Cazarabet conversa con... Albert Herranz Hammer i Joan Viader Soler, autores de “La
porta” (Documenta Balear)
Estem al davant d’una
obra teatral que aplega a nosaltres gràcies a la edició de Documenta Balear des
de l’autoria d´Albert Herranz Hammer i Joan Viader Soler des de la col·lecció Magatzem. Can Toni.
D’aquesta col·lecció
Documenta Balear també ha editat i publicat:Els ulls dels altres de Sadurní
Vergés ;Abans que arribi l’alemany de Marta Barceló; In the Backyard de Jaume
Miró; 3001, una odissea molt especial de Toni Olivé i Cabré i Anecdotari teatral mallorquí 1880-1936 d’Antoni
Nadal.
Els autors: Albert
Herranz i Joan Viader…Per què no “anem a per ells”?
La sinopsi del llibre,
una obra teatral:
A Barcelona i rodalia
ningú no volia refer les portes de la presó malmeses en el motí de l’estiu del
1931. Varen embarcar les portes i les traslladaren al port de Palma, on els
fusters també es negaren a reparar-les. El conflicte de les portes de la presó
es va transformar en molt més que una vaga obrera: es convertí en una crítica
al sistema social en si mateix i a la funció de la presó com a eina política.
Aquest és el punt de partida de La porta: la lluita entre la consciència i la
fam, entre els obrers compromesos i els companys de viatge dins de la misèria.
Assistint atònits a un episodi desconegut de la classe treballadora de Palma,
en aquesta obra veiem un univers amb ateneus obrers, principis naturistes,
esperantisme, mestres racionalistes i sindicats plens de jovenalla, excursions
dominicals i molts llibres que escampaven idees noves de mà en mà, un fresc ben
dibuixat de la generació que fou escapçada pel cop d’estat executat el 1936.
El autors:
Albert Herranz:
(Estocolm, 1970)
Viu a Palma. És autor d’alguns llibres de poemes: Manutar (Educions el
Moixet Demagog, 1993), Geografia interior (Baile del Sol, 1994),
Oikumene (Capaltard, 1996) i Les balcàniques (Edicions Madre Tierra,
1996), traduïda a diverses llengües i convertida en representació audiovisual.
Com a narrador té publicat: Fresas para Tristán Tzara (Baile del Sol,
1997), Starpower (guanyadora del premi de novel·la curta Baltasar
Porcel), Siete dias de Enero (Baile del Sol, 1999), Incident a Malaco
(Lleonard Muntaner, 1999), i, també a Documenta Balear, dins aquesta
col·lecció El jugador de triquet (1998) i La porta (2019).
Ha col·laborat en publicacions periòdiques com Arbetaren, Filmeye,
Kulturen, Cultura Obrera, Cnt, Nosaltres i dBalears, i ha dirigit
publicacions com Parnass i L’Observador del Pla. També és autor
de guions de documentals i pel·lícules.
Joan Viader:
(Palma, 1976) és jurista i
politòleg. Ha desenvolupat la seva carrera professional a Barcelona i Mallorca
treballant en l’Administració pública en l'àmbit de les polítiques de mercat de
treball i de serveis socials. La porta és la seva primera incursió en la
literatura dramàtica.
Cazarabet amb Albert Herranz I Joan Viader:
-Amics porteu una crisi
dins una altra crisi, tot molt social al teatre….per què trieu aquest gènere?
-Vàrem trobar que era la forma més adequada per contar aquesta
història.
-Jo crec que és o vos ha
quedat molt àgil, la contalla, I molt entretinguda….i em pregunta perquè no més
escriptors I escriptores ens plantegen histories I més histories reials ficades
dins aquest gènere…
-Gràcies. Pensam que, senzillament, és per les dificultats que hi ha-
almenys a Mallorca- per trobar una companyia disposada a representar una obra
de teatre. Una obra de teatre sense la seva representació és coixa. Nosaltres
decidírem publicar-la (i Documenta Balear va ser molt receptiva) perquè almanco
hi hagués constància i perquè, pensam, ens ajudaria a moure-la. Per a una
editorial publicar teatre és més ruïnós que publicar poesia (sí, a què sembla
increïble) i, pels autors, trobar a algú disposat a representar-la si no estàs
vinculat a una companyia o un teatre (o ets mediàtic o institucionalitzat) és
difícil o impossible. Nosaltres estam dins aquest procés de cercar a una
productora o companyia disposada a dur-la sobre les taules però de moment,
bones paraules però cap materialització.
-Volieu com escenificar
més la solidaritat inicial entre treballadors que havien d’arreglar les portes
o la crisi social que tota l’estona es fa evident…?
-Podríem contestar les dues coses però principalment el missatge és que
tota rebel-lia, resistència val la pena encara que l'antagonista sigui més gran
i fort que un. L'important és dir no.
-Tot I que la solidaritat
es trenca….?
-Sí. En el fons els que perden són els que trenquen la vaga. Sí, obtenen la
feina i el sou però no són res més que unes titelles que responen i es mouen
per interessos que no tenen res a veure amb ells i que en el fons van en contra
seva. És a dir, la lògica ens dicta a vegades a acotar el cap fer el que la
realitat exigeix. Però on ens ha portat aquesta política de fer el que és
possible, el que és "real"? Ha portat a la Humanitat al cul de sac
actual en els que ens trobam. Per això, per a nosaltres, és important
reivindicar aquestes vagues i accions que són portades a terme per dignitat,
per idealisme.
-Un esdeveniment, les
portes d’una presó fan fallida, fa que la solidaritat entre treballadors
sigui ficada a prova….però també és tota una lliçó…avui en dia en l´època del
consumisme desbocat, del capitalisme més bèstia , això seria impossible o com
ho veieu?
-Creïem que és possible i que es produeix. El que ens passa és que els
mitjans no ho reflecteixen o no tenen interès "periodístic". La
nostra cultura i societat ens encamina a pensar que vivim, cada individu, sols
i que no necessitam a ningú. Hi ha molts d'exemples. A finals dels anys
setanta- en ple boom avariciós del turisme a Mallorca tota la platja de Palma
(el que és conegut com s'Arenal de Palma i Llucmajor) feren una vaga als hotels
perquè un hoteler va negar a dos empleats a pagar-les o facilitar-les l'estança
(com era costum llavors) i davant la seva protesta els va despatxar. Llavors
durant uns dies un dels motors més importants del turisme illenc va estar
paralitzat. A Formentera, a la dècada del 1990 una empresa vinculada a un banc
volia fer un golf. Hi havia una forta oposició i semblava que el projecte anava
davant gràcies, entre d'altres coses, a la indecisió de les institucions. Què
varen fer els formenterencs? Es varen posar en coa davant l'oficina del banc
(que en aquella època era l'únic banc de l'illa) i començaren a retirar els
seus diners de l'entitat bancària. El banc va cedir i avui no hi ha cap camp de
golf a l'illa. I això són alguns exemples- n'hi ha més- trets de les Illes
Balears, que tenen fama de ser insolidaris i individualistes, segur que a la
península i al món n'hi ha centenars. És feina dels historiadors i els
activistes identificar-los i donar-los a conèixer.
-Com vau pensar-hi als
personatges que conformen el món dramàtic de la pròpia trama?.Sempre hi han
personatges que costen més a ficar negre damunt blanc…a moure dins la trama?
-L'obra ha anat evolucionant de ser un monòleg al que és avui. Els
personatges principals, els dos germans, són persones que ben bé podien existir
a la barriada de Santa Catalina a la Palma de la meitat del segle XX.
-Demostreu que qualsevol
esdeveniment pot convertir-se en una història d´on traure tot, I dic tot, el
suc….tot I que la història
-Sí, qualsevol història és rellevant. La qüestió és escoltar i recollir el
que es conta.
-Cercar l’equilibri entre
la trama, molt social i els diferents personatges que es citen és molt més
difícil del que sembla?
-Sí, ho és. De fet, hi ha moltes coses que han "caigut" durant el
procés d'escriptura. Algunes escenes i frases que encara avui ens fa mal
haver-les llevades. Però com diuen els anglesos, a l'hora de construir un relat
o una trama un ha de matar als seus estimats (kill your darlings) en el sentit
que dins el procés creatiu s'ha de sacrificar moltes vegades alguns
"favorits" pel bé de la trama, del relat i el conjunt de la història.
-Però la solidaritat
sempre hi ha algú que la trenca, no?, segueix sent així la unitat davant els
problemes i la fermesa en les decisions és molt difícil de mantindre, és així o
com ens ho podeu reflexionar?
-La fermesa és difícil però el recolzament col·lectiu la fa possible. Les
persones ens necessitam i entre tots hem de construir una nova societat. La
salvació unipersonal, ja sigui cristiana o capitalista, és una construcció
buida i una mentida.
-Treballar en torn a un
fet reial és molt difícil? Com vos ho heu fet, perquè teniu que ser molt
minuciosos, molt ferms amb el tractament…
-Sí. Ens hem apropat al fet amb respecte. Hem intentat mesclar, quan ha
estat possible, la ficció i els fets reals perquè aquests dos aspectes es
poguessin recolzar dins el relat.
A Mallorca no hi ha cap record d'aquesta vaga. Albert Herranz es va trobar
amb la història de casualitat, cercant altres coses, a l'hemeroteca. La
construcció dels fets, dels personatges i les repercussions ha estat des de
zero i quan ens han mancat els fets reals hem tengut que servir-nos de la
ficció. És una obra inspirada en aquests fets reals però a la vegada és una
obra que treu a la llum una de tantes lluites obreres a una illa a la qual, en
l'actualitat, no es té consciència de que existissin.
-Quina lliçó podem traure
de la vaga obrera que es converteix en una crítica al sistema social?
-Per a nosaltres n'hi ha dues conclusions importants: el sentiment de
dignitat no s'ha de perdre mai. La dignitat ha de ser un dels pilars essencials
de tota lluita (sigui feminista, sindical o ecologista) i la segona és que
l'exercici de dir no, prou, aquí ens plantam és molt sa per a les societats (i
encara més en les actuals ho tot sembla haver-se reduït a fer compres i mirar
sèries). El que varen fer aquests obrers mallorquins no es pot convertir en un
producte o un bé a consumir ja que és radicalment digne i transformador: no
volem ser còmplices d'aquesta societat i la seva rutina d'amagar els problemes
tancant a les persones.
-Amics com vos ho heu fet
per escriure aquesta obra teatral a dos mans o dos plomes?.Qui ha fet què? I de
quina manera?
-El bessó o els fonaments els va escriure Albert Herranz, que portava un
temps amb la història dins el cap. Va intentar escriure la història totsol però
hi va arribar a un punt que no avançava llavors Joan Viader- amb el que Albert
contacta per veure si pot fer la música del, llavors, monòleg- llegeix l'obra i
comenta que es veu capaç d'aportar coses al text. A poc a poc l'obra de teatre
deixa el monòleg i agafa la forma d'una obra amb personatges. Quan escrivim
l'obra Joan vivia a Barcelona i Albert a Estocolm (ara tots dos vivim a
Mallorca). Creuant-nos correus electrònics i skypes va ser una part del procés
d'escriptura. Quan ja teníem la major part escrita, Albert va venir a Barcelona
i durant una setmana vàrem treballar plegats amb l'obra. Finalment, hi va
arribar un moment que trobàrem que l'obra estava feta. No es podia avançar més
(o sí, ja que el procés d'escriptura és molt orgànic i tal vegada podríem
seguir fins l'eternitat però vàrem tenir seny i ens aturàrem).
Pensam que no hagués estat possible sinó fos que, des del principi del
procés, intentàrem enfrontar-nos amb les propostes de l'altre des del respecte,
la curiositat i pensant en el bé de l'obra més que en la vanitat o l'ego
individual de cadascú.
-Com va esdevindre el procés
de documentació e investigació dels esdeveniments que ací es conten?-Com va
ésser, després, la metodologia de treball?
-Albert estava preparant una sèrie de temes per al periòdic llibertari
Cultura Obrera que es publicava a Mallorca. Cercant, va trobar aquesta història
que el va fascinar. Va escriure l'article per al Cultura el 2007 i, més tard,
ho va fer en castellà per al periòdic Cnt, es va traduir a l'anglès i al suec
per a dues publicacions web. Durant anys va voler apropar-se a l'obra des de la
ficció. Va intentar fer un relat i va començar un projecte de novel-la però no
es va veure capaç o no trobava que fos el gènere adequat. A un viatge a Buenos
Aires- on representaven la seva obra "Radiografies"- va veure un
monòleg de Rafael Spregelburd "Ápatrida, doscientos años y unos
meses". Ara ja sabia com volia fer-ho! Un monòleg. Avui, estam tots dos
molt contents de que no acabàs essent-ne un monòleg. Feia aigües per tot.
Després, amb l'afegitó de Joan al projecte, l'obra ja va agafar la forma
actual. Tot això ha estat un procés de dotze anys, dels quals tres i mig Joan i
Albert els dedicàrem a l'escriptura de l'obra.
_____________________________________________________________________
Cazarabet
c/ Santa Lucía, 53
44564 - Mas de las Matas (Teruel)
Tlfs. 978849970 - 686110069