Cazarabet conversa con... María del Carmen Agulló Díaz y Blanca Juan Agulló, autoras de “Mestres de mestres. 150 anys de formació de
mestres valencianes” (Universitat de València)
Mari Carmen Agulló Díaz y Blanca Juan Agulló ens apropen als
últims 150 anys de formació de Mestres valencianes en una edició que ens aplega
gràcies a Publicacions de la Universitat de València.
El llibre fa tant un repàs com una mena d’homenatge a la història d’aquestes
mestres de mestres..un verdader repàs de la història de la educació al País
Valencià….
El llibre té una força descomunal i es nota que és fruit d’un treball que
guarda arrere una investigació molt treballada i acurada amb un procés de
documentació llarg i molt laboriós…
La sinopsis de este libro:
El 5 d’octubre de 1867 s’inaugurava la Escuela
Normal de Maestras de València amb el suport de la
Universitat, l’Ajuntament i la Diputació de València. Al llarg de 150 anys,
aquesta institució pública, seglar i, en el seu origen, de caràcter
específicament femení, ha format les mestres que han educat les dones en les
escoles valencianes. El recorregut per la seua història ens mostra el doble
compromís pedagògic i social de professores i alumnes, els esforços per
convertir-la en un centre renovador i de prestigi en el primer terç del segle
XX, la desfeta durant el franquisme i les dificultats relacionades amb la
recuperació pedagògica fins arribar a l’actual Facultat de Magisteri. Al mateix
temps, ens permet una mirada a l’evolució de la societat valenciana i les
tensions produïdes entre els models de dona més innovadors i aquells més
tradicionals. Tot plegat, unes pàgines de la història de l’educació valenciana,
fins ara desconegudes, on les dones van ser les protagonistes indiscutibles.
Les autores Mari Carme Agulló y Blanca Juan
Agulló:
Mari Carme Agulló: naix a Xinzo de Limia l’any 1957 i està llicenciada en psicologia …a més és
doctora en filmologia i Ciències de l’Educació
….és Professora titular de Teoria e Història de l´Educació
de la Universitat de València e imparteix docència en Magisteri i pedagogia. Els
seus àmbits de recerca són la història de l’educació de les dones, en especial
al País Valencià durant la Segona República i el franquisme i la recuperació
del patrimoni històriceducatiu valencià. És
vicepresidenta de la Societat d’Història de l´Educació
dels Països de Llengua Catalana, filial de l´IEC.
Blanca Juan Agulló: Naix a Montaverner l’any 1983
i és llicenciada en Comunicació Audiovisual per la Universitat de València i posgrau en Gestió de Musseus per
la Universitat Pompeu Fabra ha publicat diversos articles sobre innovació
educativa,la recuperació del patrimoni històriceducatiu
valencià i la història de l´Escola Normal femenina de
València 1867-1967.
Molt bo per tal d’informar-se:
Cazarabet conversa amb
María del Carmen Agulló Díaz y amb Blanca Juan Agulló:
-Amigues, d’on surt aquest
llibre? Quins interrogants volíeu contestar-hi?
-El projecte sorgeix inicialment com un encàrrec de la Unitat d’Igualtat de
la UV, dirigida en aquell moment per Olga Quiñones,
per elaborar un informe sobre la història de l’Escola Normal Femenina, sobre la
que no hi havia cap estudi, i que va ser presentat el 8 de març de 2013. En
aquell moment però, tenint en compte les limitacions temporals marcades per la
consulta de documentació d’arxiu, decidirem limitar la investigació al primer
centenari de la institució, que coincidia, a més, amb la unificació definitiva
de les Normals femenina i masculina.
Amb el pas del temps, nova documentació es va tornar accessible i vam
considerar que el 150 aniversari de la
inauguració de la Normal de dones de València, en 2017, era una bon moment per
actualitzar i completar la investigació. Vam decidir contar la seua historia,
fer visibles a les seues protagonistes (professores i alumnes) i fer-ho des
d’una mirada de dones, és a dir, posant de relleu les aportacions que van
suposar per al conjunt de dones valencianes l’establiment d’un centre de
formació.
Al mateix temps, hem volgut conèixer quina ha estat la formació de les
Mestres valencianes en els darrers 150 anys, i cóm han influït els models de
dones de cada època en la configuració dels curricula
impartits, així com els esdeveniments que han influït en ella i les seues
relacions amb la societat valenciana.
-En quin públic lector
pensàveu a l´ hora d´ escriure aquest llibre? O sigui a qui penseu que pot
agradar i/o interessar més aquesta lectura?, per què?
-Està escrita amb un clar sentit divulgatiu, dirigida al públic general que
vullga conèixer quins han estat els problemes
pedagògics, socials i polítics de cada etapa.
Hem intentat combinar un estil àgil i clar amb una aportació documental
rigorosa, que permet fer vàries lectures i, sobretot, obrir camps de treball a
altres persones que vullguen aprofundir en molts dels
temes que només hem apuntat per la necessitat d’oferir una obra voluminosa però
llegible.
Per suposat, la lectura pot resultar especialment interessant per les
docents, sobretot les antigues alumnes de magisteri, i els alumnes de l’escola
ja unificada.
-Amigues com vos ho vareu
fer a l´ hora d´ escriure aquest llibre?.-Com vos vareu repartir la feina?
-Bé, podríem dir que portem tota la vida treballant juntes i estem
acostumades a compartir feines. La tasca
d’arxius, de documentació i l’estadística ha estat sobretot competència i
contribució de Blanca, la cerca bibliogràfica i l’elaboració teòrica, de Carmen.
-Molt important ací la tasca a l´ hora de documentar el
llibre, oi? Com va ésser? Com va esdevindre?
-La tasca de documentació s’ha basat fonamentalment en quatre fonts:
documents d’arxiu, legislació, premsa i testimonis orals.
Pel que fa als primers, hem descobert i volem remarcar la riquesa de
l’Arxiu de la Universitat de València, que disposa d’uns fons magnífics i força
complets, absolutament desaprofitats. Hem gaudit trobant documents, plànols,
expedients, factures… que ens han permès apropar-nos d’una manera molt propera
a la quotidianitat de la Normal, molt més enllà de la mera visió acadèmica.
També hem consultat els arxius de la
Diputació i l’Ajuntament de València i d’altres
estatals com l’AGA i el Centre Documental de
la Memòria Històrica de Salamanca.
Respecte a la premsa i la legislació ha estat un recurs especialment valuós
les hemeroteques digitals de la BNE i de premsa històrica, així com la de la Gazeta-BOE, que ens han permès accedir, des de casa, a una
quantitat ingent d’informació, tant de caràcter documental com gràfic.
Volíem aprofitar per agrair a les persones que han compartit les seues
experiències amb nosaltres i a les que ens han cedit les fotografies que
il·lustren el llibre i que són, en gran mesura, inèdites.
-Amigues quines maneres
de treballar teniu? de quina metodologia de treball podem parlar-hi? En la
metodologia de treball teniu punts en comú? és de pensar que al esdevindre un treball en comú?
-Com hem apuntat abans, tenim prou definits els àmbits de treball de
cadascuna de nosaltres, i coincidim en la metodologia i en l’anàlisi i
elaboració de la informació trobada. Però el fet de tenir formació en camps
diversos ens permet aportar visions complementàries que enriqueixen els debats
que hem tingut i els resultats i les conclusions a les que hem arribat de
manera conjunta. En certa manera, la reconstrucció de la història d’una
institució amb més de 150 anys, l’entendre el seu funcionament intern... ha
estat com completar un puzle amb infinitat de petites peces, i, com bé diuen,
quatre ulls veuen millor que dos.
A més, treballar dues persones enriqueix la redacció de l’obra, al poder
precisar més les idees fonamentals a transmetre i perfilar millor la seua
redacció.
-Mestres de mestres és un
llibre que conté tantes i tantes petites i grans històries, oi?. Què ens podeu
contar-hi?
-Al llarg de la investigació ens hem trobat amb moltes anècdotes curioses i
amb històries colpidores. Voldríem remarcar fets com que l’única persona
castigada per defensar la llibertat de càtedra va ser una professora: Carmen
García de Castro; com la força de la repressió franquista va fer que
normalistes excel·lents foren silenciades i invisibilitzades
en un forçat i dur exili interior que les va convertir en desconegudes per les
seues alumnes (Angelina Carnicer, Rosario Pérez Solernou,
Francisca Ruiz Vallecillo) i també remarcar com una
part de les professores dels anys 70, militants del moviment feminista,
introduïren debats i activitats al voltant de temes com la pràctica de la
coeducació i crearen organismes per fer visible la discriminació de les dones i
lluitar contra ella (creació de la Unitat d’Igualtat, organització de tallers
en Escoles d’Estiu...)
-Creieu que aquest llibre
és o serà el punt de partida per a altres llibres d’investigació envers el
magisteri al País Valencià?
-Aquesta és una de les finalitats o objectius principals. No hem volgut fer
una enciclopèdia ni una “obra definitiva” sinó resumir fets, persones,
esdeveniments… per tal que es puga aprofundir en ells. El nostre desig és que
es convertisca en un llibre-mare
del qual sorgeixen TFGs, TFMs,
Tesis... investigacions al voltant de determinades protagonistes o fets que no
més hem esbossat però que caldria ampliar.
-I en quant al magisteri femení és l´ escola de Mestres
un punt més d´ inflexió? Com i de quina manera?
-A la València de meitat del XIX l’obertura de la Normal de dones va
significar tot un esdeveniment molt favorable per l’educació de les dones en
general. Recordem que la Normal femenina compartia amb la masculina les
finalitats de formar en l’ofici de mestre, però també el de ser una alternativa
al Batxillerat, que permet ampliar cultura estudiant fins i tot assignatures
soltes. Aquesta possibilitat de matricular-se en assignatures soltes, sense la
finalitat d’obtenir el títol, en el cas de la de dones s’afegia una altra, específica,
que era la formació com a mares i mestresses, al poder cursar assignatures com
higiene, costura, tall i patronatge, música... que els permetia formar-se sense
l’obligació d’exercir la professió. Per aquesta raó les xifres de matricula
eren molt elevades, però no es corresponien amb les de titulades, molt més
reduïdes.
Per altra banda, l’existència de la Normal, un espai de dones, públic, no
regentat per ordres religioses, va permetre accedir a l’educació a un bon
nombre de dones que no es plantejaven acudir a Instituts ni molt menys a la
Universitat, espais considerats masculins. Haurien de transcórrer dues dècades
des de la inauguració de la Normal fins que les primeres alumnes valencianes es
titularen com batxilleres. Més enllà de l’ofici de mestra, la Normal es
convertiria en la institució preferida per la formació de dones de classes
mitjanes .
-No sé si vos passava
quan estàveu estudiant com en el meu cas en EGB, però fixeu-vos, jo pensava:
“On tenen que haver estudiat els i les
mestres per tindre tantes ferramentes per ensenyar-nos a nosaltres?...”-Perdoneu però jo que
pensava o millor dit creia que hi havia cert romanticisme en el magisteri en el fet d’ensenyar o
millor dit transmetre coneixements?
-Encara penseu que la docència i el magisteri és un treball, un ofici
vocacional?
-Al Magisteri caldria que, com a totes les professions que tenen una
vessant social i de contacte humà, es requerira un
desig clar del que significa ser mestre, a més de tenir o, en tot cas,
desenvolupar unes aptituds com per
exemple l’empatia. Ser bons mestres se sosté en tres pilars: conèixer els
continguts que anem a treballar, saber ensenyar-los, és a dir, estar formats en
metodologies i didàctiques pròpies de cada nivell i matèria, i, per damunt de
tot, com diu Cossio
tenir “alma”, entusiasme per l’apassionant
desafiament d’ensenyar i aprendre de manera conjunta. Els bons mestres, les
bones mestres no són els qui més continguts coneixen, sinó qui aconsegueix
encendre l’espurna del saber, de la curiositat, del pensament crític, en el seu
alumnat, siga de l’edat que siga.
-Com va ésser o com van
ésser els primers anys de l´ Escola
Normal, els principis, tot i la il·lusió, sempre són molt laboriosos, què ens podeu dir?
-És cert que el camí fins la inauguració del centre va ser certament
difícil i amb nombrosos entrebancs. Però un cop aconseguida, ens van sorprendre
molt agradablement les primeres normalistes. Amb independència de la seua
ideologia, cal destacar el seu empeny en crear una bona institució docent
pública, ben dotada de material i que permetera una
formació completa, de manera que, per exemple, a la Normal de València les
alumnes van estudiar música des de molt abans que s’incloguera
en els plans d’estudi, perquè es considerava imprescindible per al magisteri.
Voldríem també remarcar com les primeres normalistes lluitaren per la
igualtat de drets amb els companys homes, i pel seu prestigi i autoritat. Les
directores de la Normal assistien a actes solemnes de la Universitat en raó del
seu càrrec, cinquanta anys abans que s’ obrira el
lliure accés de la Universitat a les dones. La configuració de la identitat de
normalistes, diferents a les mestres i professores d’Institut, és una conquesta
força interessant.
-Hi havia un equilibri
entre el conservacionisme i la modernitat pedagògica?
-Sí. Al claustre de començament del segle XX conviuen professores una
minoria de professores modernes tant ideològicament com metodològica amb una
majoria més conservadora. Però ens crida l’atenció que fins i tot directores i
professores conservadores ideològicament, es preocuparen per introduir mesures
de modernitat com l’adquisició de material científic abundant i de qualitat,
molt d’ ell procedent d’Alemanya, França... reunir una excel·lent i
actualitzada biblioteca, i realitzar pràctiques innovadores: excursions,
aprenentatge de l’esperant, revelat de fotografies...
Tot això en un entorn marcat pel debat entre republicans i conservadors en
la societat valenciana en especial per l’influencia del blasquisme.
-La Segona República
marca un abans i un després un punt d´
inflexió dins el magisteri valencià?
-Clarament. A València des dels anys vint es venia configurant un magnífic
claustre de professores, amb metodologies i activitats renovadores però amb
censura ideològica, és a dir, sense llibertat de càtedra. Metodològicament es
venia prefigurant una Normal renovadora que va coincidir amb la incorporació de
professores formades en la Escuela Superior de estudios del Magisterio, el
trasllat a l’edifici magnífic incautat als jesuïtes,
la promulgació del pla professional, i l’accés d’un alumnat excel·lent. Tot
plegat donaria pas a uns anys de formació magnifica del Magisteri. La
unificació de les Normals, tant de Claustre com d’alumnat i la implantació del
pla professional van il·lusionar a alumnat i professorat. Van ser cinc
promocions engrescadores. A més, el fet que fóra directora una dona, Maria Villén,
i que en el claustre les professores foren més innovadores que els professors,
va dotar a la Normal valenciana en els anys de la república en pau, d’un
caràcter especial i un nivell d’excel·lència com mai s’ha tornat a aconseguir,
en el que destacaríem el compromís professional i social.
-Però l´ arribada de la
guerra ho va canviar tot, veritat? Com i de quina manera?
-La guerra va suposar un canvi en el pensament director de les polítiques
educatives. Per Jesús Hernández la formació del magisteri no era una qüestió
prioritària i la va relegar a un segon pla, prioritzant altres institucions més
efectives o rendibles des d’una perspectiva propagandística i adoctrinadora. El
pla professional com a tal va desaparèixer sent substituït els cursos normals
per altres quadrimestrals, va haver cursos especials reduïts per l’alumnat
masculí que estava en el front, es van produir varis trasllats d’edifici que
redundaren en escàs material didàctic, en espais insuficients.. a soles
l’excel·lent professorat va mantenir un bon nivell de formació de l’alumnat.
-Tot va canviar amb la
dictadura, veritat?
-Totalment. El triomf del franquisme va fer que la depuració fora
especialment dura amb les normalistes, expulsant a tres, de les quals dos es
van exiliar i l’altra va ser empresonada. Al front de la Normal es va posar a
un falangista, Fausto Martínez Castillejo,
que provenia de la Normal de Zamora, junt a la seua esposa, Sara Fernández (que
arribaria a ser directora de la Normal femenina) que es va encarregar tant de
l’esborrat de la memòria republicana com de propiciar la formació del nou model
de mestre “mitad monje, mitad soldado”. Malgrat que fins
1945 la unificació administrativa va continuar, en 1939 ja l’alumnat masculí i
femení es va separar, ocupant diferents espais i cursant distints curricula motivats pel
canvi de model de dona, que va passar de ciutadana republicana, al
tradicional de mare, esposa i mestressa. La incorporació de les matèries de l’ Escuela de Hogar i les
instructores de la Sección femenina, completarien el
model de mestra nacional catòlica. Cal recordar que el que importa és la
ideologia i no l’ofici. Es torna, per tant, a
una formació cultural i professionalment molt bàsica i diferenciada per
sexe.
-I les dones dins el
magisteri pel fet de ser dones tornen a sofrir més que mai. en un país---tal
com deia Juan Luis Porcar en el seu llibre--- “en gris i negres”?
-Les dones van veure com totes les seues conquestes de l’etapa republicana
eren suprimides de manera dràstica: se’ls va furtar la ciutadania, es van posar
entrebancs importants en la seua lluitat per la igualtat educativa, laboral,
cultural... i l’ofici de mestra, que havia estat, gràcies al pla professional,
dignificat, va tornar a ser una professió on el més important era ensenyar a
les xiquetes a “resar, cosir i llegir”. Per ser mares i mestresses no els calia
res més, per ser persones crítiques sí.
-De mestres a professores
d´ EGB què passa; quins
canvis hi han per a que la qualifiqeu com“una dècada gens
prodigiosa”?
-S’ha mitificat prou el pla de 1967 com un intent, una versió “a escala
reduïda” de recuperar el pla professional. Però a València el professorat que
va impartir aquest pla, així com els primers cursos del de 1971 era el mateix
del franquisme. No es va aprofundir en la formació, es van mantenir les
instructores de la Sección Femenina, el control
religiós, la separació de l’alumnat... No seria fins avançats els anys 70 quan
es va aconseguir un avanç, propiciat, en bona mida, per la incorporació, en
1973 de catedràtics que procedien d’Instituts i que tenien una altra manera de
contemplar la formació del magisteri, i que arreplegaren les inquietuds d’una part
de l’alumnat.
-Quines il·lusions són
rescatades en la transició cap a la democràcia?. Què és allò que va comportar
més lluites?
-A partir de la mort del dictador la lluita per la democràcia en l’Escola
s’intensifica i comencen a treballar alumnat i professorat amb ganes de canvi,
tots plegats. S’aconsegueix un major nivell de participació en els òrgans
directius i, per primera vegada, entra el valencià a la Normal, encara que de
manera optativa (1978). Destaquem la lluita dels PNNS entre el professorat i la
del valencià entre l’alumnat.
Cal tenir en compte que a finals del franquisme el claustre de la nova
Escola Universitària estava molt jerarquitzat, amb una majoria de catedràtics
d’edat avançada que continuaven regint-se per les
dinàmiques conservadores del franquisme. Per tant, l’entrada de nou professorat
jove amb ànsies renovadores va provocar, inevitablement, conflictes respecte a
la manera d’entendre l’ofici de mestre.
-Ara per ara les Mestres,
les professores poden dir a veu alta que són una peça igualment activa dins el
magisteri valencià?
-Dins del Magisteri valencià, a l’igual que dins de la Facultat de
Magisteri, la presència de les dones és important i activa. Cal recordar que bona
part dels MRPs han estat protagonitzat per dones, des
de la base. Així i tot cal dir que, a hores d’ara, continuem detectant
importants deficiències en la formació del magisteri valencià: hem detectat que
la unificació de les Normals (1964) ha significat una important pèrdua de poder
de les dones perquè, quan existien dues escoles, el nombre de professorat de
categoria superior era el mateix mentre que quan finalitzarem el treball (2017)
de 8 catedràtics que hi havia a Magisteri no hi havia cap dona; des dels anys
‘90 fins l’actualitat només una dona ha estat Directora/degana de Magisteri,
front a cinc homes que han exercit el càrrec i no hi ha cap assignatura amb
formació específica de gènere, malgrat que el 78% de l’alumnat són dones.
-Amigues veig que la
col·laboració entre vosaltres ha sigut molt bona. Penseu, en un futur, tornar a
col·laborar?
-Segur. Estem pensant en recollir en un altre volum algunes de les
biografies més destacades de les normalistes.
-Ara mateix esteu
treballant en alguna cosa---de manera individual o col·lectiva--¿, ens podeu
fer cinc cèntims?
-Ara mateix estem en un impàs. Les dues hem acabat alguns projectes que
teníem pendents i ara, en el context en que ens trobem, estem valorant quines
idees podem desenvolupar de forma més factible.
_____________________________________________________________________
Cazarabet
c/ Santa Lucía, 53
44564 - Mas de las Matas (Teruel)
Tlfs. 978849970 - 686110069