La
Librería de El Sueño Igualitario
Cazarabet conversa con... Francesc
Marco-Palau, autor de “La generació de
la independencia” (Gregal)
En Francesc Marco-Palau ens explica, des de Gregal Editorial, és com des del Bloc d´Estudiants Independents(BEI) a L´Associació Catalana de
Professionals(ACP) s´esta vivint i s´està treballant per a una Ctalunya
independent.
És un llibres que ,
dins de Gregal, està a la col-lecció d´Hisatòria. El llibre compta amb
l´aportació de tres signatures per a tres pròlegs:Jordi
Sánchez, president de l´Assamblea Nacional de Catalunya; Jordi Cuixart,
president d´Òmnium Cultural i Òscar Escuer, president de la Plataforma per la
Llengua.
Els dos primers es troven, actualmente
empreseonats a la pressó madrilenya de Soto del Real….per manifestar el seu
suport al referéndum , al dret a decidir…
Ens agradaría poder-los oferir un
enllaç d´entrada a l´Assamblea Nacional de Catalunya, https://www.omnium.cat/fes-te-soci/?gclid=EAIaIQobChMI2-rA0ZHN2AIVlDLTCh0jTQZBEAAYASAAEgLL1PD_BwE
En canvi fico Òmnium Cultural.- https://www.omnium.cat/fes-te-soci/?gclid=EAIaIQobChMI2-rA0ZHN2AIVlDLTCh0jTQZBEAAYASAAEgLL1PD_BwE
Plataforma per la llengua.- https://www.plataforma-llengua.cat/
Els tres homes del pròleg, només hem
trobat allò que em trobat amb castellan, però seguirem cercant…
Jordi Sánchez.- https://es.wikipedia.org/wiki/Jordi_S%C3%A0nchez_Picanyol
Jordi Cuixart.- https://es.wikipedia.org/wiki/Jordi_Cuixart
Óscar Escuder.- http://www.ccma.cat/tv3/alacarta/mes-324/entrevista-a-oscar-escuder-president-de-la-plataforma-per-la-llengua/video/5590074/
En Francesc Marco-Palau:
Va néixer a Tarragona el 1989. Historiador.
Doctorand en Història Comparada, Política i Social a la Universitat Autònoma de
Barcelona. Columnista de premsa i opinador en diversos mitjans de comunicació,
ha publicat articles acadèmics i de divulgació sobre les tipologies culturals i
polítiques del catalanisme, així com d’art contemporani català.
També és autor dels següents llibres: Plataforma
per la Llengua. 20 anys defensant el català (2014); Promoure la
llengua, cohesionar Barcelona. 25 anys del CNL de Barcelona (2014);
Josep Rahola.
Una veu catalanista d’esquerres al Senat (2014), i Francesc
Dalmau. De Normandia a Palamós (2015).
Cazarabet conversa con Francesc Marco-Palau.
-Francesc, què és allò que et porta a escriure aquest llibre que,
donades les actuals circumstàncies, és d´una actualitat més que evident? Quin
és el punt de sortida?
-Amb el doctorat en història contemporània de Catalunya
m’estic especialitzant en l’estudi del catalanisme i la seva evolució. En
aquest marc, el moment actual és especialment interessant. És així com, en
paral·lel a la tesi, surt la proposta d’estudiar la prèvia del procés
sobiranista d’avui: l’independentisme català de la dècada de 1990.
-Enllacem
amb la pregunta anterior: Amic: quan vas pensar en dur a terme aquest assaig,
que jo diria que és d´història sociopolítica?
-La idea del llibre apareix al vespre de l’11 de Setembre
del 2014, després d’una de les manifestacions multitudinàries pels carrers de
Barcelona a favor de la independència de Catalunya. Vaig entendre que era
important poder estudiar d’on venia tot aquest moviment polític, i per això calia
fer una mirada enrere. L’estudi vaig centrar-lo en un grup universitari
independentista dels anys 90, el Bloc d’Estudiants Independentistes (BEI).
Aquest nucli va ser una escola de formació per a molts quadres polítics i
associatius d’avui.
-Els
esdeveniments polítics i socials t’han pogut despendre amb l’elaboració
d´aquest llibre?
-L’actualitat ha estat molt intensa durant aquests mesos i
això s’ha notat en les més de 50 entrevistes que vaig fer a antics membres del
BEI. Molts d’ells, avui són al capdavant del procés polític que viu Catalunya,
als partits polítics i a les entitats. Volia saber com els va marcar l’etapa
d’estudiants, com han evolucionat i fins a quin punt son decisius avui.
D’aquesta manera, al llibre aporto documentació inèdita i informacions sobre la
conformació i els debats interns de l’independentisme català que fins ara no
havien vist a la llum
-Com
és que tries aquestes tres signatures, amb tan de pes, per a que et facin el
pròleg: Jordi Sánchez ‒president de l’Assemblea Nacional de Catalunya‒,
Jordi Cuixart ‒president d´Òmnium Cultural (tots dos, recordem,
actualment a la presó) i Òscar Escuder, president de la Plataforma per la
Llengua…
-El llibre tracta un fil generacional, el dels
universitaris que prenen consciència nacional als anys 90 i que avui formen
part del teixit associatiu i polític. És per això que vam entendre que els
pròlegs havien de representar això, les entitats que amb més o menys intensitat
han estat influïdes per aquesta generació. Els vam fer la proposta i als tres
els va semblar molt bona idea. És molt dur veure com avui Jordi Sánchez (ANC) i
Jordi Cuixart (Òmnium) són a la presó. Desitjo i espero que puguin sortir
aviat...
-És
veritat o almenys així ho veig: hi ha una generació que d´alguna manera va agafar
pes i va mirar i apostar, ja de ple, per
a la independència, no? Hi ha un acte que fa “click” i
que marca un abans i un després… --a banda dels Fets del primer d´Octubre?-
-Exacte, als anys noranta, hi ha una generació que ja viu
a la Catalunya autonòmica de Jordi Pujol i que els anys de l’antifranquisme els
queden molt lluny. Si els seus pares van ser els protagonistes de la transició,
ells són joves, volen fer un pas més i aposten per treballar per la
independència de Catalunya. D’aquests nuclis independentistes, aleshores
minoritaris, es passa amb els anys a les grans manifestacions que tots hem
vist, i al referèndum de l’1 d’octubre.
-Pot
ser era, en part, aquella generació que si volia la independència, però que
sempre la tenia com a una mena de segon propòsit i ara, ja no. Perquè ara hi ha
una generació que se suma a la generació present i que s’ha cansat de ficar el
fet independentista a un segon o tercer lloc del llistat i ara ja ho fica com a
primer propòsit i a partir d’aquí a construir la societat i a lluitar per ella.
Ho veus així?
-És
a dir, sempre hi ha hagut sectors independentistes a la societat catalana, però
és a partir dels anys noranta que aquests comencen a créixer. Aquest augment es
veurà reflectit als resultats d’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) a les
eleccions catalanes del 2003. A partir del 2010, a més, s’afegeix a la
reivindicació independentista el tronc central de la societat, del perfil de
votant de Convergència i Unió (CiU). Aquests eren fortament catalanistes, però
que fins aleshores havien cregut que d’una manera o d’una altra es podia fer un
estat plurinacional, pluricultural i plurilingüístic. Amb la sentència del
Tribunal Constitucional sobre l’Estatut del 2010 veuen que això no és possible
i és llavors quan obren la porta a construir un estat propi.
-La generació de la que parles al llibre surt de la universitat i del
seu voltant… Quin perfil social hi faries? -Però no tots són universitaris,
perquè es pensa, es llig i es reflexiona molt més enllà… tot i que la influència
màxima pot vindre, es clar, des del
voltant del món estudiantil, i sobretot des de l´àmbit universitari. Com ho
veus?
-Als anys 90 trobem un independentisme juvenil dins i fora
de la universitat, però els passadissos de les facultats hi tenen un paper
important. En aquest sentit, a La generació de la independència,
l’objecte d’estudi és l’independentisme universitari, que vol ser decisiu en un
futur procés d’independència. Ells, els del BEI, són activistes d’esquerres i
ecologistes, que connecten també amb grups d’estudiants de València, del País
Basc i de Galícia. Per als seus integrants, el BEI és una escola de formació.
Després, quan acaben la carrera, aportaran tot el que han après a noves
organitzacions, per fer caminar Catalunya cap a la independència.
-Quin
pes creus que ha tingut en tot això la crisi, el desassossec social, el
descontent a peu de carrer que recordem pot ésser escenificat en les acampades
a Plaça Catalunya, amb el moviment 15-M, amb les marxes que s’enfilaven per les
carreteres de tot l’Estat….
-Com explico al llibre, a partir del 2010, amb la
sentència del TC, tot es comença a moure. Ho fan sectors amplis de la població
i també els moviments socials. Amb la crisi, hom se n’adona que l’estat
espanyol no garanteix les necessitats bàsiques dels ciutadans i que cal trobar
altres solucions. És el moment del fort creixement de les Candidatures d’Unitat
Popular (CUP) i també dels debats interns dins del món ecosocialista d’ICV-EUiA
i del PSC, ja que sectors valuosos del partit entenen que la independència pot
ser una bona solució.
-Hi
ha moments històrics on no hi ha lloc per la equidistància, no creus? o almenys
és el que penso… hi han moments que no et pots quedar al mig, t´has de decantar
a un costat o a l’altre. Com ho veus? I partits que havien aconseguit certa
força donades les actuals circumstàncies si no saben què dir,
què pensen o què decidir… es
queden com en fora de joc, oi? (Estic pensant, lògicament, amb els Comuns i les
diferents famílies que el conformen). I el vot els passa factura, és així, no…
s´ha demostrat? A més que cada vegada que venien suposats reforços en la
campanya electoral era perquè baixaren i de quina manera les expectatives d´en
Domènech i del seu equip. Com ho veus?
-El procés ha canviat en molt pocs anys el sistema de
partits polítics de Catalunya, ja que tots els partits han hagut de
posicionar-se de manera destacada entorn de l’eix nacional. En els moments de
polarització, l’equidistància és difícil: Catalunya té dret a decidir, sí o no? Vols fer un referèndum, sí o no?
Estàs a favor de la independència, sí o no? Votaràs
l’1 d’Octubre, sí o no? En preguntes binaries els
matisos són complicats d’explicar.
-Per
a historiador, què suposa viure aquests dies, aquest temps?, potser no ens
n’adonem, però ha d’esdevenir tan apassionant, professionalment, com dolorós,
com a ciutadà, a la vegada; moltes
emocions i de molts de sentiments trobats en poc espai de temps…
-Realment els historiadors, i més els que estudiem
l’evolució del catalanisme polític, crec que som conscients que estem vivint
els esdeveniments que sortiran als llibres d’història de demà. Per això,
escriure La generació de la independència ha estat un repte important. Tot i així, se’ns fa difícil fer previsions de
futur. Cap on anirà tot plegat? Quins seran els futurs escenaris?
-Estem
parlant que hi ha gent, en aquest moment, que per defensar el seu ideari envers
Catalunya està a la presó i d´altres a
l´exili a Bèlgica, i a Suïssa, això és molt fort….
-Sí, és molt fort. Amb molts dels esdeveniments que passen
cada dia ens adonem que des del punt de vista històric necessitem perspectiva.
Ens falta distància temporal per poder englobar-ho tot, per poder copsar causes
i conseqüències i per saber quins elements seran finalment els que desencadenaran
un camí o un altre. Sigui com sigui, el factor internacional és clau.
-Aquest
fet, com d´altres, com fou la violència i la repressió de l´Estat Central
envers la gent que va anar a exercir el seu dret al vot, el primer d´Octubre,
està afectant. Com veus a la resta d´opinió pública europea envers aquests
esdeveniments?
-Pel que fa a la premsa internacional, es percep un canvi
d’orientació dels diferents mitjans. Fa uns quants anys la qüestió catalana era
inexistent als mitjans de comunicació europeus. Amb l’inici del procés, van
començar a sortir-hi articles on es percebia una certa incomprensió. Ara, en
canvi, a partir de l’1 d’Octubre es poden veure notícies i reportatges més
elaborats, més reflexius i més equilibrats. Segurament les imatges dels col·legis
electorals també van marcar els periodistes internacionals.
-Parla’ns
quin paper té en tot això el Bloc d´Estudiants Independentistes i l´impuls de
l´Associació Catalana de Professionals (ACP).
-Com dèiem, als noranta, una generació d’estudiants
independentistes es mobilitzen a les aules. Quan acaben la universitat, però,
volen mantenir les relacions teixides a les facultats i creen un think tank
d’antics alumnes, l’ACP, per idear i donar eines que encaminin el país cap a la
independència. La capacitat operativa de l’ACP, com a lobby, serà limitada,
però és un factor més que contribueix a conformar un estat d’opinió a favor de
construir un estat català. El seu paper més destacat serà el de mantenir
connectades persones molt actives en els seus àmbits professionals.
-Ets
dels que pensa que la República Catalana, per molt d’article i d´imposició del
155 des de Madrid, ha aplegat per no anar-se’n?
-Es fa difícil fer previsions, però les dades de les mobilitzacions,
les enquestes i els resultats electorals ens fan evidents que el debat
autonomia-independència exemplificat amb la República Catalana serà l’eix sobre
el que pivotarà la política catalana els propers anys. Estem parlant d’una
mobilització continuada de 2 milions de persones que a les eleccions
autonòmiques del 21 de desembre de 2017, com va fer-ho el 2012 i el 2015, va
tornar a sumar majoria absoluta al Parlament de Catalunya. Quan obrirà Madrid
una via de diàleg i negociació?
-Es
parla i s’ha mogut molt el tema que són moltes les empreses que s’han donat de
baixa, socialment parlant, de Catalunya. Les empreses “in situ” segueixen.
Personalment, el primer que penso quan sento això és que creuen poc en la terra
de la que prenent la mà obra, per tant, creuen poc en els seus treballadors i
treballadores i molt menys tenen estima per ells i per “la terra”… I també
penso que d´allò que s´ha de revestir Catalunya és de teixit humà que cotitza
amb el cor per allò que guanya i on ho
guanya, sense vergonya. Tirar endavant perquè, a més, si
es deixa a la ciutadania de pensament i d´iniciativa en sobren, després tot
anirà venint. Què ens pots reflexionar?
-Certament
els moviments econòmics i d’interessos polítics dels darrers mesos han estat a
l’ordre del dia. S’ha parlat del canvi de seu de les empreses, de la Unió
Europea, de l’euro i de la continuïtat, o no, del Barça a la lliga de futbol...
Quina capacitat d’influència real tenen aquestes pressions mediàtiques? Fins a
quin punt afecten al sentiment de les persones?
Canvien la seva decisió electoral? El que ens mostren
les dades és que una part important de la societat catalana ja ha desconnectat
de l’estat, s’ha empoderat i ja està dissenyant com voldria que fos la
República Catalana: drets civils, benestar social, educació de qualitat,
sistema sanitari universal, model energètic sostenible, medi ambient, els
valors de la solidaritat i la cooperació, etc.
27102
La generació de
la independència.
Francesc Marco-Palau
326 páginas
20,00 euros
Gregal
L’actual procés sobiranista no es
pot entendre sense conèixer la trajectòria d’aquells que al llarg de les
darreres dècades han estat gestant la independència de Catalunya des de
diferents àmbits i n’han modernitzat el discurs.
En aquest sentit, l’historiador Francesc Marco-Palau ens situa en el context en
què es va fundar el Bloc d’Estudiants Independentistes (BEI) a les universitats
dels anys noranta, un fet transcendent que posteriorment ha permès a
l’Associació Catalana de Professionals (ACP), el think tank dels
antics alumnes, ser determinant en el projecte del futur Estat català.
El volum –que compta amb pròlegs dels presidents de l’ANC, d’Òmnium Cultural i
de la Plataforma per la Llengua– analitza la importància i els valors d’una
generació clau, la que ha fet possible activar un ampli procés de transformació
social i política prou important com per eixamplar la base del sobiranisme,
dinamitzar el teixit associatiu i crear estructures empresarials i
periodístiques.
En aquest estudi, l’autor exposa els vincles i l’evolució d’aquells que van
compartir una mateixa escola de formació i que avui encapçalen el procés
sobiranista des dels partits polítics i la societat civil. Aquesta és la
intrahistòria de la generació de la independència.
Francesc Marco-Palau va néixer a Tarragona el 1989. Historiador.
Doctorand en Història Comparada, Política i Social a la Universitat Autònoma de
Barcelona. Llicenciat en Història per la Universitat Rovira i Virgili i màster
en Història de Catalunya per la UAB.
Columnista de premsa i opinador en diversos mitjans de comunicació, ha publicat
articles acadèmics i de divulgació sobre les tipologies culturals i polítiques
del catalanisme, així com d’art contemporani català.
També és autor dels següents llibres: Plataforma per la Llengua. 20
anys defensant el català (2014); Promoure la llengua,
cohesionar Barcelona. 25 anys del CNL de Barcelona (2014); Josep
Rahola. Una veu catalanista d’esquerres al Senat (2014), i Francesc
Dalmau. De Normandia a Palamós (2015).
_____________________________________________________________________
Cazarabet
c/ Santa Lucía, 53
44564 - Mas de las Matas (Teruel)
Tlfs. 978849970 - 686110069
http://www.cazarabet.com
libreria@cazarabet.com