La
Librería de El Sueño Igualitario
Un llibre que edita Editorial Afers i que escriu
Kurt Tucholsky sota la traducció de Heike van Lawick i Neus Andreu.
Es tracta d´un llibre que fins ara que l´ha
acollit Editorial Afers mai havia vist la llum en català.
El viatger i escriptor alemany, Kurt Tucholsky
era una mena de “periodista estrella” de la República de Weimar.
La sinopsi d´aquest llibre o allò que ens
aporta Editorial Afers sobre el llibre, sempre d´una manera tan especial i ben
escrita que no ens atrevim a tocar de cap de les maneres:
El vam
descobrir ara fa un any i gràcies a Marianne Breslauer, la
fotògrafa alemanya a qui el MNAC va consagrar aleshores una estupenda
retrospectiva a compte del periple pirinenc —inclosa una breu i un pelet
fantasmagòrica etapa andorrana— que va protagonitzar el maig del 1933. Resulta
que, segons la mateixa Breslauer, la idea de pul·lular per aquí baix se li va
ocórrer llegint Ein Pyrenäenbuch, que recollia la sèrie de
reportatges en què el nostre home d’avui, Kurt Tucholsky (Berlín,
1890-Gotemburg, 1935), va convertir els dos mesos que havia dedicat a recórrer
les nostres muntanyes: d’oest a est, començant per Baiona i Biarritz, acabant a
Albi, i passant per Loiola, Roncesvalls, Lourdes i, naturalment, Andorra.
El que
és estrany és que han hagut de passar nou decennis, que no està malament,
perquè el volum vegi la llum en català: la valenciana editorial Afers n’acaba
de publicar Un llibre delsPirineus. Estrany perquè Tucholsky no és un qualsevol: va ser un dels periodistes
estrella de la república de Weimar. D’origen jueu, veterà de la I Guerra
Mundial, de conviccions més aviat socialistes i vocació pacifista, forma part
del que la crítica ha anomenat les set «patums» de la literatura alemanya del
primer terç del segle XX, al costat —atenció— de Thomas Mann,
de Bertold Brecht, d’Arthur Scnitzler, d’Alfred Döblin,
de Robert Musil i, glups, de Franz Kafka. Quasi
res. Amb aquests antecedents, tampoc no és estrany que ja el 1930 optés per
tocar el dos i s’instal·lés a Dinamarca. Amb bon ull, perquè, amb l’adveniment
del nazisme, els seus llibres van ser condemnats a la foguera.
Vagi per endavant que Tucholsky no es limita a descriure rutinàriament el
que veu ni a repassar més o menys d’esma les institucions del país. Al
contrari: sempre que pot amaneix el relat amb la seva personalíssima cullerada,
un to entre condescendent i foteta que pot sonar un pelet molest a les nostres
oïdes. Ho advertirem de seguida, només arribar a la Seu, on —diu— «un
policia espanyol tornà a agafar el passaport, es va rascar l’orella, agafà un
llibre per aprendre a llegir, n’aprengué les lletres de pressa... i aleshores
ja estava a Andorra!». La capital, racó de món de mig
miler d’ànimes, la despatxa com «un equip de veïns d’un edifici qualsevol de la
berlinesa Ackerstrasse, que es repartia en cases d’un marró grisós de
construcció primitiva amb pedres nues i sense enlluir i les juntures tapades
amb fang». Només s’interessa per la Casa de la Vall, i no pot evitar el
reglamentari moment gore: «Al racó [de la capella de Sant Ermengol] hi havia
una premsa de copiar vella; no podia ser..., però no m’acabava d’atrevir a
preguntar. Llavors l’home de la clau va alçar la premsa: la garotte. El caragol
per estrangular persones». Davant de l’entusiasme del bon Kurt, s’entén que
l’amfitrió no el vulgui decebre i s’animi a dir-li que ell mateix encara
l’havia vist en acció. Detall més que improbable perquè l’última execució amb
garrot —la del canillenc Juan Mandicó, ja que en parlem— va tenir
lloc el 1860: 65 anys abans! Però va colar, és clar, perquè no hi ha res com un
interlocutor disposat a confirmar els prejudicis. El paquet turístic del moment
incloïa una visita a la sala de plens, on li ensenyen —diu» —l’uniforme dels
consellers, les faldes de gala dels veguers [sic] i el tricorni».
Observació per a la posteritat: «A la caixa de cartró on guardaven els barrets
oficials posava: ‘Columbia, USA’».
A més,
podem afegir això:
Sandy
rep, de passada
Kurt, en
fi, fa nit a la capital —no diu on, només que per sopar li van posar «tant de
menjar que em vaig espantar», i que ho va regar amb vi dolç espanyol, quina
ocurrència— i l’endemà es posa en marxa a llom del ruc reglamentari. Escaldes
és, diu, «un llogaret menut amb algunes cases elegants; s’hi notava un tímid
intent de fer passar allò per un balneari, però probablement ells mateixos se
n’avergonyien una mica»; passa per la Mosquera i Meritxell —«Una església de
muntanya menuda i emblanquinada, farcida d’exvots i d’estàtues acabades
d’adquirir»— i fa parada a Soldeu, qui sap si a cal Calbó. Hi dina en companyia
del traginer i del carter —«Tres iguals», diu— i li crida l’atenció que «tenien
bones maneres i menjaven amb educació». Recordin allò que els dèiem una mica
més amunt de la molesta condescendència marca de la casa: tan «iguals», potser
no.
L’aturada
tècnica a Soldeu li serveix per clavar-li les urpes a Isabelle Sandy a
compte dels seus Homes d’aram, que exhala, diu «tota la nostàlgia
d’una professora de piano que s’havia quedat amb les ganes» (!) I remata sense
compassió: «On voldries viure? A la vall andorrana que té forma de petxina,
envoltada de faunes i de déus boscans, on al matí et plantarien al davant el
compte: una orgia al bosc, 85 pessetes?». Amb aquests antecedents, i després
d’aquest viatge exprés —dos dies, una nit— tampoc no sorprèn la sinceritat del
veredicte final: «Tornava a estar a França, i me’n vaig alegrar. Els
5.000 que havia deixat enrere eren pagesos o petits pagesos. Hi havia set o
vuit famílies benestants; la resta va tirant», diu només arribar a l’Ospitalet.
Però el
millor de tot és el colofó final, que inclou un intent de sociologia
recreativa: «I les andorranes, són boniques?», es demana. Doncs no gaire,
conclou sense manies, «però els andorrans no fan el servei militar i si un de
fora es casa amb una andorrana n’adquireix la nacionalitat». Així que —visca el
cinisme— «enyoraré eternament les dones d’aquest país. Quina noblesa d’esperit!
Quin encant! Quin foc! I quina nacionalitat tan estupenda!»
[Coda:
el bon Kurt va morir el 1935 a l’exili danès, sembla que per una sobredosi de
barbitúrics].
A. Luengo
Bondia (27-XI-2017)
El seu autor, en Kurt Tucholsky:
Un alemany periodista i autor de idees
pacifiques i molt fermes. Si vos voleu fer una idea: https://es.wikipedia.org/wiki/Kurt_Tucholsky
Cazarabet
conversa amb Heike van Lawick:
-Estem al davant d´un llibre de viatge, en
concret de dos viatges. És així?. Quins trets
diferents i diferencials presenta la literatura de viatges?
-És un llibre d’un viatge: de punta a punta dels Pirineus i el
seu entorn, de Baiona fins a Albi. Però n’és un representant atípic perquè, en
realitat, és un llibre d’assajos de temàtica i de to variats; sense deixar de
reflectir-hi el recorregut i tot allò que inspira a l'autor. És per això que
s’ha comparat amb els Quadres de viatge,
de Heinrich Heine, i amb Viatge
sentimental a través de França i Itàlia, de Laurence Sterne. I per aquest
motiu, el mateix Tucholsky diu, quan reflexiona sobre el gènere, que més aviat
hauria de dur el títol Viatge a través
meu.
-Té trets diferencials si estem parlant de la literatura de
viatges dels Pirineus respecte a altres llibres de viatges?-Es podría
considerar a en Kurt Tucholsky una mena de pirineista en el precís moment de
fer aquests viatges i escriure sobre els mateixos?
-No diria això,
exactament. El pirineisme té a veure amb l'alpinisme, amb l'esport de muntanya.
Qui llegesca aquest llibre veurà com Tucholsky tenia molts motius per dubtar de
la seua habilitat per a aquesta mena d'exercicis i es divertia parlant-ne.
-Els llibres de viatges allò que tenen és que perduren, durant
el temps, com si aquest no passés. És aquesta la sensació que tens o què et
pareix?
-Si tenim la idea que
descriuen llocs (i persones) i que aquests llocs (i persones) no canvien, sí
que es podria considerar que perduren. Però sembla que no és el cas. No obstant
això, poden tenir l’interès d’una fotografia instantània, presa en un moment
determinat. En qualsevol cas, el llocs i les societats humanes no canvien del
tot, ni tan ràpidament, perquè siga impossible de retrobar-ne aspectes i trets
amb anys de distància.
-El seu ideari d´esquerres, pacifista, antimilitarista que el
porta, fins i tot a l´exili, com li va influir a l´hora de ficar “negre sobre
blanc”?
-En tant que
assagista (que és el que era principalment), l'ideari de Tucholsky es troba
reflectit sense gaires filtres als seus escrits, amb una certa recurrència dels
temes que més el preocupaven.
-Quina metodologia penses que utilitzava el nostre protagonista
a l´hora d´escriure, documentar-se?. Lo que pareix
segur és que a l´hora d´escriure sobre viatges ….aquests s´han de preparar, oi?. Ho anava bastant a l´aventura…?
-En general, es
documentava, evidentment. De fet, fou un lector voraç. Es palesa al llibre que
havia llegit (o llegia durant el viatge) tot el que trobava sobre el tema. Per
això cita sovint H. A. Taine, per exemple. En analitzar el fenomen social i
religiós dels suposats miracles de Lorda, recorre a molta bibliografia, des
d’enfocaments diferents.
-En què es basà o què és el que feu viatjar per tal d´escriure
aquest llibre que té com a protagonista la serralada pirinenca?
-Sembla que
l'incentiu o el mòbil primer fou un encàrrec editorial. Ara, és indubtable que
el Pirineu captà profundament l'atenció de Tucholsky.
-Era un assagista brillant i encertat; dinàmic i hàbilidós en
les formes i maneres i això, crec humilment, ho porta terme al seu llibre on hi
ha quelcom més que assaig pur i dur, no?
-Depèn del que
s’entenga per “assaig pur i dur”. No fa assaig
científic, evidentment, ni filosòfic. Fa assaig que podríem anomenar
“periodístic”, d’actualitat, pouant alhora d’una cultura general i literària
enorme. Dins de la tradició del gènere a Alemanya, Tucholsky és una fita, i un
gran innovador.
-Viatja a les dues bandes del Pirineus i a cada banda hi troba
diferències… Tot i que, clar, això és ben clar…. perquè la serralada uneix,
però també fa que els veïns de un costat a l´altre presentin diferenciacions,
no?
-Descriu prou bé les
particularitats que s’hi n sp. Algunes reflexions posen de manifest la seua
agudesa (observadora i interpretadora); d’altres són una mica iròniques. Rares
vegades es limita a descriure llocs o paisatges, ja que, com diu, “qualsevol
pot fotografiar la Wittenbergplatz: això és dir tot i no res”. No li
interessava la simple reproducció n spotsca.
-Però és molt més que un assaig…. És per allò que deia
d´esdevindre també com un llibre dinàmic, d´impresions i fruit d´un observador
molt, molt agut. Què n spots dir?
-En posaria com a exemple
impagable el llarg capítol dedicat a Lorda. Però també les cabòries que li
mereixen alguns costums i l’atenció que dedica a la llengua dels bascos denoten
un observador molt sensible.
-Ens feia aplegar Vicent Olmos, editor d´Afers, Viure com a bons
veins i la veritat és que és un llibre que vam gaudir molt. Respecte, mantindre
cadascú les seves costums i tradicions i a la seva manera ficar una extensa
xarxa de lo que significa “fer comunitat” … però és
que crec que aquest llibre d´en Kurt Tucholsky ve a sumar-hi nous arguments a
establir més la xarxa, a un costat i l´altra de convivencia, no creus?
-Una convivencia que bona falta ens fa i que seguramente ll ho
pretenia per les seves idees pacifistes, no creus?
-I tant que sí, però
sense renunciar a lluitar per una societat més justa, i contra governs que no
respecten les regles de joc d’una justícia imparcial, per exemple (és un dels
blancs preferits de Tucholsky, ja que, a l’Alemanya posterior a la I Guerra
Mundial, el canvi del règim monàrquic a
una democràcia . No havia comportat la revisió i
renovació de l’administració i de l’aparell de la Justícia, entre altres
coses).
-Per què creus que en Kurt Tocholsky es va deixar enamorar pels
Pirineus? Quina mena d´encís van tindre per a ell?
-Es va enamorar de
França, sobretot: de la seua cultura, d’una mentalitat més oberta que la que
coneixia d’Alemanya. Al Pirineu, però, trobà un seguit de paisatges i formes de
vida que mantenien moltes singularitats diverses.
-T´has hagut de documentar per a construir aquest llibre? Com i
de quina manera?
-Bàsicament, per
redactar les notes (i també la introducció). Feia anys que tenia al cap traduir
aquest llibre, i ho havia llegit pràcticament tot de l’autor. Ara bé,
l’actualitat temàtica que caracteritza aquesta mena d’assaig comporta que hi
haja referents que demanen alguna explicació o contextualització per al lector
actual; més encara quan té un rerefons cultural diferent.
- El que crec que es nota en la lectura és que és un autor del
centre d'Europa… no sé és que tenen una manera d´ expresar-se molt diferent a
la que tenen altres autors més llatins, anglosaxons….?.Es
nota, fins i tot , amb les traduccions---i aquest tret
crec que és molt, molt enriquidor---
En el cas de Tucholsky,
jo diria té un llenguatge molt viu, molt fresc, agosarat alguna vegada, molt
proper al llenguatge oral (buscant la complicitat del lector), condimentat amb
humor i ironia, poètic quan vol... Això és un gran valor en la llengua original
i el problema és no perdre’l en passar aquesta prosa literària a una altra
llengua.
-Ostres, amb l´arrivada del nazisme i del feixisme a Europa i
l´anticomunisme en general o la por a ell es va segar molta herba a sota els
peus de no pocs escriptors, artistes… I allò més tris tés que molts no
soportaven els efectes col-laterals de les situacions i acabaven molt malament,
rebent la mort masa aviat. L´extermini nazi i feixista es va pagar a molt alt
preu, oi?
-No es podrà dir mai
prou, això, ni s’hauria d’oblidar mai. És un conjunt d’episodis terribles en la
història contemporània d’Europa i de tant en tant semblen reviscolar d’una
forma o altra.
26637
Un llibre dels
Pirineus. Kurt
Tucholsky
224 páginas
17.00 euros
Afers
Un dels assagistes més
brillants de la República de Weimar, Kurth Tucholsky (1890-1935) procedia d’una
família jueva benestant i començà a escriure aviat. En la Primera Guerra
Mundial participà fent treballs d’oficina. Amb una breu excepció, es va
mantenir distanciat de tots els partits polítics per adoptar una perspectiva
crítica des de la neutralitat. Una prosa clara i desacomplexada i una
excel•lent punteria —sobretot, contra una república de Weimar massa tèbia, que
mantingué intacte l’antic aparat militar i judicial— el convertiren en autor
temut i admirat. El 1924, es traslladà a París com a corresponsal dels
periòdics Vossische Zeitung i Die Weltbühne, i com a enviat de la secció
alemanya de la Ligue pour la Défense des Droits de l’Homme et du Citoyen.
Instal·lat a Suècia des del 1930, amb l’arribada del Tercer Reich el 1933, s’hi
quedà com a exiliat, ja que estava acusat de jueu, esquerrà, pacifista i
antialemany. Hi va morir el 1935 per una sobredosi de barbitúrics. En català,
fins ara només havia aparegut una selecció d’assajos periodístics seus.
Establert a París, el 1925 Tucholsky va fer un viatge de dos mesos per les dues
bandes dels Pirineus. En recollí les impressions a Ein Pyrenäenbuch, publicat
el 1927 sota el pseudònim Peter Panter. Més proper de l’assaig literari i
polític que del tradicional llibre de viatges, s’ha comparat amb Quadres de
viatge, de Heinrich Heine, i amb Viatge sentimental per França i Itàlia, de
Laurence Sterne. Tucholsky hi opta pel relat subjectiu, personal. Semblant al
viatge que va fer al segle XIX H. A. Taine, el recorregut va de l’oest a l’est,
resseguint els Pirineus des de Baiona, passant per Biarritz, Sant Joan de Peu
de Port, Pau, Lorda, Andorra i altres llocs, i acaba a Albi, amb un emotiu
homenatge al pintor Toulouse-Lautrec. Del llibre destaca el capítol dedicat a
Lorda, on Tucholsky tracta de copsar aquell fenomen religiós de masses des
d’angles diversos. En relatar les qüestions burocràtiques relacionades amb el
pas de la frontera francoespanyola, reprèn el tema de la suspensió de la lliure
circulació de persones, amb motiu de la Primera Guerra Mundial. Com que
Tucholsky atacava el poder en totes les seues manifestacions, hi trobem temes
com el militarisme i la guerra, l’administració de la justícia, la política i
la societat, però també la literatura. La ironia i l’humor es troben arreu del
llibre. Reflexiu, enginyós i entretingut alhora, el caracteritza la barreja de
formes i d’estils: al costat de textos assagístics, hi ha descripcions de
paisatges, pobles o persones; també hi ha el poema i la carta, notes erudites i
bromes sarcàstiques. És, doncs, un llibre representatiu de la prosa de l’autor.
A més, molts dels temes que s’hi comenten són encara —o tornen a ser—
d’actualitat.
_____________________________________________________________________
Cazarabet
c/ Santa Lucía, 53
44564 - Mas de las Matas (Teruel)
Tlfs. 978849970 - 686110069