Cazarabet
conversa con... Antoni Martínez i Bernat, editor de “Identitat(s) a la
cruïlla. Valencianitat i reptes territorials” (Afers)
La valencianitat i els reptes territorials són analitzats I tractats des de
la ploma d’Antoni Martínez i Bernat que és el que guarda cura d’aquesta edició…
Allò que ens diu Afers del llibre. La seva sinopsi:
Identitat(s) a la cruïlla. Valencianitat i reptes territorials —el tercer
de la sèrie «Pensar el País Valencià», que promouen la Fundació Nexe i
l’Associació Cívica Valenciana Tirant lo Blanc— aborda els desafiaments de base
territorial que ha d’encarar en el nostre temps, per tal de subsistir, la
identitat històrica valenciana. Hi han contribuït dotze autors i autores, des de
camps ben diversos de coneixement i d’expertesa. El llibre s’estructura en tres
parts. La primera s’ocupa de la dualitat etnolingüística que suposa
l’existència d’unes comarques històricament castellanoparlants en un país en
què la major part del territori és històricament valencianoparlant.
La segona s’aproxima a la triplicitat que han creat les províncies
decimonòniques en la percepció que la gent d’aquest país té de la seua
realitat. I la tercera tracta de la unicitat valenciana: del patrimoni i les
institucions comunes que encara avui fan possible que ens considerem
valencians, i que vulguem veure aquesta identitat projectar-se
cap al futur.
Valencians «del Sénia al Segura» o «valencianos, alicantinos y castellonenses»?
Valencians també, els de les comarques històricament castellanòfones,
o més aïna «aragonesos, castellans, murcians»? La identitat històrica
valenciana, forjada a la darreria medieval va quedar tocada amb la supressió
d’aquell marc institucional arran de la Nova Planta. Llavors van sorgir altres
sentits del mot «valencià». Allò de ser «valencià» en el sentit ampli anava
camí de passar definitivament a la història. Avui, però, els valencians tornem
a compartir un marc institucional, unes institucions d’autogovern que no poden
tenir cap més fonament que aquella identitat maltractada; que sense la
valencianitat històrica no tindrien raó de ser. El sentit originari de la
paraula «valencià» ha recobrat així actualitat. A més, els darrers anys, el
valencianisme ha començat a aconseguir l’objectiu de dotar la nostra societat
d’un perfil polític propi. Però com que, d’altra banda, les tendències disgregadores són lluny d’haver desaparegut, trobem la
societat valenciana actual indecisa entre fer nous passos cap a la dissolució o
mamprendre amb decisió el camí de la recuperació i la consolidació. El llibre
contribueix a actualitzar la reflexió des del valencianisme sobre allò que, al
capdavall, delimita i fa possible la societat valenciana: la seua mateixa
condició de «valenciana».
Antoni Martínez i Bernat va nàixer l’any 1969 a Castelló de la Plana, a l’hospital,
al si d’una família de Nules (Plana Baixa), localitat on
es va criar. És llicenciat
en Filologia Hispànica (especialitat de Filologia
Valenciana) i en Filologia Anglogermànica
per la Universitat de València. Des de l’any 1999
treballa a la Universitat Politècnica de València com a tècnic lingüístic,
i hi fa tasques tant d’assessorament lingüístic com docents. Preocupat
des de la dècada del 1990 per l’actualització
del discurs valencianista, redactà
el document ideològic de l’Associació Cívica Valenciana Tirant lo Blanc Un país que ja anem fent
(1995-1996), publicà diversos articles
sobre aquesta qüestió en la
premsa valenciana i fou un dels coautors del llibre El valencianisme que ve (Saó, 1996); darrerament
ha publicat sobre aquest mateix tema en el web de la Fundació
Nexe (https://fundacionexe.org/articles/valencians-empoderem-nos/,
https://fundacionexe.org/articles/els-valencians-som-aixi/,
https://fundacionexe.org/articles/debats-que-empoderen-o-no/).
Cazarabet conversa amb Antoni Martínez i Bernat:
-Amic Antoni, ens pots explicar el perquè d’aquest llibre? Quin repte et
vas plantejar amb aquesta escriptura?
-L’objectiu principal del projecte era fer una contribució a la reflexió de
la societat valenciana en general i del món valencianista en particular sobre
allò que ens permet considerar-nos valencians:
la identitat valenciana, considerada com l’artefacte històric que –com
qualsevol altra identitat col·lectiva– és en realitat. Es tractava d’estudiar quin
estat de salut té aquesta identitat segles després de la seua conformació i
havent tingut una trajectòria gens fàcil; a quins desafiaments –sobretot de
base territorial– s’ha d’enfrontar en el moment present; i quines perspectives
de futur s’hi poden entreveure.
-Quins objectius s’hi han
vist assolits?
-Potser pecaré d’immodest, però crec que si l’objectiu era fer una
contribució a la reflexió sobre aquestes qüestions, podem dir que l’hem
assolit. Una altra cosa és quina és la vàlua d’aquesta contribució; no crec que
em toque a mi valorar-la, però puc dir que me’n sent
satisfet.
-A qui va destinada aquesta
lectura? En quin públic lector hi pensaves mentre escrivies aquest llibre?
-Tenia molt clar que el destinatari del llibre, el lector model, havia de ser
qualsevol persona interessada en la identitat del poble valencià i en el seu
futur. Per això vaig voler que fora un llibre pensat per a un gran públic i no
per a especialistes. Tots els autors hi vam estar d’acord.
-Vicent Marzà diu en el
pròleg que aquest, el PAÍS Valencià, és un “país en construcció”... de fet,
titula així la seva participació en el llibre… però aquesta és una
característica molt arrelada entre els valencians i les valencianes? Com ho
veus?
-Els estudis ens diuen que els valencians que tenen una consciència podríem
dir-ne forta de valencianitat són una
minoria. Durant molts anys s’ha tractat d’una minoria particularment activa en
el món cultural i acadèmic; des de fa poc, aquesta minoria ha aconseguit
impulsar també un projecte polític valencianista que ha aplegat al seu voltant
un percentatge ben significatiu de l’electorat i ha esdevingut determinant en
la conformació de les majories progressistes que governen hui les principals
institucions. No és, per tant, una minoria insignificant, ni de bon tros. Però
no deixa de ser una minoria. Caldrà veure quina capacitat de creixement té en
el futur, i això dependrà en bona part d’ella
mateixa, de si sap fer bé les coses.
-Quines principals diferències
presenta ací el conflicte lingüístic respecte al català? Per què es donen
aquestes diferències?
-Aquesta qüestió l’estudia Vicent Baydal en la
seua part del llibre. Comparada amb la de Catalunya, la realitat de la llengua
comuna al País Valencià és històricament més complexa –per la presència,
creixent, de comarques castellanòfones en el nostre
cas– i més fràgil –per l’actitud de les classes dirigents respectives. Això ha
determinat que el moviment de reivindicació de la llengua pròpia tardarà més a
desenvolupar-se en el cas valencià, i com que mentrestant la situació de la
llengua ha anat patint una regressió social, especialment des de mitjan segle xx, Baydal acaba preguntant-se si el
valencianisme no fa tard per a salvar una llengua tan amenaçada. Una pregunta
incòmoda i que no té cap més resposta que la que hi vulga
donar la mateixa societat valenciana, que ha de decidir si creu més en si
mateixa i en el seu propi futur o no.
-Quin pes hi té el que ací Antoni Rico anomena “factor castellà”?
-Dins d’aquest factor castellà,
Toni Rico hi aplega realitats diferents: d’una banda hi ha les comarques
històricament castellanòfones, i de l’altra, la
presència creixent del castellà a la resta del país. En tot cas, cal dir que hi
ha condicionants comuns a tots dos casos, derivats de la forta identificació de
l’Estat amb la llengua castellana, que actualment posa els valencianoparlants
en situació de clara inferioritat arreu del territori. Rico aborda la
incomoditat que històricament ha sentit el valencianisme a l’hora d’encarar
aquestes realitats, i mostra que en les darreres dècades les coses han anat
canviant, de manera que hui s’entén i s’assumeix millor aquesta complexitat
social.
-Per què quan es parla, avui
tant o més que mai, de nacionalisme, només es mira a Catalunya o Euskadi i no
es reconeix com a nacionalisme fagocitador el que ens
ve del centre?
-Òbviament, això no té res de casual: a Espanya hi ha un esforç continu per
part de molts creadors d’opinió per
estigmatitzar el nacionalisme (una frase que a aquesta gent li agrada repetir
és allò de Mitterrand que “El nacionalisme és la
guerra”) i alhora excloure el seu propi nacionalisme (l’espanyol o, més
pròpiament, castellanoespanyol) de la mateixa
consideració de nacionalisme. De fet,
el seu nacionalisme el solen anomenar directament “no nacionalismo”.
És a dir: segons ells, el nacionalisme és molt roín,
però els nacionalistes són sempre els altres. Una maniobra maniquea i
hipòcrita, sens dubte, però que ha aconseguit arrelar en la consciència de
molts ciutadans. I això dificultarà que es puga entendre bé la complexitat
d’aquest Estat –perquè el territori de l’Estat espanyol, naturalment, té una
realitat ben complexa–, i sense entendre-la serà difícil que un dia puguem
entendre’ns tots, arribar a una entesa.
-Miquel Nicolás analitza la
societat valenciana “com una dualitat”… aquesta característica s’aproxima molt,
fins i tot, a una bipolaritat? Veus en aquesta bipolaritat poc de lloc per a
l’enteniment? Sense confondre enteniment amb convivència o diàleg.
-Jo no parlaria de bipolaritat,
ja que aquest terme sembla suggerir que hi ha una competència entre dos pols de
potència més o menys equiparable, i evidentment aquest no és el cas: com ja he
assenyalat adés, la identificació manifesta de l’Estat espanyol amb la llengua
castellana crea un escenari francament desfavorable al valencià. Nicolás, en
tot cas, sí que creu en la possibilitat d’una entesa basada en una assumpció
generosa per totes dues parts del fet que tant el valencià com el castellà, i les
tradicions culturals que s’hi vehiculen, formen part del patrimoni comú de tots
els valencians, i ens enriqueixen a tots extraordinàriament. Assumir i aprendre
a gestionar la nostra diversitat és, al meu parer també, el camí correcte; però
aquesta gestió, per a no fer trampa, ha de partir de la constatació que l’estat
de coses actual és palesament desfavorable al valencià, i esforçar-se en
conseqüència a garantir els drets dels valencianoparlants,
equiparant-los als castellanoparlants.
-De fet, part d’aquesta
dualitat ha viscut molts anys veient la seua identitat valenciana i la seua
llengua molt maltractades… Què ens en pots explicar?
-Efectivament, així ha estat durant segles, i així continua sent hui,
perquè l’Estat no considera encara com a igualment pròpies totes les seues
llengües històriques, és a dir: no assumeix realment la seua pròpia complexitat
i diversitat. Només ho fa veure, però la subordinació actual de les que solen
anomenar –impròpiament– “las lenguas cooficiales” demostra que no és així, que continua
havent-hi un nacionalisme lingüístic castellanoespanyol
entestat a assegurar un estatus de privilegi al castellà com a única “lengua común”: l’única realment
oficial, ja que la cooficialitat de
les altres seria, per a qui comparteix aquesta visió, poc més que un paripé, i a penes garantiria drets als seus parlants. Per
això insisteixen tant, per exemple, en la idea que aquestes llengües han de ser
un mèrit i no un requisit en la funció pública, tot i saber que això ocasionarà
als parlants de llengües distintes del castellà situacions de desemparament
dels seus drets lingüístics.
-Des d’on parteixen i per què
aquestes “fractures horitzontals” de què ens parla Vicent Flor?
-Deixaré que responga el mateix Flor tot citant
un fragment del seu capítol: “La construcció d’Espanya com a nació ha conduït a
l’allunyament entre valencians. Es podria dir que la vertebració d’Espanya
implicà, i continua implicant, la desvertebració
territorial a casa nostra. Allò important era vertebrar la capital amb la seua
nació, i no connectar vells regnes. Així, mentre en un mapa de camins del 1546
(les autopistes d’aleshores) València estava connectada amb Alacant per dues
vies, per la costa i per l’interior del país, el 1758 aquestes dues ciutats ja
no tenien més que una connexió indirecta (...) Si més no una part de l’origen
de la llunyania identitària d’Alacant respecte la
resta del País Valencià potser s’hauria de buscar, precisament, en el període
del desenvolupament del centralisme estatal, la qual cosa no sembla
casualitat.” Certament no ho sembla.
-Tenen raó de ser les
diputacions avui dia? T’ho pregunto des d’una comunitat, Aragó, on a més de
Diputacions tenim comarques…
-Les províncies i diputacions són un sistema heretat del segle xix, la
creació del qual s’emmarcà dins un procés de centralització de l’Estat. Ara bé,
quan el 1978 s’inicià un procés de signe contrari, de descentralització, es va
decidir mantenir també el vell sistema provincial. Si ara s’apostava per
organitzar el territori de forma descentralitzada en comunitats autònomes, quin
sentit tenia continuar amb les províncies, que obeïen a una lògica oposada, de
caràcter centralista? Doncs el mateix que havien tingut sempre les províncies,
és clar: facilitar el control des de Madrid dels territoris perifèrics. Si de
veritat es volia la descentralització, s’hauria d’haver deixat en mans de cada
comunitat autònoma la decisió sobre com organitzava el seu propi territori. I
en el nostre cas, entre la comunitat autònoma i el municipi hauria estat més
raonable crear ens comarcals, més pròxims a les diverses realitats
territorials.
-Què creieu que podrien
aportar les comarques que no aporten les diputacions?
-Les diputacions es gestionen des d’una sola ciutat que, al capdavall, no
acaba de conèixer quina és la realitat territorial més enllà del seu propi
àmbit d’influència. Quina relació econòmica hi ha entre Castelló i el Forcall,
i entre Alacant i la Vall de Gallinera, o entre
València i Xalans? De cara a la gestió territorial
més pròxima, i per a donar suport als ajuntaments més petits i econòmicament
més dèbils, la comarca és un ens més apropiat. Des de Morella, Dénia i Aiora és
més fàcil entendre els problemes dels ajuntaments més febles i pròxims. A banda
d’això, les províncies acaben esdevenint ens identitaris
que afebleixen la mateixa identitat històrica de la comunitat autònoma, i més
quan –com en el cas valencià, i només en aquest cas– una d’aquestes porta el
nom que històricament pertany a tots, perquè és el del conjunt. Les comarques,
en canvi, no competeixen amb el sentiment de valencianitat; ben al contrari,
diria que faciliten als individus encaixar-hi, creant una mena de pont entre
allò local i el conjunt del país.
-La identitat valenciana,
com s’ha anat relacionant amb llocs germans o cosins germans com ara Catalunya,
Aragó o les Illes? O aquesta relació ha perdut vigor?
-Trobe que la citació de Flor d’abans es podria aplicar també, en línies
generals, a la pregunta que em feu ara. És a dir, l’Estat ha mostrat i continua
mostrant un interès evident a desvertebrar i allunyar
aquests “vells regnes” amb tant en comú, segurament perquè hi veu una amenaça
potencial a la seua concepció castellanocèntrica –que
hui vol dir madrilenyocèntrica– d’Espanya. Altrament,
el corredor mediterrani seria una realitat des de fa dècades, i no una
reivindicació encara pendent. L’Estat ha anat contra tota lògica econòmica per
assegurar-se d’allunyar-nos els uns dels altres: fins a aquest punt ho
considera prioritari. Cal, per tant, que aprenguem tots a relacionar-nos amb
aquests veïns i cosins germans amb
qui tantes coses compartim d’una altra manera: des del respecte, sense pensar
en subordinacions, amb interès genuí, amb voluntat d’entesa en la igualtat. I
sent ben conscients que no ens ho pensen posar fàcil.
-Parlant de relacions
territorials… com veieu el funcionament de mancomunitats que agafen racons
d’ací i d’allà?
-Les mancomunitats fan el que poden amb l’escàs pressupost de què disposen.
A falta de comarques, les mancomunitats són molt necessàries i s’adapten de manera
flexible a les necessitats territorials, tot i que de vegades estan
condicionades pel color polític de cada ajuntament. A més a més, treballen en
àmbits concrets (la promoció turística, la recollida i el reciclatge del fem,
la depuració d’aigües...) que els municipis per separat no podrien gestionar. I
també reforcen els lligams culturals amb territoris veïns, com és el cas de la
Taula del Sénia, que aplega municipis de València, Catalunya i Aragó.
-El País Valencià és els homes i les dones que fan país,
la llengua, els costums i les tradicions, la seua cultura, les relacions
socials, la relació amb el territori… tot i que aquest, malauradament, sempre
ha ocupat un lloc de tercera divisió… I el territori hauria de ser part
preferencial…. és la casa de totes i tots , un lloc on el caliu ens hauria
d’agermanar…
-Així és. El valencianisme ha de tenir clar que patrimoni no és sols la llengua i l’extraordinària –per a un país
de les dimensions del nostre– tradició cultural que aquesta llengua vehicula;
també ho és el paisatge, una realitat que es troba lligada ben directament a la
qualitat de vida i al benestar de la ciutadania. En el paisatge, natura i
cultura es combinen per donar sentit als espais, per fer-los nostres: per
fer-ne, d’eixos espais, el nostre país. Per això, el text amb què la periodista
i divulgadora Maria Josep Picó ha contribuït al llibre porta com a títol “El
país és el paisatge”, i em pareix un títol molt encertat.
-Aquestes dos o fins i tot tres
maneres de viure la identitat valenciana on aniran a parar?
-En primer lloc cal que tinguem clar que el fet que hi haja diverses
maneres d’interpretar i viure la identitat valenciana no és en si mateix
negatiu, al contrari. Com assenyala el conseller Marzà en el pròleg, “Hem estat
sempre un poble divers –territorialment, cultural i lingüística–; un port
d'arribada, d'intercanvi i de partença. I és aquesta, precisament, una de les
qüestions que millor defineix els valencians i les valencianes. No som ‘una
cosa o altra’, sinó un tot complex i divers que continua modelant-se
gràcies a totes les cultures que conviuen al nostre territori.” Per tant,
aquesta diversitat ens enriquirà, sempre que sapiem
trobar prou elements compartits per a fonamentar la pervivència futura de la
nostra identitat històrica comuna. El nostre llibre, i en particular, el darrer
capítol, és un intent de posar en clar quins poden ser alguns d’aquests
elements compartits: tots tenen a veure amb la tasca de millorar el nostre
país, de guanyar entre tots un futur millor per a tots.
-Amic Antoni, parla’ns, per
favor, de com t’ho has fet per coordinar aquest llibre; com vos vau repartir els temes a tractar?
-La història d’aquest llibre va començar quan vaig proposar-ne la
realització a la Fundació Nexe, que va acollir la iniciativa amb interès.
Llavors, en el marc del Lab d’Identitat i Cultura que
coordina Susanna Pardines, vam fer unes quantes reunions en què vam anar
definint els perfils de l’obra; en aquests reunions ja van participar alguns
dels futurs coautors, a banda de jo mateix. Els altres els vaig anar buscant
una vegada que vam tenir un esquema del llibre, en funció d’aquelles qüestions
de què ens havíem d’ocupar en cada part i en cada capítol. Ací l’ajuda del
director acadèmic de la Fundació Nexe, Elies Seguí, em va resultar molt
profitosa.
-Com a coordinador,
treballes sobre un guió que cal seguir? I com et vas organitzant quan et van
aplegant totes les col·laboracions?
-En efecte, com deia vam començar per elaborar un pla general de l’obra, un
esquema dels continguts que hi volíem abordar i la manera d’organitzar-los, en
les tres parts que comprèn el llibre: una que va dedicada a la dualitat
valencià/castellà; una altra, a la triplicitat provincial; i la darrera, a tot
allò que als valencians ens permet ser un únic poble, un únic país. Després vam
trobar els col·laboradors per a omplir de contingut aquest esquema —en el benentès que alguns d’aquests col·laboradors, com he dit,
ja formaven part des del principi del projecte–, i quan van anar arribant les
aportacions de cada u, a mi com a coordinador em va correspondre la tasca de
revisar-les (també lingüísticament, ja que aquest és el meu ofici) i assegurar
que les peces encaixaven i el resultat era aquell a què aspiràvem.
-La veritat és que el
ramellet de signatures és de primera… n’hi ha per a estar-ne més que satisfet?
-El que cal, en tot cas, és que n’estiguen
satisfets els lectors. Però per la meua banda no us amagaré que sí, que trobe que
el resultat final de tot aquest treball –d’anys– és prou digne.
-I com és treballar amb
Afers i Vicent Olmos, l’editor… tractant-se d’una de
les editorials i d’un dels editors més compromesos amb la terra i la “identitat
valenciana”?
-Treballar amb una editorial del ben merescut prestigi i el rigor d’Afers
és, òbviament, un privilegi. I pel que fa al compromís de Vicent Olmos amb el país dels valencians, crec que tots, i
especialment els que ens considerem valencianistes, li n’hem
d’estar ben agraïts.
_____________________________________________________________________
Cazarabet
c/ Santa Lucía, 53
44564 - Mas de las Matas (Teruel)
Tlfs. 978849970 - 686110069