La
Librería de El Sueño Igualitario
UN
TESTIMONI REIAL QUE SURT A LA LLUM GRÀCIES A
LA PLUMA D´ENRIC LARREULA VIDAL I A PAGÈS EDITORS.
ALLÒ QUE
ENS DIU LA EDITORIAL DEL LLIBRE:
Lladres d’infanteses és la transcripció de la terrible
experiència real d’una dona
que a finals dels quaranta, de petita, en perdre la mare, va anar a parar
al Tribunal Tutelar de Menores. De gran va explicar amb
detall els records d’aquelles vivències a l’autor com a denúncia
d’una època fosca en què les institucions que més havien de protegir les criatures eren qui més les maltractaven.
L´AUTOR,
ENRIC LARREULA:
https://ca.wikipedia.org/wiki/Enric_Larreula_i_Vidal
Estic escrivint
aquest article en ple hivern, tot i que enfilant les arreries del mateix, trencat ,em refereixo,per que només ha vullgut fer fred alguna estoneta o per les nits i les feixudes matinades…aplega un llibre a casa d´Enric Lareula, una ploma que he conegut
i reconegut d´haver-li llegit quelcom.
Quan acabo el primer paràgraf engrescada i enfilada en la lectura no puc deixar de pensar que estic llegint en la llengua mare, la
que em parlavem des de ben petita a casa i la que sentia
parlar pel meu voltant…era una mena de discurs
que t´envoltaba en una carícia.
Avui és el dia de les llengües maternes i no puc evitar dibuixar un somriure que ompli des de la mirada fins més enllà…i és
que hi han llibres que t´engresquen tant que ja no hi ha remei.
M´endinso en la lectura i no puc, per menys, que ficar-me tant dins
de la mateixa que em perdo. ..entre les paraules tant ben acompanyades i demés…
El llibre està narrat
en primera persona i això em
fa sentir com a cómoda…No sé, ben bé
perquè, però és així.
La senzillesa de la ploma d´aquest escriptor català m´enfila cap a una lectura fácil
que em trenca les emocions
i que dibuixa tant bé totes les persones que hi van sortint que el relat acaba formant part com
de´una ida parale-la a la nostra, aquesta vida paral-lela que, sovint, establim els lectors.
Cazarabet conversa amb Enric Larreula Vidal:
-Enric aquest
llibre té quelcom de diferent i diferencial, respecte als altres que has
escrit. Com el definiries?
-Tot i que he
escrit molts contes, novel·les, o narrativa de ficció, també he escrit coses
basades en fets reals. En aquest cas es tracta de la transcripció, tan fidel i
detallada de què he estat capaç, de les vivències que em va explicar la persona
que va tenir l’experiència que es narra en el llibre, i que en el darrer moment
ha preferit restar en l’anonimat.
-Com et
va aplegar la història?
-La protagonista
d’aquesta història i jo ens coneixem des de fa molts anys, i com que escric
llibres, em va proposar que l’ajudés a denunciar els fets que va viure de
petita i que la van marcar profundament. I jo li agraeixo aquesta confiança.
-Com et sents ,
t’ho pregunto com a escriptor, al davant d´ una història real?
Naturalment, si
pretenc explicar una història real, el que intento és ser fidel a la realitat.
En aquest cas m’he basat en el que m’han explicat a mi, no m’he inventat
absolutament res, només he intentat ordenar-ho i explicar-ho el millor
possible.
-I com a persona
de a peu, amb anhels i sentiments, quan afrontes una història com aquestes, tan
dura, com et sents?
-És el segon cop
que escric un història real que té una fortíssima càrrega emocional. El primer
cop va ser amb el llibre “Alba”, publicat a La Galera l’any 1997, on, com si es
tractés d’un diari personal i jo en fos la protagonista, explicava el darrer
any de vida de la filla d’uns amics meus, basant-me en tota la documentació
dels últims temps de la nena que els pares em van proporcionar. Pel que fa a
“Lladres d’infanteses”, tot i que també es tracta d’una experiència real prou
angoixant, afortunadament no era tan traumàtica, ja s’havia acabat fa molts
anys, i la seva protagonista ha tingut prou temps per processar i superar. En
aquest cas el que té més força és el sentit de denúncia pública d’una situació
històrica injusta.
-Ha d’ésser molt
difícil portar a terme una història d´aquestes a la
tinta que es dibuixa en paraules damunt el paper?
-Naturalment, no
és el mateix escriure una novel.la de ficció, on pots
inventar-te que els protagonistes poden patir molt, que transcriure el
sofriment que t’explica una persona que el va viure. Però l’escriptura ha de
ser capaç de transcriure tots els sentiments, per tant, també els de la por i
el dolor.
-A més , t´ anirà
molt bé això de “dibuixar personatges” perquè no deixes de vindre del món del
dibuix…
-Sí, vinc del món
del dibuix d’historietes d’aventures, i quan era jove aquest tipus de dibuix em
va obligar a observar amb molta atenció tot allò que m’envoltava: els
paisatges, les faccions humanes, la perspectiva, el moviment, com per exemple
com mouen les potes els cavalls al galop, és a dir: en tot. El dibuix va
representar per a mi una immillorable gimnàstica d’observació i, per tant, de
consciència, del món que veuen els nostres ulls. I posteriorment l’escriptura,
a més a més del món que veiem, m’ha obligat sobretot a fixar-me i, per tant, a
tenir consciència, dels sentiments, les emocions i les interpretacions humanes
de les coses. Ha estat fantàstic!
-Com has
aconseguit donar forma als personatges que ací es citen?
-En aquest cas
concret m’he limitat a transcriure la contundent denúncia basada en els records
de la protagonista de la història. Tots els personatges que surten al llibre
van existir i els he descrit exactament tal com me’ls va descriure a mi, ni més
ni menys.
-La gent en els anys que comences el relat s´
encaminava molt cap a Catalunya a la recerca d´ una vida millor, més digna i
amb més oportunitats cap al futur, però sempre mirant arrere, no creus?; com
pensant en “fer caixa” per a poder retornar algun dia al seu poble?
-Bé, hi ha de tot,
hi ha persones que emigren per viure en millors circumstàncies però sempre
desitgen tornar a casa, alguns ho fan així que poden i d’altres quan es
jubilen. Tot i amb això, la majoria ja no torna al lloc on va néixer, tot i que
en pot mantenir viu el record, sovint idealitzat.
-Enllaçant amb la pregunta anterior: molts sí
van aconseguir-ho , però molts d´ altres es van establir com a part de la
societat catalana. Comenta´ ns perquè tú, a la teva manera, ho has tingut que veure, i viure , en
directe veient com aplegaven la gent amb il·lusió i com afrontaven una dura
postguerra sent, segurament, part de l´ engranatge dels perdedors...?
-Des de sempre a
Catalunya han vingut a viure persones d’altres territoris, i a partir de la
postguerra van arribar-n’hi centenars de milers, algunes eren funcionaris de
l’estat que venien a manar, però la immensa majoria era gent treballadora que
intentava viure millor. I que va prosperar treballant de valent. Amb els anys
moltes d’aquestes persones s’han acabat assimilant completament a la societat
receptora, en altres casos s’hi han adaptat més o menys. En tot cas entre tots
hem format la societat catalana actual, ara som amics, som parents, som veïns,
som col·legues... Tanmateix, com que la pertinença a l’Estat espanyol permet
poder viure a Catalunya sense necessitat d’adaptar-s’hi gaire, alguns elements
socials tinguts des de sempre com a essencials, com l’ús de la llengua
catalana, van entrant cada cop més en una situació precària de substitució.
-Per què tries el donar-li el títol, ”Lladres
d´ infanteses” a aquesta història d´ històries? Perquè, amic, estem dins d´ un
llibre d´ històries dins de la pròpia història?
-M’ha semblat un
títol adient, perquè a les criatures que en aquella època van tenir la dissort
d’anar a parar al “Tribunal Tutelar de Menores”, o a
d’altres institucions casernàries semblants, els van robar l’estimació i el
respecte que es mereixien i, per tant, l’alegria, la il·lusió i l’esperança, és
a dir: la infantesa.
-Aquesta és una història de molts atemptats
contra la dignitat de moltes persones com els protagonistes de la història,
però també és la història de moltes impunitats i d´ una gran mentida. Què en
penses?
-Deixant de banda
que a tot arreu hi pot haver bona gent i mala gent, el que és cert és que la
ideologia nacional catòlica dels guanyadors de la guerra era, i és, perquè mai
no ha deixat d’existir, profundament perversa i tenebrosa.
-I tot sota el “beneplàcit” del poder , ja
ben assentat i fent camí, per dir-ho, d´ alguna manera , de l´ Església i dels
seus particulars instruments…
Ja d’entrada una
institució que té la poca humilitat d’ autoanomenar-se
representant de Déu a la Terra, és a dir, ambaixadora i representant terràqüia
de totes les forces i energies que configuren l’Univers i els seus destins, no
sé si es mereix gaire credibilitat, però si a més a més arrossega una història
mil·lenària farcida d’abusos de poder i de barbàries, no sé si es mereix gaire
respecte. Darrerament han anat sorgint a la llum pública i en els mitjans de
comunicació les denúncies de moltes persones que, sobretot durant el
llarguíssim període de la postguerra, és a dir, quan l’Església tenia el màxim
poder, en van ser víctimes. En aquest aspecte “Lladres d’infanteses” és un
testimoni més d’una època fosca, d’una moralitat repressora i farcida d’hipocresia.
-Entrar sota “el
poder” del Tribunal Tutelar de menors” es convertía
en tot un malson, no creus?
-Ja d’entrada les criatures que anaven a parar en aquesta
institució era perquè havien quedat orfes, vivien situacions familiars
insostenibles, o que les autoritats d’aquell moment consideraven moralment poc
apropiades per al seu desenvolupament, per exemple el cas de fills de represaliats republicans. Per tant, en molts casos ja
venien de situacions familiars doloroses, i justament quan eren acollides per
la institució que teòricament havia de protegir-les i educar-les, se les
tractava amb refinada crueltat.
-Amic Enric
atresores molta trajectòria com a contista…aquest no és un conte, però pot ser
es pot veure com un relat.
-Ja he dit que es
tracta d’un text basat en una
experiència ben real, la qual cosa potser encara afegeix més interès a la seva
lectura pel que té de documental. Ja se sap que sovint la realitat pot arribar
a superar la ficció.
-Tampoc és un
llibre dirigit a certa edat, però que, sí, pot ser llegit per
cert públic lector jove, adolescent…fins i tot aprofitant alguna assignatura
com ara el pas per la historia contemporània. Què hi penses?. Hi pensaves una
mica d´ aqueixa manera quan l´ estaves escrivint?
-No, mentre l’escrivia només pensava a ser
exactament fidel a allò que, amb tot detall, m’explicava la meva informant. No
pensava en cap tipus de lector en especial. Tanmateix, com a document històric
que és bé podria ser treballat com a llibre de lectura per a un públic juvenil,
per exemple en els instituts.
-Enric et veig com
un escriptor incansable . Ens pots donar alguna pista sobre el que estàs
escrivint ara…?
-En aquest moment estic intentant adaptar uns
contes infantils meus en guions per a una sèrie de televisió de dibuixos
animats. Ja veurem, però, com anirà tot plegat, perquè que el projecte acabi
reeixint o no, no depèn només de la meva voluntat.
22609
Lladres d infanteses. Una vida al Tribunal de
Menores. Enric Larreula Vidal
168 páginas 17 x 24 cms.
15.00 euros
Pagès
Lladres d’infanteses
és la transcripció de la
terrible experiència real d’una
dona que a finals dels quaranta, de petita, en perdre la mare, va anar a parar
al Tribunal Tutelar de Menores. De gran va explicar amb
detall els records d’aquelles vivències a l’autor com a denúncia
d’una època fosca en què les institucions que més havien de protegir
les criatures eren qui més les maltractaven.
Inclou una desena de fotografies
del Tribunal de Menores
Ver primeras páginas:
http://www.pageseditors.cat/ftp/pdf/4813_9788499756905_L33_23.pdf
Enric Larreula
Vidal (Barcelona, 1941). Va fer feines diverses fins que es va dedicar a ensenyar
la llengua catalana. Va ser professor
de didàctica de la llengua
a la Facultat de Ciències
de l’Educació de la UAB. Ha escrit
molts llibres per a infants, joves i adults, de contes, novel·les, poesia i assaig.
_____________________________________________________________________
LA LIBRERÍA DE CAZARABET - CASA SORO (Turismo cultural)
c/ Santa Lucía, 53
44564 - Mas de las Matas (Teruel)
Tlfs. 978849970 - 686110069