La
Librería de El Sueño Igualitario
Editorial Pagès recupera la biografia d´aquest republicà català i del seu tràgic exili que el portà a la mort datada a Dachau l´any 19944.
Del text introductori i de la “cura”
del llibre s´
ha encarregat en Rafel
Bruguera Batalla i del pròleg la filla
del propi Jaume Pellicer, Pilar Pellicer I Parals.
Envià moltes cartes, escrits i poemes a la familia des
del front fins a l´exili, però, de repent, aparegué el silenci més rotund…aquestes formen part del llibre en una segona part del mateix. La primera part és una biografia
El llibre va veure la llum el desembre passat i forma part de la col-lecció, de la
editorial pagès, La
maleta de l´exili i ja és el nº5 que s´edita. Abans s´han editat
dins aquesta col-lecció: Miquel Santoló i Parvorell.Professor i polític republicà de Salomó
Marqués; Nau de l´esperança. Antologia de contes i poemes des de la ploma de Josep M Murià;
El camí de l´infern. Diari de Joaquím Aleixandrí de Carles
Ribera Rustullet i Lluitador per una Catalunya Independent de Josep Carner-Ribalta.
Allò
que ens diu la editorial Pagès d´aquest llibre, la seva sinopsi :
Jaume Pellicer Lleonart, Quicus (1914-1944) va ser un
de tants republicans que després de fer de milicià i defensar la República als fronts d’Aragó
i del Segre, emprengué el camí
de l’exili amb una maleta poc proveïda perquè
esperava tornar a casa ben aviat,
quan les potències europees haguessin enderrocat el règim franquista
que s’havia alçat contra la
legalitat democràtica. A França passà totes les penalitats possibles en forma de camps de concentració, companyies de treballadors, treballs duríssims i miserables, estigué sota la protecció del govern mexicà al Castell de La Reynarde, fou membre
de la resistència i subjecte
de detenció i deportació a
un camp d’extermini. Morí d’asfíxia
al tren que l’hi portava.
El mestre i polític, Rafel Bruguera Batalla, encarregat de la edició:
Rafel
Bruguera Batalla (l’Escala, 1956). Mestre i polític. Ha estat alcalde de l’Escala, diputat provincial i
senador. Actualment és diputat al Parlament de
Catalunya. És autor de diversos articles
i llibres de temàtica
local, com per exemple: Joan Ballesta Calafat, un escalenc alcalde de
la Girona Republicana, (2008), Escalencs assassinats durant la Guerra
Civil (2009)
o El
moviment anarquista i la Guerra Civil a l’Escala (2010). Com a membre del Centre de Documentació
i Recerca Històrica de l’Escala,
és el coordinador de la revista anual Camí
de Ronda. L’Escala: Història,
vida i patrimoni.
I què podem
saber-hi de Jaume Pellicer Lleonart?
Jaume Pellicer Lleonart, Quicus (l’Escala,
1914–Dachau, 1944). Amb una sòlida
formació autodidacta, republicà
i catalanista. Exercí de milicià
a la zona costanera del nord de l’Alt
Empordà. Mobilitzat, estigué als fronts
de Terol i el Segre. Els primers dies de febrer del 39 s’exilià a França, on patí
en camps de concentració,
en companyies de Treballadors,
misèria i fam. Incorporat a
la Resistència, fou detingut i deportat.
Cazarabet
conversa amb Rafel Bruguera
Batalla:
-Rafel, explica’ns, per favor,
què és el que t’ha fet escriure el text introductori i “guardar cura” d’aquest llibre
sobre el republicà Jaume Pellicer Lleonart, Quicus?. Què et va fer apropar-te a ell? -És de suposar la
teva relació amb la família i amb la seva filla que fa, a més, el pròleg al
llibre. Segur que tot plegat influeix bastant en la gestació del llibre i tot
plegat, no?
-Doncs sí. Les dues raons
principals són que des de fa uns quants anys investigo i escric sobre qüestions
relacionades amb la Guerra Civil al meu poble, l’Escala, i també el fet de
conèixer i ser veïns de carrer durant molts anys amb la família Pellicer. En
aquest sentit va ser determinant que la filla d’en Quicus,
la Pilar Pellicer, em deixés transcriure més d’un centenar de cartes que el seu
pare els havia escrit des de l’exili francès. A partir d’aquí vaig resseguir la
seva vida i d’aquí n’ha sortit el llibre.
-Què ha suposat per
a vos formar part de la Col·lecció que duu a terme Pagès, La maleta
de l’exili?
-Conec personalment vàries
persones que formen part del Consell Assessor de la col·lecció La Maleta de
l’Exili i varen ser elles les que, coneixedores del treball que estava
realitzant, m’ho varen proposar. Per a mi és un honor que el meu llibre sigui
la cinquena entrega d’aquesta col·lecció i que el meu nom surti al costat de
bons amics com Salomó Marquès i José M. Murià, autors
dels dos primers llibres de la col·lecció.
-Què t’ha paregut o
com t’ha influenciat a vos, particularment, en Jaume Pellicer Lleonart? T’ha influenciat com a polític, però també com a
persona?
-La vida d’en Pellicer va ser
molt tràgica. Només cal pensar que quan va començar la Guerra Civil tenia 22
anys, que es va exiliar amb 25 i que va morir amb 30. No es pot dir que en
Pellicer fos un polític. Per l’edat no va tenir temps. Els líders polítics de
l’Escala durant la República i la Guerra Civil eren, en general, d’una
generació més gran que ell. Però sí que tenia conviccions i ideologia. Era
catalanista, republicà i antifeixista.
El que m’ha cridat més l’atenció
del personatge són les seves conviccions i, després de llegir les cartes, el
seu tràgic recorregut per la geografia francesa durant cinc llargs anys;
primerament a la zona controlada pel govern col·laboracionista de Vichy i
posteriorment a la zona ocupada pels nazis, que el varen detenir per la seva
pertinença a la Resistència i que acabaren amb la seva vida.
-Els ideals d’en Jaume Pellicer
eren molt més que el d’un republicà, oi?. Es poden comparar les persones
idealistes d’aquells anys amb les que habiten el món idealista d’ara?
-Les comparacions, per raons
evidents, són difícils de fer. Aleshores l’ idealisme era la lluita per la
defensa de la República i contra el franquisme. Era la lluita per tornar a la
legalitat democràtica. Ara la societat lluita, afortunadament, per altres
ideals: l’ecologisme, la lluita contra les desigualtats de tota mena, la
cooperació internacional, etc.
-No dubtà en
defensar la República, com a milicià, des de la trinxera i des del Front
d’Aragó i del Segre. Al front la gent s’esculpeix d’una forma que crida
l’atenció. Oi?
-La majoria d’homes eren
pescadors. La pesca estava prohibida o patia restriccions per culpa dels
bombardeigs del vaixell facciós Canarias i la crisi
que patia el conjunt del poble va fer que molts homes s’allistessin com a
voluntaris a les milícies. La majoria per convicció personal, però també altres
per la paga de 10 pessetes diàries que ajudava a apaivagar una mica la
precarietat de l’economia familiar. Això va fer que L’Escala fos un poble
excedentari pel que fa als milicians. En sobraven al poble i molts, en general
els més joves, varen ser destinats a altres indrets de la geografia altempordanesa. Fou el cas d’en Pellicer. Després, la seva
lleva va ser mobilitzada i en Pellicer va anar al front, primer al d’Aragó i
posteriorment al del Segre. Vaig localitzar una carta escrita des de Sierra Palomera.
Evidentment que aquestes dues i
dures experiències el varen refermar en les seves conviccions. Amb tot,
Pellicer era una home molt bromista i positiu i
sempre va transmetre als seus aquest ànim i l’esperança de tornar a casa seva
sa i estalvi, cosa que no va aconseguir.
-Com va pesar
l’efecte del silenci damunt d’en Jaume Pellicer i la seva memòria…són 40 anys
de Dictadura ferma i dura?. Són molts anys en que per la família res tingué que
esdevindre fàcil, allò de callar quan voldries
xisclar. Què ens pots dir?
-La família també va patir les
conseqüències de la repressió en forma de multes, obligació d’allotjar un
guàrdia civil a casa seva, lliurament del paper moneda que tenien, treballs
obligats a prestació personal, etc. En Pellicer no en va ser massa conscient
perquè els familiars no l’hi deien; però era molt intel·ligent o ho sospità. Hi
ha un fet evident: la família mai va aconseguir els avals de les autoritats
locals perquè podés tornar, com si pogueren fer altres escalencs
que també eren a França i que ell hi parlava i s’hi escrivia.
-Com el definiries
a en Jaume Pellicer Lleonart, en Quicus
com a polític? Arrastrava molt de la seva personalitat, oi? (em refereixo a
l’hora d’entendre els seus ideals en front la política).
-Com ha comentat abans, en
Pellicer era un home d’ideals clars i de conviccions
fermes, però no ve ser un líder polític. Va ser més un líder social al poble,
un jove inquiet que col·laborava i participa directament en els safres culturals,
esportius, festius, etc. Això sí, era catalanista i republicà.
-Però el seu compromís, envers
les seves idees, el portà a tindre que prendre l’exili. Com fou aquesta
decisió? (és de suposar que molt dura), però ell pensava que era per poc temps;
pensava que les forces internacionals acabarien per ajudar Espanya. En què es
basava perquè de fet ja havien tingut oportunitat de fer-ho i van deixar caure
la II República..?
-Amb tota seguretat la decisió
d’exiliar-se va ser molt meditada i conscient. Estava segur que era el millor i
que l’exili duraria poc. La majoria dels exiliats pensaven el mateix. Ara, amb
la perspectiva del temps i el coneixement que tenim del que va passar a França
(ocupació nazi, govern col·laboracionista, etc.), sabem que aquesta decisió no
va ser sempre la més encertada. Si s’hagués quedat a l’Escala segurament hagués
estat represaliat, jutjat en consell de guerra
sumaríssim i condemnat a uns quants anys de presó com ho va ser, per exemple,
el meu propi avi. Però hagués salvat la vida, cosa que a França no va succeir.
Però en aquells moments de derrota personal i política va fer el que va creure
més adient.
-I una vegada a l´exili, amb l’esclat de la II Guerra Mundial, la invasió
nazi de França i les deportacions. Conta’ns, per favor. Què va passar?
-Va passar per tres camps de
concentració, va anar obligat a la verema, va passar temporades amb treballs
molt durs i precaris, va ser allotjar una temporada al Castell de la Reynarde pel govern Mexicà. Finalment va ser detingut per
la gestapo i de camí cap al camp d’extermini de Dachau va morir d’asfíxia al tren.
-És de suposar que
el fet de poder escriure cartes, poemes i demés, des de l’exili, li daguer anar
bé, però quan es veu i es nota que tot allò que estimaves es va desfent, aleshores
tot es deu esdevindre molt feixuc, oi?
-A l’exili s’ho va passar molt
malament com he comentat abans, però era un home
optimista de mena. Les cartes passaven per la censura alemanya i posteriorment
per la franquista a Girona, per això es va inventar un llenguatge xifrat, encriptat, per explicar determinades coses als de casa
seva, sabedor que el sabrien entendre. Una carta, per exemple, no va arribar
mai fins que fa uns quants anys el consolat espanyol a Berlín la va donar a la
família traduïda a l’alemany. Era un home vigilat per
les seves activitats en pro de la Resistència. A les cartes hi ha de tot:
esperança, optimisme, etc., però mica en mica també van traspuant amargor i
desesperació.
-Tots els que he
conegut i que van viure l’exili a França i em parlen dels camps de
concentració, companyies de treballadors; tots ho van viure i ho van portar com
marcat a la memòria com una traïció als valors republicans, tu com ho has
captat?; però a més, també pesa el fet de com va viure la resposta de la
resta de comunitat internacional. Va haver-hi molt poca empatia envers els
republicans espanyols i aquests van esdevindre
sotmesos a les pitjors condicions de vida que eren molt més dures
del que pogueren pensar…qualificades com a inhumanes, oi?. Què has aprés
llegint les cartes, poemes i mirant a aquest home des
d’una altra perspectiva?
-Efectivament, és
així. En Quicus va passar per tres camps de
concentració i diverses companyies de treballadors estrangers. Però en el seu
cas el més dur va venir després. I la decepció pel tracte que reberen de la
França de la liberté va ser molt forta. Tot plegat va
afegir un plus a la seva situació d’expatriat.
Pellicer no és un cas excepcional, representa un cas més dels milers de
republicans espanyols i catalans que varen passar la frontera pensant que
serien rebuts i tractats amb dignitat, cosa que no va passar. En aquest sentit
sí que hi ha un cert paral·lelisme amb el que passa ara amb els refugiats que
arriben a Europa. No hem après de la història i aquesta malauradament es repetix.
-Un home que portava molt bé a terme una comunicació fluïda amb
la seva família, tot i l’exili: amb cartes, poemaris, pensaments, desitjos,
somnis…. No vull ni pensar en el moment en que tot va esdevindre
com arrancat de la vida. En el cas d’en Jaume Pellicer de
camí cap a Dachau, on trobà la
mort; de fet, morí d’asfíxia als vagons del tren. Tràgic
i tristíssim des de tota perspectiva, no?
-Doncs sí, evidentment. Va morir
al tren que el portava des del camp de concentració de Compiègne,
prop de París, a Dachau. Però en el seu cas tot és
encara molt més dramàtic. Aquest va ser el darrer comboi que sortí cap a Dachau. Ja s’havia produït el desembarcament de les tropes
aliades a Normandia. Aquest tren és conegut com el “tren de la mort” per la
gran quantitat de deportats que hi varen morir d’asfíxia en unes condicions
infrahumanes: calor sufocant en ple més d’agost, vagons tancats hermèticament i
sense ventilació, etc. Va morir amb una bíblia a la mà. Ell era ateu però a
França es va convertir al protestantisme pel suport que li donà aquesta
comunitat de Marsella.
-Tràgic, encara
més, quan la història es torna a repetir i més quan no
són poques les persones arrancades dels seus llocs d’origen que emprenen un
exili, polític, social o per necessitat i que acaben, també, morts en el camí…
-Sí, també ho he comentat abans.
La història es repeteix i no aprenem de la mateixa. Sembla com si la societat
actual sigui amnèsica als fets històrics i que no siguem capaços d’aprendre i
treure lliçons de la mateixa per no tornar a repetir els mateixos errors.
També és molt preocupant el
protagonisme que adquireixen a Europa ideologies racistes, xenòfobes,
populistes i negacionistes del nazisme, el feixisme i
l’holocaust. Per això crec que és important donar a conèixer històries com les
d’en Jaume Pellicer. Perquè els nostres joves coneguin la seva història més
recent i lluitin per millorar el seu present i el seu futur, personal i
col·lectiu.
26865
Jaume Pellicer Lleonart, Quicus. El tràgic exili d'un
republicà. Rafel Bruguera
Batalla
232 páginas 13,5 x 21 cms.
16.00 euros
Pagès
Jaume Pellicer Lleonart, Quicus (1914-1944)
va ser un de tants republicans
que després de fer de milicià i defensar la República als fronts d’Aragó
i del Segre, emprengué el camí
de l’exili amb una maleta poc proveïda perquè
esperava tornar a casa ben aviat,
quan les potències europees haguessin enderrocat el règim franquista
que s’havia alçat contra la
legalitat democràtica. A França passà totes les penalitats possibles en forma de camps de concentració, companyies de treballadors, treballs duríssims i miserables, estigué sota la protecció del govern mexicà al Castell de La Reynarde, fou membre
de la resistència i subjecte
de detenció i deportació a
un camp d’extermini. Morí d’asfíxia
al tren que l’hi portava.
Rafel Bruguera Batalla (l’Escala, 1956). Mestre i polític. Ha estat alcalde de l’Escala, diputat provincial i
senador. Actualment és diputat al Parlament de
Catalunya. És autor de diversos articles
i llibres de temàtica
local, com per exemple: Joan
Ballesta Calafat, un escalenc
alcalde de la Girona Republicana, (2008), Escalencs
assassinats durant la
Guerra Civil (2009) o El moviment
anarquista i la Guerra Civil a l’Escala(2010). Com a membre
del Centre de Documentació i Recerca Històrica de l’Escala, és el coordinador de la revista anual Camí de Ronda. L’Escala:
Història, vida i patrimoni.
Jaume Pellicer Lleonart, Quicus (l’Escala, 1914–Dachau, 1944). Amb
una sòlida formació
autodidacta, republicà i catalanista. Exercí de milicià a la zona
costanera del nord de l’Alt
Empordà. Mobilitzat, estigué als fronts
de Terol i el Segre. Els primers dies de febrer del 39 s’exilià a França, on patí
en camps de concentració,
en companyies de Treballadors,
misèria i fam. Incorporat a
la Resistència, fou detingut i deportat.
_____________________________________________________________________
Cazarabet
c/ Santa Lucía, 53
44564 - Mas de las Matas (Teruel)
Tlfs. 978849970 - 686110069