La
Librería de El Sueño Igualitario
IMPOSTURES.
UN
LLIBRE CORAL DES DE LA PLOMA NARRADORA DE TRETZE DONES ,
HOMES I UNA ILUSTRADORA QUE ÉS TOTA UNA JOIA, TAMBÉ DINS L´ESPERIT
REIVINDICATIU CONECTANT,EN TOT MOMENT, AMB L´ESPERIT I ELS ESPERITS QUE ES
DESGRANEN DES DE ELS VALORS DE LA II REPÚBLICA…
ELS
GUANYS DE LES VENDES DEL LLIBRE, D´AQUEST LLIBRE DE LA EDITORIAL EL PETIT
EDITOR ANIRAN A PARAR A LA ONG PAYASOS SIN FRONTERAS
Aquest
llibre col-lectiu que es signa com Llúcia Macià ens endinsa en el podrit món de
les impostures, de la hipocresía, d´aquells que van amb el pit ple d´aire,
unflats d´orgull, lluint samarretes, portant pancartes, però que a dintre están
buits, no tenen res…només són una façana, res més…sosint perquè tenen les
esquenes massa calentes.
Aquesta
mena de crisi que, en realitat és una estafa allò que ha aconseguit a favor
d´ells..em refereixo als dimonis capitalistes, als que
alimenten les flames de les desigualtats i del neolliberalisme—és dividir a la
clase treballadora, als obrers i obreres…a tots i a totes…fan falta lectures
com aquestes per tal de reflexionar, saber estar-hi al lloc i fer-se un
lloc en el pensament per a després poder
sortir al acrrer amb le n eurones cargades a plantar cara a les impostures d´un
lloc i d´un altre….
PLANTAR
CARA, FER-SE DE VALER, ESTIMANT I ESTIMANT-SE DES DE LA PLOMA NARRATIVA I LA
PLOMA QUE DIBUIXA…
LA
EDITORIAL EL PETIT EDITOR S´ESTÀ CONVERTINT EN TOT UN REFWERENT AL PAÍS
VALENCIÀ I MÉS ENLLÀ…
SINOPSI:
Narradores,
narradors i una il·lustradora (Manola Roig) han participat en Impostures,
un llibre col·lectiu publicat per l’editorial El petit editor, dedicat al joc
literari d’escriure una història a partir de la mateixa frase, una frase banal per
a descriure una situació terrible: la guerra.
Les guerres que
apareixen en els relats són d’ara i d’ahir, de sexes o de races i, fins i tot,
hi ha una de mosques. Els autors, alguns amb una llarga carrera com a
escriptors, signen amb el pseudònim comú de Llúcia Macià. Sols en finalitzar el
llibre, en l’índex, es desvela l’autoria de cada una d’aquestes obres. Aquesta
entremaliadura literària segueix el model del col·lectiu Ofèlia Drachs, qui fa
trenta anys va encunyar un experiment de creació a moltes mans que va tenir una
important repercussió al seu ambient.
En la mateixa
col·lecció de El petit editor s’ha presentat la novel·la eròtica Alicia,
de David Oliver, Vesprades de pluges i oblits, de
Joan B. Durà i El club dels homes amb bigoti, de Ramon Pardina.
Cazarabet conversa amb David Vidal.
-Aquest, amics, és un llibre per a
estómacs i ments, ja, un xic preparats, no?
Em refereixo que és un llibre per agafar alè, espavilar-se una mica més i
aprendre a que no et fotin gat al plat enlloc de conill?
És un llibre per gaudir de la
lectura i traure les pròpies conclusions. Sí que és cert que en el transfons
dels relats sí hi ha una lluita per a que cadascú tinga una opinió pròpia i,
així, no pugui ser enganyat fàcilment. D’estómacs i ments preparades, crec que
mai anem sobrats de preparació.
-Des dels vostres relats, arrelats e inspirats en els valors, en el
compromís molt més enllà “del de la samarreta o del de la pancarta” (em
refereixo a que són compromisos actius) voleu desemmascarar, també, a molts que
van d’una cosa i després resulta que són granotes…
És un llibre compromès i escrit
per escriptores i escriptors que tenen compromís amb la societat que l’envolta.
Em sembla que no cal fer més referències, però cadascuna i cadascun han
realitzat al llarg de la seua vida activitats suficients per saber que no es
tracta d’un compromís de samarreta. No es pretén desemmascarar ningú, la
veritat. Cadascú és lliure d’entendre d’una o altra manera les seues accions,
però sí hem volgut manifestar, en aquest cas mitjançant la literatura, que
altre món és possible i que lluitem cada dia per a que siga un lloc millor.
-I és que hi ha gent que confon o els interessa confondre el fet d’anar a
manifestacions, per exemple, amb l’activisme de veres, el de trinxera, el de
crear consciència a la gent amb el dia a dia. Què ens podeu comentar?
Sí és cert que hi ha una tendència
a pensar que les manifestacions ho són tot, quan la realitat és que si no hi ha
activitat darrere no serveix per a res. Si una manifestació per la memòria
històrica es queda sols en això, per què l’hem feta? Cal després lluitar per a
que es faci una llei de memòria històrica real. Per a mi, la trinxera és
l’activisme real, on he estat sempre, des d’on he treballat i actue. Pense que
mai podria estar en un partit polític perquè és un altre nivell que bota ja la
trinxera i pot comportar un poder que ansiege. De tota manera, les
manifestacions no deixen de ser la culminació d’un seguit d’esdeveniments que
porten a realitzar-la per fer públiques unes reivindicacions. Però és cert que,
per desgràcia, la foto en aquests temps que corren és massa important.
-I això no podia ésser d’altra manera si no fós amb un llibre coral que
representa, a la seva manera, diverses maneres i mirades sobre les impostures i
les hipocresies. Com i per què vau pensar en el llibre coral; com vos ho vau
fer i vos vau repartir, em refereixo a els temes a tractar?
Podia ser de moltes maneres, però
la nostra és la vessant escriptora. Un llibre coral representa diferents
maneres de veure uns mateixos fets i aporta una riquesa extraordinària per al
lector, que té ferramentes per crear el seu propi món i tenir la seua visió
pròpia. Per això la proposta d’un llibre a tretze plomes (a 26 mans!)
Els temes es van crear pels
mateixos autors i autores. Cadascú va plantejar el seu prisma i es van
coordinar per no coincidir. Quan hi ha tanta qualitat i complicitat les coses
flueixen sense forçar res. És molt natural.
-La lluita és el fil conductor de totes les reflexions que dueu a terme
perquè la lluita, com l’esperança, és allò últim que es perd, no?
Tota la
raó. Les persones hem estat maltractades històricament pels mercats econòmics,
pel poder, pels governants, pels grups de pressió fiscal, laboral, pels holdings que dirigeixen les nostres
vides, a la fi, per tot aquell que amb poder ha marcat els nostres camins per
omplir les seues butxaques. Contra tot això hem hagut de lluitar amb
l’esperança de ser lliures, de trencar les cadenes. Malgrat tot, i encara que
pensem en molts aspectes que som lliures, no ho som. Estem sotmesos sempre als designis
del grups financers. Segueixen marcant què hem de vestir, què menjar, com
comportar-nos... ahí està Internet per recordar-nos-ho
cada mitja hora. Per això, precisament, no hem de defallir i hem de seguir
lluitant, cadascú a la seua manera, bé siga fent llibres, bé deslligant-se de
modes i banalitats. Com siga hem de seguir lluitant cada dia i no perdre mai
l’esperança en què podem ser els vertaders amos de les nostres vides.
-M’interessaria molt que m’expliquéssiu com ha anat, com ha estat la col·laboració
amb la il·lustradora Manola Roig, perquè per a cada relat, per a cada veu ha
fet una il·lustració i això fa que hi haja una interacció entre els que
reflexionen amb la utilització de les paraules i aquells que ho fan
reflexionant amb les il·lustracions, no?
Sí, efectivament. La interacció
paraula-imatge va ser un dels treballs necessaris perquè havia d’anar lligada.
Les paraules havien de veure’s reflectides en imatges. Treballar amb Manola
Roig sempre és un plaer, perquè sap veure el transfons de les lletres per
treure una imatge real que corprèn, que emmarca i li dóna el sentit definitiu
al que l’escriptor vol transmetre. Les reflexions eren precises amb paraules i
il·lustracions.
-De tota manera el llibre, les reflexions i demés representen que des de la
diversitat, però compartint objectius clars i denominadors comuns, és quan de
debò es pot fer força per tombar la truita de cap a peus. Com ho veieu?
Clar. Compartim espais, pensaments
i objectius. I treballem des de fa anys per procurar de tombar-la. Amb aquests
condicionants de debò s’hi pot anar i fer eixa força.
-Hi ha molt d’hipòcrita, impostor dins de qualsevol lloc, indret i molts
gairebé han aplegat a dur a terme aquesta pràctica sense gens ni mica de
mirament, ni dissimulant perquè ja ho fan com un exercici de vida, és la seva
manera de viure. Com ho veieu? (són com a impostors descarats)
En qualsevol lloc hi ha
d’impostors, fins i tot en mons que ni ens imaginem. I fa el mateix, hi ha a
les dretes i a les esquerres. Quan ú té poder, siga en un govern local, en un
estatal o fins i tot en una associació professional determinada tendeix a
convertir-se en un impostor. L’única cosa que els preocupa és el seu melic i
fan el que siga i xafen a qui siga per conservar-lo. El que resulta patètic és que
aquests impostors que porten la mentida, la falsedat per banda, segueixin
essent els que ens governen. Que la gent no haja fet un escarni públic d’ells i
els haja tornat a votar amb més força, per exemple, és una de les clares
mostres de la pressió que exerceixen els qui realment manen de les societats
que vivim, emprant els mitjans de comunicació, Internet i qualsevol altra via.
No els cal dissimular, ja que s’hi troben perfectament legitimats, be des de
l’acceptació pública o bé des de les urnes. El que més em preocupa, així i tot,
és que la gent tinga en el pensament que això és una pràctica normal, ja que el
pensament estès és allò “d’això jo també ho faria. Si jo estigués al seu lloc
també ho faria”. Això és el més dolent, que aquest impostors de paraules buides
i vides punyents es senten legitimats per seguir abusant des de governs i grups
d’interessos econòmics, i socialment estiguen acceptats i normalitzats.
-A la política, al món de l’associacionisme, a les escoles, als clubs
esportius, als nuclis humans més íntims, al treball hi han persones que estan,
però que no estan o que estan per ficar mal o, també, com a esquirols. Què cal
fer des de les vostres pròpies experiències per a tractar de desfer aquests
nusos? Està, com sempre, en l’educació part del remei?
Evidentment per a evitar a
aquestes persones que apleguen a ser tòxiques, ens cal començar per un sistema
educatiu que lluite per la inclusió, la integració i eduque en els valors de la
participació i de la cooperació. És clar que l’educació és el remei, o part del
mateix, ja que també ha de ser la societat la que canvie la prelació de valors.
Que existisca un repartiment equitatiu de les ajudes, dels coneixements. Però
sobretot no deixar-se caure als braços del pessimisme.
-És per això explicable que moltes persones practiquen cert activisme, però
des d’un àmbit més individual o individualista?
És clar. Per desgràcia, com deia
abans, en existir un mínim resquit de possibilitat de protagonisme alguna gent
pensa en assolir un cert poder i ascendir en una classe social inventada pel
capitalisme. Això ocorre en entitats professionals, en altres tipus d’entitats,
en grups polítics, parlaments... això provoca que en ocasions molts activistes
vagen per lliure i intenten aportar coses de forma individual. No obstant això,
jo crec fermament en l’associacionisme, en la reunió de persones per crear i
desenvolupar projectes i pense que de descarrilats hi han en qualsevol lloc i
el que cal és reconduir-los, perquè en ocasions són fins i tot vàlids però que
han equivocat el camí social. Els actes individuals estan bé però cal
ajuntar-se per tenir més força per a desenvolupar qualsevol projecte que ens
plantegem i fer front a les administracions, procurant des del prisma del
col·lectiu trencar amb tantes impostures i blalablismes.
- David, per què et vas ficar a fundar i treballar amb
una editorial com “EL PETIT EDITOR”, tenint en compte que és una editorial
petita?
Des de ben menut he estat entre llibres. Els meus
mestres de petit van aconseguir inocular-me la passió per la lectura i de
sempre he buscat créixer amb la imaginació i les ganes de saber. No recorde un
dia sense tindre una lectura per breu que fóra. Passats els anys em vaig
titular en Animació Sociocultural i Disseny i maquetació i vaig aprendre a
crear llibres. Aleshores vaig unir les dues passions i vaig pensar que podria fer
llibres i apropar-los a la resta de la gent mitjançant animació i gestió
cultural. La meua vida és la cultura i vaig entendre que podríem créixer i
aportar-la unint lectors i autors mitjançant l’edició i la promoció de les
obres.
Sobre el fet de ser una editorial petita, estem ben
contents i pagats d’ésser petits i independents. Com dius som petits però
entenem que el nostre projecte va més enllà, per això El Petit editor contempla
quatre pilars o línies de treball: l’editorial, la producció gràfica, la gestió
i promoció sociocultural i la llibreria, ja que també tenim llibreria pròpia.
La nostra és una acció constant i apassionada.
- Per cert, per què “EL PETIT EDITOR”? Què significa
per a vos el haver-hi donat aquest nom a la editorial?
La veritat és que el nom no és casual. El meu llibre
de capçalera ha estat des de menut El petit príncep. Sempre he pensat que allò
essencial és invisible als ulls i, en certa manera, malgrat el que la vida ens
depara, l’esperit de superació i d’aprofundir sense quedar-se en el més
superficial ha estat una constant en el meu camí, semblant al Petit príncep i a
Saint-Exupéry. Un camí que anem recorrent a pams i no a vares (com deia el meu
pare) des de la humilitat de petits en un món de taurons.
-Per què et vas plantejar des d’un primer moment que
la teva seria una editorial de llegua catalana?
Jo sóc de poble, de Carcaixent, i sempre hem parlat
valencià. Sóc d’una generació que va poder començar a estudiar en la nostra
llengua, almenys una hora a la setmana. Al tall que creixia llegia més llibres
en valencià i sempre he estat un ferm defensor de la utilització de la llengua
pròpia a tots els nivells. Creiem en la nostra llengua i la volem defensar. Amb
això restava clara la idea de publicar en català.
-Per què no ens presentes El Petit Editor?
El Petit editor és una editorial propera que respon
a la creença del treball humil, sincer i directe, apassionat. Podríem afirmar
que seguim el treball de les primeres editorials, sense deixar-se arrossegar
pels interessos comercials punyents. Treballem amb cura, amb tot el respecte
pels textos, per l’edició i pel treball dels autors, tot pensant que el
receptor final (lector) es senta satisfet del que llegeix i té a les mans. A
més a més, desenvolupem les nostres activitats amb constant contacte amb els
autors. Ells estan presents en les parts del procés editorial, des de la tria
de la coberta fins les darreres galerades i això és molt reconfortant. Quan
l’autor veu el llibre es pot sentir content, ja que ha participat directament
del procés de publicació i de ben segur que el lector ho rep amb un plus
d’energia positiva.
Igualment, la nostra forma d’entendre el món
editorial ens duu a pensar que els llibres, els autors i els lectors sovint
estan allunyats. Per això pensem que és necessari apropar-los a tots. Aquesta
idea ens duu a promoure moltes activitats al voltant dels llibres:
presentacions, recitals poètics i musicals, taules rodones, conferències,
xerrades a escoles i instituts, exposicions, participacions en fires, mercats
de la terra... un fum d’actes que hem fet i que no parem de fer. En dos anys,
des del nostre naixement fins a l’actualitat hem dut a terme quasi 700
activitats. Hem estat en pobles de 35 habitants i en ciutats com Barcelona. El
Petit aplega a tots els llocs i cada vegada més anem creixent i agafant més
envergadura.
D’altra banda organitzem i muntem espectacles,
festivals, representacions teatrals... tot un seguit d’esdeveniments que ens
fan créixer com a persones i com a entitat.
-Amb quins medis vas sortir al mercat editorial perquè
no ha de ser gens fàcil?
Doncs fàcil no és, ni ho ha estat. Però, a
diferència de moltes altres editorials (petites o grans) que han de treure fora
tota la feina amb els costos que comporta, jo tenia els coneixements i
l’experiència de treball en una impremta. De manera que vaig ajuntar totes les
variables i em vaig plantejar: m’apassionen els llibres i llegir, vull fer
aplegar cultura a tots els racons i, a més a més, sé maquetar, dissenyar,
controle el procés de publicació, sé imprimir i no he de treure res fora de la
meua taula de treball. Aleshores em vaig llençar.
Els mitjans van ser tots propis. Coneixements,
ordinadors i moltes ganes. Una vegada amb el primer llibre a les mans vaig
començar el treball de dur-lo una a una a les llibreries de la comarca primer i
després del País. És difícil, però la resposta dels companys i les companyes
llibreters va ser sempre molt positiva. Gràcies a elles i ells vam poder seguir
realitzant llibres ja que van creure en el nostre treball i ens acceptaren com
uns més. I gràcies al suport dels lectors que va fer i fa la resta.
-Quin és l’equip humà de l’editorial “El Petit
Editor”?
Actualment
som dues les persones que hi treballem de seguit a tota jornada i que ens encarreguem
de tota la feina. Yaiza, Petitona per excel·lència, i jo mateix, ens ocupem de
totes les tasques, des de la recepció dels originals fins la part
administrativa, el disseny, la maquetació, la impressió, les presentacions,
etc. Portem endavant la secció de la llibreria, en la qual tenim molta
il·lusió, perquè també ens permet tenir un espai de cultura propi on fer
presentacions de llibres, concerts, etc. I, vull destacar també que El Petit tampoc seria ningú sense l’esperit i
l’espenta que ens dóna Gema, la Petitona d’honor.
D’altra
banda, al Petit Editor tenim una sèrie de col·laboradors que ens aporten les
il·lustracions, les cobertes, la correcció lingüística i d’estil. I també tenim
un equip de lectors els quals reben els originals i després de llegir-los
aporten la seua visió sobre l’obra per poder ser, o no, publicada.
Igualment,
comptem amb dues distribuïdores que porten els nostres llibres arreu dels
Països catalans i de la resta de l’estat espanyol, ja que les obres del Petit
es poden trobar des de Carcaixent fins a Vigo, per posar un exemple.
-Des de quina filosofia neix o sigui quina és la
vostra idiosincràsia? Sota quines il·lusions surt al carrer? Amb quines
perspectives?
La veritat és que la nostra filosofia de vida és el
treball apassionat per la cultura. Una estima boja pels llibres i pels seus
autors i la creença clara que, mitjançant els llibres les persones podem
créixer i tenir una opinió, i com han dit els savis, l’opinió ens fa lliure. Un
treball humil i proper.
També som dels que creiem que hi ha molts autors i
autores per descobrir. No és necessari publicar sempre les obres dels mateixos
autors, que està molt bé, però nosaltres creiem en la proximitat, i al nostre
país hi ha d’escriptores i escriptors amb molt a dir i que tenen les seues
obres al calaix esperant una oportunitat. Això ens ha dut a crear unes
col·leccions acurades amb autors consagrats i novells. Pensem que hi ha moltes
veus que mereixen ser escoltades i que mai ho han pogut ser perquè això,
precisament, va contra els interessos comercials. Creiem més en les persones.
Sobre les il·lusions i perspectives, vam nàixer amb
la idea que els nostres llibres foren llegits i que la gent s’apropara a la
nostra finestra per conèixer els autors i veure que la cultura efectivament
està en el poble, i des del poble s’hi pot fer. Les nostres perspectives són
molt optimistes. Estem en ple procés d’expansió. Que en dos anys haguem estat
ja a les principals fires dels països catalans, que ens coneguen, que El Petit
editor siga una editorial que sona, que és coneguda, que els nostres autors se
senten part important de l’editorial i que els lectors acullen els nostres
llibres amb la dosi de curiositat i estima que ens fan aplegar, ens ompli de
satisfacció. Nosaltres caminem cap al futur des del present sense deixar de
mirar el passat que és el que ens espenta. I com sempre dic, vam nàixer i vam
vindre al món editorial per a quedar-nos, no per a ser flor d’un dia.
-David, et vas mirar en algun mirall o en alguna altra
editorial… et vas inspirar en algú?
La veritat és que quan ú comença en aquest camí és
difícil no veure el que han fet altres companys i companyes. Jo vaig tenir molt
clar el que volia que fóra la meua editorial i sí que m’hi vaig fixar, però ja
no en una altra editorial en sí mateixa, sinó en persones que havien començat
des de zero, com feia jo mateix. Vaig observar i m’hi vaig adonar dels camins
que no havia de seguir i els que sí havia de tenir com a referència.
-En pots contar com ha sigut, des de la vostra
fundació el camí com a editor i com està anant aquest, tenint en compte el
temps que estem vivint i que amb això del llibre i de l’ofici d’editor tot és
molt, molt difícil?
Sincerament ni és ni ha estat un camí fàcil ple de
roses. Ens hem trobat (i trobem) moltes punxes en molts àmbits. Però això és
una cosa que ja sabia i a la qual reste qualsevol importància, perquè sé el que
vull i treballem per a que les passes que fem siguen fermes. Estem vivint temps
difícils en què els índexs de lectura són molt pobres, i més en català, però
això ens encoratja a seguir caminant i realitzant més activitats per a que la
gent puga accedir més fàcilment als llibres i cada vegada més llija, en la
nostra o en altres llengües, però sobretot que puguen llegir.
-Quines temàtiques vol o acaricia EL PETIT EDITOR?
La temàtica és molt variada. Tenim col·leccions de
narrativa, novel·la, poesia, assaig, història, narrativa infantil, poesia
infantil, teatre per a adults, teatre infantil, llibres discos...
-David, des del compromís es poden editar bons llibres
d’assaig, pensament, història?
Sí, sense dubte. Nosaltres tenim un compromís i
pense que el portem endavant amb bones edicions. De fet, la història i l’assaig
tenen molta presència en el nostre catàleg. Llibres compromesos, amb força
interès i ben editats.
-Quina tirada teniu per cada títol?
Malgrat no tenir un estàndard fix i resoldre
aquestes qüestions en funció de diferents variables, ens mantenim en les
tirades habituals.
-Ja sabem que els peixets grans es mengen als xicotets
i el mercat editorial no es lliura, per a res, d’aquest fet… així la desfeta
amb els grans grups editorials és bestial… Ací és on la premsa deuria de jugar
un paper més que important, però sovint fa costat, encara més, al més poderós.
Com vos tracta, amic David, la premsa?
Sí que és cert això que dius del mercat editorial.
Que la premsa faci costat al més poderós, per desgràcia, és un fet habitual.
Sols cal mirar què passa en el plànol polític. Els partits menuts no existeixen
més enllà d’uns moments determinats. No hauria d’estar així perquè quan ets
menut necessites més visibilitat.
No obstant això, considere que la premsa es porta bé
amb nosaltres. Al principi no ens feia cas quasi ningú, llevat dels mitjans
comarcals (recorde que el primer en creure en nosaltres va ser Xavier Espanya
des del seu diari digital www.riberaexpress.com). Però era normal. En una societat
tant globalitzada i que qualsevol persona en qualsevol moment pot fer quasi de
tot a través de la xarxa, nosaltres no érem més que uns que eixien a publicar
llibres. Però a poc a poc, amb el treball humil sense treva hem anat creixent i
la premsa ens ha anat donant oportunitats. Ens han fet entrevistes a diaris de
València, Catalunya, Alacant, Les Illes, fins i tot des de Madrid, ens han tret
ressenyes dels nostres llibres i ens han posat a pàgines digitals. Pense que la
premsa sempre s’ha portat i es porta bé amb El Petit editor.
- David, explica’ns com tries allò que vas editant?
Com et planteges el tractament del material?
Des del Petit editor tenim dues línies de treball
sobre l’edició. Una és la recepció d’originals i l’altra el seguiment i plantejament
de publicació a autors i autores que ens agraden i que desitjaríem tenir en la
nostra editorial.
En el primer cas, en rebre un original procedim a
l’estudi de l’obra i de l’autor, posem en comú amb els lectors que col·laboren
amb nosaltres i decidim si publiquem o no, depenent també si ens agrada o no.
En el segon cas, directament contactem amb l’autor o autora que desitgem i
parlem amb ells. A la fi, el tractament del material sempre el realitzem des
del respecte més profund.
-Què és allò que et motiva d’una ploma? I d’un llibre,
t’ho pregunto com a lector i com a editor?
D’una ploma em motiva que m’emocione, que em nugue
des del principi, que m’agafe i no em deixe solt, que em moga sentiments, que
em faci riure o plorar, siga quina siga la seua opció. L’autor ha d’aconseguir
el seu objectiu. Si ú escriu un llibre còmic i no mou ni un somriure significa
que l’haurà de treballar una mica més o plantejar-se’l d’altra manera. També em
motiva una riquesa lèxica i sobretot, claredat.
Dels llibres em motiva l’estructura, la confecció,
el disseny senzill, clar i net, una tipografia acurada, ben llegible, amb un
interlineat suficient per no apegar dues oracions. Moltes vegades es pensa,
sota el meu punt de vista, que si una pàgina va carregada amb el títol en totes
les pàgines o el nom de l’autor també en cada pàgina és més cool o li dóna més importància, quan és
tot al contrari, això embruta. També estem acostumats a que molts editors dels
grans grups tendeixen a condensar textos per a estalviar pàgines, amb lletres
menudes i amb poc de marge. Això dificulta la lectura. I jo pense que cal fer
llibres per a que el mateix el puga llegir un jove i una persona entrada en
anys.
-Què et va motivar en el cas que ens ocupa avui, per
exemple Impostures?
Impostures va ser un projecte que vaig començar
abans de la Fira del llibre de València de 2015. Em motivava la idea de poder
ajuntar a part de les plomes més destacades del panorama literari valencià per
parlar de les guerres humanes, des de diferents perspectives, i que amb això es
pogués conscienciar els lectors de la importància del respecte i la tolerància.
Amb això, també fotíem una patada a totes eixes impostures existents en aquest
món de tant de postureo i tanta
falsedat social i institucional. Parlem de les impostures, de les paraules
buides i de l’estima infinita que molts li tenen a les poltrones.
A més a més, el fet que aquest fóra el llibre
solidari de l’any i poder col·laborar amb una causa social. Eixa és una de les
idees en què creiem també al Petit. De fet cada any creem un llibre amb
finalitats socials, es a dir, que els beneficis que produeixen van destinats a
una acció solidària o de cooperació. L’any 2015 férem el cançoner de l’Ovidi
Montllor recollit en el llibre Ovidianes.
Cançons destinat a la investigació contra el càncer. Aquest any 2016, el
llibre és Impostures i hem signat un
conveni de col·laboració amb l’ONG Pallassos sense fronteres, que realitza
activitats en camps de refugiats i porta somriures als menuts i als adults en
situacions demolidores.
-Com ha sigut treballar amb aquest equip de narradors
i amb l’il·lustradora?
Un autèntic gust. Veure la professionalitat, la
implicació i la qualitat dels textos i de les il·lustracions fa creure que la
societat està ple de bones persones implicades i que pensen que altre món és
possible.
-A qui penses, que va destinat aquest llibre amic
David?
Impostures
és un llibre destinat a tots els públics. El poden llegir els xavals i xavales
d’un institut i els pares, les mares, iaios i iaies. Un llibre per a totes i
tots.
24109
Impostures.
Blablablismes i altres koales.
Llúcia Macià
131 páginas 15 x 23 cms.
18,00 euros
El Petit Editor
_____________________________________________________________________
Cazarabet
c/ Santa Lucía, 53
44564 - Mas de las Matas (Teruel)
Tlfs. 978849970 - 686110069