Cazarabet conversa con... Martí
Domínguez, autor de “La sega” (Proa)
Martí
Domínguez “mima”, i ve a engrandir a la narrativa
catalana amb aquest llibre editat per Proa—del Grup 62--.
En un temps on llegir,
més que res a paper, és un exercici que arranca des de la voluntat
més ferma, La sega de Martí Domínguez
, ja va per la seva sisena edició.
És la història de la contalla
d´un nen i de com veu i viu
als anys cinquanta des d´un poble de l´interior del País Valencià, al cor del Maestrat.
En el llibre, com és
lògic, la seva familia té molt a dir i el testimoni el recorda i el recrea dins l´escenari :
”maquis i guerrillers contra la Guàrdia
Civil”-
Martí
Domínguez mira i descriu amb
una narrativa exquisida com
van esdevindre aquells dies des de la mirada d´un nen dels cinquanta…
Allò que ens conta la
Editorial Proa:
La novel·la transcorre en un poble de masos disseminats, al Maestrat, entre els anys 40 i 50 del segle xx. És
una zona boscosa que freqüenten els
guerrilers del maquis, que compten
amb la complicitat material
i sentimental de la filla del mas, la Teresa, i les reticències de la mare, que ha vist
com el seu marit era víctima de la guàrdia
civil. Els fill petit és el narrador de la història, que descobreix el món en un context ple de secrets i violència. Un dels guerrillers del maquis, que s'entén amb la Teresa, és alhora confident
de la guàrdia civil. Això originarà algun malentès i algun tiroteig. La novel·la segueix l’evolució del nen protagonista i de la seva família, dividida i sacsejada per
les lluites entre guerrillers
i guàrdies, en un poble de muntanya valencià.
L´ autor,
en Martí Domínguez:
Martí
Domínguez és doctor en Biologia,
professor de Periodisme de
la universitat de València
i director de la revista científica Mètode. Escriu a diferents mitjans de comunicació, com ara El Temps, La Vanguardia,
Ara i El País. Una part dels
seus articles està aplegada als reculls Peiximinuti i Bestiari. Ha estat guardonat amb el Premi Nacional de Periodisme per
la seva tasca com a
director de la revista Mètode. Com
a novel·lista, és autor
de Les confidències del comte
de Buffon, guanyadora dels premis Andròmina,
Crexells i de la Crítica de la Universitat de València; El secret de
Goethe, premi Prudenci Bertrana i de la Crítica de la Universitat de València; El retorn de
Voltaire, que va rebre el premi
Josep Pla; i El fracassat, acabat
de publicar, sobre els pintors
Cézanne i Pissarro.
https://ca.wikipedia.org/wiki/Mart%C3%AD_Dom%C3%ADnguez_i_Romero
Un escriptor que s´ha apropat, fins i tot, a laliteratura negra: https://www.lavanguardia.com/local/valencia/20171115/432901461746/entrevista-a-marti-dominguez-lassassi-que-estimava-els-llibres-intelectuales-novela-valencia.html
Mireu aquesta entrevista envers
aquest mateix llibre: https://www.nuvol.com/noticies/marti-dominguez-la-sega-es-un-llibre-que-mai-mhagues-imaginat-descriure/
Cazarabet conversa amb Martí Domínguez:
-Martí, què és allò
que et va fer escriure aquesta història…?; què et va moure
i motivar?
-Descobrir un passat ocult al Penyagolosa, de repressió franquista i terror.
-Aquest llibre La sega ve a engrossar la literatura que mira al fenomen
dels maquis….s´han escrit tantes històries
basades amb el maquis que
podría esdevindre una menra
de subgènere—em refereixo
al de “el maquis”--. Què en penses?
-Crec que en literatura no hi ha gèneres. Sols hi
ha literatura: si la novel.la és bona, i es conten històries plenes de vida, tant se val quin siga el tema, o com de moda estiga.
- A mí m´encanta llegir sobre el pàlpit d´els que
,de manera directa o indirecta, van viure o ens fan reviure aquella época des
de la perspectiva dels resistents…té
quelcom d´especial. Tu sents que amb La sega has aconseguit aportar una mirada molt
especial; hem de dir que La
sega retrata la mirada d´un xaval
d´una aldea del Maestrat
que veu passar-hi al seu davant un dels
temps històrics que més caracteritzaran aquesta terra, tot i que ell encara no hi és conscient
de la importancia del que veu, observa, escolt,…
-Sí, la gent em contava
històries d’aquella època i em deia:
jo era xiqüelo, o un sagal... Per això vaig posar de protagonista un noi
de tretze anys.
-Per què vas triar aquesta ubicació geográfica…ara, que tampoc
n´hi havien moltes més, dins
al país Valencià…si et volies
fixar o limitar a aquest
cantó del llevant de l´ Éstat
Espanyol?
-Perquè tinc un maset per aquella zona i és el
que conec millor. En realitat, no és tant una novel.la de maquis com
de masovers i de la vida d’allà.
-La vida als masos ,en aquells
dies , era un exercici
difícil de duur a terme, no?. La situació envers
als Maquis va ficar
nerviosa a la dictadura i a la Guàrdia Civil, el seu estri, en aquestes
terres, per a fer-ne front…La guerrilla, més coneguda com el maquis, els va ficar “en jaque” o fins quin punt
els va apurar?
-En realitat, el maquis podia fer ben poc, si els aliats es giraven
l’esquena. Va ser una resistència
desesperada, però que els
honora i no ha estat prou reconeguda. Els maquis vivien en condicions molt dures, alguns d’ells més de cinc anys a la muntanya, dormint al ras, o de mala manera. Gent
que lluitava per uns ideals, i en molts casos que havien fet primer la guerra espanyola, després l’europea i havien regressat.
-Fins que li donen
“el mando” al General Pizarro—Manuel Pizarro—que va establir
una política de molta mà ferma i dura…suposo que tot i que es passetjava més per Terol…els
seus tentacles van aplegar
a ésser utilitzat més enllà, no?
-Pizarro va
buscar militars i Guàrdies Civils especialitzats en la
guerrilla, com ara el capità
Maximino Lobo Navascués. Amb
ells, canviaren radicalment les coses i s’inicià
un període de repressió
intensa.
-I la vida a les aldees, als petits
pobles i als masos es va veure greument sacsejada, oi?Com i de quina manera?
-Els masovers es trobaven inermes al davant de tot. Es trobaven aïllats: al principi vengueren de gust aliments als maquis, perquè portaven dinerets. Però aviat es trobaren acorralats: si els venien corrien el risc d’acabats passejats i que els aplicaren la Llei de Fugues, i si no que foren
els maquis els que els ajusticiaren. Perquè el
maquis també feia por (i també apallissava
o matava). I després estaven les contrapartides: aquells Guàrdies Civils disfressats de maquis.. .
-Els habitants d´aquests
indrets es veuent moguts per moltes i enconades, quan no enfrontades, emocions…coneixien als maquis…els respectaven i alguns fins i tot
els ajudaven perque simpatitzaven en els ideals…però
amb les represions de la Guàrdia Civil …tot
es fica en dubte…a leshores es passa a tindre als Maquis també com a un el-lement a tindre por…
-Sí, ja ho he explicat.
Els masovers, si no eren mitgers, eren en general gent
conservadora. Vull dir que
no hi havia en la major part dels
casos una col.laboració ideològica,
tan sols econòmica o de subsistència. Si venen uns senyors i et compren a molt bon preu uns corders i unes fogasses de pa, i a més porten metralletes, què fer? La majoria els venia el que volien i es guardaven els diners.
Però allò implicava que els masos eren el rebost de la
guerrilla i Pizarro i els seus
homes empraren la tècnica
de terra cremada. D’ estendre el terror.
-Un dels dels guerrillers
és a l´hora confident de la Guàrdia Civil…fenòmen que es donava molt sovint…per què?...era com jugar una
mica a “les dames” i mirar de tindre sempre l´esquena
amb una bona cobertura?
-Quan queien presoners,
intentaven en alguns casos
(pocs) salvar la pell dient on s’amagaven
els companys. Alguns estaven desenganyats, perquè la tensió a dins del maquis també existia: uns eren anarquistes, altres socialistes, altres comunistes, i molts infeliços que havien fugit sense saber molt bé per què
(per por a represàlies).
-Però és de pensar que entre els agents de la Guàrdia Civil també es degueren
desplegar tota mena de sentiments i pensaments. Què ens pots contar-hi?..
-Tampoc la Guàrdia Civil era tota feixista, hi havia picoletos
que feien aquell treball per ascendir més ràpidament. Alguns fins i tot ensenyaven
a llegir i escriure als
nens dels masos on paraven…
-I quan tot això
explota als ulls del nen protagonista del teu llibre, La sega, tot es remou…perque un nen ho viu
tot de manera com més natural….i tot l´afecta entre les emocions que
poden anar de la por a l´estima,
pasant per la diversió com de manera més intensa….
-El nen no entén el món dels adults.
No entén aquells silencis, no entén per què s’emporten el pare quan no ha fet res de greu. I es fa adult abans d’hora, però
ja és massa
tard.
-Per què vas el-legir o triar aquesta edat per a contar-nos aquesta historia on ell és sobretot
un observador?
-Pel motiu explicat adés, perquè els masovers
amb els quals
he parlat ho expliquen així. Des de la boirosa memòria de quan eren nens o infants. Molts no ho havien explicat
fins ara, perquè tota la recuperació de la memòria és un fenòmen recent.
Jo he tingut la sorpresa de descobrir
masovers, que coneixia d’anys, d’haver estar repressaliats i d’haver-ho mig ocultat, per vergonya, per prudència, perquè no van traure res en clar removent tot
allò...
-Amic, com va ésser el procés de documentació, estudi i el treball de compilació—com un ratolí a una biblioteca---envers aquest llibre?.Com teu has fet?
En aquest cas ha hagut poca
biblioteca. Vaig haver de demanar a l’arxiu de la Guàrdia Civil els fulls de servei dels guàrdies civils
que varen estar per la zona, i vaig anar lligant caps. També els companys del Grup de Recuperació de la Memòria Històrica de Castelló, em va passar tot
el que tenien. Junts vàrem començar a explorar la
zona, i vàrem realitzar el treball de camp. Ací ha hagut més això
que referències bibliogràfiques.
Evidentment, s’ha consultat la bibliografia que ha estat útil per a saber detalls generals. Però els particulars en la seua major part
són resultat de els nostres investigacions.
-I després com ha anat el ficar-hi ordre, mesura entre allò que vols contar fent-hi ús de la contalla de ficció i el que és escriure sobre fets històrics, prou recents, per cert…Com ha sigut la teva metodología de treball?
-No resultava escu buscar la veu narrativa. Al principi vaig iniciar la novel.la d’una
manera com a document. El
que hi apareix és tan sols una mínima part de tot allò
que vaig escubrir i aprendre Va ser una allau de dades, d’històries, d’experiències vitals. Finalment, vaig optar per la veu del xiquet, i vaig aparcar la novel.la documental. Escriure
és reescriure, i vaig tornar a començar.
-Amic Martí Domínguez; com a esdevingut esciure i veure publicat el teu llibre, la teva historia amb Proa del Grup 62?
-El Grup 62 ha publicat totes les meues novel.les, des de “El retorn
de Voltaire”. Fan llibres bonics
i són seriosos, que és el que necessita un escriptor. Per tant, els estic naturalment agraït.
_____________________________________________________________________
Cazarabet
c/ Santa Lucía,
53
44564 - Mas de las Matas (Teruel)
Tlfs. 978849970 - 686110069