La
Librería de El Sueño Igualitario
Cazarabet conversa con... Joan Martí
Castelló, autor de “Socialistes d'un país imaginat. Una història del Partit Socialista del País Valencià
(1974-1978)” (Institució Alfons
el Magnànim)
El llibre de Joan Martí Castelló s´endinsa dins la historia
del Partit Socialista del País Valencià
en el bateg de la transició,
el període temporal de 1974 a 1978.
El llibre es trova dins de la col-lecció d´aquesta institució, Adés & Ara.
La sinopsis del llibre, editat per la Institució Alfons el Magnànim:
Durant els anys de transició
de la dictadura franquista fins a l'assoliment
d'un sistema democràtic es
va anar definint un nou sistema de partits polítics tant a nivell estatal com a nivell valencià. El present llibre analitza el cas del Partit Socialista del País Valencià
(1974-1978), creat durant els primers batecs
de la transició fins poc després de la constitució del Consell del País Valencià quan decidí fusionar-se
al PSOE, va representar un dels primers intents polítics d'estructurar el nou valencianisme nascut durant la dècada de 1960 del segle XX. Amb aquesta intenció
va crear tot un entramat d'aliances i plataformes que durant els primers
anys de la transició el
situaren en la centralitat política del País Valencià. Però una vegada reconduït el projecte rupturista
de l'oposició democràtica cap al projecte
reformista del govern de Suárez i l'embranzida d'un renovat PSOE, el PSPV hagué de replantejar-se la seua estratègia política davant la impossibilitat de convertir-se en el gran partit dels socialistes
valencians.
L'autor,
Joan Martí Castelló:
Nascut
a Xàtiva (la Costera) l'any
1980. Llicenciat en Història
per la Universitat de València. Des de l'any 2008 forma part del cos de docents de la Generalitat
de Catalunya.
Cazarabet conversa amb Joan
Martí Castelló:
-Amic Joan, m´agradaria que em contessis , abans que res, com va
aplegar el socialisme valencià a l’any 1974, any en el que podríem dir
s’enceta, d´alguna manera, la transició espanyola…
-L’any 1974 el socialisme valencià tenia una presència mínima. El PSOE, com
passava a la major part de l’estat, no tenia una presència destacada, comptava
amb pocs militants. En una situació semblant es trobava el PSP de Tierno Galván. En canvi el
socialisme valencianista portava algun temps d’avantatge sobre els “altres”
socialismes. En aquell moment, hi havia un grup de socialistes al voltant dels
GARS (Grups d’Acció i Reflexió Socialistes) que tenia l’objectiu d’anar
agrupant als socialistes valencianistes que hi havia en els diferents municipis
del País Valencià.
-El pensament polític dels
socialistes valencians en aqueixos anys d’estudi teu :quins denominadors en
comú presenten amb la resta de socialistes—i el seu pensament--- tenint en
compte l’àmbit estatal?
-Tant el PSOE com el PSP a nivell ideològic eren el mateix que a la resta
de l’estat, eren grups que es definien pel seu marxisme a nivell teòric. El
PSPV també tenia uns principis marxistes com la resta de grups socialistes. Per
altra banda, el PSPV unia la reivindicació de la democràcia, que en aquell
moment es verbalitzava com el trencament democràtic, amb aconseguir un sistema
d’autogovern per al País Valencià. Aquest tret era característic d’altres grups
socialistes que hi havia a l’estat, que van estar agrupats en la Conferència
Socialista Ibèrica primer i en la Federació de Partits Socialistes més tard. Hi
destacava el PSC dels socialistes catalans, el PSG dels gallecs, el ESB dels
bascs o el PSI de les Illes Balears.
-I en quant a les
divergències, què ens pots contar….
-Com acabe d’exposar més amunt, tots els grups
socialistes es definien pel seu socialisme però el PSPV es manifestava a favor
del socialisme autogestionari, un model de socialisme que en aquell moment
s’aplicava en alguns llocs com a la Iugoslàvia dirigida per Tito.
Per altra banda, el PSPV era crític amb els grups socialistes que es
declaraven formalment marxistes però en la pràctica renunciaven a transformar
la societat i es preocupaven de gestionar l’administració del sistema capitalista.
Finalment, com he apuntat abans, tret dels grups socialistes que integraven
la Conferència Socialista Ibèrica i la Federació de Partits Socialistes, el
PSPV unia la lluita per la democràcia amb aconseguir un sistema d’autogovern
per al País Valencià que havia de regir-se per un 
Estatut d’Autonomia. Aquest doble objectiu no era
compartit per la resta de grups socialistes, és a dir, el PSOE i el PSP.
-Quina visió , quina
vinculació tenia en aquells temps el socialisme en quant al sentir del
valencianisme? Què entenia en aquells anys el socialisme valencià per
“valencianisme”?
-El socialisme agrupat al voltant del PSOE i el PSP va tenir la necessitat
d’adaptar-se a la realitat política valenciana, va crear federacions del seu
partit a nivell valencià que denotaven una acceptació com a mínim formal de les
idees del nou valencianisme aparegut durant la dècada de 1960, que es denotava
per exemple en l’ús del terme País Valencià o de la senyera quadribarrada. Per
altra banda, també reivindicaven, amb major o menor fermesa, l’establiment d’un
Estatut d’autonomia una vegada aconseguida la democràcia. Front a aquest model
el PSPV tenia una concepció diferent. Si la seua ideologia fóra una moneda, una
cara seria el socialisme i l’altra el valencianisme. Per tant, l’alliberament
social, aconseguir una societat socialista, anava unit a l’alliberament
nacional a través d’un Estatut d’autonomia.
-Un socialisme en el que el
capitalisme i ja cert neoliberalisme l´afectava, no?
De quina manera l´afectava? Com ho veus i què ens
pots reflexionar?
Encara que l’Estat espanyol en 1975 estava clarament inserit dins el món
capitalista, hem de tenir en compte que estem davant un món bipolar, on hi ha a
banda dels estats capitalistes, els països del sistema comunista i els països no
alienats. Els socialistes de l’estat espanyol van afrontar aquest món i van
optar per diferents opcions. Tal i com he comentat abans, el PSOE seguia les
directrius de la socialdemocràcia europea occidental que representaven els
socialistes alemanys i francesos; en canvi el PSPV impulsava una alternativa
autogestionària, capaç de substituir el sistema capitalista per un sistema
socialista democràtic diferenciat de la URSS.
- El Partit Socialista
Valencià era o va renàixer---per dir-ho d´alguna
manera—més valencianista que el PSPV?
El Partit Socialista Valencià va ser un grup socialista i valencianista
dels anys 60 del segle XX, que va tenir una presència rellevant en la
universitat. Aquest grup va desaparèixer entre 1968 i 1970. Quan el PSPV
comença a estructurar-se el 1973, troba en el PSV un
referent ideològic i en certa mesura un referent d’èxit perquè havia aconseguit
una certa preeminència sobre els grups d’oposició democràtica en l’àmbit
universitari. Cal tenir present també, que alguns del militants del PSV van
militar també en el PSPV i això donava al PSPV una certa idea de continuïtat
respecte el PSV.
-El Partit Socialista
Valencià va esdevindre la principal alternativa des
de la perspectiva de l’esquerra, però també per al centre Esquerra moderat? Com
i per què creus?
En certa manera el PSV va ser l’alternativa de l’esquerra durant els anys
centrals de la dècada dels 60 a la universitat perquè el PCE va ser víctima
d’una caiguda de la seva cúpula, en certa manera perquè estaven molt més
observats pel franquisme que no un grup de valencianistes d’esquerra amb
presència principalment a la universitat.
-Els socialistes d´aquells dies: quin futur, quin País Valencià imaginaven o
varen imaginar?
Considerant els socialistes del PSPV imaginaven un País Valencià que tinguera un sistema d’autogovern regit per un Estatut
d’autonomia amb unes Corts que legislaren el dia a dia del país, que fera
possible una vertebració social i política de la societat valenciana, un país
sense províncies, que institucionalitzara el fet
comarcal. Possiblement a nivell econòmic es volia una societat partícip d’un
sistema autogestionari en què els mateixos treballadors pogueren prendre les
decisions de les empreses i fàbriques on treballaven, i on el camp tinguera viabilitat econòmica a través de l’estímul del
cooperativisme. Per altra banda, a nivell cultural, imaginaven un País Valencià
on el valencià estiguera plenament normalitzat en
tots els àmbits de la societat i per tant possibilités la recuperació i
prestigi del valencià front al castellà.
-Hi ha un socialisme al País
Valencià que mira de manera propera al socialisme de Catalunya i
Balears…caminant cap a un socialisme dels Països Catalans?
El PSPV durant els anys de la transició si que va tenir una certa
coordinació amb els socialistes de Catalunya i de les Illes Balears. De fet,
l’evolució del PSPV seguia molt de prop els passos que anava fent el PSC a
Catalunya.
Actualment possiblement hi ha algun sector del PSPV-PSOE que continua
tenint el PSC com un referent. De fet, al darrer congrés del PSPV-PSOE hi ha
hagut alguna esmena, que es va retirar en l’últim moment, que demanava al
partit convertir-se orgànicament en un partit com el PSC. Aquesta tendència es
pot entendre com una continuïtat d’allò que va significar el PSPV però no deixa
de ser hui en dia una de les corrents que conviuen a dins el PSPV-PSOE.
-Era aqueix el socialisme
que més pensava amb un Estat Federal?
El terme federalisme en els anys de la transició era emprat per tots els
grups socialistes. El propi PSOE defensava un Estat Federal constituït per
diferents nacionalitats i regions però on la sobirania que no pertanyia a
aquestes sinó que era de l’estat. El PSPV també parlava de federalisme però
aquest tenia una concepció diferent respecte la del PSOE. Era cadascuna de les
nacionalitats: Catalunya, País Basc, Galícia, País Valencià...la que era
sobirana i a partir d’aquesta decidia federar-se amb altres territoris.
En síntesi, el federalisme del PSPV s’entenia com un procés que partia de
cadascun dels territoris, es reconeixia el poder polític dels territoris, eren
considerats subjectes polítics. En canvi el federalisme del PSOE entenia que hi
havia un únic subjecte polític, l’Estat espanyol, que delegava una part del seu
poder als diversos territoris.
-Però jo mateixa, he conegut
gents que han votat i voten socialista i que no volen tindre res a veure amb
ells – em refereixo amb els socialistes que miren de més prop a un socialisme
del Països Catalans -- i que aspiren a un valencianisme molt més moderat. Què
ens pots dir?
Tal i com he deixat entreveure abans, l’actual PSPV-PSOE està format per
diverses sensibilitats, una de les quals pot ser la de la gent que en algun
moment va militar en el PSPV. Però no veig clar que hi haja militants del
PSPV-PSOE que cerquen constituir un socialisme dels Països Catalans. El
PSPV-PSOE reconeix explícitament la unitat de la llengua catalana i
darrerament, com molts altres sectors de la societat valenciana, fa una defensa
sense fissures de la necessitat del corredor mediterrani.
És lògic per tant que hi haja socialistes que no volen tindre res a veure
amb els catalans i que voten al PSPV-PSOE, perquè aquest partit no té
l’objectiu de crear cap estructura política o ideològica a nivell dels Països
Catalans. En aquest sentit poden estar tranquils. Ara bé, si aquestos mateixos
socialistes es consideren valencianistes, certament no entenc que no vulguen tenir res a veure amb els catalans perquè fins a
dia de hui l’únic valencianisme articulat a nivell ideològic d’una manera
coherent no es defineix precisament pel seu anticatalanisme. Tot el contrari,
els valencianistes que han aparegut des dels anys 60 han cercat assolir una
certa normalitat en l’ús i promoció del valencià, cosa que per exemple passa
per compartir i consumir uns mitjans de comunicació en català, eliminant tots
els obstacles que els diferents governs han posat aquesta reciprocitat entre
per exemple, Canal 9 i TV3.
-Podem afirmar que hi han dos
socialismes des d´aquells temps al País Valencià
(tant abans com després de veure’s vinculat al PSOE) : els que no tenen puces
de simpatitzar amb els catalans i els que no les tenen de simpatitzar amb els “blavers”
No sé si en algun moment es podia dividir al PSPV-PSOE entre catalanistes i
blavers però pense que
actualment, a l’any 2017, no té gaire sentit parlar de blavers
i catalanistes perquè allò que motivava la lluita entre uns i altres ja fa anys
que es va tancar si més no de manera general. És a dir, els elements simbòlics
van quedar establerts entre el 1982 i 1983, i l’únic element que ha continuat
sent motiu de conflicte polític ha sigut la concepció de la llengua, si el
valencià era una variant del català o si era una llengua diferent del català.
En aquest sentit però, el PSPV-PSOE, tret d’alguna individualitat, sempre s’ha
manifestat a favor de la unitat de la llengua. Per altra banda, quan en algun
moment s’ha intentat canviar el nom del partit i treure les sigles PV no ha
sigut possible perquè majoritàriament la militància ha volgut continuar sent el
PSPV. Per tant, culturalment el PSPV-PSOE sap què és el valencià i no ha dubtat
de seguir els principis de la comunitat científica, una cosa diferent és l’impuls polític que ha donat a la normalització i
recuperació del valencià.
-Amic Joan, com ha
esdevingut l’aventura (per dir-ho d´alguna manera)
d’escriure aquest assaig amb l’important, i fascinant, procés i tasca
d’investigació i documentació?
En primer lloc, m’agradaria puntualitzar que aquest llibre no és el que es
podria considerar un assaig. És fruit d’un procés d’investigació iniciat durant
el cursos de doctorat a la Facultat de Geografia i Història de la Universitat
de València.
La veritat és que una vegada he vist publicat el llibre he sigut conscient
que tot l’esforç fet durant tants anys ha valgut la pena. El procés
d’investigació ha sigut feixuc però com que el tema m’apassionava he gaudit
molt parlant amb protagonistes i testimonis del PSPV i la transició; cercant
les publicacions on escrivien o en aquelles on manifestaven les seves opinions.
També vull dir que tota aquesta investigació la vaig dur endavant per desig
propi sense cap ajuda de l’administració. Tot plegat, i amb el llibre a la mà,
m’ha donat una gran satisfacció personal veure com el tema interessava i pagava
la pena editar-lo.
-Què ha significat per a vos
apropar-vos al socialisme valencià?
Per una banda m’ha permès copsar la importància que els dirigents del PSPV
donaven al corpus ideològic del partit. Encara que el partit va tenir una vida
autònoma de 4 anys, es van escriure moltes publicacions referents als
components ideològics.
Per altra banda, m’ha permès veure com aquestos joves socialistes pensaven
que estaven constituint el gran partit dels socialistes valencians, que estaven
certament destinats a ser els encarregats de dirigir el futur del País Valencià
autònom.
-I una cosa és apropar-se al
socialisme com a ideologia, alternativa i l´altra és
apropar-se als socialistes, a les persones que al País Valencià han fet el socialisme.
Què ens pots explicar? Com sempre hi han històries de desenganys, d´incomprensions, però també de gent que se’n surt amb els
seus plantejaments…
Efectivament, una cosa és llegir els programes electorals, els manifestos i
principis ideològics del PSPV i una altra ben diferent és conèixer qui eren els
socialistes del PSPV. De fet, la gran majoria eren joves de 20 a 30 anys i per
raons òbvies era la primera vegada que militaven en un partit polític, molts
d’ells en un moment en què estava prohibit i per tant, jugant-se la pell.
Aquesta relació entre joventut i comprometre’s amb un grup polític il·legal
anava acompanyat en gran mesura d’una certa ingenuïtat, lògica en tot cas,
pensant que pintades en murs, conferències i publicacions serien suficients per
tombar una dictadura amb una mala salut de ferro. De tota manera, crec que
aquesta gent es mereix tot el reconeixement públic per haver-se
significat en uns moments en què demanar i exigir llibertats i drets civils era
un acte de valentia enmig d’una dictadura.
-Els socialistes al País
Valencià, com a altres llocs, van tindre, suposo pel que conec, tirar endavant
deixant arrere moltes coses que els agradaven i tragant amb d’altres que no els
feien gens de gràcia. Un viatge vital, com tants d’altres, entre la generositat
i “certa traïció a les pròpies idees”. Com ho veus?
Aquesta pregunta és molt interessant i crec que hui en dia encara no té una
resposta unívoca. En certa manera va unida a la concepció que es té sobre el
procés de transició. Aquesta ha sigut analitzada com un model paradigmàtic de
canvi d’una dictadura a un sistema democràtic. Més tard però, ha sigut tractada
com un procés de renúncies dels demòcrates, de cessions gratuïtes als
franquistes per aconseguir un sistema democràtic feble. Pense
que la visió que es té sobre la transició pot ser equivalent a la que es té
sobre els diversos actors polítics. És a dir, es pot pensar per exemple que els
partits polítics van ser molt responsables i van saber estar a l’alçada del
moment o per contra es pot pensar que els grups de l’oposició democràtica van
cedir als interessos dels grups de dirigents que provenien del franquisme. Una
vegada dit això, crec que s’ha de tenir en compte quin era el context del
moment i la força de cadascun dels grups. Per exemple, el trencament democràtic
en cap cas s’hauria pogut assolir perquè els grups de l’oposició democràtica no
van tenir mai la suficient força com per imposar-lo als post-franquistes.
Per això, no se li pot acusar a l’oposició de suposades traïcions. En el cas
concret del PSPV, el dilema que planteges entre “la generositat” i “una certa
traïció a les pròpies idees” en el moment que els militants veien que havien de
fer cessions polítiques, cal recordar que encara que políticament el PSPV va
decidir majoritàriament integrar-se en el PSOE, també s’ha de posar en relleu
que molts pocs militants, al voltant d’un terç, van decidir integrar-se al
PSOE, entre altres raons, possiblement perquè no volien “trair” les seves idees
polítiques.
26006
Socialistes d'un país imaginat. Una història del Partit Socialista del País Valencià
(1974-1978). Joan
Martí Castelló
264 páginas
17.00 euros
Institució Alfons el Magnànim
Durant els anys de transició de la dictadura
franquista fins a l'assoliment
d'un sistema democràtic es
va anar definint un nou sistema de partits polítics tant a nivell estatal com a nivell valencià. El present llibre analitza el cas del Partit Socialista del País Valencià
(1974-1978), creat durant els primers batecs
de la transició fins poc després de la constitució del Consell del País Valencià quan decidí fusionar-se
al PSOE, va representar un dels primers
intents polítics d'estructurar el nou valencianisme nascut durant la dècada de 1960 del segle XX. Amb aquesta
intenció va crear tot un entramat d'aliances i plataformes que durant els primers anys
de la transició el situaren en la centralitat
política del País Valencià. Però
una vegada reconduït el projecte
rupturista de l'oposició democràtica
cap al projecte reformista
del govern de Suárez i l'embranzida
d'un renovat PSOE, el PSPV hagué de replantejar-se la seua estratègia política davant la impossibilitat de
convertir-se en el gran partit dels
socialistes valencians.
Joan Martí Castelló.
Nascut a Xàtiva (la
Costera) l'any 1980. Llicenciat
en Història per la Universitat de València.
Des de l'any 2008 forma part
del cos de docents de la
Generalitat de Catalunya.
_____________________________________________________________________
Cazarabet
c/ Santa Lucía, 53
44564 - Mas de las Matas (Teruel)
Tlfs. 978849970 - 686110069