La
Librería de Cazarabet Indignado
Cazarabet conversa con... Laura
Ballester, autora de "Lluitant
contra l'oblit. El llarg trajecte de les víctimes del metro de València"
(Sembra)
Aquest és un llibre, el que edita Sembra editors des
de la ploma investigadora de Laura Ballester, que surt des de les entranyes del
periodisme més pur, més objectiu, més dinàmic, però sobretot més compromés.
També és un llibre que va més enllà de la versió oficial i que es fica a
investigar a fer i fer-se preguntes. A la fi de tot plegat, surt un llibre molt
dur perquè ,a la vegada, s´apropa a les víctimes (mitjançant els que han quedat
vius ens conten com era aquella persona que en cosa d´un minut va perdre la
vida..) però també als familiars i demés que fa que, a estones, tinguis que
tancar i parar en la lectura…agafar
aire, fer una altra cosa i reempendre la lectura. Sí, em direu que això ho feu
amb molts llibres, d´acord. Jo vos tinc que dir que , el relat, sobretot quan
entre cometes parlen familiars, persones que van sobreviure a la tragedia o
testimonis com agafats al vol…puix l´ànima s´arruga, s´arruga i es torna a
arrugar. És colpidor. Amb la lectura, també vaig experimentar vergonya de cara
als polítics de la regió on vaig nèixer
i em vaig formar. Vergonya i fàstic perquè la manera en que van procedir no és
que ni sigués la correcta, fruit d´equivocacions i demés…això en totes les
tragèdies n´hi han i s´ha d´intentar millorar, però ja es sap que, en
determinades circunstàncies, mai fas prou…sempre ens anem quedant curts, moltes
vegades per no ficar-nos en la pell del que sofreix i perquè som covards a
l´hora d´afrontar des de peties responsabilitats a grans responsabilitats. Però
quan parlo de fàctic i vergonya és vaig un poc més enllà d´aquesta “primera
responsabilitat” …em refereixo a les grans responsabilitats que comporten , o
ho haurien de fer, que tinguem que respondre d´il-legalitats males ,conductes,
delectes… això ja és quelcom més que una responsabilitat moral o fruit de falta
de reflexos o de no saber comunicar-se…això ja es converteix amb un “suma y
sigue” i fa que tot estigui com “trufat” , manipulat i convertit en una bola
que creix i creix fins a fer-se poc manipulable…entrem dins el particular món
d´autèntincs delinqüents que no tenen res a veure amb bla ciutadania de a peu i
que, només, vol l´enrequiment personal i fer-se amb més i més poder……així, és
com molts dels valencians i valencianes han acabat veient a molts dels seus
mandataris i , amb el cas que ens ocupa avui, el de l´accident de Metro
València(aquell 3 de juliol del 200 ) i
que ens desgrana, de manera pletórica la PERIODISTA Laura Ballester, puix una vegada vist lo vist i escoltat allò que
tenim que escoltar…tot plegat, no fa que puguem jutjar gens bé als
mandataris….els que van ser directament responsables, per això mateix i els
que van callar i amargar, també que
traguen i els que els segueixen recoltzan, més o menys directament, també són responsables, i molt.
Allò que ens siu la editorial Sembra sobre el llibre
El 3 de juliol de 2006, el subsòl de València vivia el
pitjor accident de metro de la història de l’Estat espanyol. A les vies de
l’estació de Jesús, hi quedaren 43 persones mortes, 47 ferides de gravetat i
les esperances trencades de centenars de famílies. A la superfície, els
representants institucionals s’afanyaven a passar pàgina. La versió oficial de
la fatalitat s’imposava, el blindatge governamental obstaculitzava les
investigacions i una densa capa d’oblit s’escampava sobre la tragèdia. Però les
víctimes sempre van mantenir la dignitat. I l’esperança. Eren i són conscients
que encara queda soterrada la supervivent negada d’aquell sinistre: la
veritat. Lluitant contra l’oblit és el relat necessari
de la llarga lluita per rescatar-la.
«Memòria desmemoriada, no. L’oblit no es marceix. En
la ment, el record preval. La lluita per la lluita mateixa només a tu et
pertany. Amb tot afecte i respecte per als ferits i familiars
dels morts de l’accident del metro.» Així acabava la carta llegida en la primera de les
concentracions que el dia 3 de cada mes se celebren a València. Anys després
d’aquell escrit, els familiars continuen exigint saber què va passar a
l’interior del túnel de l’estació del metro de Jesús.
Més
infortmació a la web de la editorial:
http://sembrallibres.com/lluitantcontraloblit/
Laura Ballester:
Cazarabet conversa amb Laura Ballester:
(Fotografías de Fernando Bustamante y Marga Ferrer)
-Laura, retrocedim uns quants anys: On estaves aquell 3 de juliol de l´any
2006?. Quina tasca desenvolupaves com a periodista..?-De quantes hores, temps,
entrevistes i demés és fruit aquest llibre? Quina metodología de treball vas
anar segunit? -Com s´ha d´informar d´una tragedia com aquella…què has aprés de
tot plegat?
-Quan et toca viure una tràgedia tan a
prop, no l'oblides en la vida... El 3 de juliol em trobava a la redacció del
diari... Ens van avisar que s'havia produit un accident i va marxar la companya
de Successos, Marga Vázquez, per cobrir el sinistre, pensant que seria lleu...
Però als deu minuts ja ens van avisar que era més gros del que es pensàvem tots
i vaig marxar cap a l'estació de Jesús, perquè jo m'encarregava aleshores de
l'àrea d'Infraestructures al diari Levante-EMV de València... El que vaig veure
allí no se m'oblidarà en la vida. Fins i tot l'arribada, amb la meua moto i amb
el carnet de periodista en la boca (literalment) perquè em deixaren passar tots
els controls policials que em vaig trobar de camí. El pitjor de tot va ser
veure la desesperació dels familiars. Alguns s'apropaven al grup on hi érem els
periodistes per demanar-nos informació. Veiem la desesperació en les seues
cares... El número de víctimes anava pujant per desenes... Mentre els polítics
ens anaven donant informació amb contagotes, jo anava rebent telefonades de treballadors
de Ferrocarrils de la Generalitat Valenciana (FGV) avisant-me de la
problemàtica del tram on es va produir l'accident... A partir d'aquell va
començar un estiu infernal, perquè la Generalitat tenia molta presa per
resoldre el «marró» de l'accident, que es va produir a cinc dies de la visita
del Papa, i en donar una versió oficial que no han modificat fins a hui:
l'accident era imprevisible e inevitable i l'unica responsabilitat era del
maquinista per cometre un excés de velocitat...
Des d'aquell 3 de juliol de 2006 no he
deixat d'informar sobre l'accident del metro i totes les circumstàncies que han
hagut de viure les families de les 43 víctimes mortals i els 47 ferits... De
tota eixa feina que vaig fer per al Levante-EMV es va beneficiar el llibre que
em va encarregar l'editorial Sembra Llibres a la tardor de 2013... Encara que
jo no volia que el llibre fora un resum dels meus articles. Vaig fer
entrevistes amb companys periodistes que també cobriren l'accident, amb
polítics al Govern que volgueren deixar-se entrevistar per al llibre (molts no
van voler com ara Juan Cotino o el director general de Transports, Vicente
Dómine) i treballadors de FGV per completar el mosaic de tot el que va envoltar
l'accident del metro... A més a més, també vaig tindre la sort d'accedir a
l'expedient judicial sencer de l'accident del metro i, amb tota eixa
informació, només calia seure i començar a narrar el llarg trajecte de les
víctimes del metro... El resultat és un llibre dur, però jo sempre li recorde
als lectors que em traslladen la seua opinió, que el llibre és una xicoteta
part de tot el dolor que van patir les víctimes del metro...
D'una tragèdia com aquella s'ha
f'informar, per part de l'administració, amb tota la transparència, amb
exhaustivitat de tots els detalls per a què, caiga qui caiga, aprendre de les
errades i que no es tornen a repetir tragèdies així... I respecte a les
víctimes s'ha d'infomar respectant el seu dolor, evitant agobiar-los, evitant
invair la seua intimitat, encara que resulte molt difícil...
I de tota aquesta història he aprés que si
lluites pel que creus, tard o prompte, arriba l'hora de la justicia, encara que
siga imperfecta i no aconseguisques el cent per cent pel que lluitaves... I que
paga la peina deixar-se la pell per les causes justes...
-Com valoraries la tasca de la professió periodística al davant de tindre
que donar cobertura a esdeveniments tant tràgics: 11M, Spanair, Metro València,
accident de l'Alvia, Yak-42… -Ens quins errors, en quines errades es cau més
sovint i què hem de fer per i no caure amb els errors , però a la vegada
mantindre ben informada a la gent, però sense perdre les formes i la
moralitat... --
-Hi ha de tot, com en tots els llocs, però
jo m'he trobat molts bons professionals que han informat amb respecte de totes
aquestes tragèdies. El més difícil per a mi és trobar l'equilibri entre la
necessitat d'informar en els moments posteriors a l'accident i respectar el
dret a la intimitat de les families de les víctimes... Ahí caldria fer un pacte
entre els mitjans de comunicació per marcar uns límits que mai s'haurien de
creuar, per respecte a les persones que es veuen envoltades per una tragèdia.
El que passa és que, quan passa el temps, eixes mateixes víctimes necessiten
dels mitjans de comunicació per denunciar les deficiències de les
investigacions o el maltracte que han pogut rebre per part de l'administració o
les empreses responsables dels accidents... I, aleshores, els mitjans no sempre
els fan cas, quan són els que més necessiten dels mitjans de comunicació,
perquè són persones normals, sense gabinets de premsa ni experiència en el
tractament amb els mass media que han d'estar en l'agenda d'informació perquè
el denominador comú és que totes elles lluiten per aconseguir mitjans de
transport públics més segur per a tots... Respecte al seguiment dels accidents,
les empreses han d'apostar per l'especialització dels periodistes que puguen
fer un seguiment seriós de temes tan complicats. Afortunadament hi ha casos
molt exemplars com ara el periodista Pablo González de La Voz de Galicia o
Ramón Javier Campo a l'Heraldo de Aragón que han fet un seguiment exemplar de
dues tragèdies com la de l'Alvia a Santiago o la del Yak-42... Si voleu estar
informats de qualsevol d'aquests dos temes cal que els seguiu per les xarxes
socials...
-Podríem dir
que aquest llibre neix del compromís per un periodisme que: primer
que res informe i doni la informació tal qual, però que, tot i això, pare molt
de compte amb els fils que van quedant solts, es fassi preguntes ,que investigui
pel seu compte, contrasti…
-És importantíssim tot això que dieu:
fer-se totes les preguntes, parlar amb el màxim número de fonts possibles, ser
curiós... Quan no et volen informar furgar més perquè ahí és on està la
noticia... I no tragar-se les versions oficials sense digerir-les ni fer la
digestió com cal... Anar més enllà i no parar de fer-se preguntes.
-Segons vaig
llegint el llibre es poden entendre que en els primers moments hagués cert
caos, però fins quin punt?.Perque, no creus que MetroValència i tot
l´aparell de resposta al davant d´accidents greus i demés tendrien que tindre o
tenen que tindre un operatiu per afrontar un esdeveniment, un accident
d´aquesta magnitud…o sempre ens pareixerà que per molt bo que sigui l´operatiu
aquest semprees queda curt?
-Entent que gestionar una tragèdia
d'aquesta magnitud ha de ser molt complicat... Però el que no s'ha de fer mai,
mai és enganyar... Perquè això es va fer amb l'accident del metro... Mentre les
families esperaven que els entregaren els cossos dels seus familiars, els
directius de FGV d'aleshores estaven borrant la caixa negra d'un dels dos trens
implicats en l'accident i fabricant la versió oficial: «Imprevisible,
inevitable i la culpa és de l'excés de velocitat del maquinista». A més a més
també preparen la comissió d'investigació sobre l'accident a les Corts, on tots
els compareixents citats pel PP anaven amb les respostes preparades i
coordinades per evitar assumir alguna responsabilitat. Des de FGV també ens
negaren que un dels dos trens haveren patit descarrilaments previs o que
guardaren peces del primer tren implicat, informacions que hem anat descobrint
al llarg de tot aquestos anys... Els dies posteriors va ser un caos, però un
caos molt ben organitzat per part de l'administració. Encara no s'havia
identificat a totes les víctimes i ja se celebrava el funeral d'Estat amb
presència dels reis, a l'endemà de l'accident! Tot per les preses per la visita
del Papa... FGV també va aprofitar el desconcert de les víctimes per tractar
amb elles d'una en una i intentar que renunciaren a les accions judicials quan
acceptaven la indemnització que els corresponia... Tot molt miserable, com
podeu veure...
-Hem aprés quelcom de com afrontar aquell accident: els periodistas, la
ciutadania en general?; I què tenim a dir de les autoritats?
-Les víctimes han demanat a la Generalitat
Valenciana que articule un protocol de tractament a les víctimes en cas de
tragèdies... I que tots els oferiments que se'ls facen siguen públics, per
evitar situacions vergonyoses com han denunciat les víctimes del metro: que les
visitara un vicepresident de la Generalitat oferint-los feines a canvi de no
tirar endavant amb la denuncia judicial. La ciutadania valenciana crec que ha
aprés de les víctimes del metro a no deixar-se véncer, a lluitar per les causes
justes i perseguir els ideals justos i reivindicatius...
Però hi ha una cosa que em fa pensar molt
: és el fet de saber o suspitar que el govern de la Generalitat
Valenciana va utilizar una estrategia que fes que la ciutadania ,el
més aviat posible, oblidés la tragedia i crec que, malauradament, ho van
aconguir.
-Van utilizar
medis de comunicació públics, crec que la visita del Papa els va vindre també
bé, van acelerar els procediments, van intentar acallar a les families…Què ens
pots comentar?
-La Generalitat va posar tota la
maquinària pública en marxa per soterrar les responsabilitats de l'accident...
El mantra era «l'accident era imprevisible i inevitable i la culpa és de
l'excés de velocitat del maquinista». Per això els molestava que contàrem
informacions que ells no controlaven... La gerent de FGV, Marisa Gracia, i el
director adjunt d'aleshores, Vicente Contreras, es dedicaren a visitar als
periodistes als seus mitjans per derivar la responsabilitat de l'accident a la
revolta del túnel que es va construir a l'etapa socialista... I després, des de
Presidència de la Generalitat, es van silenciar les reivindicacions de les
víctimes del metro a la Ràdio i Televisió Valenciana (RTVV). Les víctimes
molestaven amb les seues demandes i preguntes que no obtenien cap resposta. A
la Generalitat li molestava especialment que al diari Levante-EMV parlàrem tant
de la «puta balissa» que hauria pogut evitar l'accident. Amb alguns mitjans ho
aconseguiren... Amb altres, com ara Levante-EMV, mai.
- Se m´ha
quedat marcada la frase: “Ací no passarà res si ningú no perd els
nervis”…Conta´ns
-És una frase que va escoltar un
treballador de FGV que esperava a l'estació de Jesús per endur-se el tren de l'accident
a remolc fins als tallers de València Sud de l'empresa de transports... L'home
es va quedar impactat al escoltar la frase i es va a amagar perquè no el
vegeren... A mi me la va contar anys després... El treballador no ha volgut mai
aparèixer amb nom i cognoms per evitar represàlies a l'empresa... I jo
respectaré eixe desig fins que me'n vaja d'aquest món...
-La primera
errada, per dir-ho d´alguna manera, que es va cometre va ésser “carregar” de
massa feina a la policía científica que es va pasar moltes hores al
túnel…
-Totalment. I que la policia confiara amb
els responsables de FGV perquè foren els seus ulls ferroviaris en la inspecció
del túnel... Cal pensar que els policies no són especialistes ferroviaris. Ells
poden descartar sabotatges, atemptats, però no són especialistes ferroviaris i
els directius de FGV, amb possibles responsabilitats en l'accident, van ser els
seus ulls en la inspecció i en la investigació... A la policia també li colaren
l'episodi nefast de l'esborrat de la caixa negra... No ho haurien d'haver
consentit mai que fora FGV qui llegira la caixa negra la mateixa nit de
l'accident i en presència d'un únic policia que mai havia vist una caixa
negra... El resultat d'això és que van esborrar, intencionadament com s'ha vist
a la investigació judicial, la principal prova de l'accident... Si la caixa
negra confirmava l'excés de velocitat perquè la van esborrar? A més a més, els
policies que s'encarregaren de l'alçament dels 41 cossos (dos persones més
moriren a l'hospital dies després) van haver de buscar les proves de l'accident
al túnel que també va començar a reparar-se i netejar-se (fent desaparèixer
rastres) eixa mateixa nit, per reobrir el túnel a les trenta i pico hores...
Hi hava pressa perquè venia el Papa a València...
-Però què em pots dir de les presses i de voler ficar , gairebé enseguida
en marxa la L- 1..?
-Una errada que van consentir la jutgessa
i també la policia... Sempre he pensat que els va vindre gran una tragèdia com
la del metro perquè es van prendre unes decissions errònies en les primeres
hores que han perjudicat a tota la investigació... Era FGV i la Generalitat qui
tenia pressa, però els investigadors haurien d'haver tancat el túnel i
custodiat totes les proves, sense admetre presions... Però lamentablement no es
va fer així.
-Anem a parlar,
benvolguda amiga, d´alguns trets, fils solts, que m´han fet obrir els ulls com
a plats : allò que passà amb les “caixes negres” , la seva gestió, qüostòdia i
demés és de jutjat de guardia…què ens pots dir? I
lo de la desaparició del llibre d´averies?. Els vidres de les finestres que
s´enrrollaven i arrosegaven absorvint(per dir-lo d´alguna manera) als viatgers,
el tema de “las balizas ; però després també està el tema tant recurrent de
donar-li la culpa, sempre, al conductor( i a l´excessiva
velocitat) que, a més, per desgràcia no es pot defensar ni explicar
perquè va morir…
-El pitjor de tot és que totes eixes
irregularitats es van cometre i ni la jutgessa ni l'administració ha exigit
responsabilitats... No ha hagut el menor interès per investigar l'esborrat de
la caixa negra, la desaparició del llibre d'avaries (en paper i en digital)...
El problema és que hi ha hagut molta por a parlar o poques ganes de
«complicar-se la vida» com deien alguns treballadors citats a declarar en el
jutjat com a testimonis... I a la jutgessa li pareix «reprobable» que FGV
li mentira en els antecedents del tren o l'esborrat de la caixa negra, però no
ha anat més enllà...
-De tota
manera, Laura, ja hi havien persones que en aquest tram, en aquest trajecte ,
en aquest revolt ja havien advertit que podría pasar quelcom perquè pel pas del
temps s´havia deteriorat el vial…? L´accident s´hagués pogut tindre amb
prevenció?
-A la revolta de l'accident, que no estava
protegida per cap mesura de seguretat, es va possar un senyal com les de
trànsit limitant la velocitat a 50 km/h, a petició dels sindicats de FGV. I
després es va reduir a 40 km/h a petició dels maquinistes, per lo tancada que
era la revolta... Després ens hem assabentat que els directius imputats de FGV
per l'accident diuen que els excesos de velocitat no es consideraven un risc
perquè mai s'havia produit un accident similar... Qué més es pot dir d'una
empresa que no preveu un possible despiste o indisposició dels seus treballadors
com ara els maquinistes? Si a la revolta es va reduir la velocitat seria per
alguna raó, no? L'accident s'hauria pogut evitar només amb la programació
adequada de l'única balissa que hi havia entre Plaça d'Espanya i Jesús (per
controlar la velocitat del tren perquè no entrara a més de 40 km/h a l'estació
de Jesús) perquè permetia als trens arribar als 80 km/h (la velocitat màxima)
quan al túnel la velocitat màxima permesa era de 60 km/h... Podeu imaginar la
impotència dels familiars al assabentar-se de totes aquestes
informacions.
-Quines similituts i quines diferències hi veus amb les gestios, des de
l´administració, d´aquest accident i de l´accident Alvia?
-Similituds hi ha moltes, sobre tot en
l'interès de no assumir responsabilitats i tirar-li la culpa al maquinista que,
en aquest cas de l'Alvia, està viu i pot defendre's. El problema és que a
Galicia hi ha dues admimistracions implicades (la del PSOE que la va possar en
marxa i la del PP que la va mantindre i va autoritzar la reducció de la
seguretat en el tram de l'accident a Angrois. La instrucció a Galicia es va fer
de forma molt més impecable que a València. Però lamentablement vivim en un
país de zero responsables i ningú assumeix que, després d'haver mort tantes
persones (81 a Santiago i 43 a València), alguna autocrítica haurien de fer els
polítics i tècnics, sobre tot per admetre l'error i poder corregir-lo... Si no
el reconeixes mai li possaràs remei... I lamentablement en aquest país tot el
món es pega colzades a l'hora de les inauguracions però ningú assumeix
responsabilitats a l'hora de les tragèdies.
-Per finalitzar , Laura, has treballat, i molt, amb els familiars de
l´accident. vas a les concentracions, els has acompanyat a molts
llocs, has estat amb ells, els has escoltat…Segons tinc entés ells et tenen
molt de carinyo I molt d´agraïment pel teu bon treball, però segurament que tú
has après i molt….què ens pots dir?
-Em falten les paraules per contar tot el
que m'han ensenyat les víctimes del metro durant tots aquestos anys... He
viscut amb ells moments molts durs, de desesperança per veure com els tancaven
totes les portes. De ràbia per tot el que els estava passant... Però amb el
temps m'han demostrat eixe concepte tan de moda ara com és la resiliència, que
vol dir que es pot treure alguna cosa positiva de les pitjors experiències...
Ningú podrà tornar-los als seus familiars, a qui no vaig conèixer però que he
sentit tan a prop a través del que em contaven els seus familiars i que, com
els vaig dir una volta a un aniversari, m'acompanyaran en la meua memòria fins
el dia que me'n vaja d'este món... Però després he viscut amb ells moments molt
emocionants, personals que els han fet recuperar un poc la il·lusió i el
somriure, que he disfrutat molt conscient després de veure tot el que han patit
i, sobre tot, estic gaudint el fet de poder acabar de contar que la seua lluita
ha donat els fruits que esperaven, perquè puguen deixar les seues
reivindicacions, que ens beneficien a tots perquè milloraran el transport
públic i l'atenció a tot tipus de víctimes, i que puguen continuar amb les
seues vides i amb altres lluites...
18284
Lluitant contra l'oblit. El llarg
trajecte de les víctimes del metro de València. Laura Ballester. Prólogo de Jordi Évole. Epílogo de
Beatriz Garrote
216 páginas 14 x 21 cms.
17.50 euros
Sembra
El 3 de juliol de 2006, el subsòl de València
vivia el pitjor accident de metro de la història de l’Estat espanyol. A les
vies de l’estació de Jesús, hi quedaren 43 persones mortes, 47 ferides de
gravetat i les esperances trencades de centenars de famílies. A la superfície,
els representants institucionals s’afanyaven a passar pàgina. La versió oficial
de la fatalitat s’imposava, el blindatge governamental obstaculitzava les
investigacions i una densa capa d’oblit s’escampava sobre la tragèdia. Però les
víctimes sempre van mantenir la dignitat. I l’esperança. Eren i són conscients
que encara queda soterrada la supervivent negada d’aquell sinistre: la veritat.
Lluitant contra l’oblit és el relat necessari de la llarga lluita per
rescatar-la.
«Memòria desmemoriada, no. L’oblit no es marceix. En la ment, el record preval.
La lluita per la lluita mateixa només a tu et pertany. Amb tot afecte i respecte per
als ferits i familiars dels morts de l’accident del metro.» Així acabava la carta llegida en la primera de les
concentracions que el dia 3 de cada mes se celebren a València. Anys després
d’aquell escrit, els familiars continuen exigint saber què va passar a
l’interior del túnel de l’estació del metro de Jesús.
Lluitant contra l’oblit és el llibre emotiu i necesari sobre el tràgic
accident del metro de València del 3 de juliol del 2006 i les seues
conseqüències. En aquell accident de metro, el pitjor de la història de l’estat
espanyol i un dels pitjors d’Europa, hi moriren 43 persones i 47 més en
quedaren ferides. La gravetat del cas i el silenci institucional va generar una
onada de solidaritat en la societat valenciana que amb el temps s’estengué a
tot l’estat gràcies a reportatges impactants i de gran audiència com el que
l’any 2013 va realitzar Jordi Évole a Salvados. Avui, la instrucció
judicial continua oberta i la lluita de les víctimes ha esdevingut un referent
de dignitat i coratge.
Laura Ballester és periodista a Levante-EMV, especialitzada en
informació d’infraestructures i urbanisme, àrees de les quals escriu des de fa
una dècada al mateix diari, on ha treballat en diferents seccions. Prèviament
havia col·laborat amb El Punt, amb mitjans de comunicació locals de
ràdio i televisió i amb la cooperativa Paleta d’Ocres, dedicada a temes de medi
ambient, cultura i salut. Des de 2006 ha fet un seguiment exhaustiu de
l’accident del metro de València, un treball pel qual ha rebut el premi de
l’Ateneu Cultural de Torrent el 2012 i el Premi de la Cartelera Turia a
la millor contribució periodística 2014.
Jordi Évole. Nascut el 21 de juliol de 1974 a Cornellà de Llobregat
(Baix Llobregat), es llicencià en Ciències de la Comunicació per la Universitat
Autònoma de Barcelona. La seva trajectòria professional s’inicia als
informatius de Telecinco i de la cadena SER, tot i que el seu primer contacte
televisiu va ser a una petita televisió local, Viladecans Televisió. L’any 2000
va fitxar com a guionista de La Cosa Nostra, programa que Andreu Buenafuente
presentava a TV3. Des de llavors pertany a la plantilla d’El Terrat. Ha estat
codirector i guionista de Buenafuente i hi interpretava un dels seus
personatges més famosos: El Follonero. El seu
treball al programa Buenafuente li va permetre presentar un programa a la cadena
La Sexta: Salvados. Des del 2008 s’emet setmanalment i és una referència de
programa crític amb la situació econòmica i tots aquells que contribueixen a
ella.
Beatriz Garrote viu a Torrent, és enginyera i treballa a una empresa de
telecomunicacions. La seua germana Maica i la seua neboda Violeta viatjaven al
tren accidentat. Violeta va sobreviure, però Maica va morir. Juntament amb les
seues germanes Mila i Rosa, forma part de l’associació des de 2007, i n’és
presidenta des de 2009.
_____________________________________________________________________
LA LIBRERÍA DE CAZARABET - CASA SORO (Turismo cultural)
c/ Santa Lucía, 53
44564 - Mas de las Matas (Teruel)
Tlfs. 978849970 - 686110069