La Librería de El Sueño Igualitario
Cazarabet conversa con... Esther Vila,
autora de “La bossa de seda” (Gregal)
La bossa de seda.
Esther Vila escriu
una novel-la negra, per a Gregal, que és tot un exercici on juga amb el temps.
L´escriptora del Maresme estableix un equilibrio ideal entre els
escenaris, els personatges i la trama dins d´altres trames.
És la segona contribució com a novel-lista.
La sinopsis del llibre:
La Mercè Juanhuix rep l’encàrrec
de fer les fotografies que
han d’il·lustrar la biografia
d’una actriu retirada que havia estat molt
famosa en els anys setanta. L’Elisa Dorca, que l’acompanya, descobreix en la primera visita que l’actriu
és la marquesa sense
calces.
Agost de 1952. A Navata, un
terrible succés ha convocat
tots els veïns a la carretera. S’ha produït un esgarrifós accident que capgirarà irreversiblement la vida d’unes quantes persones.
Octubre de 1970. A Barcelona, moren intoxicats tres membres de la mateixa família. Ningú no es podria imaginar que aquests dos tràgics successos, tan allunyats en el temps, en el lloc i en la forma, poguessin tenir res a veure l’un amb l’altre.
En canvi, estan íntimament relacionats, fins i tot es podria
dir que un ha estat conseqüència de l’altre.
Juny de 1972. Una dona jove
es presenta al poble per fer-se
càrrec de l’herència del seu difunt oncle,
a qui no ha arribat a conèixer mai. La pacífica rutina
es torna a trasbalsar. Res no és
el que sembla.
L´autora, na Esther Vila:
Esther Vila i Planas va néixer a Dosrius (Maresme) l’any 1949, però la major part
de la seva vida ha transcorregut
en terres empordaneses. Actualment, viu a Girona. Va
estudiar Magisteri i, acabada la carrera, va exercir de mestra durant disset anys,
en diferents escoles.
Va escriure la seva primera
novel·la i uns quants contes infantils
quan tenia vint anys. Després, la vida la va
portar per uns altres camins.
D’uns anys cap aquí ha reprès la seva vocació literària
escrivint una sèrie de novel·les d’intriga, que es desenvolupen en escenaris de les
comarques gironines. Cada trama és
completament independent de
les altres. L’únic fil de connexió ve donat per dos personatges: una reportera gràfica,
la Mercè, i la seva col·laboradora i amiga, l’Elisa.
La primera novel·la publicada, Els bessons rere
la finestra
(Gregal, 2016), revela els
amors, desamors, odis soterrats i secrets inconfessables d’una família benestant
de Girona.
Cazarabet
conversa amb Esther Vila:
-Esther, aquesta novel·la
és una història d’històries, veritat?
-Sí. En realitat explica les conseqüències
que va causar un accident en la vida i el destí de quatre persones que, de diferents maneres, hi estaven relacionats.
-Sempre em fa l’efecte
que els que exerciu l’art de la creació literària ho feu
sempre motivats per quelcom… què és
allò que t’ha mogut en aquesta història plena d’altres històries…?
-En aquest cas, el que em va moure a escriure va ser el suggeriment d’un amic que em va parlar d’un fet real, que jo també coneixia. De seguida que
vaig començar a
documentar-me, em vaig
enamorar de la història i ja
no vaig dubtar que havia d’escriure sobre allò.
-Una història, tal com et deia, que està dins d’altres històries
i que, a la vegada, desglossa les seves
pròpies històries. Com una mena de nina d’aquelles russes, ho veus, també, així?
-És una bona comparació. Anar destapant secrets. A La bossa
de seda jo dic que “tot està connectat,
però res és el que sembla”.
-A l’hora de comprendre o de mirar d’entendre les “diferents històries”, com t’ho vas fer? Perquè,
després i finalment, esdevinguessin una història molt unida…
-En ficció tot és
possible. Simplement, vaig anar creant
els personatges, els fets i les escenes, segons la meva conveniència, per poder
donar consistència a la història.
-Et veiem com molt
solta i que et mous amb molta agilitat
amb la intriga… què t’ha dut a moure’t
amb l’escriptura envers aquest gènere?
-Suposo que, fonamentalment, perquè és el tipus
de lectura que a mi m’agrada. M’encanten
les històries que duren molt
en el temps, passant per diferents generacions d’una mateixa família.
M’agraden les històries actuals que tenen el seu origen en el passat. Secrets de família, pecats ocults...
-Sempre, crec, que els creadors, com
els lectors i lectores, teniu els vostres
propis escriptors i escriptores
de capçalera. És el teu cas? Parla’ns una mica d’ells…
-Aquells als que sempre soc fidel
i que puc rellegir un munt de vegades, Andrea Camilleri, Dona Leon, Asa Larson, Camilla Lakbert, Kate Morton, entre els estrangers. No anomenaré els del país, que són molts, per por de descuidar-me algú.
-El món de la creació literària envers la intriga té molt a dir en la literatura
actual… per què ho creus?
Crec que hi ha hagut
un ressorgir i un dignificar la novel·la
negra, que havia estat
una mica la parenta
pobra de la literatura. Suposo que pot ser perquè la gent ja té prou
problemes en el seu dia a dia, com
per embolicar-se en lectures massa
transcendentals i profundes. Jo mateixa
m’estimo més llegir allò que em distreu, en comptes de llegir allò que em fa rumiar...
-Hi han moltes històries plenes d’humanisme que han pogut veure la llum gràcies
a ésser pensades envers el món de la intriga, què ens pots
reflexionar?
-Que benvinguts siguin els mitjans dels
quals ens podem servir els escriptors per tal d’explicar les
nostres històries, reals o inventades, siguin les novel·les d’intriga o siguin les que siguin. Quan parlo de les meves novel·les sempre faig l’incís
que en elles hi pot haver crims i assassinats,
però també hi ha molts sentiments.
-Què és allò
que et motiva, en general, a l’hora d’escriure? I, en particular, en aquesta
història…?
-El que em motiva és que, quan escric, soc
feliç. No em fico en camises d’onze vares, ni en reivindicacions.
No és el meu estil. Escric perquè em
distreu i per distreure el
lector. Aquesta és la meva única motivació. Quant a La bossa de
seda, et podria dir que
totes les ventures i desventures
del meus personatges, em van fer patir
molt, a estones, però, en definitiva, m’ho van fer passar molt
bé. Es mereixien que expliqués la seva història.
-T’has hagut de passar moltes hores
davant de l’hemeroteca o anem molt equivocats?
-Com que les meves històries són pura ficció, deixant de banda que puguin estar inspirades en fets reals, diria
que el treball de documentació
sol ser mínim. El treball
de debò i el més feixuc és el d’inventiva.
Però, encara que a vegades em pugui fer
patir, és allò de “sarna con gusto, no pica”.
-Fins i tot, les històries més envoltades
de ficció tenen molt de treball darrere, de documentació i de
saber ficar-les dins els diferents escenaris
històrics, com ho veus?
-Això és cert.
Però la immersió de les meves històries dins de la història és relativament fàcil. Per l’edat que tinc, la majoria de fets es podrien incloure en la meva cronologia.
-Quina metodologia de treball incorpores
i fiques en marxa en cadascuna
de les teves novel·les? Ens interessa,
sobretot, saber com t’ho vas fer, en particular, amb La bossa de seda?
-Sóc una escriptora una mica anàrquica. Admiro aquells autors que expliquen
que no comencen a escriure fins que no tenen tota la trama
estructurada i el guió establert. Acostumo
a partir d’un nucli, d’un fet, real o inventat, tot vol
del qual es basteix el relat i es van incorporant els personatges. Puc canviar moltes
coses, sobre la marxa, depenent
de les exigències dels protagonistes. En el cas concret de La bossa
de seda, la història es va tramar tot vol d’un
accident, inspirat en un fet real, i de les conseqüències
que aquest va tenir en la
vida dels protagonistes. Però, tot i que l’accident és el gran
protagonista, no apareix fins
al capítol 22. En Els bessons rere la finestra, la primera novel·la publicada, quan vaig escriure la primera frase,
no tenia gaire clar què venia a continuació i en el cas de La casa de les
hores comptades, que
encara no ha vist la llum, vaig començar pel
final, perquè era l’únic
que tenia clar. Després vaig haver d’escriure
els cinquanta capítols que anaven davant.
-Com ha sigut, amiga,
el tractament dels personatges?
-Em sap greu,
però no entenc gaire bé la pregunta. Si el que vols preguntar és la meva relació amb
ells, et puc dir que els estimo profundament. N’estic enamorada.
Cada vegada que acabo una novel·la i em proposo començar-ne
una altra, em sento culpable, com si els fes el salt. Els arribo a enyorar amb bogeria.
-Treballar amb Gregal com ha esdevingut?
-Vaig enviar La bossa
de seda a en Jordi Albertí, el director. Sembla que li va agradar perquè em va contestar que en podíem parlar. I, quan en vam parlar, li vaig explicar que tenia dues altres novel·les escrites. Aleshores, les va voler llegir. A partir d’aquí, es va decidir publicar en primer lloc Els bessons rere la finestra, que va sortir el novembre del 2016. Aquest any, ha sortit La bossa de
seda.
-Com d’important pot ser un fet, un incident qualsevol que pot passar com
a imperceptible, per a tothom menys
per a una escriptora com
vos?
-Suposo que ve donat per l’oportunitat de saber “veure”
una història en un fet insignificant o anodí. S’ha de tenir en compte que l’arma més valuosa d’un
escriptor és la imaginació. Sense imaginació no hi ha ficció.
-Allò que vols reivindicar des de l’escriptura queda reflectit en
les teves narracions?
-Crec que ja he dit més amunt
que no escric per reivindicar res. Escric per distreure’m i per distreure. Si es pot endevinar alguna reivindicació en
els meus textos, deu ser que se m’hi escapen des
del subconscient.
-Amiga, en què estàs treballant
en l’actualitat, ens en pots fer cinc cèntims?
-Clar que sí. Actualment, estic repassant per enèsima vegada La
casa de les hores comptades,
una novel·la que s’estructura
tot vol de la desaparició de dos joves (noi i noia) de l’Estartit a l’Alt Empordà i la posterior mort, al cap de trenta-tres anys, dia per dia,
dels seus pares. Haig de dir que aquesta vegada no m’he inspirat en cap fet real. La trama es pura
ficció.
_____________________________________________________________________
Cazarabet
c/ Santa
Lucía, 53
44564 - Mas de las Matas (Teruel)
Tlfs. 978849970 - 686110069
http://www.cazarabet.com
libreria@cazarabet.com