Víctor Labrado:
-Víctor, va
ser escrita la novel-la “No Mataràs”
pensant hi amb la supervivència davant la no llibertat?
-Només fins a un cert punt.
Perquè com a supervivència no podem parlar precisament d’èxit. El protagonista
sobreviu un període de temps molt breu. La seua rebel·lia, precisament, li
costa la vida. Les autoritats del moment podien assegurar-se la destrucció dels
(pocs) rebels que se’ls oposaven.
-En què t´ inspires per escriure sobre la vida d´ aquest home de la pilota que després corre, com una pilota o un
conill per no ésser empresonat?
-En la memòria popular. En el record
que havia deixat Pepe el Carinyo entre la gent de la
Safor. Una memòria i uns records que, pel pas del temps, ja es trobaven prou
deteriorats i que podien desaparèixer.
-Centres la trama damunt molt d´ un personatge, en Pepe el Carinyo de Rafelcofer, un jugador
de raspall i quelcom més…un home de idees, per què?
-No tenia més ni millors idees
que qualsevol persona normal. De fet, ell va fer la guerra i va participar en
el maquis obligat per les circumstàncies, sense voluntat ni ideologia
polítiques.
-Però, també a Pepe el fiques dins el context de
prendre el pols a la vida del maquis, no? Fas com un emboltori
damunt d´ un altre, és així?. Un maqui que es fa maqui sense cap voluntat,
arrastrat per les circumstàncies---com tals d´ altres---…
-Ell entra en relació amb els
maquis perquè s’amaga a les muntanyes i allà hi coincideix. Però de fet ell és
un home del món antic. Ell és més un bandoler que no
un maqui. Ell no s’allunya mai del seu entorn geogràfic i social, no s’enquadra
clarament en una disciplina de partit. Actua en nom propi. Es recolza en el seu
prestigi personal. Viu de les seues relacions i dels seus amics, més que no
d’una estructura política.
- Tot i ésser una persona admirada i molt respectada pel poble, per la gent
comú…s´ha d´ amagar com un conill arrere el caçador i
això ,com bé podem llegir ,no va amb el carácter del
nostre protagonista…
-S’amaga i desafia. El que no fa
és resignar-se a podrir-se a la presó tots els anys que els vencedors li han
posat de condemna.
-Caràcter que escenificava pegant-hi pilotades, perseguint ell mateix a la
pilota per esclafar-la a la seva mà i més enllà …per a una persona així té que
ésser doble càstig veure´s ofegat per no tindre
llibertat i ésser perseguit, no?
-El seu caràcter decidit, i també
les seues excel·lents condicions físiques, li permetien revoltar-se amb una
certa eficàcia. Podia evitar la resignació.
-Ja fa uns anys que vas publicar aquest llibre, però algunes de les coses
que contes encara fa que molts lectors es fessin preguntes…d´ on comença la
ficció i on acaba. Què ens pots dir?
-Per part meua, com a autor, jo
no hi he introduït gens de ficció. Em base en la memòria popular i en alguns
documents escrits, per tant, no sempre puc garantir l’exactitud dels records.
La memòria, col·lectiva o individual, sempre és aproximada. Els documents
escrits van plens d’inexactituds. Jo he sigut fidel a la documentació oral i
escrita que he trobat.
És evident que no he aconseguit
una biografia completa i precisa de Pepe el Carinyo.
Això no es podia fer. Ni calia, perquè tan important com la seua aventura vital
era, per a mi, la percepció que n’havia tingut la seua gent, els seus
contemporanis, els que no s’atrevien a rebel·lar-se i, per això mateix,
l’admiraven. M’interessava tant l’heroi com la societat que el feia possible.
-Per exemple, el Carinyo, malnom de Pepe ,va
ésser l´ últim maqui del País Valencià?
-Crec que no. Un dels últims,
però no l’últim.
-Si no t´ inventes res dels fets…podríem dir que la novel-la és de no ficció i on hi ha un treball de
documentació, com a periodístic, molt important, no?. Segurament que la memòria
oral ha jugat un important treball, què ens pots dir?
-M’hi he dedicat al llarg d’onze
anys. Amb moltes interrupcions. De fet, vaig abandonar el llibre un parell de
vegades, i després el vaig reprendre. Vull dir que, la informació m’arribava
tan a poc a poc, amb tantes dificultats que no hi veia manera de fer-ne un
llibre.
-És, per tant una novel-la vinculada i molt a la
tasca del maquis i a la recuperació de la Memòria Històrica, no?
-Sí. I a tot un món antic que ha
desaparegut, totalment o en part: la gent de la muntanya, la vida al carrer, la
pilota...
-És aquesta , crec, una novel-la que fa homenatge a la llibertat o a la lluita per
ella, però si som més pragmàtics també a la pilota valenciana i al joc del
raspall, no?. Què creus que significa el joc de pilota valenciana per als
valencians i valencianes?
-Era tota una institució social.
Una part de la vida col·lectiva dels valencians s’articulava al voltant del joc
de pilota. Un bon jugador era respectat com un heroi.
-Jo ho veig com quelcom reivindicatiu nostre…no sé com la llengua.Com ho
veus?
-De fet, en general, la llengua
ha resistit millor on el joc de pilota també s’ha conservat millor. Certament,
entre una cosa i altra no hi ha una relació de causa i conseqüència. És que tot
el fet cultural valencià es troba amenaçat, en conjunt.
-Jo veig al protagonista com un home que no té
sortida…jo el veig pacifista, molt idealista, però que , en un moment
determinat, no li queda altra que marxar al monte i agafar les armes, no?
-No crec que fóra un idealista.
Pacifista? Supose que tan pacífic com qualsevol
persona normal i corrent.
-Tot i que sempre hi hauran persones que et diran que sí que hi ha sortida,
clar és molt relatiu…
-És molt relatiu.
- Víctor, en spots fer cinc cèntims d´allò en que estàs treballant en l´actualitat?
-He acabat, amb No mataràs, una
trilogia sobre la postguerra. El concepte “trilogia” té una certa utilitat.
Actua com una mesura, com un límit a l’obsessió. Quan has escrit tres llibres
sobre un mateix tema, o sobre una mateixa època, ja n’hi ha prou. Escriu sobre
una altra cosa. Una cosa que siga radicalment
diferent. Ara, entre diverses possibilitats, se m’imposa la mar com a material
narratiu. Ja veurem si sóc capaç d’escriure’n alguna cosa.
25180
No mataràs. Víctor Labrado
256 páginas 15 x 23 cms.
19,95 euros
Bromera
L’any 1936, entre els jugadors de raspall de la Safor, Pepe el Carinyo de Rafelcofer era un dels grans. Amb la Guerra Civil, i després d’una partida tràgica, el joc s’acabaria per a ell, però la seua llegenda
es va fer més i més insistent. Relacionat amb els maquis, sobrevivint d’amagat, jugant al gat i la rata amb la Guàrdia Civil, aquell home valent i bo es va convertir en un
heroi popular, en l’últim roder valencià.
Víctor Labrado recupera en aquesta obra, guardonada amb el Premi Enric Valor de Novel·la, el mite d’un personatge admirat pel poble. Partint
de la documentació disponible, sense
concessions a la ficció, reconstrueix la història d’aquell home –alt, prim i ben tallat– que el pas dels anys
ha anat silenciant. Amenaçat per l’esquerra primer i perseguit per la dreta després, Pepe el Carinyo és el símbol d’un
món que s’acaba i de la
partida que tants valencians
van perdre ofegats entre
dos bàndols.
Llegiu-ne un fragment:
http://www.bromera.com/tl_files/pdfs/Fragments/No-mataras_FR.pdf
_____________________________________________________________________
Cazarabet
c/ Santa Lucía, 53
44564 - Mas de las Matas (Teruel)
Tlfs. 978849970 - 686110069