La
Librería de El Sueño Igualitario
Un
llibre entre l´assaig i el testimoni que mostra la rebel-lió de l´autor
Krzystof Charamsa enfront de la hipocresía de l´Esglèsia.
Allò
que ens diu la editorial Gregal del
llibre, la sinopsi:
Quan Krzysztof Charamsa va sortir de l’armari, l’octubre de
2015, va assentar la pedra angular de la seva vida. En el zenit d’una carrera
del màxim nivell com a teòleg a la cúria vaticana, va decidir amb aquell gest
denunciar al món la hipocresia de l’Església catòlica, una institució que, des
de fa segles, promou la repressió sexual com un instrument per a imposar el seu
poder. Ho fa escampant infelicitat en les persones, condicionant-les –mitjançant
el precepte, la doctrina i la confessió- a no viure amb serenitat l’expressió
afectiva i sexual, una dimensió fonamental de l’existència.
Segons Charamsa, el clero catòlic, homòfob fins
al moll de l’os, està format en bona mesura per homosexuals. Aquests homes, de
vegades reprimits, d’altres atrapats en la clandestinitat, però sempre obligats
al celibat, esdevenen adob d’una terra on pot germinar finalment la vergonyosa
llavor de la pedofília i d’altres abusos.
A La primera pedra, un llibre a mig camí de
l’assaig i el testimoni, Charamsa vol sacsejar consciències i posar les bases
per a una renovació de l’Església catòlica, en la qual encara vol creure. Una
Església que, per a poder continuar existint com a guia espiritual –tal com
Charamsa va escriure el dia de la seva sortida de l’armari en una carta al papa
Francesc- ha de començar a respectar l’orientació sexual de totes les persones.
L’Església catòlica del futur.
L´autor,
en Krzysztof Charamsa: filòsof i teòleg de
formació, escriptor i poeta, va néixer a Gdynia, Polònia, el 1972. Va estudiar
a Polònia, Suïssa i Itàlia. Va ser ordenat sacerdot el 1997. Al cap de cinc
anys es va doctorar en teologia per la Universitat Pontifícia Gregoriana de
Roma.
Autor de diversos llibres i articles, va ser
oficial de la Congregació per a la doctrina de la fe, antiga Inquisició, i
secretari adjunt de la Comissió teològica internacional, l’òrgan més important
de consultors teòlegs de la Santa Seu. Durant uns quants anys va ser professor
de teologia de les universitats pontificis Gregoriana i Regina Apostolorum, a
Roma.
El 3 d’octubre de 2015, Charamsa va declarar
públicament la seva homosexualitat, la qual cosa va causar-li la pèrdua de tots
els seus càrrecs i responsabilitats al si de l’Església. Avui viu feliç amb el
seu company, Eduard Planas, i es dedica a la defensa dels drets humans,
singularment de les dones i de les persones LGBTIQ.
Cazarabet conversa amb Krzysztof Charamsa:
-Aquest llibre té molt a veure amb una
rebel·lió plena i fonamentada d´un home creient contra l’Església…
Sí,
la denuncia i la protesta són indispensables perquè la qüestió del respecte de
la sexualitat humana és fonamental. És la qüestió de defensa de la naturalesa,
de respecte de la humanitat. Però el meu llibre és també una alliberació.
-Però no pot
parlar-se d’un desengany perquè l’Església ja havia mostrat molta
intransigència davant el col·lectiu de persones LGBTIQ, no?
Sí,
hi estic d’acord. Per a mi va ser el camí del descobriment d’un engany i de
falsedats difoses per l’Església, sobre
una part de la humanitat a la qual, per la meva naturalesa, pertanyo. Com que
respecto la meva església, per a mi és una gran tristesa.
-Hi ha, sí, ganes
de treure la màscara d’un missatge que mai ha sigut conciliador amb tothom, no?
Abans
de treure la màscara, jo hauria de descobrir la malaltia del sistema
eclesiàstic, que no he vist durant molts anys.
-Però la història
de l’Església és la història d’una gran hipocresia quan no sobre d’un
col·lectiu, damunt d’un altre. Són molts els damnificats per les maneres de fer
d’aquest col·lectiu. Què ens en pots dir?
Avui
m’adono d’aquestes pàgines negres de la religió. Però durant molt de temps vaig
estar convençut que són només falses acusacions que no entenen la historia de
la meva Església. Com diu el gran teòleg hindu-català Raimon Panikkar
(1918-2010), la religió és part de la humanitat. Així doncs, en nom de la
religió s’han desenvolupat les més grans virtuts humanes, però també grans
crims, guerres, creuades, inquisicions, persecucions i discriminacions. I això
continua. Avui l’Església persegueix la sexualitat de les persones humanes, no
només dels gais, també de les dones, de les parelles heterosexuals. Als
creients, els treu la pau i el plaer de viure la sexualitat de manera lliure,
que és necessària per a les relacions d’amor.
-Bé, l’autor és
de Polònia… un dels llocs on el catolicisme està més arrelat i de manera més
arcaica, no?
L’autor
se sent sobretot europeu –el continent dels drets humans– i, d’aquesta manera,
se sent polonès –la nació que en el seu passat sabia defensar els nostres drets
humans nacionals d’existir com a Estat lliure. Estic d’acord amb vostè.
Malauradament, Polònia s’ha convertit en un Estat catòlic confessional, amb el
qual els demòcrates ja no s’hi poden identificar més, desgraciadament…
-L’autor del
llibre, ordenat capellà a Polònia, quan determina de plantar-se i per què? (Ens
ho podeu contar?)
El
meu llibre explica un camí de comprensió de si mateix. I m’agradaria que tots
els lectors i lectores ho descobreixin llegint-lo.
-Parlant de
qüestions com aquesta; un dia una persona em reflexionava que molts prenen el
camí de l’Església o es fan capellans o entren en qualsevol ordre perquè se
senten «com a diferents» i «incompresos/es» i no precisament des del pla
espiritual… Què ens en podeu dir?
Pot
ser la descripció de la situació de molts gais que, sentint-se no adequats a
l’heteronormativitat de la societat, s’amaguen en el clero (i les lesbianes en
congregacions religioses com a monges). Penso que en el passat era la norma.
Avui la situació és més complicada. Al llibre explico que la meva decisió va
ser altament espiritual, decidida pel sentiment de la vocació cristiana i
humana. Per aquesta raó, la meva desil·lusió per l’engany de l’Església va ser
tan dramàtic i fort. Jo no vaig buscar a l’Església la vida tranquil·la d’un
hipòcrita que s’amaga perquè no se sent bé a la societat. A l’Església, jo
volia servir la humanitat.
-Potser a l’escola i des d’altres llocs on ens
anem educant i formant com a persones, o sigui,
des de l’entorn educatiu, s’hauria d’enfocar això d’una altra manera.
Què ens pots argumentar? Cal donar un lloc a compartir
allò que ens passa, a l’expressió valenta i sincera, a la reflexió i a aprendre
a tolerar els nostres sentiments o els sentiments o decisions d’altres. Què ens
podeu dir?
M’agrada
la teva pregunta perquè avui la diversitat apareix per fi com a una cosa
positiva. Estem en procés de construir societats on les diversitats serveixin per
comprendre, no per estigmatitzar com a les societats masclistes, misògines,
xenòfobes, racistes, antisemites, etc. La resta ja no són els meus enemics en
la seva diversitat. Són la gran ocasió per descobrir i entendre quelcom nou i
important per a nosaltres i així fer millor la nostra vida. Una paraula que ens
falta és el respecte de la persona humana, que és irrepetible, cadascú és
diferent. No parlo de «tolerància» de les diversitats. No m’agrada aquesta
paraula: tolerar és massa poc. Respecte significa que es comença a fer un
esforç per comprendre l’altre, acceptar-lo, estimar-lo (com diuen els creients)
en la seva diversitat. En el món occidental, un dels majors obstacles en aquest
camí, sense ser l’únic, és l’Església catòlica, masclista i patriarcal, amb la
seva pesada «maleta» de l’homofòbia i misògina en el qual vol dominar la
realitat.
-La repressió
sexual dóna com a fruit, de manera gairebé immediata –en molts casos– la pressa
de decisions que tenen molt més a veure amb l’abús –i quan parlo d’abús parlo
del sexual, però també dels físic o psíquic fruit de la intransigència en la
que viuen– que amb qualsevol altra cosa. Hi ha molt a reflexionar des d’ací…
Sí,
totalment d’acord. Intento sublimar, amagar, reprimir, compensar, transformar en
puritanisme intransigent la naturalesa de la sexualitat que és el lloc de les
nostres relacions íntimes, de plaer i, sobretot, d’amor i molt fàcilment forma
una via d’escapament de tensions i desitjos no resolts. Moltes vegades, la
violència, a diversos nivells de la vida, compensa la falta de possibilitat
d’establir relacions íntimes, d’acceptar la pròpia sexualitat, els propis
desitjos humans i la necessitat d’amor. I no penso només en la violència
pedòfila sobre els menors d’edat, o sobre les dones. Penso en la violència (no
només sexual) molt més àmplia en les nostres relacions, on un domina l’altre.
La construcció d’una societat igualitària passa per l’acceptació de la sana i
natural sexualitat i la denúncia de les vertaderes patologies de la sexualitat,
que no són les persones homosexuals, sinó les persones que utilitzen la
violència contra la voluntat dels altres i els manipulen.
-Sembla que, en
algun sentit, des del Vaticà i amb el Papa Francesc això de les repressions
s’havia tranquil·litzat una mica, però allò que vull dir és que queden molts
punts a l’aire i a tenir en compte. S’avança, però també la goma s’escurça. No
li sembla?
Ho
sento, però a mi no m’ho sembla. El sistema repressiu de la sexualitat ha
guanyat sobre la inicial obertura del Papa Francesc. Això és el que denuncio al
llibre: no hem destruït el mur de la prohibició per confrontar-nos amb les
ciències humanes sobre la sexualitat i amb la sana experiència de les persones
que demonitzem.
-Hi ha molts més
Charamsa dels que sembla, no?
Charamsa
és únic. Gràcies a Déu, cada persones és irrepetible. Però, les històries i els
patiments anàlegs a aquestes de l’autor de La
primera pedra són molts. I atenció: no penso només en la cúria de gais ni
en els cures heterosexuals enamorats d’una companya, sinó en molts creients, en
les dones, en les víctimes de la pedofília, en els fills i fills rebutjats pels
capellans, en els divorciats casats i feliçment casats de nou, en els joves que
busquen una primera experiència d’intimitat en la seva primera història d’amor
i que són perseguits per l’Església com a criminals perquè desitgen una relació
íntima (prohibida)... i en molts d’altres. Penso en totes les persones
bloquejades per la intransigència de l’Església en la transparència i llibertat
necessàries per ser feliços. L’Església no entén i no vol entendre les
històries de les persones: només vol imposar-los-hi una freda teoria, que forma
una presó espiritual. Jesús de Nazareth ens ofereix quelcom diferent: la
igualitària comprensió i respecte de les diversitat. D’això parla el meu
llibre.
25892
La primera pedra. La meva
rebel·lió enfront de la hipocresía de l’Església. Krzysztof Charamsa
302 páginas
19,00 euros
Gregal
Quan Krzysztof
Charamsa va sortir de l’armari, l’octubre de 2015, va assentar la pedra angular
de la seva vida. En el zenit d’una carrera del màxim nivell com a teòleg a la
cúria vaticana, va decidir amb aquell gest denunciar al món la hipocresia de
l’Església catòlica, una institució que, des de fa segles, promou la repressió
sexual com un instrument per a imposar el seu poder. Ho fa escampant
infelicitat en les persones, condicionant-les –mitjançant el precepte, la
doctrina i la confessió- a no viure amb serenitat l’expressió afectiva i
sexual, una dimensió fonamental de l’existència.
Segons Charamsa, el clero catòlic, homòfob fins al moll de l’os, està format en
bona mesura per homosexuals. Aquests homes, de vegades reprimits, d’altres
atrapats en la clandestinitat, però sempre obligats al celibat, esdevenen adob
d’una terra on pot germinar finalment la vergonyosa llavor de la pedofília i
d’altres abusos.
A La primera pedra, un llibre a mig camí de l’assaig i el testimoni, Charamsa
vol sacsejar consciències i posar les bases per a una renovació de l’Església
catòlica, en la qual encara vol creure. Una Església que, per a poder continuar
existint com a guia espiritual –tal com Charamsa va escriure el dia de la seva
sortida de l’armari en una carta al papa Francesc- ha de començar a respectar
l’orientació sexual de totes les persones. L’Església catòlica del futur.
Krzysztof Charamsa, filòsof i teòleg de formació, escriptor i poeta, va
néixer a Gdynia, Polònia, el 1972. Va estudiar a Polònia, Suïssa i Itàlia. Va
ser ordenat sacerdot el 1997. Al cap de cinc anys es va doctorar en teologia
per la Universitat Pontifícia Gregoriana de Roma.
Autor de diversos llibres i articles, va ser oficial de la Congregació per a la
doctrina de la fe, antiga Inquisició, i secretari adjunt de la Comissió
teològica internacional, l’òrgan més important de consultors teòlegs de la
Santa Seu. Durant uns quants anys va ser professor de teologia de les
universitats pontificis Gregoriana i Regina Apostolorum, a Roma.
El 3 d’octubre de 2015, Charamsa va declarar públicament la seva
homosexualitat, la qual cosa va causar-li la pèrdua de tots els seus càrrecs i
responsabilitats al si de l’Església. Avui viu feliç amb el seu company, Eduard
Planas, i es dedica a la defensa dels drets humans, singularment de les dones i
de les persones LGBTIQ.
_____________________________________________________________________
Cazarabet
c/ Santa Lucía, 53
44564 - Mas de las Matas (Teruel)
Tlfs. 978849970 - 686110069