La
Librería de El Sueño Igualitario
Editorial Afers de València ens presenta un llibre que és tota una ferma investigació de com van esdevindre els Hospitals a la reraguarda de la guerra civil sota l´administració
republicana.
El llibre recau sota el treball d´Àlvar Martínez i
Xavier García Ferrandis.
Xavier
García Ferrandis i Àlvar
Martínez Vidal: Hospitals a la rereguarda republicana durant la
Guerra Civil espanyola / Linda Palfreeman: Assistència sanitària a la rereguarda de Madrid. Els
hospital britànics de Huete
i Uclés / Joan Josep Torró Martínez: Solidaritat socialista i ajuda mèdica a la causa republicana durant
la Guerra Civil (1936-1939). L'Hospital Militar
Internacional d'Ontinyent / Àngel
Beneito Lloris: L'ajuda escandinava durant la
Guerra Civil. De l'Hospital Sueconoruec
d'Alcoi a l'Hospital
Militar Base /
Xavier García Ferrandis i Àlvar
Martínez Vidal: L'assistència hospitalària en un dels principals bastions republicans durant la Guerra
Civil espanyola: la ciutat
de València / Carles Hervás Puyal: De Belchite a l'Ebre. El Dr. Rafael Pulido Cuchí i l'activitat
quirúrgica al tren-hospital núm. 20 (1937-1939) / Miscel·lània / Vega Rodríguez-Flores Parra: Comunisme i nacionalisme banal,
una relació possible? El
PCE i Espanya en el tardofranquisme
i la Transició / Mercè
Barallat i Barés: L'economia de la repressió. El blat, les farines i el pa. L'estraperlo (1938-1946) /Oriol Dueñas
Iturbe: Conviure amb l'enemic. Espionatge
i localització d'objectius militars a Catalunya durant la
Guerra Civil / Potscriptum / Ana Macaya-Andrés,
Jaume Valentines-Álvarez, Jaume Sastre-Juan: Elogi de la trans(in)disciplinarietat. Transsexualitat, ciència i història / Recensions/ Resums
/ Publicacions rebudes /
Normes de presentació d'originals
Cazarabet
conversa amb Àlvar Martínez
Vidal i Xavier García Ferrandis:
-Amics, com eren, en general, els hospitals situats
a la rereguarda de la zona republicana durant la Guerra Civil Espanyola?
-És díficil
consensuar un resposta per a tot
l’Espanya republicana, atesa
la gran fragmentació del poder polític
que va haver-hi, especialment
durant els primers mesos de combat. Però si haguérem d’assenyalar dos trets fonamentals d’aquests centres sanitaris diríem que tenien una gran capacitat d’adaptació a una
demanda cada volta més intensa i un cert nivell d’especialització.
Així no vol dir, de cap manera, que l’assistència que s’hi dispensava fóra la millor.
-Quines característiques tenien en comparació, per exemple, amb altres
conflictes com podia ésser la I Guerra Mundial,
la Gran Guerra?
-La Sanitat Militar republicana va
aprender almenys dues estratègies de la Gran Guerra. En primer lloc, la necessitat d’atendre els caiguts
en combat com més prompte millor
era decissiva per a augmentar-ne
la supervivència. Per això,
es van habilitar llocs de triatge
i hospitals de campanya tan
sols uns pocs quilòmetres darrere de la primera línia de foc. En segon lloc,
cal destacar la gran utilitat
i versalitat dels trens-hospitals, un mitjà que permetia dur a terme operacions quirúrgiques complexes relativament a prop del front de batalla, així com l’evacuació dels ferits als
hospitals situats a la rereguarda.
-Cal recalcar que
aquella primera guerra europea fou molt més anclada a les trintxeres i que això té moltes i les seves particulars conseqüències, no?
-En la Guerra Civil trobem fronts de guerra relativament
estables, com el de Terol,
i fronts de grans
maniobres, de grans desplaçament
de tropes, com ara la
Batalla de l’Ebre. L’estabilitat
del front obligava els soldats a romandre
a les trinxeres durant llargues temporades i, efectivament, hi ha malalties directament associades a les trinxeres. Per exemple, les condicions higièniques deficients podien afavorir l’aparició de polls, que són els vectors
de diverses malalties, com ara el tifus exantemàtic o “febre de les trinxeres”. Les
condiciones climatològiques també hi
tenien molt a veure. Per exemple, el fred, la neu i la humitat produiren sovint la congelació dels peus dels
soldats al front de Terol. De fet, hi ha una malaltia que s’anomena “peu de trinxera”.
-Com es va organitzar aquesta assistència sanitària en els diferents fronts que es van obrir…segurament no fou lo mateix la batalla entorn a una ciutat que la que
estaba com més oberta o dins l´entorn
rural?
-En el cas de la ciutat
de València –que és el que hem estudiat a fons– la llunyania del front de guerra, és a dir, la situació de rereguarda, va ser un factor clau
a l’hora de reorganitzar l’assistència sanitària. En
primer lloc, perquè va permetre l’habilitació d’instal·lacions sanitàries molt estables. D’altra banda, perquè va obligar a acollir grans contingents de població civil evacuada des dels territoris més propers als fronts.
Quant a l’Espanya
republicana, un cas semblant
al de València –fins i tot més accentuat–
va ser el de Barcelona, però també els d’Almeria, Múrcia i Alacant.
-Un altre tret
a diferenciar era, segurament, l´hospital
de campanya amb les ambulàncies que van i venen i els hospitals organitzats
a certs emplaçament i que
es mantenien fixos, com aquell que diu, passés el que passés?
-Efectivament. La Sanitat militar
va articular tot un sistema sanitari
d’avantguarda integrat per
la parada sanitària de batalló, la parada de classificació i l’hospital quirúrgic de primera línia.
Els ferits eren
traslladats a la parada sanitària
del batalló, on s’hi dispensava l’atenció mèdica bàsica (control de l’hemorràgia i del dolor). Havia d’estar situada tan a prop de la línia de foc com
fóra possible, però també prop de la carretera perquè hi tingueren
accés les ambulàncies. En
la parada de classificació es distribuïen
els ferits, de mode que el més greus anaven als
hospitals quirúrgics de primera
línia i la resta eren evacuats
als hospitals de rereguarda. Aquestes dos tipus d’instal·lacions sovint s’habilitaven en corrals, ermites, etc.
Finalment, hi era l’hospital quirúrgic de primera línia. Es tractava del primer
hospital que hi havia darrere del front, on aplegaven els
ferits més greus des de la parada de clasificació.
Estava situat tan a prop del front com fóra possible
per assegurar la rapidesa
de l’atenció als ferits, però suficientment
allunyat dels combats per a poder garantir la seguretat
del personal i dels ferits.
A més, es situaven al costat d’una carretera o una via fèrria per a facilitar l’evacuació dels ferits cap als
hospitals de la rereguarda,
la qual cosa tenia lloc quan la condició clínica dels ferits ho
permetia. Aquests hospitals estaven ubicats en emplaçaments més estables, com ara covents, escoles o masos.
-En l´assistència en temps de guerra durant la Guerra Civil en què es
va avançar?
-Malauradament, molt
avanços mèdics són conseqüència directa dels conflictes bèl·lics. La Guerra
Civil espanyola no en va ser una excepció.
Per exemple, podem parlar d’una millora i una consolidació de la tècnica de la transfusió de sang emmagatzemada, és a dir, no la transfusió directa del
donant al receptor. Així mateix, s’hi van produir avanços en la neurocirurgia com a conseqüència del tractament de les ferides cranials per arma de foc; en la cirurgia plàstica, pels cremats; i en la traumatologia pels tractament de les fractures, especialment
les obertes.
-Hi ha metges que van resaltar de
manera extraordinària, no? Què ens podeu
dir?
-Seguint la resposta
anterior, en l’ambit de la transfusió
sanguínia indirecta, al bàndol
republicà van ser capdavanters
el cirurgià canadenc Norman
Bethune (a Madrid) i el metge
català Frederic Duran Jordà (a Barcelona). Al bàndol insurrecte, tenim notícia que Carlos Elósegui va
ser el cap dels serveis de transfusió.
-També les infermeres van tindre un paper més que sobresalient.
Què ens podeu
dir?
-Aquesta constitueix
una de les nostres línies d’investigació en l’actualitat. Sembla que al bàndol republicà durant la contesa hi va haver
un greu dèficit d’infermeres, perquè tradicionalment la infermeria havia estat en mans de les monges i en esclatar la guerra aquestes van fugir de la zona republicana o es van amagar. Per això, sovint les tasques infermeres va ser assumides per l’ajuda humanitària
transnacional, és a dir,
per professionals estrangeres,
integrades o no en les Bridages
Internacionals. Resulta complicat,
no obstant, visualitzar aquestes dones a causa de la manca de fonts.
-Hi ha molts metges
i voluntaris sanitaris dins aquest sector sanitari van aportar-hi el seu granet de sorra. Ens podeu dir
quelcom?
-Seguint amb
la participació estrangera,
molts metges i infermeres d’arreu del món, però molt
especialment dins de l’àmbit anglo-saxó, es van
identificar amb la República i van venir a fer-li costat tot
treballant als hospitals d’avantguarda i de la rereguarda. En aquest darrer cas, a banda del canadenc
Norman Bethune que ja ha estat citat, cal
destacar el personal suec-norueg de l’hospital d’Alcoi, el personal
belga de l’hospital d’Ontinyent,
el personal britànic dels hospitals de Huete i Uclés (Conca), el personal nord-americà
de l’hospital de Tarancón i
Villa Paz (Saelices) i el personal dels hospitals de les Brigades Internacional de Benicàssim,
entre d’altres. Tots aquests metges i infermeres són exemples de l’acció humanitària transnacional durant
la Guerra Civil espanyola. Hi
havia metges prestigiosos
al seus respectius països, amb una vida benestant, que no dubtaren a oferir el seu suport
a la República.
- Com era l´abastiment d´aquests centres? Com es van mantindre davant tota mena d´inclemències?
-A mesura que la guerra avançava, el funcionament dels hospitals de la rereguarda es fa
ver cada volta més díficil.
En primer lloc, a causa de la falta de material de tot tipus (roba, sabó, medicaments, material quirúrgic...). A més, com a conseqüència del curs desfavorable de la guerra, aquests
hospitals es van veure desbordats per l’elevat nombre de
ferits que havien d’acollir. Amb l’avanç de les tropes franquistes, el personal sanitari
va haver d’evacuar els ferits i d’abandonar
els hospitals. En altres ocasions, els esdeveniments bèl·lics es precipitaren de manera tan ràpida
que va ser impossible els trasllat dels ferits
més greus, que eren abandonats amb l’esperança que la Sanita
25208
Afers 84. Hospitals
a la rereguarda republicana durant
la Guerra Civil.
Xavier García Ferrandis, Àlvar
Martínez Vidal (coords.)
552 páginas
19.00 euros
Afers
Xavier García Ferrandis i Àlvar Martínez Vidal: Hospitals a la rereguarda republicana durant la
Guerra Civil espanyola / Linda Palfreeman: Assistència sanitària a la rereguarda de Madrid. Els
hospital britànics de Huete
i Uclés /
Joan Josep Torró Martínez: Solidaritat
socialista i ajuda mèdica a
la causa republicana durant la Guerra Civil
(1936-1939). L'Hospital Militar Internacional d'Ontinyent / Àngel Beneito Lloris: L'ajuda escandinava durant la
Guerra Civil. De l'Hospital Sueconoruec
d'Alcoi a l'Hospital
Militar Base / Xavier García Ferrandis i Àlvar Martínez Vidal: L'assistència hospitalària en un dels principals bastions republicans durant la Guerra Civil espanyola:
la ciutat de València /
Carles Hervás Puyal: De
Belchite a l'Ebre. El Dr. Rafael Pulido Cuchí i l'activitat quirúrgica al tren-hospital núm. 20 (1937-1939) / Miscel·lània / Vega Rodríguez-Flores Parra: Comunisme i
nacionalisme banal, una relació
possible? El PCE i Espanya
en el tardofranquisme i la Transició
/ Mercè Barallat i Barés: L'economia de la repressió. El blat, les farines i el pa. L'estraperlo (1938-1946) /Oriol Dueñas Iturbe: Conviure amb l'enemic.
Espionatge i localització d'objectius militars a Catalunya durant la Guerra Civil / Potscriptum
/ Ana Macaya-Andrés,
Jaume Valentines-Álvarez, Jaume Sastre-Juan: Elogi de la trans(in)disciplinarietat. Transsexualitat, ciència i història / Recensions/ Resums / Publicacions
rebudes / Normes de presentació
d'originals
_____________________________________________________________________
Cazarabet
c/ Santa Lucía, 53
44564 - Mas de las Matas (Teruel)
Tlfs. 978849970 - 686110069