Cazarabet conversa con... Xavier Diez, autor de “Una
història crítica de les esquerres” (El Jonc)
Editorial El Jonc publica un assaig des de la
ploma de Xavier Diez que mira i analitza,
reflexionant sobre la història de les esquerres…
Un llibre que ara per ara segurament està de
molta,molta actualitat…
La lectura, segurament, ens farà reflexionar molt
a totes i a tots….és un exercici de crítica,però també de “certa autocrítica”.
L´ autor, investigador e historiador al estar
molt vinculat a l’estudi dels moviments socials es nota i no poc…
El Jonc edita aquest llibre dins la col·lecció
Tornen els grisos, on ja té publicat, Anatomia d’una ruptura (Espanya-Catalunya, 1975-2014) i on es donen cita moltes de
les signatures que avui són un referent en el pensament, la política, la
historia…
Allò que ens explica El Jonc sobre el llibre. La
sinopsi:
L'actualitat evidencia una crisi sistèmica d'unes
esquerres caracteritzades pels seus fracassos, certa incapacitat d'oferir
solucions a nous reptes i una clara impotència a l'hora d'enfrontar-se a la
deriva reaccionària que vivim.
Una història crítica de les esquerres pretén plantejar una recerca sobre les
raons profundes d'aquesta crisi, fent un repàs de la història de les esquerres
a occident, des de la Revolució Francesa fins a l'impacte
de la globalització contemporània, a partir d'una concepció plural dels
moviments polítics i ideològics que s'han plantejat una societat més justa en
base als principis republicans de "llibertat, igualtat i
fraternitat". I ho fa a través d'un recorregut pels èxits i fracassos
d'aquests corrents que van del marxisme a l'anarquisme, passant per les seves
variants que han tractat d'oposar-se al capitalisme: el republicanisme, la
socialdemocràcia, l'ecologisme, l'antiracisme o el
feminisme.
Una segona part del text aborda una anàlisi profunda sobre el context social
actual i la seva interacció amb les idees i pràctiques de les esquerres a fi de
convidar al lector a comprendre la raó de les seves inconsistències actuals. I
en darrera instància i amb vocació de manifest, fa un seguit de polèmiques
propostes que conviden als diferents moviments socials i polítics a recuperar
la iniciativa.
L´ autor i assagista, en Xavier Diez: aquest barceloní és Doctor en Història Contemporània
i llicencia en Filosofia i Lletres. Està especialitzat en història intel·lectual, especialment pel que
fa al moviment llibertari i del segle XX. Té publicats una dotzena de llibres d’assaig
i recerca, i nombrosos articles acadèmics i ha participat en diverses obres col·lectives.
És membre del Grup de Recerca en Estudis
Nacionals i Polítiques Culturals i cofundador del Seminari Ítaca
d’Educació Crítica, així com col·laborador habitual als mitjans de comunicació,
i ha estat docent universitari.
Pot ser vos aniran bé aquests enllaços: https://blocs.mesvilaweb.cat/xavierdiez/?page_id=268564
https://blocs.mesvilaweb.cat/xavierdiez/
Cazarabet conversa amb Xavier Diez:
-Amic Xavier, què t’ha fer escriure
aquest llibre? Què és el que t´ha abocat a
analitzar a les esquerres des de la
“crítica”…
-Diverses
coses. La primera, la constatació de la crisi -podríem dir naufragi- ideològic
de les esquerres occidentals actuals, amb una desorientació general com no
havíem vist fins ara en plena era de globalització. La segona, fruit de les
classes que durant diversos anys vaig fer sobre la globalització a alumnes de
Relacions Internacionals, acabes fent-te algunes preguntes, aplegant alguns
materials i obligant-te a establir una ordenació del que ja sabies: que els
problemes actuals tenen antecedents pròxims i remots. La tercera, la necessitat
que tenia d’escriure un llibre tant d’assaig i reflexió, com també d’història
en el sentit de l’evolució de les idees del que convencionalment denominem com
a esquerres (sembla que des de la dècada dels vuitanta-noranta,
i en el món anglosaxó, no s’escrivia un llibre similar), amb la voluntat
d’exposar per escrit coneixements acumulats al llarg de molts anys. La quarta,
la lectura, fa poc, del llibre de Karl Polanyi La
gran transformació, un volum impressionant que hauria de ser de lectura
obligada a qualsevol persona interessada a saber com funciona el món, i que em
va inspirar per assumir el repte d’interpretar el món actual en virtut dels
antecedents històrics. I cinquè, potser el més important, perquè al final
escric aquells llibres que m’agradaria llegir, i escric com a manera de poder
plantejar-me i respondre’m preguntes transcendents.
És evident
que la part “crítica” té a veure amb el que, al meu parer, representen lectures
esbiaixades o condicionades per ideologies monolítiques sobre les idees de les
esquerres. I quan em refereixo a “crítica” no es tracta d’una manera d’atacar
les seves carències, sinó de fer una reflexió amb el mínim de prejudicis
possibles i amb un rigor analític desapassionat.
-No
hi ha millora si no hi ha “crítica” o reflexió…però allò que penso és que només
fem vertadera crítica, ( la que comporta l’autocrítica), “des de les esquerres”
….Què ens pots dir?
-Més
que crítica, diria que una anàlisi desprejudiciada.
Sovint em faig la pregunta, Per què les esquerres sempre perden, especialment
quan guanyen? Això implica indagar sobre les seves incongruències i febleses,
amb la voluntat constructiva d’evitar caure en els errors. L’autocrítica és un
exercici necessari, encara que sovint des de les esquerres, amb una mena de
purisme ideològic estètic, es tendeix a una deriva autodestructiva que comporta
una mena de moral de la derrota que no porta enlloc. A les esquerres li cal més
seguretat ideològica, que no hem de confondre amb cert dogmatisme que no va
enlloc.
-L´esquerra fracassa sense haver d’esclatar en
vots a les urnes?.....el fracàs va abans, tot i que no es vegi fins el recompte
final del dia de les eleccions?. Per què?.
-Penso
que existeix un error profund en creure que, guanyant unes eleccions, un
moviment polític pot transformar la realitat o aplicar el seu programa . Si
votar serveix per transformar la realitat, per trencar amb un statu quo injust,
es prohibeix. Això ho hem pogut constatar en el màster accelerat de teoria
política que hem cursat a Catalunya amb l’1 d’Octubre i la repressió otomana
que ha exercit la monarquia espanyola, on ha governat més la suposada esquerra,
i per contra, s’han pres les decisions rellevants des del búnquer franquista.
El fracàs és anterior en base a no saber llegir prou la realitat, en no tractar
de fer una revolució en la psicologia col·lectiva (canviar el marc mental de la
gent) i no oferir un full de ruta prou pragmàtic i definit per soscavar les
relacions de poder injustes i tots els paranys que construeix el poder real. A
tall d’exemple, si l’esquerra pretén controlar el preu de l’habitatge, trobarà
que la legislació està plagada de mecanismes que ho
impossibiliten, i hi ha un munt d’organismes, gent i pressions indescriptibles
que impediran gaudir d’un dret reconegut per una constitució buidada de
contingut. Potser cal generar un marc mental que faci que les persones
decideixin què és un preu just, i que s’hagi creat un clima tan hostil als
especuladors i als seus servents que finalment prefereixin ser raonables a
ésser objecte de la ira popular.
-En
quina pedra sempre cau l’esquerra per fracassar-hi?
-Si
només fos una....! Hi ha una part del llibre on faig un símil entre els pecats
capitals que assenyala la doctrina catòlica i els set pecats capitals que
comet, en bona mesura, l’esquerra. Els
he anomenat així: els excessos de l’estètica (amb gent més preocupada per
semblar d’esquerres que de ser coherent); la supèrbia o la superioritat moral;
la incomoditat respecte a unes classes populars, que en realitat sovint són més
reaccionàries del que podríem admetre; l’absència d’un relat coherent (és això
de la dissonància entre les paraules i els fets); l’ intrusisme en la
privacitat de la gent (i certa obsessió pel control social); la ingenuïtat o
l’excés d’ideologització, la baixa autoestima i manca
d’autoconfiança. Tot plegat representen problemes greus a l’hora de plantejar-se dibuixar una societat d’acord amb els seus
valors.
-Totes les crisis venen per a
l’esquerra perquè tendeix a cedir més?….i cedeix per que no li queda altra
cosa….perquè la precarietat està a peu del carrer i vol i valora més amarrar
certes coses abans que pretendre renunciar-hi a elles per dignitat i per a
optar-hi a tot un farcell de peticions envers el treball i les demandes
socials?
-No
existeixen les crisis econòmiques, sinó que existeix un repartiment asimètric
dels béns materials i immaterials. Tolstoi explicava que no hi havia condició
humana, per miserable que fos, a la qual es pogués acostumar l’individu a
condició que tots els seus semblants estiguessin en una situació similar.
L’esquerra hauria de tenir clar al seu ADN que el vèrtex fonamental de la seva
ideologia és la igualtat. Qualsevol cessió davant la injustícia és una renúncia
moral que la inhabilita per poder liderar la societat. El PIB pot enfilar-se o
davallar, tanmateix, qualsevol decisió que no vagi en la direcció a repartir
equitativament la riquesa i els riscos és una traïció. Polítiques intel·ligents
van produir-se a Finlàndia durant la dècada dels noranta quan, en enfonsar-se
la URSS (el seu principal mercat), el seu PIB va caure més d’un 10% i el govern
(conservador, per cert) va decidir apostar clarament pel sistema educatiu, amb
ingents inversions, i per tant, en un pilar del benestar i anivellador, per
evitar una crisi social. Se’n van sortir prou bé. Els islandesos van decidir no
rescatar els seus bancs i van salvar les seves institucions del benestar. No
cal ser d’esquerres per entendre això.
-Però
és de suposar que en el món actual amb la retallada de les llibertats queda
molt malmesa la manera d’assumir i de fer una reflexió crítica de les
esquerres?
-La
deriva involutiva actual, pel que fa als triangle republicà de “llibertat,
igualtat i fraternitat” es deu a una ideologia tòxica, el neoliberalisme, una
mena de feixisme sense creus gammades; i alhora per la incapacitat de les esquerres
de fer entendre socialment que estem vivint una situació d’injustícia
intolerable contra la qual ens hi hauríem de revoltar.
-En el
llibre queden retractats els diferents moviments socials i les diferents
maneres que es té d’entendre la idea política des de l’esquerra, oi?,
-Bé,
el que faig, especialment a la tercera part, és un inventari de diferents
branques dels moviments socials especialitzats en alguna mena de causa justa: l’antiracisme, l’ecologisme, el feminisme, la llibertat
sexual, el decreixement,... Totes aquestes són inapel·lablement morals i
tracten de treballar per a un món més just. Tanmateix, la meva crítica és que
sovint hi ha una clamorosa absència d’un relat comú que tingui capacitat de
dissenyar una alternativa global assumible per la majoria social. I també, que
sovint aquestes causes justes han assumit el principi neoliberal de la
competitivitat per tractar de fer creure al món que la seva petita parecel·la és més essencial que la resta, que s’estableix
una mena de competició per presentar-se com a el més oprimit de tots, cosa que
genera una desorientació profunda i resistències entre el públic potencial. Ja
al segle XIX un gran historiador llibertari, l’austriac
Max Nettlau, ens alertava sobre una preocupant
“dispersió de tendències” que abocava el moviment a certa esterilitat.
-Tot i això fent un recorregut
històric…és la història el fil conductor del llibre?
-Bé.
La meva “Història critica de les esquerres” és, en realitat, tres llibres: una
part històrica -la més extensa-, una anàlisi de la situació actual, i una mena
de manifest final en què faig un seguit de propostes, un programa del que, al
meu entendre, haurien d’assumir les esquerrees. La primera respon al meu vessant
d’historiador en la qual faig una proposta d’anàlisi històrica alternativa a
les interpretacions marxistes o conservadores que vaig estudiar en el seu
moment, i que al meu parer, no resulten prou satisfactòries per entendre la
naturalesa d'aquesta ideologia política. I, de fet, faig un repàs, potser no massa
exhaustiu, a les diferents formes que aquestes van adoptar, des del luddisme, el republicanisme, el marxisme, els anarquismes,
el comunisme, i aquesta creixent dispersió de tendències a les quals em
referia. Aquesta és la part més convencionalment historiogràfica, en la qual, a
banda d’una lectura actualitzada de tots aquests moviments, tracto d’analitzar
quines eren les seves propostes, els seus encerts, i les seves inconsistències.
I en aquest sentit, més que crític, provo de ser pedagògic.
-Quins
punts o quines característiques influeixen en la crisi sistèmica de les
esquerres?
-Tinc
la impressió que el capitalisme sap llegir més bé la condició humana. I això fa
que el neoliberalisme, especialment a partir de les noves subjectivitats en els
termes que expliquen Christian Laval i Pierre Dardot, hagi esdevingut hegemònic i tingui la capacitat
d’imposar els marcs mentals. Això vol dir ser més pragmàtic, parlar de
problemes i interessos tangibles, i tenir, per tant, major capacitat d’influir
en la manera de pensar i actuar dels individus. És el que passa amb la
ultradreta, capaç de manipular els baixos instints de la gent i oferir
solucions simples (i falses) a problemes complexos (i autèntics). Un exemple
que es pot entendre molt bé és com el malestar i la por al desclassament de la
majoria social es recondueix vers el racisme atribuint tots els mals a les
persones migrades, i ser capaç de reconduir els sentiments vers una xenofòbia
que no soluciona res, encara que permet disposar del clàssic recurs al boc expiatori,
és a dir, a canalitzar el sentiment d’impotència i frustració d’una part
substancial de la societat. Per contra, les esquerres tendeixen a intel·lectualitzar els problemes, a ser massa abstracta en
els plantejaments i les categories, i a no oferir solucions raonables (i sovint
la radicalitat és el més raonable). Les identitats nacionals o religioses,
vinculades al naixement o a sentiments molt primaris, són molt més fàcils de
construir que conceptes com “classe social”, que requereixen un esforç de
comprensió i que no són exemptes de múltiples contradiccions.
-No
s’han sabut adaptar les esquerres als nous reptes d’un món que tendeix a
esdevenir cap a la deshumanització? -Per què?
-Un
dels greus errors de les esquerres de matriu marxista ha estat el propi
concepte de materialisme i la negació de la condició espiritual de les
persones. És cert que el benestar material és important, i que la distribució
asimètrica del poder i la riquesa és essencial a l’hora d’explicar els
antagonismes de classe. Tanmateix, la gent es mou també per causes intangibles,
per sentiments de justícia social que van més enllà del poder adquisitiu o de
les relacions de producció. Si es nega la dimensió espiritual de les persones,
es renuncia a establir un relat unificador, a sentir-se partícips d’una causa
determinada. En el món actual, i en el món antic, les religions han tingut més
capacitat mobilitzadora i integradora que el sindicalisme. De fet, durant les
revoltes socials premodernes, la religió esdevenia un
factor unificador impressionant, perquè precisament té un component
d’humanització molt potent. Pocs saben que el laborisme britànic va sorgir
entre les parròquies metodistes del Regne Unit, o que existia un anarquisme
cristià tolstoià, o que molts llibertaris catalans practicaven
l’espiritisme, o que la Revolució Nord-Americana no
s’entén sense les diverses sectes protestants procedents de la dissidència
religiosa anglesa,... La naturalesa humana és complexa i contradictòria, i les
esquerres han d’assumir-ho.
-Les
raons profundes són, si fa o no fa, --tenint en compte la evolució---les
mateixes ara que dins o des de la Revolució Francesa?
-Efectivament.
La Revolució Francesa és una reacció popular contra l’absolutisme i la creixent
bretxa social que es va generar durant el segle XVIII. D’aquí va sortir la
trilogia republicana, la necessitat d’un nou ordre fonamentat en la Llibertat,
la Igualtat i la Fraternitat.
-Parlant
dels valors republicans ,tan coneguts des de la Revolució Francesa:
fraternitat, llibertat e igualtat….jo sempre recordo que aquests valors la
pròpia França els va tirar per la claveguera—amb excepcions, és clar…---pel
govern que va tindre en Camps de Concentració als espanyols exiliats i
perseguits per la dictadura militar franquista…Què ens pots dir?
-Que,
més enllà de la retòrica, els antagonismes socials persistien, i que les
diverses forces socials combatien per imposar els interessos d’uns grups
socials per damunt d’uns altres. Per molt que facis una revolució, no significa
que hagin desaparegut les diferències de classe en què uns col·lectius tracten
de blindar-se davant la majoria social. La burgesia,
més que reemplaçar, va fusionar-se amb l’antiga
noblesa per evitar fer realitat el projecte republicà. Només cal llegir Balzac,
Víctor Hugo o Zola per adonar-se del que succeïa. A més, França ha estat
tradicionalment una societat dividida que sovint s’expressa violentament (com
va passar amb l’affaire Dreyfuss),
amb un sector molt reaccionari que, com a Espanya, ha mantingut molt de poder i
influència política i social. Hi ha un component monàrquic dins la litúrgia
de la República Francesa, ara, amb Macron, i fa cent anys. I això explica una hostilitat
contra les classes populars. A França, l’hostilitat contra els republicans
espanyols no era més que la por a una revolució igualitarista
com la que es va produir aquí l’any 36 (existia encara el fantasma de la Comuna
de París de 1871), i que es va expressar amb tota contundència durant
l’ocupació alemanya i el govern de Vichy.
-Fets com aquest fa trontollar a
l’arrel vital dels valors esquerrans tan agermanats amb els republicans?
-És
que aquí hi havia una altra dimensió molt poderosa. França reemplaça
l’absolutisme de la monarquia i l’hegemonia de la religió catòlica per una mena
de religió nacional. És quan es crea França com a una nació compacta que
implica que, més enllà de la por a la revolució, es mobilitza contra la por a
l’estranger i el diferent, que als anys trenta podrien ser republicans
espanyols, i que ara poden ser els migrants africans.
És el que deia, les identitats primàries (com ara la nacionalitat) poden
arribar a ser més poderoses que les identitats intel·lectualitzades com la
classe social. I, de fet, el gran paper que van tenir els republicans espanyols
en l’alliberament de França va ser minimitzat durant dècades per reforçar el
mite de la Resistència per tractar d’autorepresentar França com un poble
compacte i destinat a la llibertat. En realitat, tot plegat era un discurs
religiós que entenia França com el seu propi Déu. De fet, el famós “laïcisme”
francès que persegueix el vel islàmic amb fervor inquisitorial, es pot
considera com a una mena de religió dogmàtica.
-Les
esquerres amb valors com els que parlaven…amb els discursos socials, del poble
i per al poble….tenen molts colors dins del mateix color que van del comunisme
a l’anarquisme passant pel socialisme, no?
-No
existeix l’esquerra, sinó moltes i variades esquerres, com bé assenyales, i com
bé tracto de reflectir en aquest llibre. Ara bé, jo entenc l’esquerra, més que
com a un conjunt incoherent de projectes politics, com a un espai coherents de
valors morals. Almenys aquesta tracta de ser la meva tesi.
-Està
preparada, en l’actualitat, l’esquerra per a fer front a la crisi social que ha
trencat i ha transformat la societat i l’ha polaritzat entre pobres i
rics---cada vegada més rics--…amb la tendència a que la classe mitjana pugui
desaparèixer?. Què es pot fer i al teu parèixer com haurien de reaccionar les
esquerres?
No
està preparada en absolut. Ni ideològicament, ni organitzativament, ni
narrativament, ni psicològicament. Li convindria “radicalitat”. Quan parlo de
radicalitat no m’estic referint de cap manera a anar a les barricades, cremar
autobusos o fer discursos tremendistes, ans al
contrari, sinó “anar a les arrels”, concentrar-se en elements essencials
(especialment centrar-se a repartir el treball i la
riquesa, crear espais d’alta cultura i alta educació per competir amb les
elits, recuperar l’ambició perduda, socialitzar empreses, portar la democràcia
als llocs de treball) i desprendre’s d’elements accessoris o de lectures
esbiaixades de qüestions secundàries. Això vol dir fer servir una mena de
pragmatisme revolucionari, és a dir, per posar un exemple: regular preus i
ingressos, optar per crear ingressos mínims i màxims, establir rendes
garantides i treballs garantits. I deixar de banda debats ridículs sobre si els
lavabos han de tenir gènere, una polèmica amb un punt de ridícul que brandat
com a bandera per Hillary Clinton a les presidencials
de 2016 va permetre, als Estats Units, regalar la presidència a Donald Trump.
-Postures
socials enclavades dins les esquerres
com el feminisme, l’ecologisme, els animalistes…com van aconseguir
fer-se un lloc dins algunes de les famílies de les esquerres….no els haurà
degut de ser gens fàcil, no?
-Qüestions
com el feminisme o l’antiracisme són una qüestió de
dignitat i moralitat elementals que no hauria de discutir ningú. Ara bé,
centrar el discurs en aquests elements i assenyalar com a culpable de tots els
mals del món a l’home blanc heterosexual és ofensiu, estúpid i injust. Ofensiu
perquè, per posar un exemple, jo mateix, que procedeix de classe treballadora i
que, com molts altres, hem viscut discriminacions socials i no hem tractat
d’aprofitar-nos de la nostra situació, ens sentim tractats injustament. I
aquesta mena de diatribes contra persones “per ser”, i no “per fer”, empeny
molta gent als rengles del reaccionarisme. No s’explica l’auge de la ultradreta
sense discursos superficials amb un punt de ridícul. I és estúpid, perquè aquesta
mena de narrativa fa que aquells que afirmen representar al 90% estan
aconseguir esdevenir 9.000 grupuscles del 0,1%. Respecte a l’ecologisme, sóc
molt fan del catedràtic Joan Martínez Alier, que defensa un ecologisme social
vinculat a la màxima igualtat social i contra la pobresa, en el sentit que
propicia una revolta contra els mecanismes capitalistes i de propietat privada
de la terra i la natura. Tanmateix, el catastrofisme mil·lenarista que es
deriva del “Rebellion or Extinction”
al més pur estil “morirem tots!” acaba tenint un efecte paralitzador que no
permet, realment, establir unes alternatives acceptables per la majoria. I el
risc és que tot plegat acabi com les polítiques d’Ada Colau:
com no s’atreveix a combatre les elits locals (que col·laboren amb ella per
evitar un ajuntament independentista i republicà) acaba desenvolupant una
ofensiva contra els pobres que no poden tenir un cotxe vell per contaminant,
mentre que paral·lelament no fa res en contra del turisme de creuers.
L’ecologisme institucional és una bona idea que empedra l’infern
a còpia d’estètica i decisions estúpides.
-Amic
mentre escrivies aquest llibre amb quin públic lector pensaves?
-Per a
un públic molt transversal, on no sigui tan important la formació política o
historiogràfica, com les inquietuds per comprendre un món caòtic. De tota
manera, esclar, també penso amb alguns col·legues i
persones en concret.
-Com
ha esdevingut, amic, el procés de documentació e investigació?
-La
veritat és que aquest ha estat un llibre on he fet servir sobretot fonts
secundàries, tant antigues lectures, com l’actualització en diversos camps de
la historiografia o el pensament polític en els darrers anys. En bona mesura,
la visió del món que havia elaborat la meva generació al voltant de categories
velles, era necessari revisar-les a fons a partir de nous punts de vista, menys
escolàstics, que aportaven autors com Zygmunt Bauman, Michael Hardt, Antonio Negri, Ulrich Bech,
Naomi Klein, Joseph Stiglitz
o tants altres. O també els darrers llibres de l’ historiador Josep Fontana,
els més brillants i reflexius de la seva trajectòria. També he fet servir
algunes estadístiques, o alguns articles acadèmics a l’hora de tractar de coses
específiques.
-I
després ,com li fiques ordre a tot plegat?.Com és la metodologia de treball que has utilitzat?
-Jo
sóc molt cartesià en l'elaboració dels meus llibres. Abans de posar-me a
escriure, passo per un procés de reflexió el màxim de profund i perllongat
possible, i arriba un dia en què tracto d’organitzar allò que vull explicar en
un esquema general (que en aquest cas va ser d’unes tres-quatre
planes) amb tot el que volia explicar. Després, a mesura que avanço en la
redacció, vaig concretant subíndexs més detallats que ajuden a articular la
narrativa. En aquest sentit em considero prou racionalista i deductiu, tot i
que alhora m’agrada incloure anècdotes històriques, referències a la literatura
o a la cultura popular, i fer servir alguns efectes “pirotècnics” (metàfores,
anàfores, comparacions,...) que puguin fer més atractiva la lectura.
-Les
esquerres a països com els Estats Units o el Regne Unit són semblants des de
l’arrel a l’hora de fer front a les seves crisi i a les presents crisis
socials?
-En
aquesta pregunta, com he recordat diverses vegades al llibre, reivindico el
paper fonamental de la tradició. Cada societat, en funció de les seves
herències històriques, es relaciona amb el món i amb si mateixa de manera
singular. En el cas del món anglosaxó, molt condicionat pel seu passat, diria
que existeix una lletra similar encara que amb una música clarament diferent.
La britànica és una societat classista i tradicional, econòmicament molt
victoriana i darwinista, encara que amb unes classes treballadores molt
vinculades als sindicats i a una determinada cultura obrera en la línia del que
descrivia l’ historiador Edward P. Thompson. Per la seva banda, la societat nord-americana és
molt més dinàmica, menys arrelada a les tradicions, més individualista i
atomitzada (i amb una diversitat racial que ha suposat un obstacle a l’hora
d’articular un moviment obrer compacte), i amb un punt d’ingenuïtat que explica
la feblesa (i fins a cert punt, el folklorisme) de
les esquerres.
-Amic,
com ha estat la col·laboració amb la editorial El Jonc?
-Bé.
És el segon llibre que publico amb ells. És un segell que té un catàleg molt
interessant, amb obres que tenen molta rellevància intel·lectual, i que em fa
sentir còmode. L’editor, en Ferran Dalmau, ha fet suggeriments valuosos al
llarg de tot el procés, donant, a més, un nivell il·limitat de llibertat (cosa
d’agrair, tenint en compte que és una obra extensa, de més de 450 planes).
Potser el problema principal és que hagués agradat més atenció respecte dels
mitjans de comunicació, potser massa concentrats a sobreviure en un mercat
literari sobre assaig que tendeix perillosament a la banalitat. No se n’ha
parlat massa, malgrat que entenc que és el típic llibre capaç de generar
polèmiques.
-Xavier,
ens pots fer cinc cèntims d’allò en què estàs treballant ara?
-Fa un
temps que estic reflexionant sobre la qüestió de la identitat. Podria semblar
que es tracta d’una qüestió vinculada a la situació peculiar d’una Catalunya
que està demanant hora per signar el divorci amb Espanya, i alhora per quedar
amb el psicoanalista. Tanmateix, és un tema transversal i global. De fet, la
globalització ha propiciat un sentit de desarrelament global, de subvertir els
lligams entre persones, i, davant una sensació creixent de desarrelament,
assistim a una reinvenció de la identitat. Avui, com dèiem, la classe social
cotitza cap avall, mentre que altres com la nacional, la religiosa, la sexual
tracten d’esdevenir àncores davant un món incert. M’agradaria fer alguna mena
d’assaig on es pogués combinar l’evolució històrica de les identitats en el passat
i analitzar uns temps actuals on sovint veiem un retorn a arrels reinventades com a reacció a certa angoixa existencial.
_____________________________________________________________________
Cazarabet
c/ Santa Lucía, 53
44564 - Mas de las Matas (Teruel)
Tlfs. 978849970 - 686110069