Cazarabet conversa con... Montserrat
Bacardí, autora de “Maria Dolors Orriols, viure i escriure” (Eumo)
Editorial Eumo amb la ploma de Montserrat Bacardí
ens apropa a una dona ferma i que mitjançant l´escriptura ens va adreçar a
narracions poderoses…
Barcardi s´apropa a “la persona” que fou Maria
Dolors Orriols , però ho fa molt mirant-la com l´escriptora que fou i és perque
allò que en sva deixar des de la seva narrativa, queda i quedarà….
Ens l´apropa Montserrat Barcardí recata a aquesta
dona entrant i ficant-se dins l´arxiu documental que conservava Antoni Lloret,
fill de l´escriptora ..
Bacardo siosté que na Orriols fou una escriptora
tant contundent com valenta a l´hora d´anar a contracorrent…
Orriols fou l´autora de la primera “gran
novel-la” sobre la Guerra Civil Espanyola, però a més va ser la impulsora de la
primera revista en llengua catalana de caire cultural. També va estar a
l´arrere de la narración de Sant Romà de Sau i de construir l´esquelet del
Museu d´Art de Catalunya, juntament amb Alexandre Cirici…
Tot i el que ens deixà i traballà….és una dona
que està més dins l´oblit històric-cultural que de les llums reivindicatives de
la memoria….és aquest oblit allò que fa que naMontserrat Bacardi es fixe tant
amb ella….parlant de la seva vida versus les ses escriptures…
Però qui va ser Maria Dolors Orriols?, ens fiquem
a la web de l´Associació d´escriptors en llengua catalana que ens informa molt
acuradament: neix a Vic (Osona) el 1914. Néta de Lluís Monset, agent consular
de França a Terrassa, passa tota la seva infantesa entre Vic i la Corba (poble
de Ribes de Freser, el Ripollès). A Vic, dins un ambient de santedat i devoció,
viu amb els seus pares, els seus cinc germans, l'àvia paterna, dues ties
fadrines i un oncle capellà. Va a l'Escorial, una escola de les germanes
carmelites de la Mare Vedruna, on únicament s'estudiava en castellà. La seva
família, però, era políticament liberal i catalanista.
Als set anys l'àvia materna li regala Peter Pan i aviat comença a llegir
Alícia en el país de les meravelles, els contes dels Andersen i a Juli
Verne; també, des de ben petita, sent una gran admiració per la poesia de
Jacint Verdaguer. El 1929 a l'edat de 16 anys, coneix el doctor Nicolàs Lloret,
amb qui es va casar.
Maria Dolors llegia tot el que queia a les seves mans, des de la col·lecció A
tot vent de Proa fins a L'escletxa de la torratxa, però en intentar
desenvolupar la seva afecció literària topa amb la mentalitat tancada de la
seva època. El 1935 neix el seu fill Antoni. La guerra i la postguerra van ser
moments molt difícils a la seva vida
En acabar la guerra, el seu home passa cinc mesos a la presó i, en sortir, cau
en una greu depressió. Mentrestant, l'escriptora estudia francès i, animada per
Alexandre Riera i Còrdova, enginyer d'una gran cultura, comença la seva tasca
literària, que ja no abandonaria. Al voltant del 1947 escriu la novel·la Retorn
a la vall, que passa la censura i és publicada el 1950. El recull de contes
Cavalcades és publicat el 1949. Tot, però, dins d'unes grans dificultats
de distribució. Cavalcades rep el Premi Concepció Ravell dels Jocs
Florals de Montevideo, i un altre recull, Reflexos, el Premi Josep
Trueta dels Jocs Florals de Londres. L'any 1952 participa en la creació i
publicació de l'únic número de la revista Aplec, mentre compagina el seu
treball com escriptora amb algunes publicacions al diari El correo catalán
o a la revista Liceo, on publica reportatges i contes.
El 1947, just acabada la II Guerra Mundial, Maria Dolors Orriols fa el
seu primer viatge a París. Allí comença a moure's dins els cercles
intel·lectuals que es congregaven als cafès parisencs. Coneix Sartre i Simone
de Beauvoir, i fa una gran amistat amb la pintora i escriptora Aline Gagnaire i
amb Mariquette Delahaye. Després de visitar Sant Romà de Sau escriu Petjades
sota l'aigua, una novel·la que no apareix publicada fins el 1984.
L'any 1950 acaba la seva obra mestra, El riu i els inconscients. Envia
una còpia a Agustí Bartra, exiliat a Mèxic, qui s'entusiasma amb la lectura.
Tanmateix resulta impossible publicar-la. La novel·la, però, rep el Premi
Extraordinari de Novel·la dels Jocs Florals organitzats a París el 1969. El
consistori estava format per Josep Carner, André Chanson, Just Cabot, Ambrosi
Carrión, Ventura Gassol i Pierre Vilar. Malgrat tot, aquest llibre no surt
publicat fins al 1990.
Durant la dècada de 1960 és subdirectora del primer Museu d'Art Contemporani de
Barcelona, juntament amb Alexandre Cirici, que n'és el director. El 21 de juny
de 1960 el museu queda inaugurat sense cap suport oficial, amb obres de Tàpies,
Moisès Villèlia o Joan Miró.
Després de la mort de Nicolàs Lloret, als anys setanta, Maria Dolors Orriols
resideix sovint a París, on té el seu estudi. Hi escriu Cop de porta,
que es publica el 1980. Dos anys més tard després apareix una nova novel·la, Contradansa.
El 1985 publica Molts dies i una sola nit, o Una altra sonata a Kreutzer
que no té cap repercussió a la premsa. Un altre cop a París, a finals de la
dècada de 1980, escriu Una por submergida, que es publica el 1992. El
1997, la seva novel·la El moviment d'un cercle és finalista al Premi
Sant Joan, darrere de Folch i Camarasa. Tanmateix, encara roman inèdita. L'any
2003 publica Escampar la boira, obra de caràcter autobiogràfic.
Maria Dolors Orriols mor a Barcelona el 23 d'agost de 2008.
Fou sòcia d'honor de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana.
La sinopsis del llibre que edita Eumo:
El 1939, en acabar la guerra, Maria Dolors
Orriols (1914-2008) era massa jove per a haver començat a escriure seriosament
i massa gran per a doblegar-se al jou franquista. Com a dona i com a escriptora
en una llengua perseguida, va patir un doble exili interior. Però va lluitar, a
contracorrent, per viure i escriure. Així, algunes de les seves obres, com Petjades
sota l’aigua (1984) i El riu i
els inconscients (1990), van sortir a llum amb un retard de
trenta o quaranta anys.
Montserrat Bacardí ha rescatat la veu d’Orriols
capbussant-se en el fons documental que conservava Antoni Lloret, fill de
l’escriptora, i estirant, quan ha calgut, el fil de la memòria familiar. El
resultat és el retrat d’una narradora poderosa i una guia de lectura de les
seves obres, publicades i inèdites, que mereixen sortir de l’oblit
Montserrat Bacardí: és professora de la
Universitat Autònoma de Barcelona. Ha publicat articles i llibres d'història de
la literatura i de la traducció i les biografies Anna
Murià. El vici d'escriure (2004) i Gràcia
Bassa, poeta, periodista i traductora (2016).
Alguns enllaços que et poden anar bé:
https://ca.wikipedia.org/wiki/Aplec_(revista)
https://lletra.uoc.edu/ca/autora/maria-dolors-orriols/detall
Cazarabet conversa amb Montserrat Bacardi:
-Montserrat què t’ha atret de na Maria Dolors Orriols per
tal de dedicar-hi temps a la investigació, estudi envers la seva vida, la seva
trajectòria com a escriptora….?. Per a tu què hi significa aquesta dona com a
persona i com a escriptora?. Per què escrivia?
-Vaig descobrir Maria Dolors Orriols el 1990,
quan va sortir El riu i els inconscients. El llibre em va cridar
l'atenció, entre altres coses, perquè era d'una escriptora nascuda el 1914 i,
per a mi, completament desconeguda. El vaig llegir i em va causar una forta
impressió, tant pel que deia com per com ho deia. Després, en vaig llegir Una
por submergida, el 1992, la darrera novel·la que va publicar. Passats els
anys, el 2003, les memòries, Escampar la boira, un llibre que permet
entreveure una forta personalitat i una gran vocació per l'escriptura, capaç de
traspassar tota mena de límits. A partir d'aleshores vaig començar a buscar i a
llegir tots els altres llibres seus. Per una raó o una altra, tots em van
interessar.
-Com et vas plantejar el treball envers na Maria Dolors Orriols? Per què li
dones l’estructura que li dones?.
-Sempre m'han agradat les biografies, com a lectora. En el cas de la Maria Dolors Orriols, em va semblar que era la millor manera per a (re)descobrir
la trajectòria vital i literària d'una escriptora oblidada, l'obra del qual, a
hores d'ara, és introbable a les llibreries.
-Era una dona que
tenia verdadera dèria com a escriptora?. Què hi destacaries com a
escriptora?. Com la definiries?
-La seva obra abasta un gran període de temps. Va
començar a escriure durant la guerra i va publicar el primer llibre el 1949; el
darrer, com dèiem, el 1992, i encara en va escriure altres que romanen inèdits.
Es va plantejar cada llibre com un repte conceptual i estilístic, raó per la
qual cadascun és diferent. Tenen en comú, això sí, una llengua àgil, clara,
rica i modulada.
-Sobre quins temes li agradava més ficar-hi l’ull i l’atenció a aquesta
escriptora?.-Era de les escriptores que tenia molta osmosi entre la seva vida i
el seu treball envers l’escriptora?
-Gairebé tota la seva obra té un fons
autobiogràfic força evident, de vegades confessadament, com és el cas de Cop
de porta (1980). Els temes que tracta són els eterns de la condició humana:
l'amor, la mort, el bé, el mal... els contextos, però, són propers al lector
contemporani.
-Amiga Montserrat, quina metodologia de treball solia utilitzar envers l’escriptura
na Maria Dolors Orriols?. - I tu envers aquest treball quina metodologia de
treball has utilitzat?
-De la metodologia concreta de Maria Dolors
Orriols, no en puc parlar perquè la desconec. En el meu cas, vaig llegir tota
la seva obra prenent notes, vaig consultar arxius i biblioteques, vaig llegir
tot el que vaig poder trobar sobre ella, vaig passar moltes hores
remenant el seu fons personal (en mans, aleshores, del fill) i vaig fer
diverses redaccions de cada capítol.
-T´ha estat molt difícil el fet de documentar-te al voltant de la seva
figura?
-El fet que es conservi el seu fons personal em
va ajudar molt. Ara, igualment, vaig haver de fer molta recerca en arxius i
biblioteques i entrevistes personals.
-Montserrat, amiga, parla’ns
de la seva joventut…és en aquest període on naix , verdaderament i de manera
ferma, l’escriptora?
-Sí, pel que en sabem, des de bon joveneta Maria
Dolors Orriols va tenir la dèria d'escriure. Com és natural, no va capir que
volia i podia ser "escriptora" fins més endavant, si fa no fa amb
l'esclat de la guerra, ja després d'haver llegit molt.
-Després està a l´arrere de la revista Aplec---que només el nom ja inspira,
tot i esdevindre un pas efímer, com un sospir…---…revista que es fundava l’any
1952 en plena dictadura….què ens pots explicar del seu treball allí?
-Aplec és com un somni. És la primera i
l'única revista en llengua catalana de la postguerra, dels anys quaranta i
cinquanta, publicada amb permís oficial. Maria Dolors Orriols es va valer, per
a a aconseguir-lo, de l'amistat que la família del marit tenia amb Juan
Beneyto, cap de la secció de llibres de la censura. Va ser un èxit rotund i,
alhora, efímer, perquè quan les autoritats es van adonar que Aplec era a
tots els quioscs de la Rambla barcelonina, van retirar-ne tots els exemplars i
van impedir que en sortís el segon número, ja gairebé enllestit.
-També fa periodisme…en part pels seus treballs d’investigació que li
suggerien endinsar-se amb el periodisme? O pel simple fet de sobreviure?. De
tota manera no deixa d´esdevindre un repte, no? i més per a una dona…què ens
pots explicar-hi d’aquesta experiència?
-Ella va entendre el periodisme com un modus
vivendi i, al mateix temps, com una manera de desenvolupar el gust i la
facilitat per l'escriptura. El fet que fos dona i titllada de "roja"
li va impedir assolir una estabilitat professional.
-També participa de l´art i de la seva difusió que aleshores també abraçava
certa gestió…. què hi podríem destacar-hi?
-L'art constituïa una altra gran passió,
alimentada des de la infantesa pel pare, que era col·leccionista afeccionat.
Després d'haver estat sotsdirectora del primer Museu d'Art Contemporani de
Barcelona, del 1960 al 1964, va fer de marxant d'art i hi va trobar l'anhelada
sortida professional.
-Per què és una escriptora oblidada tot i que fou tot un ventall de dona
treballadora, divulgadora envers l’escriptura, la cultura i l´ art…per què
aquest oblit?
-Orriols va publicar els tres primers llibres
entre 1949 i 1951, quan la literatura catalana era completament silenciada.
Després va passar trenta anys sense editar cap llibre, fins al 1980. Aleshores
ja era una escriptora "desconeguda", "gran" i
"desplaçada". Ningú no sabia gaire on encasellar-la. Els llibres que
va publicar els anys vuitanta i noranta van passar pràcticament desapercebuts.
I, així, fins ara.
_____________________________________________________________________
Cazarabet
c/ Santa Lucía, 53
44564 - Mas de las Matas (Teruel)
Tlfs. 978849970 - 686110069