Cazarabet conversa con... Jordi Agut, autor de “La filla del vent” (Pagès)
Estem al davant de l´obra de Jordi
Agut que culmina la trilogía que va
començar amb L´últim defensa al 2018 i amb Línea de quatre al 2019.
Amb aquesta novel-la l´autor ha estat finalista dels Premis Panenka amb el
segon llibre d'aquesta trilogia.
Hi han moltes cròniques esportives
diàries ,hi han molts programes esportius diaris a la televisió, radio i
pàgines negre sobre blanc a la prensa –la poca que queda d´escrita—i la
digital, però la narrativa esportiva encara és poca…
Què són els Premis Panenka?
La revista Panenka i el seu
projecte :
Com aquest llibre té a aveure amb les
dues novel-les i trames anteriors ens apropem a elles :
L´últim defensa :
Abril del 2016. L’Europa futbolística es
prepara per tancar els campionats de clubs abans de l’Eurocopa de França. A
Zagreb, un rodamon apareix assassinat després d’un partit. Sembla una acció
aïllada, però la reivindicació dels seus autors deixa clar que s’inicien tres
dies de mort. George Mitchell, un agent britànic traslladat a la seu central de
la Interpol a Lió i amb un passat marcat pel fracàs en la lluita contra les
apostes en el futbol, es trobarà immers en una investigació que passarà per
onze ciutats europees a les quals un grup terrorista amenaça d’atemptar.
L’últim defensa fa un recorregut per moments culminants de la història de
l’Eurocopa com a pretext per resoldre un cas que no només afecta el futbol
internacional, sinó que pot desenterrar els fantasmes del protagonista.
I ara a Línea de quatre:
Juny del 2018. L’únic candidat a la
presidència de la FIFA, el suec Roger Fredriksson, és assassinat al Palau
Nacional del Kremlin de Moscou pocs minuts abans d’assumir el càrrec. Entre els
milers d’assistents a l’acte es descobreix la presència d’una de les
terroristes implicades en els múltiples atemptats previs a la celebració de
l’Eurocopa de dos anys abans. L’aleshores màxim responsable de la investigació,
l’agent britànic George Mitchell, encara afectat personalment per les
repercussions d’aquells esdeveniments, s’haurà de posar al capdavant d’un nou
equip, desplaçar-se a la capital russa i descobrir qui hi ha darrere del
magnicidi quan falta menys d’una setmana per a l’inici de la Copa del Món. Tot,
mentre sobreviu als tentacles de la corrupció que envolta el màxim organisme
del futbol mundial.
Què ens contarà aquest llibre:
París, juliol de 2021. Un perillós
terrorista internacional es desperta després de tres anys en coma i revela que
els Jocs Olímpics de Tòquio, que han començat aquell mateix dia, corren perill.
Només demana una cosa: poder-ho explicar tot a l’agent George Mitchell.
Comencen setze dies no de glòria, sinó d’incerteses i mort. Un recorregut
simultani per quatre països i tres continents, amb el dopatge com a rerefons,
traurà a la llum tota la veritat i desencadenarà el final de la trama que ja va
colpejar l’Eurocopa del 2016 i el Mundial de futbol del 2018.
L´autor, Jordi Agut: (Valls de Torroella, 1975) és originari d’una
antiga colònia tèxtil coneguda per haver estat també, amb la denominació de
Colònia Valls, el poble del llegendari extrem del Barça Estanislau Basora. És
llicenciat en Periodisme per la Universitat Autònoma de Barcelona. Des del 1997
treballa al diari Regió7 de Manresa. Va publicar L’últim defensa
el 2018 i Línia de quatre el 2019, obra finalista dels premis Panenka. La
filla del vent és la continuació de la història.
Cazarabet conversa
amb Jordi Agut
-Jordi, aquesta tercera novel·la
teva és , en realitat, una tercera entrega després de L´últim defensa i de
Línia de quatre, però es pot llegir sense tindre que llegir les anteriors o
sense portar cert ordre des de les teves anteriors propostes?
- Es pot llegir
perquè hi ha una història amb un principi, un desenvolupament i un final. Però
jo aconsello llegir abans les altres dues, ja que si no s’escaparà molta
informació, sobretot la relativa als personatges i tot el que havien passat en
els dos anteriors llibres o en un dels dos. A més, la resolució del cas és
també una resolució total de la història completa. En tot cas, jo potser estic
contaminat de tenir tota la informació i m’agradaria saber l’opinió d’algú que
només hagi llegit aquesta.
-Aquesta novel·la
com va estar afectada per la pandèmia o no va estar com “condicionada”?
- Va estar totalment
condicionada. Jo la vaig acabar, o la tenia gairebé acabada, abans de la
pandèmia i succeïa en uns Jocs Olímpics de Tòquio normals i celebrats el 2020.
La meva intenció en les tres novel·les era anar-les traient durant l’època en
què passaven, tot i que sempre mana l’editorial, en això, i he anat tard en les
dues últimes. Quan va esclatar la pandèmia i es va dir que s’ajornaven els Jocs
fins al 2021 vaig haver de canviar totes les dates un any i també les
referències a les aventures anteriors, que passaven de dos i quatre anys a tres
i cinc. He tingut feina a refer-ho tot i potser en algun lloc encara me n’he
deixat. Quan es va saber que serien el 2021 però sense públic, ja no ho vaig
poder canviar més. En els meus hi ha públic i molt poca referència a la pandèmia,
només a l’inici per explicar per què els Jocs s’han endarrerit un any.
-De tota manera, els
Jocs olímpics de Tòquio van estar molt com “en un punt de mira”, no?.Com en una
“calma tensa” i els Jocs Olímpics sempre són un bon escenari per desenvolupar
qualsevol trama, no?
- Sí, era l’evolució
normal dels altres dos llibres. El primer és una Eurocopa,
el segon en un Mundial de futbol, que ja és un pas més, i el tercer en uns
Jocs, que són l’espectacle màxim. Sempre he tingut presents alguns escàndols en
Jocs anteriors, molts d’ells relacionats amb el dopatge, com el de Ben Johnson
a Seül 88 o en els últims anys, com amb les noves tècniques s’han descobert
casos de dopatge en esportistes que van guanyar medalla però que en el seu
moment van sortir impunes perquè no hi havia prou mitjans per atrapar-los. I el
fet que hi hagi tants esports permet adaptar cadascun d’ells a una casuística
diferent. No són iguals els escàndols que hi sol haver en la natació que en el
ciclisme, en l’atletisme o en gimnàstica, per posar alguns exemples. I així
també puc donar veu a esports no tan massius.
-Però Tòquio és un
escenari d´escenaris perquè la cultura del Xapó integra perfectament la
tradició i l´afecte per les noves tecnologies…i tot això s´ha de tindre en
compte a l´hora d´escriure sobre una trama que passa, en part, o gairebé
arranca tenint al punt de vista a aquest país tant diferent…
-Ja hi estava una
mica acostumat amb els altres llibres. El primer passa per mig Europa i el
segon, gairebé íntegrament a Rússia. No he pogut estar en gairebé cap d’aquests
llocs i ha estat tot per referències i documentant-me. Japó és un pas més
enllà. He volgut reflectir una mica la seva cultura amb el comportament dels
personatges locals, intentant no caure massa en estereotips. I també hi ha
hagut el repte de fer passar la trama no només a Tòquio sinó a tres països i
dos continents més, amb els canvis horaris que suposen i també amb les
diferències de maneres de ser a casa lloc.
-Però la trama viatja per
quatre països i per tres continents…no et va fer vertigen?; em refereixo
a ficar-te en la pell d´un escriptor que es sotmet a tants canvis
de latituds?.- I això què et va suposar?
- Vaig haver de
mirar molt amb el tema dels horaris, de no equivocar-me amb les hores, perquè a
més els dos països europeus, França i Gran Bretanya, també tenen fusos
diferents i podrien confondre. Fins a cert punt m’ha anat bé perquè fas com un
escombrat d’est a oest, al matí a Tòquio i a la nit als Estats Units, tot i que
de vegades t’encavalques de dia. Aquesta mena de carrusel entre molts llocs ja
sortia a “L’últim defensa”, tot i que no eren països tan separats. Aquest cop
ho he perfeccionat.
-Les trames, parlem
una miqueta d´elles… l´esport dona per molt més que per a escriure cròniques
esportives... hi han moltes històries arrere el futbol, per exemple, no?
- Crec que per a la
gent que no sigui gens d’amant dels esports, o del futbol, sobretot, és la
manera com els pot interessar el tema. Buscar aquestes històries paral·leles,
no del joc en sí, sinó de quins personatges s’amaguen a darrere. A “Línia de
quatre” queda més clar encara, amb el tema de la corrupció en els grans
organismes internacionals. Per això, quan hi ha gent que em diu que no
l’interessen els meus llibres perquè parlen de futbol, els dic que precisament
els haurien d’interessar més perquè mostren la part fosca del futbol i de
l’esport, hi podrien trobar més arguments per criticar tot aquest món.
-Sobretot molta intrahistòria humana?
- Vaig voler des de
l’inici crear uns personatges principals, com l’agent George Mitchell, la família, els amics i els companys, que
tinguessin una vida pròpia i un passat no necessàriament lligat al futbol per
poder compaginar els dos mons, el més públic, el que pot sortir als mitjans de
comunicació, i el privat, el dels comportaments humans normals en qualsevol
esfera, els que podem tenir tots a casa. Em fa especialment content haver-ho
pogut combinar.
-I massa negoci e interessos,
no?
- Sí, però en
novel·la negra, policíaca o digues-li com vulguis sempre hi ha negoci i
interessos. Quan vols trobar el culpable sempre surt la màxima de “follow the Money”. Els humans ens
movem per interessos i la majoria som egoistes, fem allò que ens convé. Diners,
poder o passions són el que sol moure el món.
-Amb l´ Últim
defensa i Línia de quatre ja vas tractar temes relacionats amb l´ esport i ja
vas publicar amb Pagès dins la seva col·lecció Lo Marraco com va estar-hi i com
va anant ara?
- “L’últim defensa”
havia estat publicat abans en una petita editorial, Stonberg,
només en català. Després d’un any d’intentar fer-lo córrer, el Sebastià
Bennasar el va llegir abans del festival de Tiana del 2017 i li va encantar. Al
cap d’un mes em va trucar i em va dir que seria el director de la col·lecció a
Pagès i que volia el llibre, també en castellà, i les possibles continuacions.
El 2018 vam reeditar “L’últim defensa” en català i per primer cop en castellà i
“Línia de quatre” va arribar a final del 2019. Estàvem en plena promoció quan
va esclatar la pandèmia. La tercera part ja estava aparaulada, tot i que jo
encara no sabia si seria l’última i encara que el Sebastià hagi deixat
l’editorial.
-Amic per què penses que és poca
la narrativa que hi ha tenint l´escenari i la trama dins l´esport?
- Perquè l’esport en
sí ja ofereix un espectacle. El joc, els partits, les curses, ja són una
història en si mateixa i no pots crear una història sobre el fet en si sinó
sobre el que l’envolta. A més, en aquests anys m’he adonat que hi ha moltes
fòbies, sobretot amb el futbol. Molta gent que ve a festivals, quan veuen una
referència al futbol ja el deixen de banda perquè com no els agrada el joc, o
el fenomen en sí, ja creuen que no els agradarà. I d’altra banda, la gent que
és molt d’esports i també llegeix, perquè hi ha molta literatura esportiva molt
bona, prefereix històries reals, biografies, assaig, llibres que parlin sobre
el joc en sí o sobre els seus personatges, no els sol agradar la ficció. Jo
estic en terra de ningú.
-És un món difícil
de moure a l´hora d´escriure històries que van més enllà de la crònica
periodística i esportiva—tot i que aquesta ja va carregada de molt més
que esport--?
- Suposo que si
mencionés persones en concret, o es poguessin identificar qui són, podria tenir
problemes perquè a la gent no li agrada que vagin publicant que fan coses que
èticament, i potser legalment, no estan bé. També és cert que els meus llibres
no s’han difós excessivament, per tant molta gent no els coneix.
-Per què en els teus
libres viatges tant... per què ens vols fer moure tant d´ací a allà?
- Quan vaig escriure
“L’últim defensa” vaig voler rememorar el ritme dels carrusels radiofònics de
quan tots els partits es jugaven a la mateixa hora, els dissabtes al vespre o,
sobretot, els diumenges a la tarda. Jo els escoltava a casa, de petit, i
viatjava amb la imaginació de Barcelona a Madrid, a Sevilla, a Bilbao, a
València... tot sense moure’m de lloc. I quan hi havia partits europeus ja era
massa. Llavors hi havia tres competicions i tots els partits es jugaven el
dimecres, no com ara, que es reparteixen en tres dies. Em van interessar des de
molt petit les competicions internacionals, tant d’equips, com de seleccions i
segurament per això he triat personatges internacionals i localitzacions que
ens permetin viatjar sense moure’ns.
-Com suporta la
literatura i/ narrativa del gènere negre als entramats de l´esport?.- És
l´esport tota una industria i el futbol més en particular a les teves novel·les—perquè
de fet ho és en el dia dia--?
- Si llegeixes
premsa esportiva, cada dia es parla menys del partit i més de temes econòmics,
d’escàndols de la FIFA, de la UEFA o del COI, de vergonyes com que es faci el
Mundial a un país que no respecta els drets humans només per diners, de clubs
estat dirigits pels xeics, com el Manchester City o el París Saint-Germain,
sense comptar el dopatge, la violència als estadis i mil aspectes més. Tots
ells són perfectes per crear-hi una novel·la negra o policíaca. Només cal
llegir la premsa o mirar la televisió i hi pots trobar molta inspiració.
-El personatge
protagonista i denominador comú de totes les teves entregues és
l´inspector George Mitchel, un anglès que aporta els
seus particulars tocs a les trames…no?
- Sí, havia de
trobar un personatge que ho articulés tot i vaig pensar que el millor era un
agent de la Interpol perquè així té accés a molts països i em permet fer-lo
moure per tot arreu. Crec que al final és un personatge bastant dèbil i que es
deixa arrossegar bastant per les seves inseguretats, la qual cosa el fa més
humà. Ell és el protagonista, però he volgut fer uns llibres molt corals, amb
molts personatges adquirint rols principals.
-La trama és importantíssima a
la narrativa teva----hi han autors que són molt més de personatges--, a aquesta
narrativa tant particular, però també ho són els personatges... què ens pots
dir del pes que aporten i de com l´aporten?
-Segurament no hi ha
grans disseccions de la personalitat dels personatges. En certs punts són
bastant plans en el sentit que tenen unes característiques molt fixes. Però ja m’interessa
que ho siguin d’entrada perquè llavors et puguin sorprendre les reaccions que
puguin tenir davant de les situacions que van passant. Volia que hi hagués
molts personatges, però que fossin molt reconeixibles
i recordables, que no fossin molt iguals perquè no et confonguessis entre ells.
Per això segurament m’han sortit llibres llargs, perquè tenia l’obsessió que el
lector no es perdés en cap moment. A mi em sol passar llegint alguns llibres,
que confonc personatges semblants i no volia que això passés.
-De totes maneres ja
en la teva segona entrega d´aquesta mena de trilogia de Georges
Mitchel –Línia de quatre—presentaves i despullaves un
món humà real,aspre..com la vida mateixa, no?
- Sí, hi ha un
assassinat molt poc glamurós en el primer capítol, un
altre una mica sanguinari poc després i el fet que passi a Rússia provoca que
et puguis esplaiar en situacions una mica dantesques. De tota manera, no soc
gaire de definir amb pèls i senyals com es mata i que hi hagi molta sang i
fetge. Crec que no en sabria prou. Hi ha escriptors que ho fan molt bé, però
per a mi és més important que hi ha un mort, no com ha estat aquesta mort, ni
que et regiri tripes.
-Com vas pensar a l´
inspector George Mitchel?.- És un inspector que
aporta molt del perfil clàssic del gènere negre?
- Com t’he dit
abans, vaig pensar un agent de la Interpol per la capacitat de viatjar. No crec
que sigui del clàssic negre perquè no és una persona solitària, ni que fuma tot
el dia, ni s’emborratxa, ni res d’això. Té una vida bastant còmoda, guanya
diners, viu en grans ciutats i té una família que l’estima, tot i que hi tingui
problemes. No és el típic mascle alfa, és una mica titafreda
i tot, en alguns moments. Té moltes debilitats, però sap estar en el lloc
oportú i en el moment adequat i és apreciat per tothom, no suscita grans odis.
-La trama dels teus
libres vol, demostrar que l´ esport pot ser i és un perfecte mirall social?
- L’esport és una
realitat dins de les nostres realitats. Té aspectes molt positius i és molt bo
en valors, en companyonia, i ja no parlem amb la possibilitat de fer salut i de
no caure en d’altres addiccions per a la gent jove, però mou molts diners i els
humans som dèbils. La naturalesa humana és egoista, en general, i de voler
sempre el que no tens. L’esport professional, sobretot el futbol, pot oferir
moltes possibilitats d’obtenir el que no tens i per aconseguir-ho pots fer
coses que no són desitjables.
-Veig una trama de
trames i com els personatges dins de les seves pròpies filies i fòbies són com nines
russes .És així la teva narrativa?
- La meva narrativa
intenta ser un engany. És planera, no és gens complicada, però mostro només el
que vull mostrar. M’encanten els girs, sorprendre, mantenir la tensió.
Segurament perquè soc periodista i no escriptor, no sé recrear-me tant en les
formes i vaig més al gra. El tema de les nines russes el vaig fer servir per a
la portada de “Línia de quatre” precisament per això, perquè hi havia quatre
personatges principals i cadascun tenia moltes cares dintre seu. En un moment
hi ha un assassinat i els agents demostren que tots quatre tenien raons per
cometre’l i raons per no cometre’l. Tots som polièdrics i tenim contradiccions.
-Amic, com et
documentes per als teus llibres on l´inspector Georges
Mitchel és el fil conductor?.- Què és més fàcil i què
més difícil?
- Per temes
esportius hi ha coses que sé d’anys de seguir-los i he de buscar informació
justa per reforçar el que vull saber. Per temes de localitzacions és més
costós, et passes moltes hores buscant al google street view per saber com és tal
o tal lloc, tot i que mai arribaràs a la perfecció d’haver-hi estat. I llavors
hi ha aspectes estil apostes en el primer llibre, corrupció o saber com
funcionen els grans entramats empresarials en el segon i medicina, dopatge, en
el tercer, en què has de buscar més perquè parteixes de gairebé zero. Però
tampoc no he volgut que tots aquests aspectes fossin massa farragosos
sinó anar-los administrant durant la trama en petites dosis.
-Que la teva prosa
sigui tant directa com àgil ajuda i no poc als lectors, però et naix de tu com
de manera natural?
-Sí, perquè soc
periodista, treballo al diari Regió7 de Manresa i en la nostra feina hem de ser
directes, no fer excessiva literatura, ni Jocs Florals. De vegades, en reportatges
tens més carta blanca, però a mi, personalment, tampoc no m’agrada. Fins i tot
penso que soc massa recargolat quan vull explicar una cosa. Per a mi millorar
significaria poder explicar el mateix encara amb menys paraules, ser més simple
formalment però més directe.
-I quina és la teva
metodologia de treball?
- Amb els horaris
que fem, que són caòtics, no en puc tenir cap. Quan he escrit els llibres he
tingut més temps als matins-migdies, que era quan avançava. Als vespres arribo
cansat de la feina i d’escriure tot el dia i necessito aclarir una mica la
ment. Ara fa un temps, des de la pandèmia, que no tinc tant temps perquè la
feina s’ha complicat, he de fer més coses, em manté més ocupat i has de tenir
claredat per inventar històries. Però suposo que va a èpoques, espero que aviat
em torni a inspirar.
-Allò dels canvis en
els escenaris, ubicacions geogràfiques té molt de treball arrere, però també
molta experiència pròpia viatgera, oi?
. Doncs no. De tots
els llocs que surten als llibres només he estat a un, a Londres, al camp del Fulham, que és un equip que ara ha tornat a la Premier League. També a París,
però fa trenta anys, en el viatge de final de curs de BUP. No he estat a cap
altre lloc. No soc gaire viatger, primera per recursos i segona perquè se’m fa
una muntanya posar-m’hi i sortir de la meva rutina, de les meves seguretats.
Preparar viatges, maletes, aeroport... uf! Un cop soc al lloc, ja és diferent,
llavors m’hi adapto bé, però posar-m’hi em costa. Segurament per això, perquè
m’agradaria que m’agradés més, ho faig amb la imaginació. M’agrada quan em
diuen que he aconseguit fer percebre que eres a aquell lloc, crec que sense
haver-hi estat és un mèrit per part meva.
-Per cert, ens pots
fer cinc cèntims d´allò en què estàs treballant ara?
- De llibres només
tinc un petit encàrrec fet, d’una mena d’assaig molt curt sobre la meva
experiència com a periodista en un àmbit fora de Barcelona, a la Catalunya
central. És una cosa que de mi ho hauria sortit, però m’ho van encarregar i a
veure com va. Suposo que sortirà cap a final d’any, ara hauria xocat amb “La
filla del vent”. I ara mateix no tinc res més. Alguna idea sobre l’argument
d’un llibre, que podria ser una sèrie, res a veure amb l’esport sinó en
escenaris més locals i més pròxims, però no m’hi he posat, només hi he pensat.
He tingut un parell d’anys complicats des del punt de vista familiar i ara
també enfeinat laboralment, també alguns problemes físics no greus, però
empipadors. He de tornar a trobar el moment i l’estat bo per posar-m’hi una
altra vegada.
_____________________________________________________________________
Cazarabet
c/ Santa Lucía, 53
44564 - Mas de las
Matas (Teruel)
Tlfs. 978849970 - 686110069