La
Librería de El Sueño Igualitario
Les dones al món de l´art.
La Institució Alfons el Magnànim, des de la
ploma de Víctor Ibiza i Osca ens endinsa
en el protagonisme i l´experiència
de les dones dins el món de
l´art, sobretot en la
pintura i en la escultura.
Ho fa, a més, agafant el paréntesis que va des de l´any
1500 a l´any, 1950.
Aquest llibre està dins la col-lecció Arxius i Documents de la Instituació ALfons el Magnànim, una de les més prolífiques.
Allò que ens diu la sinopsis del llibre:
Al llarg d'aquests anys d'investigació i docència de la Història de l'Art sempre ens hem
trobat una crua realitat: en època històrica les dones no han existit;
a la història de l'Art
oficial, les artistes mai
no han estat considerades. Artistes i obres han estat ignorades. Una pregunta sorgeix d'immediat: ¿per què mai no ens hem
adonat del fet que no hi han dones artistes als llibres, ni a les col·leccions dels museus?, i el que és més greu, ¿per què hem considerat
normal aquesta absència? La
resposta és senzilla, els erudits
i creadors del gust estètic han aconseguit consolidar
la idea que les dones no formen part de la creació artística; allò que les feministes denunciaven és totalment cert,
a les dones se'ls ha donat
un doble paper passiu: sols poden ser muses, models per
ser representades o espectadores. La present investigació, referida principalment al País Valencià, vol denunciar l'absència de les artistes com quelcom
intencionat, tracta de
donar una eina als investigadors del tema i pretén normalitzar la situació, incloent les artistes dins la historiografia oficial procurant que la seua obra aflore
dels magatzems i puga gaudir del reconeixement que es mereix.
L´autor, en Vicent
Ibiza i Osca:
Vicent Ibiza i Osca, nascut a Guadassuar (la Ribera
Alta) el 1955. És llicenciat
en Geografia i Història, en
Història de l'Art i doctor
en Filosofia per la Universitat de València. Com a investigador s´ha especialitzat en el tema
dona i art i sobre el que ha realitzat la seva tesi doctoral Dona i Art a Espanya:
artistes d´abans de
1936.Obra exposta-obra desapareguda—PUV,
2004--.És autor dels llibres: Obra de
Mujeres artistas en los Museos Españoles.Guía de
pintoras y escultoras:1500-1936.—editat a València l´any 2006--. Ha publicat els articles:” Arte y mujer. Una propuesta didáctica”—en
Aula de Historia Social l´any 2000;”Dona i Arts.Pintores
i escultores al Museu d´Art
Contemporani d´Elx” en
La Rella—Elx, 2003; “Mujer y arte de los siglos XVI al XIX.Aportaciones
valencianas” en Archivo de Arte Valenciano(publicat
a València l´any 2005); “El Arte
en la Comunidad Valenciana en los años 30” en La Gran Historia de
la Comunidad Valenciana, publicat a València en el año 2007 i “Isabel Alfonso Candela: una crevillentina avançada al seu temps” , article publicat a Crevillent o L´Etnografia d´un poble( article editat a Crevillent Al 2006). I és coautor dels llibres: Guadassuar. Aproximació a la historia d´un poble valencià( de l´any 1991) i Estudi sobre l´Esglèsia
de Sant Vicent Màrtir de Guadassuar( editat l´any 1995)
Cazarabet
conversa amb Vicent Ibiza i
Osca:
-Vicent, què és
allò que et fa escriure aquest llibre mirant
a les dones valencianes dedicades
a l´art?
-Com que porte anys investigant el tema (vaig llegir la meua Tesi “Dona i art a Espanya. Artistes d’abans 1936. Obra exposada-obra desapareguda”) he decidit fer un estudi referit
al País Valencià,
encara que també he inclòs artistes
no valencianes que ténen
obra exposada als nostres museus.
-Per què et fixes amb
les disciplines de pintura i d´escultura?
Perquè no he trobat
cap arquitecta, i de les altres
activitats artístiques
(música, dança, joieria, brodat etc…) no les he investigat. La majoria són pintores, amb alguna
escultora.
-I parla´ns del temps, per què agafes el temps
que va des de 1500 a 1950…per quelcom en particular? en 2004)
-L’objectiu de les meues investigacions és denunciar com en època històrica les artistes han estat ignorades, arraconades o directament amagades; aquesta realitat comença a “desaparèixer” al meitat del segle XX; per això la meua Tesi
la vaig datar abans de 1936
i el present treball abans de 1950
-És de suposar que el masclisme també ha fet que les
dones haviguen participat
de les disciplines artístiques amb
certa desavantatja, no?
-El sistema patriarcal és
estructuralment masclista i
el sistema ha intentat que les dones no participaren
el el món de la creació artística; primer sols pogueren treballar als tallers dels
pares o marits sense ser nomenades; després quan aparèixen les Acadèmies no se’ls permet formar-se. Les artistes
han tingut que nadar contracorrent
i han tingut que suportar la intencionada absència.
-Amb quines dificultats
respecte als homes que trobaven les dones?
-Com acabe de dir tot eren entrebancs,
per exemple, Joan de Joans
(Joan Macip) quan mor deixa al seu testament
el seu taller als fills: Vicent, Margarida i Dorotea Macip.; doncs be, totes les obres són signades i encarregades a nom de Vicent; hui hem de rastrejar el trebal d’elles com atribucions.
A les Acadèmies
elles teníen prohibit l’assistencia a les “Classes del
Natural”, amb models nus: Clar sense
poder aprendre a dibuixar cossos nus, no és podien pintar obres de tema històric, que eren les més valorades; clar, elles queden relegades a pintar pisatges o flors, així es deia “les dones ténen un sensibilitat especial per les flors”
gènere femení per execel·lència …quin morro no?
-És de suposar que moltes pintures i escultures que podem “tocar i
contemplar” estigueren signades
per homes, però a l´arrere haviguen dones, oi?
-Doncs si, històricament així és, Camille Claudel fent escultures signades per seu mestre Auguste Rodin; Marietta Robustti “La Tintoretta” treballant i creant obres al
taller del seu pare Jacopo Robustti “Il Tintoretto”
o les germanes Dorotea i Margarida
Macip al taller, primer del seu
pare Joan de Joans i després
del germà Vicent Macip.
-S´ha sapigut traure
de l´ombra a aquelles dones
artistes?
-A partir de la dècad
de 1970 les investigadores feministes questionen la Història de l’Art i la creació artistica com quelcom
masclista i patriarcal, denuncien que les dones sols ténen un paper
passiu en el món de l’art: el de models per ser representades o espectadores.
Linda Nochlin, feu aquella pregunta que va sacsejar
les consciències: Per que no hi
ha dones que són grans genis? A partir d’ahí es va moure un doble camí: Artistes i creadores que
fan un art feminista i investigadores que comencen a treure a la llum dones artistes al llarg de la historia.
La fita d’inici va ser l’exposició “Women Artist 1550-1950” realitzada al
Country Museum de Los Ángeles en 1974, en ella es van
treure a la llum obra de més de 500 artistes.
-Hi ha alguns noms,
tant de pintores com d´escultores, que resalten per damunt
de les altres?
-Hi ha artistes més reconegudes
que altres, però en el meu cas preferisc parlar d’artistes que més m’agraden, així, arriscant-me a deixar la majoria sense citar, i m’encanten les escultures d’Helena Sorolla, la ceràmica d’Angelina Alós, el retrats de Jacinta
Gil, o les instal·lacions d’Àngeles Marco o Maribel Doménech… parle d’artistes citades al meu darrer llibre.
-Els esdeveniments podriem dir o anomenar Claus en la historia
afectaven a tots els camps, situacions…em pareix que especialmente
sensible era la relació entre les dones i l´art per exemple en temps de guerres, de tensions socials…Com ho veus?. Per exemple els
anys de la Inquisició o els d´abans de la II República, així com els
que van seguir a la Guerra Civil degueren ésser molt dificils
per a les dones artistes…primer perquè
eren dones que pensaven i això
mai agrada a aquests poders i després perque expresaven allò que pensaven amb la pintura, escultura…Què ens pots reflexionar?
-Les dones han estat
el motor de la Història, quan
a l’Art elles sols tenien un paper de afeccionadades o diletants, al moment que ocupen un paper actiu són arraconades,
he trobat crítiques dels anys vint,
que quan al crític li agradava l’art
d’una dona escrivia “pinta com un home”. Quan a la República
va ser l’esclat de les reivindicacions
dels drets de la dona: dret al vot, al treball….i aparèixen professores, metges, pintores. Malauradament el Franquisme ho va tallar en sec; les dones al
franquisme tornen a les catacumbes,
la Sección Femenina de Falange és el braç ideològic.
-Aquestes obres de les dones.El seu art està ben representat avui en dia arreu dels
Museus de la nostra terra?
-Va millorant, però encara queda: Al Museu de Belles Arts de València sols hi
ha una obra “La Chula” de María Sorolla; al d’Alacant
hi han més i als Museus Comarcals
com EL Museu d’Art Contemporani Vicent Aguilera Serna de Vilafamés o el D’Art contemporani d’Elx, tot i que la representació és més nombrosa
en obres i artistes encara que llun
de la ”normalitat”.
-El treball d´investigació, documentació i estudi ha tingut que esdevindre molt feixut, no?,
però , a la vegada bonic de
duur a terme i de veure o d´anar veient el resultat final, no?
-Tu ho dius en la pregunta, és un treball moltes vegades de detectiu, amb una certa fustració
o tristor al comprobar que moltes
d’elles patiren molt per fer el seu treball; però
a la vegada m’ha donat moltes satisfaccions, a les xarrades que done als Instituts els xavals/es
fan cara de sorpresa quan els
mostres obres i artistes
que desconeixen completament.
I a més es mol tsatisfactori
treure-les la llum. Mentre la meitat de la humanitat estga amagada mai hi haurà
un verdadera Història. I recordeu
“Elles sempre han esta ahÍ”
26967
Les dones al món de l'art. Pintores i
escultores valencianes (1500-1950). Vicent
Ibiza i Osca
182 páginas
14,00 euros
Institució Alfons el Magnànim
Al llarg d'aquests anys d'investigació i docència de la Història de l'Art sempre ens
hem trobat una crua realitat: en època històrica les dones no han existit; a la història de l'Art oficial, les artistes mai no han estat considerades. Artistes i obres
han estat ignorades. Una
pregunta sorgeix d'immediat:
¿per què mai no ens hem adonat
del fet que no hi han dones
artistes als llibres, ni a les col·leccions dels museus?, i el que és més greu,
¿per què hem considerat normal aquesta absència? La resposta és senzilla, els
erudits i creadors del gust estètic han aconseguit consolidar la idea que les dones no formen part de la creació artística; allò que les feministes denunciaven és totalment cert, a les dones se'ls ha donat un doble paper passiu: sols
poden ser muses, models per ser representades
o espectadores. La present investigació,
referida principalment al País Valencià,
vol denunciar l'absència de
les artistes com quelcom intencionat, tracta de donar una eina als investigadors del tema i pretén normalitzar la situació, incloent les artistes dins la historiografia oficial procurant
que la seua obra aflore dels
magatzems i puga gaudir del
reconeixement que es mereix.
Vicent Ibiza i Osca, nascut
a Guadassuar (la Ribera Alta) el 1955. És llicenciat en Geografia i Història, en Història de l'Art i doctor en Filosofia per la Universitat de València.
_____________________________________________________________________
Cazarabet
c/ Santa Lucía, 53
44564 - Mas de las Matas (Teruel)
Tlfs. 978849970 - 686110069