La Librería de El Sueño Igualitario

57_peris_molins.jpgCazarabet conversa con...   Tomàs Peris Albentosa, autor de “Els molins d'aigua valencians (segles XIII-XIX)” (Institució Alfons el Magnànim)

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Un llibre que enregistra la historia al voltant d´ñ aquest important vestigi del patromini de la historia del treball del l nostre passat…el més recent, segle XIX al més pretèrit, amb vestigis de molins del segle XIII.

El llibre sota la investigación i l´estudi de Tomàs Peris Albentosa   ha estat editat per la Institució Alfons el Magnànim.

El llibre entroca, i molt, amb el nostre butlletí de Memòria del treball i patrimoni industrial, Alarifes--http://www.cazarabet.com/alarifes/-- .

Allò que ens diu i ens explica el llibre editat per la Col-lecció Arxius i Documents de la Institució Alfons el Magnànim:

Els molins d'aigua valencians (segles XIII-XIX) aprovecha la experiencia investigadora del autor en la temática de los usos históricos del agua en territorio valenciano para ofrecer una síntesis que recoge información archivística, noticias procedentes de estudios clásicos sobre el aprovechamiento energético de las aguas, numerosas monografías locales y comarcales, así como las principales ideas de los debates mantenidos por los especialistas desde la década de los años ochenta.

El libro trata de ofrecer una visión global que integra los aspectos materiales y técnicos, hasta ahora priorizados por los investigadores, con el análisis de los usos sociales del agua desde una perspectiva institucionalista. Constatar que una gran mayoría de molinos funcionaron dentrode acequias construidas con el objetivo prioritario de regar los campos, y que la conflictividad en la que se vieron implicados los casales molineros se mantuvo en unos niveles mucho más bajos de lo que venía sosteniendo la historiografía, corrobora la consideración de instituciones exitosas que suele atribuirse a las organizaciones valencianas tradicionales que aglutinaban a los usuarios de las aguas. Las fórmulas adoptadas para gobernar acequias y distribuir caudales fueron subóptimas, pero especialmente acertadas. Fue así porque provenían del consenso alcanzado por los usuarios y tuvieron capacidad para atender demandas crecientes sin perder de vista el carácter limitado del recurso del agua. También a causa de caracterizarse por una alta flexibilidad, lo que permitía adaptarse tanto a la aridez veraniega y a la fuerte irregularidad de los caudales disponibles como a la estacionalidad de la respectiva demanda del riego y la moltura.

Tomàs Peris Albentosa:

Algun del seu treball:

https://books.google.es/books?id=htrtGIp6oe8C&pg=PA413&lpg=PA413&dq=Tom%C3%A0s+Peris+Albentosa+Carcaixent&source=bl&ots=zIPJSo8FVp&sig=VMCC1Ld19oUVOICWOzqBNefuJDw&hl=es&sa=X&ved=0ahUKEwi-4sXk5vzYAhXDchQKHcSaB-YQ6AEIVjAK#v=onepage&q=Tom%C3%A0s%20Peris%20Albentosa%20Carcaixent&f=false

http://perlesdecarcaixent.blogspot.com.es/2007/01/toponmia-iii-els-molins-de-carcaixent.html

http://repositori.uji.es/xmlui/bitstream/handle/10234/21922/DT%2011-04.pdf

https://www.bromera.com/detall-noticia/items/presentacio_historia_ribera.html

Segons Tomàs Pérez Molina:

Peris Albentosa es un historiador modernista prolífico, dedicado su interés historiográfico a la historia rural valenciana. Desde los estudios sobre la estructura social de la propiedad agraria ha llegado a indagar, con nuevas preguntas y planteamientos, las relaciones sociales en el regadío valenciano, tan activo durante el feudalismo. Ahora reseñamos una síntesis interpretativa de temática hidráulica, los molinos de agua valencianos a lo largo del periodo feudal. Es un balance de la amplia investigación molinar valenciana de las últimas tres décadas, donde contrasta diversas tesis y metodologías, junto a un minucioso aporte de datos e informaciones locales y comarcales (la bibliografía final así lo atestigua).

http://www.redalyc.org/html/176/17646281013/

Els seus treballs, pots apropar-te a ells:

https://dialnet.unirioja.es/servlet/autor?codigo=1693718

Enllaços que vos poden anar :

http://www.xn--enciclopdia-59a.cat/EC-GEC-0194914.xml

https://ca.wikipedia.org/wiki/Mol%C3%AD_hidr%C3%A0ulic

https://ca.wikipedia.org/wiki/Roda_hidr%C3%A0ulica

Quan gràcies a l´agua s´obté, per exemple, farina:

https://ca.wikipedia.org/wiki/Mol%C3%AD_fariner

https://quartpoblethistoriapatrimoni.wordpress.com/2012/11/30/els-molins-fariners-daigua/

http://www.persee.fr/doc/casa_0076-230x_1991_num_27_1_2577

 

 

Cazarabet conversa amb Tomàs Peris Albentosa:

v5.jpg-Tomàs, quina importància tenen els molins d´aigua en la història del País Valencià?

- Al meu parer, té un doble origen. Per una banda, és un dels pocs casos en que s’aplicava una font d’energia diferent a l’habitual en les societats preindustrials (els braços o la força animal de bous o equins). En aquest sentit és un precedent remot de la producció en fàbriques contemporànies, ja que també requeria una tecnologia específica y invertir un volum de capital considerable. Per altra banda, l’estudi dels casals moliners permet esbrinar interessants aspectes de les relacions socials de l’època analitzada, ja que hi havia molins senyorials que miraven d’obtindre rendes, molins camperols que el que pretenien era subministrar un servei que atorgara comoditat als membres de la comunitat (atesa la necessitat de transformar cereals en farina panificable i com de dur era obtindré farina amb molins manuals), molins municipals, etc. Amb tot, em resulta paradoxal que s’haja concedit més importància a l’estudi dels usos energètics de l’aigua que al regadiu, la qual cosa em sembla inadmissible en una societat, com la valenciana, en la que (a diferència de l’Europa atlàntica humida) les grans hortes i els minúsculs horts eren fonamentals per cobrir necessitats bàsiques i impulsar el desenvolupament econòmic.

-Per què comences el llibre des del segle XIII?

- Per una banda, considere que està la necessitat d’estudiar processos de llarga durada per tal de tractar d’entendre els canvis produïts i el perquè de les permanències i, a partir d’aquest balanç, mirar de posar en relleu els factors que ho puguen explicar. És per aixó que no em limite a fer la instantània d’un moment concret, sinó a perfilar quina ha estat la trajectòria evolutiva seguida. Em considere especialista dels segles xvi-xviii, però crec que és important estudiar el conjunt dels segles durant els quals estigué vigent el sistema feudal (xiii-xviii) per tal de establir canvis i continuïtats respecte de l’època anterior (la societat andalusina-musulmana) i amb la societat capitalista contemporània.

-Què és allò que t´ ha portat a esciure aquest llibre?. On hi has trobat la inspiració envers els temes que tractes?

- Gran part de les meues publicacions estan destinades a estudiar les característiques de societats rurals valencianes dels segles xvi-xviii i, més en concret, com fou l’agricultura d’aquella època i com va anar evolucionant. En l’origen hi havia la intenció de reivindicar que els llauradors no foren ignorants atrapats per rutines il·lògiques i supersticions, com se’ls atribueix des d’una mentalitat urbana i industrial-terciària que els menysprea, sinó que foren dipositaris d’una complexa saviesa, col·lectiva i bastant solidària, que mai no deixava d’evolucionar, els veritables protagonistes de les principals millores tècniques i organitzatives que es produïren durant aquells segles. Després, he seguit aquesta mateixa temàtica, però crec que des d’uns fonaments més racionals i propis de la ciència històrica, en tindre present que la societat valenciana dels segles que estudie era un món essencialment rural i camperol, a penes esquitxat per alguna ciutat costanera excepcional. Per aquest motiu, em sembla raonable investigar millor allò que era fonamental i representatiu en lloc de seguir explicant personatges singulars o minories urbanes.

-Sentes certa dèria pels ingenis històrics---que tenen a veure amb la teconologia i la evolució d´aquesta matèria o de la ciencia--- que, d´alguna u altra manera han ajudat a l´home i al seu trascòrrer per la història,oi?

- En absolut, tot i que estic convençut que són aspectes del coneixement històric molt rellevants. El que sempre m’ha interessat particularment són els aspectes socials i els seus fonaments econòmics; però, per tal de poder-los entendre mitjanament be, no ho se fer sense introduir elements demogràfics, tècnics, polítics, de mentalitat, etc. És en aquest sentit de globalitat que m’interessa la història de la ciència i la tècnica, no com parcel·les especialitzades, aïllades i pròpies d’especialistes.

-Aquest estudi e investigació teva :té més d´apropament al patrimoni de la historia del treball o és més aviat està enclavat dins la  investigació geogràfica, amb tot el que abarca aquesta disciplina? 

- Ni una cosa ni l’altra. Hi ha molt bons estudis sobre els usos de l’aigua en general o sobre els molins fets des de la Geografia (de fet, han estat geògrafs els més interessats en estudiar séquies i molins) i alguns historiadors ens hem limitat a seguir el camí que obriren i els hem seguit aplicant altres metodologies. També s’ha reivindicar darrerament el patrimoni hidràulic valencià com part de la nostra herència històrica. Reconec que és una perspectiva necessària per sensibilitzar la societat valenciana, però no és la que més m’interessa. Intente fer una anàlisi històrica el més global possible sobre societats rurals-camperoles, defugint de la hiperespecialització temàtica i cronològica que massa vegades afecta al món acadèmic universitari.

-Tot allò referent a l´aigua i al seu patrimoni i a l´aprofitament hídric és per a vos objecte d´estudi, oi?

- En la tesi doctoral i en estudis posteriors he tractar d’estudiar la societat d’Alzira i la Ribera del Xúquer dels segles xvi-xviii. Això m’obligava a atorgar especial rellevància a l’agricultura d’horta que allí es practicava, que absorbia els principals recursos productius i proporcionava aliment i matèries primeres. En primer lloc, prenguí consciència de la necessitat d’estudiar la Séquia Reial del Xúquer i d’altres séquies riberenques. El següent pas fou tractar d’entendre les principals característiques del regadiu històric valencià. Soc ben conscient que tots aquest aspectes no formen part de les modes historiogràfiques actuals, ni a penes interessen a molts estudiosos en el àmbit universitari. Però crec que entendre els usos històrics de l’aigua, els conflictes que suscitaren i les respostes institucionals posades en marxa per propiciar la sostenibilitat de les entitats de regants resulta fonamental en el món mediterrani en general i és un àmbit d’investigació imprescindible en el cas valencià.

-La veritat que llegint el teu llibre, articles de revistes  o visitant certs indrets et fas creus de com i de quina manera, sense els recursos d´avui tenien tant d´ingeni.La veritat és que et dones compte de que, en tot moment, i en tota época hi ha verdaders genis. Qué ens pots dir?.Tú deus estar-hi sovint rodejats d´ells?

- Els avenços tècnics i econòmics experimentats en les societats tradicionals foren obra empírica col·lectiva, resultat de la capacitat d’observació i la dura lluita per sobreviure en un medi que no és precisament fàcil. No resultaren de la genialitat de cap personatge especialment intel·ligent. De fet, els llibres d’agronomia publicats en l’època es limiten a recollir les pràctiques que els llauradors havien anat experimentant en els camps per tirar endavant a la família, descartant aquelles que donaven pitjor resultat i mantenint i amplificant aquelles que mostraven ser més productives.

-Quina és l´època que podriem anomenar d´or en la construcció de molins d´aigua al País Valencià? Coincideixen amb canvis històrics importants?

- N’hi ha vàries. Una d’important foren els segles xiv-xv. Però la fase de màxima expansió dels molins hidràulics fou la segona meitat del segle xviii i la primera del xix, on concorrien diversos factors que ho estimularen. Un fou la major demanda de farina (resultat de l’espectacular creixement demogràfic de la població valenciana), la gran difusió del conreu de l’arròs pel litoral valencià (que calia blanquejar en molins per poder ser consumit) i els bons negocis que es podien fer batanant teixits o fabricant paper en casals moliners específics. Després, ja vindria el triomf de la màquina de vapor i la millora dels transports, que provocaren el sorgiment de les fàbriques contemporànies de farina i la lenta decadència dels molins d’aigua tradicionals, bastant dels quals s’acabaren transformant en “molinets de llum” per produir la primera electricitat que abastí molts pobles valencians.

-Però la teva tasca té molt, també, de recerca arqueológica, veritat?

- No. Els arqueòlegs estudien fonamentalment restes materials per extraure idees i conclusions sobre societats pretèrites. Per exemple, hi ha medievalistes que practiquen l’anomenada arqueologia hidràulica per estudiar séquies i molins d’època musulmana i dels segles xiii-xv, perquè no disposen de documents, són insuficients o consideren que els textos escrits ofereixen una perspectiva parcial (la de la minoria poderosa) i intenten obtindre d’altra informació a partir de restes de casals moliners i el traçat de les séquies. Jo també tinc present les publicacions que recullen aquest tipus de resultats, però la informació que empre procedeix fonamentalment de documents conservats als arxius, llibres de l’època analitzada o estudis de geògrafs i historiadors actuals. Aquesta informació escrita és tan abundant pels segle xvi-xix que el problema rau en el fet que no hi ha bastants investigadors que s’ocupen d’estudiar tants documents escrits com s’han conservat en els arxius.

almulibrog.jpg-Òbviament, degueren haver-hi molts avanços dins els ingenis hidràulics des del segle XIII al segle XIX. Conta´ns.

- No hi hagueren novetats tècniques remarcables i sofisticades des d’època musulmana fins la industrialització del segle xix. El que es produïren foren adaptacions relativament senzilles per aplicar l’energia hidràulica per resoldre altres necessitats que anaren sorgint, com ara modificar les tradicionals moles farineres per esclofollar l’arròs i llevar-li la corfa externa. També, mecanismes per reduir els potencials conflictes que podien enfrontar moliners i regants, com ara derramadors que deixaven passar aigües avall una part del corrent que circulava per la séquia, evitant d’aquesta manera que la làmina d’aigua reunflara o, com diuen els documents, regolfara. Fou ja a meitat del segle xix quan alguns molins urbans que tenien una bona clientela de parroquians començaren a instal·lar màquines de vapor per seguint molent quan no hi arribava l’aigua necessària durant l’estiu o les intermitents sequeres.

-Entre els diferents molins al País Valencià:quina ubicació geográfica solen tindre?. Quines comarques  s´enduen més localitzacions?

- Cal distingir una diversitat geogràfica i d’altra tècnica. Quasi tots els molins del País Valencià foren de rodet horitzontal (les poques rodes verticals són tardanes i bastant excepcionals). La principal tipologia tècnica és la que distingeix entre molins que obtenien l’energia com resultat del pas del corrent, en rius, séquies cabaloses o barrancs, i els anomenats molins de cup, que acumulaven l’aigua d’una font o una bassa en un dipòsit vertical, anomenat cup, i obtenien energia de l’aigua no pel moviment -cinètica- sinó per la pressió exercida per la columna d’aigua acumulada. La diversitat geogràfica dels casals moliners és fruit de: a) l’estructura del poblament (grans molins prop de les ciutats i casals modestos on el poblament estava menys concentrat); b) els materials constructius (la pedra en zones muntanyoses i rajoles en les planes d’inundació); c) el cabal hidràulic disponible (grans casals de fins a 8 o 9 moles en rius i séquies fluvials cabaloses i molins menuts per aprofitar aigua de fonts i barrancs; molins de corrent on hi havia molta aigua o una bassa gran per acumular-la i de cup on calia aprofitar la poca aigua que sortia d’una font o circulava per un barranc, sobretot a àrees muntanyenques i territoris àrids del sud alacantí.

- I entre aquestes localitzacions hi han diferenciacions…o sigui, són diferents els molins que poden haver-hi a la zona de la Tinença de Benifassà a llocs d´ELS Ports, Alt Maestrat o altres llocs de les provincies de València o Alacant?

- Els molins fariners foren hegemònics i estigueren dispersos per tot l territori valencià, buscant d’estar el més prop possible dels parroquians als quals havia de servir, ja que el cereal es conserva millor com gra que com farina. Però també hi hagué molins arrossers a les comarques que produïen aquest cereal d’origen asiàtic (marjals costaneres), batans tèxtils (a Morella i entre Aiora i Alcoi), molins paperers (Morella, Xiva, Bunyol i al voltant d’Alcoi), almàsseres d’oli, matinets d’espart (Elda), de vernís (a les zones productores de ceràmica), etc.

.Els molins d´aigua no tots estaven destinats per a esdevindre les mateixes tasques:n´hi han per a fer farina, paper, per a roba…on , geogràficament parlant, hi havien més d´una mena que d´altra? -Que l´aigua és motiu, moltes vegades, de conflicte no és cap secret. Només hi ha que mirar al País Valencià i a la seva capital, València i  el seu  Tribunal de les Aigües, però allò en lo que jo no havia pensat era amb la importància , envers aquests conflictres, dels molins. Què ens  pot comentar-hi.

- Les topades provocades per antagonismes hidràulics (regants contra moliners, llauradors contra els que practicaven transport fluvial o entre col·lectius de regants d’una séquia o dels canals que prenien aigua d’una mateixa conca fluvial) foren habituals, endèmiques, en el territori valencià dels segles xiii-xix. Els motius són ben fàcils d’entendre: l’aigua resulta vital en els ecosistemes semiàrids mediterranis, en part per la marcada irregularitat de les pluges -aridesa estival, estiatge dels rius i anys de sequera- i en part per la difusió de collites estivals que demanen ser regades amb freqüència, com ara hortalisses, la dacsa de procedència americana o l’arròs. Els especialistes recalquen que la mancança d’aigua per regar -i no d’adobs per recuperar la fertilitat de la terra-, fou el principal factor que limità la producció agrícola i provocava la pèrdua de collites o una reducció dràstica dels rendiments. No obstant açò, ha existit certa tendència a amagar aquest tipus de conflictes per tal de poder presentar les séquies tradicionals valencianes com model perfecte de gestió de l’aigua. És innecessari. Foren institucions molt encertades de gestió comunitària; però no perquè no es veieren afectades mai per cap tipus de antagonisme, sinó perquè saberen resoldre-los de manera encertada, generant i aplicant normes que regulaven l’ús de l’aigua quan resultava insuficient per atendre totes les demandes. Precisament la existència de conflictes i la necessitat de resoldre’ls és el que feu evolucionar a les institucions hidràuliques valencianes, fent-les cada vegada més complexes i flexibles per adaptar-se a la marcada irregularitat dels rius mediterranis (no es mantingueren immutables des d’època musulmana).

-Els molins d´aigua  van fer cultura al seu voltant?. A més d´esdevindre una manera de viure , ja que hi havien incrustats als molins les seves pròpies cases, on vivía el moliner, la seva familia i això és un tret a tindre molt en compte, no?

- Més bé formaven part de la cultura popular de l’època. Els molins fariners foren centres de sociabilitat masculina, com les tabernes (igual que fonts, forns o altres indrets ho eren de sociabilitat femenina), ja que sovint es formaven cues dels que esperaven que els arribara el torn per moldre el cereal que portaven. L’espera donava lloc a llargues converses on s’intercanviava informació o es practicaven diversos jocs i diversions (era una societat dura i violenta, però també lúdica i solidària).

 

 

 

57_peris_molins.jpg22318
Els molins d'aigua valencians (segles XIII-XIX). Tomás Peris Albentosa   
422 páginas
17.00 euros
Institució Alfons el Magnànim



Els molins d'aigua valencians (segles XIII-XIX) aprofita l'experiència investigadora de l'autor en la temàtica dels usos històrics de l'aigua en territori valencià per oferir una síntesi que recull informació arxivística, notícies procedents d'estudis clàssics sobre l'aprofitament energètic de les aigües, nombroses monografies locals i comarcals, així com les principals idees dels debats mantinguts pels especialistes des de la dècada dels anys vuitanta.

El llibre tracta d'oferir una visió global que integra els aspectes materials i tècnics, fins ara prioritzats pels investigadors, amb l'anàlisi dels usos socials de l'aigua des d'una perspectiva institucionalista. Constatar que una gran majoria de molins funcionaren dins de séquies construïdes amb l'objectiu prioritari de regar els camps, i que la conflictivitat en la qual es veieren implicats els casals moliners es mantingué en uns nivells molt més baixos del que venia sostenint la historiografia, corrobora la consideració d'institucions exitoses que sol atribuir-se a les organitzacions valencianes tradicionals que aglutinaven als usuaris de les aigües. Les fórmules adoptades per governar séquies i distribuir cabals foren subòptimes, però especialment encertades. Fou així perquè provenien del consens assolit pels usuaris i tingueren capacitat per atendre demandes creixents sense perdre de vista el caràcter limitat del recurs aigua. També, a causa de caracteritzar-se per una alta flexibilitat, cosa que permetia adaptar-se tant a l'aridesa estiuenca i la forta irregularitat dels cabals disponibles com a l'estacionalitat de la respectiva demanda del reg i la moltura.

 

 

 

 

 

 

_____________________________________________________________________

Cazarabet

c/ Santa Lucía, 53

44564 - Mas de las Matas (Teruel)

Tlfs. 978849970 - 686110069

http://www.cazarabet.com

libreria@cazarabet.com