Cazarabet conversa con... Ignasi
Llorente, autor de “Mai no oblidaré el teu nom” (Cossetània)
Cossetània Edicions ens apropa un llibre
magnífic amb il-lustracions de Maria Palet i la historia escrita i pensada d´Ignasi Llorente.
Un llibre que guarda tot un perfecte equilibri
entre la història contada i la il-lustrada…
El llibre hi compta amb el suport de cara a la
seva edició del Departament de Cultura de la Generalitat Catalana.
Allò que ens conta el llibre:
La Fu-Hao i el seu avi tenen una relació molt
especial. Viuen a prop del riu Yang-Tsé, a la Xina, en plena revolució
neolítica. Es passen el dia pescant, recollint fruits, emmagatzemant arròs,
molent el gra i fent farina. A les nits, al voltant del foc, l’avi de la Fu-Hao
treu la seva flauta i toca unes boniques melodies mentre explica unes històries
que agraden molt a petits i grans. Un dia, però, començarà a perdre la memòria.
La Fu-Hao mirarà de posar-hi remei amb una idea molt original i revolucionària
que canviarà la història per sempre més.
El contador de la història, en Ignasi
Llorente: Malgrat haver estudiat Medicina, ha dedicat la major part de la seva
trajectòria professional a la comunicació política. Ha publicat diversos
articles i llibres d’aquesta temàtica comLa cuina d’Esquerra (Índex, 2010)
i A la recerca del benestar (Angle, 2012). Actualment col·labora amb
diverses entitats, universitats i organitzacions en la realització de
conferències i publicacions al voltant del paper que juga el mètode científic
en la nostra societat més enllà del camp estrictament científic.
La il-lustradora, María Palet: és la
il·lustradora dels contes Festes i Tradicions Catalanes(Editorial
Comanegra, 2014) i Roba Estesa (Editorial Comanegra, 2015) i de la
col·lecció Els Genial(Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2017). També
ha il·lustrat Adéu amic i La llegenda de Sant Jordiper
Nowordbooks. Dins l’àmbit de la il·lustració, treballa tant en projectes
personals com per a diferents empreses, i col·labora en diferents projectes de
Mbolo Association. Llicenciada en Publicitat i RRPP, actualment estudia
il·lustració a l’Escola de la Dona.
Cazarabet
conversa amb Ignasi Llorente:
-Amic
Ignasi, des d´on surt aquesta historia?. Què hi ha a
l´arrere?-Quins propòsits tenies en escriure aquesta història?
-El conte neix d’un article que vaig llegir fa
anys, crec que a la revista Scientific American, on parlava de les excavacions
arqueològiques que es duien a la zona de Jiahu, a la Xina. El que més recordo
de l’article és a troballa d’unes flautes, uns dels exemples d’instruments
musicals més antics de la història, i el que potser són les primeres formes
d’escriptura, meitat dibuix meitat text. L’article em va fascinar, i vaig
decidir que havia d’escriure’n alguna cosa.
-No m´extranya
notar-hi o sentir certa com reivindicació, en forma d´ensenyamenmt des d´un
facultatiu de la medicina cap a totes i tots per ensenyar-nos a viure amb les
enfermetats que afecten la memoria , els records. És
així… ?
-Com a divulgador científic, i sobretot com a
pare, sovint m’adono que la societat viu una mica d’esquenes a la comunitat
científica. I no pas per culpa de la gent, moltes vegades són els mateixos
científics que no s’expliquen amb prou claredat quan s’adrecen a un públic
sense coneixements previs, en aquest cas concret, en medecina. Sempre m’ha
agradat pensar que els divulgadors, doncs, fem d’enllaç entre la comunitat
científica i la resta de la societat.
-No hi ha res
millor que tractar de rescatar aquests records i, no sé, gaudir d’ells, veritat?. L´apropament a aquestes persones, des de l´empatia, és
fonamental…
-Des del primer moment vaig tenir molt clar
que si volia que una historia ambientada fa 8.000 anys funcionés, era
imprescindible que els personatges connectessin amb els nens del segle XXI. Les
seves vides, la roba, el menjar, les cases, etc... potser
han canviat molt, però en canvi, els sentiments, l’amor, la tristor, la por,
etc... si que podien ser el mateixos que els actuals i
aquesta era la clau per tal que dues generacions separades per milers d’anys
connectessin.
-A més, tot i que
només sigui per un moment podrem gaudir de tornar-hi amb aquella persona, que
va i ve, amb la mateixa “frescor” i naturalitat, oi?
-És clar. Sovint les demències, com
l’Alzheimer, tenen una pauta progressiva, de vegades fins i tot amb moments de
lucidesa intercalats amb d’altres on la malaltia s’aguditza. En aquest sentit,
volia que la Fu-Hao i el seu avi compartissin un d’aquells moments en que tots
dos s’adonen que val la pena aprofitar cada instant en els que la demència
sembla donar una treva.
-Aquesta història
es remonta en temps de la revolució neolítica i a la Xina, però podría
imaginar-se, també, en qualsevol temps històric, no?.
Per què et fixes ala Xina i dins la revolució neolítica?.
Què t´atreu d´aquell temps?
-Segons la majoria d’arqueòlegs, l’escriptura
ha tingut fins a mitja dotzena d’inicis independents entre ells (potser més i
tot). Així que jo era lliure de situar aquesta escena en qualsevol d’aquests
moments i localitzacions. Vaig triar l’emplaçament de Jiahu per dos motius. El
primer és que allí també s’hi han trobat instruments musicals, i això
m’agradava molt de cara a escriure el conte. I el segon és que volia sortir
d’aquesta visió una mica euro-cèntrica que tenim de pensar que tota la història
de la ciència, la tecnologia o la filosofía s’ha escrit al nostre continent.
-Amic Ignasi, des
d´un primer moment sabies o tenies clar que aquesta historia tenia que estar-hi
acompanyada d´il-lustracions?. La veritat és que la osmosi
i simbiosi amb la Maria Palet és perfecta. Per què creus que a la Marial i
hasigut tan , no sé sembla fácil, fer-se amb la
historia per il-lustrar-la?
-Doncs no ho tenia
gaire clar al principi. Aquesta història (com tot el que escric) va tenir una fase
de proves molt llarga on vaig mirar de donar-hi diferents formats diferents. Un
cop vaig decidir que havia d’anar il·lustrada, però, vaig pensar en la Maria de
seguida. M’agradaven molt alguns dels seus treballs anteriors i quan li vaig
explicar el projecte li va encantar la idea de fer-lo plegats.
-Com
ha estat, per una altra part, el poder-hi treballar amb la Maria Palet?.
Normalment, la primera conclusió és que un o una a après de l´altre i
viceversa. És així?
-Evidentment. Com ja he dit sempre treballo
fent moltes proves i formats a un mateix text, així que un cop ens vàrem posar
a treballar amb la Maria tenia clarque hauríem de tornar a començar a
reescriure-la gairebé de zero, per tal que text i dibuixos fossin una sola
unitat i no només la suma de dos treballs diferents.
-Què ha
significat per a vos poder gaudir de l´escriptura d´aquest llibre.perque es
nota que hi has gaudit d´escriure´l?
-És un plaer enorme, i difícil de descriure,
quan algú t’envia un missatge o per Sant Jordi s’acosta a una parada i et diu
que s’ha emocionat llegint alguna cosa que has escrit tu. Però, sent sincer,
allò que m’impulsa a escriure és que m’ho passo molt bé durant tota la fase,
des que la història comença sent una idea borrosa fins que hi poso el punt
final.
-La veritat és
que ja el títol de la història i de la història il-lustrada és molt, moltbonic…
què significa per a tú l´exercici creatiu envers l´escriptura, en aquest cas
tan ben acompanyada de les il-lustracions de Maria Palet?. Com ha sigut
treballar amb ella, li vas fer aplegar la historia escrita i…?
-Quan vaig quedar amb la Maria per primer cop,
ella no tenia ni idea de què anava el projecte. De fet, tampoc li vaig donar
gaires detalls. Només li vaig deixar llegir i aquella mateixa nit em va dir que
li havia encantat i que tenia molta ganes de posar-s’hi. He de confessar que no
sempre és fàcil treballar amb mi, sóc tossut per dir-ho suaument, però la Maria
m’ho va posar supersenzill des del primer moment. Segur que tornarem a
coincidir en algun altre projecte.
-Viure de prop
aquests procesos en que veus que una persona va perdent la memòria… tot i que
té o guarda certes vivences… té que esdevindre molt dur des de fora…perque la
persona de sofreig d´aquestes malalties viuen com en el seu propi món…
nosaltres ho passarem molt malament, però elles resisteixen d´una manera que
són un exemple… Què ens pots comentar-hi…
-És cert. Fa anys la societat només es fixava
en la persona que patia la malaltia, però massa sovint ignorava el patiment
dels qui els envolten i cuiden, gairebé sempre dones. Crec que en això hem
avançat una mica, i ara molta gent s’adona que la família més propera també
pateix i necessita el recolzament de tothom, gairebé tant com el propi pacient.
-En aquests
moments podem mirar, encara perquè no…, d´apendre d´ells o d´elles perque
segueixen desgranant missatges, tendresa, vida… a la seva manera particular…
què en penses?
-Evidentment. Aquí també crec que la societat
ha fet passos tímids peròimportants. Fa anys la gent patia les malalties de
tota mena en silenci, a casa,gairebé com si fos una
vergonya. Ara, poc a poc, una part de la societat s’haadonat que la malaltia, i
la mort, formen part de la vida i molts pacients ensajuden a entendre que
aquesta és efímera i que val la pena aprofitar cada instant, perquè ja no
tornarà.
-Aquestes
persones fan un retrocés dins la memòria tal vegada com l´han construida?
-No exactament. Des de “fora” pot semblar que
la persona segueix un procésinvers al de l’aprenentatge i maduració que
segueixen els infants. Però a nivel cerebral el que es produeix és una
degeneració a nivell microscòpic. El cervell del pacient va perdent facultats
per culpa de l’acumulació d’unes proteïnes (beta-amiloides) de la que encara se
n’està estudiant la causa, i les posibles solucions.
-A més és un llibre d´il-lustracions
que agrada de llegir i d´estimar agafant un temps temporal molt ampli… allò que
vull dir que es tracta d´un llibre que entra a una casa i pot passar per dos o
tres generacions lectores…
-Cert. Ha sigut una sorpresa molt agradable
veure que el llibre agradava a diferents generacions i edats. Per Sant Jordi,
la Maria i jo, ens vàrem quedar gratament sorpresos d’adults que venien a
demanar-nos la signatura per ells, i no pels seus fills o nets com pensàvem en
un primer moment.
-Ignasi.Jo diría
que aquest llibre té o guarda molt de treball de documentació, oi? Com ha sigut
aquest procés? I com hi fiques ordre , després, a tot
ell… com és la teva metodología de treball?
-Llegeixo sense parar, i de tot el que
llegeixo sempre n’aprenc alguna cosa. De vegades fins i tot perdo documents o
articles que m’han semblat interessants i em costa tornar a trobar la
informació. En qualsevol cas, primer arriba aquella idea que se t’acudeix
llegint un article, en el meu cas acostuma a ser de temàtica científica. En una
segona fase ja comences a buscar informació, per sobre, per anar “rascant” la
història i veure fins a o en porta. Alguns cops, en aquesta fase s’acaba el
projecte per motius diversos. En cas contrari, en faig un primer esborrany i,
en aquest cas concret el vaig deixar llegir a les meves filles. Després arriba
una nova fase de documentació més exaustiva on mires de contrastar totes les
dades i fins i tot et rellegeixes el conte de forma crítica, buscant-hi errors
o incoherències. Com he dit abans, sóc una mica tossut, i sempre hi
trobo coses a millorar, per això sovint els projectes duren
molts mesos.
-Ostres, em
sembla que si amb la il-lustradora l´enteniment ha sigut magnífic amb Angle
Edicions ha sigut igualment bo… perquè el producte final és senzillament
meravellós…
-Tinc molta sort de treballar amb Angle i
Cossetània, i no ho dic per quedar bé. Sempre m’han donat molta llibertat per
treballar al meu ritme i amb la meva metodologia. Amb Angle hi col·laboro des
de fa 6 o 7 anys, i sempre m’he sentit molt ben acompanyat. No tinc cap dubte
que he crescut com a escriptor també gràcies a ells.
_____________________________________________________________________
Cazarabet
c/ Santa Lucía, 53
44564 - Mas de las Matas (Teruel)
Tlfs. 978849970 - 686110069