Cazarabet conversa con... Joaquim Carbó,
autor de “Testament” (Males Herbes)
Una novel·la que parla del fet d´esdevindre escriptor i contador d’històries.
Edita aquest llibre, fonamental en l’obra d´en Carbó, l’editorial Males Herbes.
Allò que ens conta l’editorial d’aquesta novel·la molt entretinguda:
Un escriptor vell que veu com el temps se li escurça entrega al seu veí una
sèrie de notes amb els plantejaments argumentals de les novel·les que ja no
podrà escriure. El jove intenta posar-hi ordre, tot reflexionant sobre les
possibilitats de les històries. Així passa a formar part, sense saber-ho, del
procés d’escriptura. Testament és l’obra més ambiciosa de Joaquim Carbó. Veiem
com els seus dots innats d’observació i la seva passió desmesurada per la
fabulació es donen la mà amb tota una polifonia de gèneres i estils, des del
relat neorealista fins a la ucronia, des de la novel·la històrica fins al
costumisme de barri tan grat a l’autor, tot adobat amb una perspectiva plena de
melancolia i nostàlgia.
L´ autor, en Joaquim Carbó— ens expliquen això des de l´ Associació d´
Escriptors en Llengua Catalana-- :: Joaquim Carbó
(Caldes de Malavella, la Selva, 1932) és escriptor.
Amb el do de transformar en narrativa qualsevol aspecte de les seves vivències
quotidianes, ha publicat diverses novel·les, entre les quals destaquen Solucions
provisionals (Premi Víctor Català, 1964), Un altre tròpic (Premi
Joan Santamaria, 1965) i Els Orangutans (finalista del premi Sant Jordi,
1967). També forma part de l'històric col·lectiu d'escriptors Ofèlia Dracs.
Amb tot, ha dedicat la major part de la seva producció a la literatura infantil
i juvenil, a través de la qual ha assolit una gran popularitat. Col·laborador
habitual de Cavall Fort des de l'inici de la revista (1961) i autor de
més de cent novel·les per a infants i adolescents, ha batut rècords editorials
amb títols com La casa sota la sorra (gairebé noranta edicions), i La
colla dels deu (més de quaranta edicions). També ha creat personatges
arquetípics com el detectiu Felip Marlot o en Pere Vidal i l'Henry Balua.
Aquest "escriptor utilitari", com s'anomena ell mateix, ha dut a
terme la tasca impagable d'obrir les portes de la literatura i la cultura
catalanes a diverses generacions de joves lectors.
Paral·lelament, al llarg de la seva carrera treballa pel moviment associatiu
dels escriptors. Coordina el sector del llibre infantil del Congrés de Cultura
Catalana, és soci del PEN Català i forma part de les primeres juntes de
l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (1978-1984). La seva trajectòria
ha estat reconeguda, entre altres, amb el Memorial Jaume Fuster l'any 2002 i el
Premi Trajectòria el 2011. És soci d'honor de l'Associació d'Escriptors en
Llengua Catalana.
Vos deixem aquests enllaços que valen molt la pena:
https://www.vilaweb.cat/noticies/joaquim-carbo-doblidats-hi-estem-tots/
Imprescindible:
http://www.bibgirona.cat/biblioteca/caldes-de-malavella/document_categories/8/tags/283
https://cavallfort.cat/cavall-fort/
Cazarabet conversa amb
Joaquim Carbó:
-Joaquim, què et va
portar a escriure aquest llibre sobre com dos generacions es troben i es van
lligant gràcies a l’escriptura, la lectura...?
–Cada llibre que escric, i això suposo que és comú a la majoria
d'escriptors, respon a les necessitats que sento d'explicar una història, o
d'exposar una obsessió o, com en el cas concret d'aquest última novel·la, Testament, de
treure'm de sobre uns quants arguments que se m'havien acudit al llarg del
temps però que encara no havia escrit,
tot i que sovint, quan hi pensava, em reclamaven una atenció que per una
qüestió d'edat i d'empenta ara ja no em veia amb cor d'enfrontar-m'hi
individualment. Llavors se'm va acudir que més que escriure-les, aquestes
novel·les les podia explicar, que no és ben bé el mateix, ja que en cada moment
podia exposar els dubtes que es referien a una situació, a un personatge, a una
decisió... I que la millor manera de fer-ho era dibuixant dos personatges de
diferents generacions que podien discutir la jugada des de les seves òptiques
particulars.
-Has centrat molt , pel que sé ,la teva trajectòria literària amb el públic
juvenil—així et vaig conèixer jo mateixa—i amb els lectors i lectores més
infantils....però molts dels teus llibres es lligen molt bé des de la mirada
adulta, no? Et mou certa preocupació des del punt de vista pedagògic a l’hora
de fer-nos aplegar les teves contalles?
–Jo no diria que m'hagi mogut en cap moment una intenció pedagògica. No
crec que aquesta sigui la feina dels novel·listes, tot i que en una novel·la
sempre s'hi pot aprendre alguna cosa, que tant pot ser positiva com negativa.
M'he mogut en dos camps diferents: els llibres de narracions i
novel·les per a adults, i els contes i
novel·les per a infants, nois i noies. Si en el primer cas, és a dir, en els
textos per a adults he actuat sense fronteres ni límits pel que fa a
abocar opinions i situacions, en el cas
dels escrits expressament per als més joves m'he imposat l'obligació que el que
explicava, per delicat que fos, no pogués induir a la desesperació, a fer
pensar que no hi ha altra sortida que el suïcidi. Això seria innoble perquè el
futur és a les mans d'aquests joves i tenim dret a esperar que seran capaços
d'organitzar un món millor gràcies al seu esforç i treball. Sempre he intentat
transmetre, però, que ho hauran de fer arromangant-se, deixant-s'hi la pell, i que no esperin que les coses s'arreglin a
cops de vareta màgica...
-Tot i que els llibres per al públic infantil és dels que més resisteix,
fins i tot, a les crisis..per què conforme passent els anys això es va
perdent?. La lectura juvenil ja està més ferida, oi?-Amic, per què t’has
decidit per aquests públics?
–Em consta que els llibres viuen un moment delicat, ja sigui per les
maquinetes, els ginys i tota mena de mitjans audiovisuals que han entrat amb
molta força en el món de la distracció, l'entreteniment i l'oci. Això és prou
evident i també es produeix pel que fa als llibres per a nois i noies, tot i
que potser no passen de moda tant de pressa com els altres. En el meu cas, els
meus llibres que resisteixen més el pas del temps són els dos primers d'aventures
que vaig escriure ja fa cinquanta anys: La casa sota la sorra i La
colla dels deu. Dels cent trenta que he publicat, són els que es llegeixen
més. Els nous, desapareixen de la circulació al cap de pocs mesos d'haver
sortir.
Quan em vaig iniciar en aquest ofici, em vaig dedicar a escriure per als
adults, amb poc èxit, tot s'ha de dir. Però, així que va ser possible que hi
hagués una revista infantil en català, Cavall Fort, que va néixer l'any
1961, em vaig sentir tan ben acollit que els cinc primers contes de la revista
van ser meus. D'aleshores ençà que he alternat els dos públics.
-La sinopsi del llibre al
que m’he apropat la defineix com la teva obra "més ambiciosa" .Per
què creus que és així com la veuen?.També ho veus així tú com a escriptor
?
–Testament és la meva obra més ambiciosa, diuen els editors. Ben
segur que tenen raó perquè els editors no s'equivoquen mai... Tant pot ser per
les dimensions com per l'originalitat de lligar d'una manera força insòlita els
arguments de quatre novel·les, com per l'extensa galeria de personatges que hi
desfilen, les situacions en què els col·loco, i la imaginació que he posat al
servei del temps i de l'espai.
-Amic què t’ha fet conrear l’ofici d’escriure i de contar històries?
–Penso que hi ha fet que de ben petit ja em vaig iniciar com a lector. I,
també, que de molt jove ja treballava en
una gran empresa amb molts empleats on cada any se celebrava un certamen
literari entre el personal. Al cap d'un temps de ser-hi i de llegir els
treballs premiats, tot em va fer pensar que em veia amb cor de participar-hi.
Ho vaig fer, me'n vaig sortir, i a partir d'aquell moment ja no he parat d'anar
pel món observant fets, persones i situacions, llegint àvidament la premsa,
cosa que m'ha permès d'explicar fets diversos mínims en una pila de narracions.
Escriure per reflexionar i explicar-me a mi mateix allò que em rodeja,
diverteix, preocupa o angunieja s'ha convertit en una professió quan he
intentat transmetre als altres els meus dubtes.
- Joaquim en aquesta com en d’altres històries, que has escrit i ens
has contat, es nota que t’agrada contar històries ben entretingudes i on la
imaginació té un lloc de privilegi, no?. Els consideres ingredients bàsics, oi?
-Certament, qualsevol narració que escrigui correspon a un fet que m'ha
d'haver interessat i cridat tant
l'atenció, que m'hi ha obligat. Si pensés que no hauria d'interessar a ningú,
d'entrada ja veuria que fer-ho seria una pèrdua de temps. Tot i que, de
vegades, m'he esforçat a descriure allò que en principi només m'interessava a
mi de manera que pogués moure la curiositat d'altres persones.
-Vols invitar a les lectores i lectors en acabar , o llegint-la, la teva
contalla que "juguin" amb ella i que, fins i tot ,es plantegin canvis
o diguin allò de:" jo ho hagués fet així..."?. Vols invitar-los
a llegir més històries plenes de fabulació?. I de la lectura a l’escriptura
només hi ha un pas...?
–És veritat que de la lectura a l'escriptura només hi ha un pas. Però també
és cert que infinitat de persones no se n'adonaran ni sentiran mai aquesta
necessitat. No és la meva intenció estimular els lectors a continuar l'obra pel
seu compte. No. Jo em limito a explicar una història, però si en realitat hi ha
algú que se'n sent tant atret que és capaç d'arromangar-se per continuar-la,
tant si és amb el pensament com amb paraules ben arrenglerades, ho trobo
perfecte. I em felicitaria si sabés que un dels meus textos havia estimulat els
lectors fins aquest punt. Seria fantàstic!
-La lectura és un estris que va més enllà d´entretindre. És una ferramenta
altament pedagògica i des de moltes perspectives, oi? Què ens pots
explicar-hi?. -A qui llegia en Carbó i a qui llig?.Amic, com a escriptor, de
quin o quins escriptors consideres que t’ha pogut o tant pogut influir a l’hora
de contar aquestes històries carregades de tanta "fabulació"?
-Ja fa una temporada que passo una crisi com a lector. Acabo d'enllestir aquesta novel·la
tan llarga i ja en tinc un parell o tres més d'embastades, molt més curtes, per
sort! També he d'atendre alguns encàrrecs i em sobren les idees que hauria de
resoldre, a més de formar part del jurat d'algun premi local o llegir l'obra
inèdita d'un jove escriptor amic que em demana l'opinió... Tot això,
evidentment, no em permet d'entrar en contacte amb clàssics i moderns. Un bon
embolic! El que em sap més greu és no estar al corrent del que escriuen molts
dels meus companys!
Al llarg de la meva vida he dedicat moltes hores a la lectura. I podria
assegurar que de qualsevol autor he tret alguna lliçó. Però si he de concretar,
puc repetir que pel que fa a llibres que he llegit de molt jove he de destacar Emili
i els detectius, d'Erik Kaestner, Tom Sawyer, de Mark Twain, i Arthur
Gordon Pym, d'Edgard Allan Poe....Pel que fa als llibres per a tots els
públics, seria un pecat esmentar-ne només uns quants quan n'hi ha milers que
m'han ajudat a viure. Últimament, he llegit Philip Roth, Thomas Bernhard, Paul
Auster... I he recordat Manuel de Pedrolo amb motiu de les reedicions que s'han
fet per commemorar el seu centenari.
-Què significa per a tú
haver-hi format part ,i com a cofundador, de la mítica revista, , Cavall
fort... t’ha influenciat en la teva faceta d’escriptor?.
–Sempre he considerat que el millor que he aportat al món literari és la
meva feina a la revista Cavall Fort, tant pels més de dos-cents contes
que he escrit amb aquesta destinació com per totes les altres feines des del
consell de redacció: cerca de col·laboradors, articles de divulgació,
entrevistes, selecció de poemes...
-En TESTAMENT pareix que invites a més d’un o d´una a heretar el fet d’escriure?;
li dones pistes al lector i lectora, de com ficar-se a escriure... què
ens pots dir? Ens invites a quelcom? Què té ben teu aquest llibre?. Testament
és una contalla de contalles?
–No hi havia pensat en això, mentre escrivia Testament. Prou feina
tenia per lligar-ho tot ben lligat, amb el nombre tan gran de personatges. Però
si hi ha algú que a través de la lectura se sent convidat a participar en la
creació literària, el convido a fer-ho, tot i que, d'entrada, li recomano que
primer tingui una altra manera de guanyar-se la vida. Viure de la literatura,
avui en dia, està reservat únicament als especialistes a guanyar premis ben
dotats de metàl·lic, o als autors de best-sellers... El rendiment econòmic de
les novel·les d'un autor normal i corrent acostuma a ser mínim i depèn,
naturalment, del nombre d'exemplars que es venguin dels seus llibres.
-És una novel-la que parla i ens conta el procés d´esdevindre contador d’històries,
d´ésser escriptor, oi?
–Més o menys, però que consti que no vaig intentar de fer pedagogia ni
estimular el lector a imitar l'autor. En aquest cas, em penso que m'he limitat
a exposar una mena d'alegria per la creació, de divertiment o de joc per
exposar tot allò que ens afecta i que tenim ganes d'abocar. I compartir.
-Consideres que els escriptors heu de mirar d´amoldar-vos i amoldar les
vostres històries als nous temps per estar en certa armonia amb els nous
desficis socials?
–Penso que cadascú ha d'actuar al seu aire i que està molt bé defugir o no
fer cas de les modes. No seria lògic que el món que té ben present un vell com
ara jo, amb vuitanta-set anys a l'esquena, intentés adaptar-se o imitar el d'un
jove de trenta anys amb tantes perspectives d'uns canvis en què es pot sentir
implicat a influir. En el meu cas, em sento molt més responsable i obligat a
reproduir allò que he viscut, enlluernat, si voleu, pel futur, que no pas
especular sobre aquest futur que ja sé que no és al meu abast i que no em
tocarà viure.
Sóc ben partidari de la llibertat individual de creació i que cadascú
intenti explicar allò que per a ell representa la necessitat i la voluntat de
viure. Si no fos així, hauríem d'arraconar aquells que es desviuen per
explicar-nos històries antigues, encara que les vulguin perfumar amb l'aroma o
una bravada dels nous temps.
_____________________________________________________________________
Cazarabet
c/ Santa Lucía, 53
44564 - Mas de las Matas (Teruel)
Tlfs. 978849970 - 686110069