Cazarabet conversa con... Llibert Tarragó, coautor de “Heretar Mauthausen” (Pagès)
Pagès Editors ens fa arribar
aquest llibre testimonial, un llibre a dos veus entre pare i fill, sobre la lluita d´ un home des de la Guerra
d´ Espanya a la resistència contra el feixisme i el nazisme a l´ Europa de la
Segona Guerra Mundial…
Un home Joan Tarragó que
fou un exemple de resistència i un fill en Llibert Tarragó que ha heretat part
d´ aqueixa lluita…
El llibre d´ aquest
exemple immens , com a persona i
trajecte vital, compta amb la traducció de Josep Maria Pinto i amb el pròleg de
Francesc-Marc Álvaro
La sinopsis del llibre:
Un llibre a dos veus: un diàleg entre un pare i un fill en la distància del
temps. Llibert és fill del deportat Joan Tarragó, qui va poder tornar de
Mauthausen, però a l’exili de França. D’aquí el nom del Llibert, símbol de la
llibertat recuperada. El pare va demanar al fill que escrigués les seves
memòries. Però el fill tenia llavors vint anys i dubtava si podria enfrontar-se
de nou als horrors que havia sentit quan era un nen i s’amagava dels adults exdeportats que venien a casa compartint les seves
experiències. Per això, Joan Tarragó va escriure, pocs anys abans de morir, les
seves memòries del camp de Mauthausen, la seva reclusió de quatre anys i quatre
mesos en convivència amb la mort. Més de quaranta anys després, Llibert
s’afegeix al pare amb la seva sensibilitat.
Diuen els editors: ” Aquest llibre és una manera honesta, subtil
i sàvia d’omplir el silenci. Llibert Tarragó, fill de l’exili a França, ens
revela en aquestes pàgines les memòries del seu pare i, alhora, el seu viatge
en direcció a un passat traumàtic que exigeix anar separant les capes que
conformen la dialèctica perenne entre el record i l’oblit, entre la ferida i la
resiliència, entre els malsons i l’esperança”
En Joan Tarragó i en
Llibert Tarragó:
Joan Tarragó
Balcells (1914-1979). Nascut a El Vilosell (Garrigues), vivia a
Tarragona quan va esclatar la guerra civil. Membre del PSUC, va assumir
diverses responsabilitats en l’exèrcit republicà i va participar, entre altres
fets, a la primera batalla de Belchite. Després de la retirada, l’Estat francès
el va tancar al camp de Septfonds (1939). Tot continuant la lluita contra el
feixisme, va ingressar a les forces armades franceses. Presoner dels alemanys
el 1940, va ser deportat a Mauthausen (1941-1945), on va tenir un paper destacat
en la resistència republicana. Va idear i fundar una biblioteca clandestina
dins del camp. Exiliat a França, on va tenir dos fills, va morir el 1979 als 65
anys. En record seu, el poble d’El Vilosell va inaugurar, el 2018, una
biblioteca anomenada La Clandestina. Diu l´ editor d´ en Joan Tarragó: “La vida del supervivent Tarragó, home de
fortes conviccions, és una lliçó que il·lustra les complexitats del segle xx,
travessades pel combat ideològic, les il·lusions, les utopies i els desenganys”
Llibert Tarragó Esteve (1947). Fill de Joan Tarragó i Rosa Esteve,
nascut a França (Brive-la-Gaillarde),
va ser periodista en diversos mitjans (Le Monde, L’Équipe), cap de premsa dels Jocs Olímpics d’Hivern 92
i empresari en el món de la comunicació. És autor en francès de Barcelona
íntima i cultural, El puzle català i El document de Prats, traduïts
al català a RBA-La Magrana. Va fundar a Paris
l’editorial Tinta blava, dedicada a la traducció de literatura catalana
(Rodoreda, Sales, Pla, Fuster, Ibarz, Barbal o Villaró,
entre altres). Va fundar a Paris «Triangle bleu -
Documents et Archives des républicains
espagnols déportés de
France». Es defineix com «fill de l’Exili, certament francès i, sense dubte,
català». .Diu l´ editor d´ en Llibert: “és fill d’un deportat a Mauthausen que
va poder tornar a casa i el volum que ha escrit és un tribut a la figura del
seu pare i un exercici de diàleg amb les ombres, a cor obert”.
Apropa’t a: https://www.rtve.es/play/videos/somos-documentales/joan-tarrago-bibliotecario-mauthausen/5957419/
Cazarabet conversa amb en Llibert Tarragó:
- Llibert, com va sorgir
aquest llibre com una mena de Conversa entre tu i ton pare; vos va parèixer una
manera més planera i amena de contar allò que els va passar als republicans
espanyols que van tindre que marxar a l´ exili i que, una vegada a França es
van veure en un carreró sense sortida sota l´ amenaça nazi?
-És un llibre a dues
veus. El pare va escriure en els anys setanta les seves vivències de quatre
anys i quatre mesos al camp nazi de concentració de Mauthausen, l’únic situat a
Àustria. Les podreu llegir en el llibre. Jo m’afegeixo a ell desenes d’anys
després, barrejant història, memòria i relat. La conversa era inevitable. Un
dia o l’altre passaria. El punt d’inflexió va ser el meu viatge a Mauthausen en
el anys 2000 al costat de l’home que va ser el meu padrí, Josep Ayxendri, el millor amic del pare, deportat, també, à
Mauthausen. Allí vaig descobrir el que en dic « la geografia de
l’infern », en primer lloc l’alineament de les barraques davant de la xemeneia
del forn crematori.
-Es suposa que tu ja eres sabedor de moltes de les coses que ací conta ton
pare, però segur que vas descobrir no poques coses, oi ?-Ton pare et va parlar
a tu, abans de plantejar-te el llibre, d´allò que li va passar en passar
a l´ exili i al camp de concentració de Mauthausen?.- Com i quan?
-Recordo dues frases d’Albert Camus: «
El que em fa callar, és que jo no he sigut deportat. Però sé quin crit ofego en
dir això. » Perla meva part, sé quin crit ofega un nen en descobrir les
fotos de fosses comunes en un calaix ; el crit que ofega en sentir, darrere una
porta, el relat de l’assassinat per part d’un SS d’una mare i del seu fill acabat de néixer ; el crit que ofega davant del
tros de cuixa que li falta al pare arrancat pels ullals d’un gos d’un oficial nazi.
Tot plegat sota la signatura de Mauthausen.
« Sentir un
testimoni et converteix en un testimoni » va dir Elie
Wiesel. Començar a viure amb un testimoni de l’univers concentracionari et fa ser un testimoni estupefacte.
Aquesta sensació, difícilment comunicable, pot sorgir en veure repetidament la
mà del pare recollint meticulosament, en
acabar l’àpat, les molles de pa abandonades sobre l’hule. Com fer respirar
amb paraules aquest gest aparentment petit ? Aquest fragment de vida, ensorrat
en el més profund de la memòria, no hauria ressorgit sense la força de l’abraçada entre
Jean Gavard, francès de Bordeus, i José Ayxendri, català de Tarragona, el meu padrí, amb motiu que
a Gusen, uns dels camps del conjunt concentracionari de Mauthausen, José havia donat a Jean una
patata que havia robat als nazis. Va ser el maig del 2000. Es van retrobar en
el lloc del calvari. « Company espanyol !, company José ! » sanglotejava Jean Gavard, figura molt important en el ensenyament a França.
Tal com Francesc Boix i l’altre fotògraf de Mauthausen, Antonio Garcia, i la
resta, Jean i José resten en allò a què nosaltres pertanyem irremissiblement :
l’obsessió dels Absents.
-Perquè ton pare en
veure que, com a periodista, eres com un missatger de històries va voler contar
la seva per a que la gent sapigués el que va passar i
per a que, també, poguérem aprendre d´aquella experiència?
-El meu pare volia que se
sapigués el que va passar a Mauthausen, les matances
dels SS nazis, volia que se sapigués com varen
lluitar de manera col·lectiva ell i els seus companys, el seu compromís en la
lluita antifeixista que incloïa el tornar a Espanya per derrocar a Franco. No
volia que s’el tractés d’heroi. A propòsit d’aquest punt
d’ètica, es pot llegir el discurs de André Malraux,
escriptor, l’home de Les Brigades internacionals, a la plaça de la catedral de Chartres, el 10 de maig de 1975. Evocava la modesta
mecanògrafa que va dir sense més «Els nazis, no els vull», que es va incorporar
a la Resistència, i que després va ser deportada. Malraux
conclou : «En tornar de Ravensbrück, pesava
trenta-quatre quilos. M’estranyaria que mai hagués cregut haver complert un acte heroic. Es
malfiava de la paraula. » Per tant modèstia.
-Amic Llibert què és el
que et va copsar més del que et va contar ton pare ? Va haver-hi un moment en
que vas pensar : « com és possible que això passés i que mon pare pogués
sortir-ne en vida ? »
-La llista del que em va
copsar és molt llarga, massa llarga. Horrors repetits, ja n’he dit uns quants,
però també actes de resistència. Després de poc temps d’arribar al camp, els
comunistes del PCE, del PSUC i de les JSU, varen montar
una organització de resistència. Això el febrer del 1941. El pare havia arribat
el 23 de gener del 1941. Aquesta resistència es va desenvolupar més tard amb
representants de altres ideologies i de altres nacionalitats.
M’agrada subratllar el
punt següent : quan vingui el temps de prendre consciència,
els meus nets es trobaran en un lloc segur la trajectòria del seu besavi. Aprendran
que la revolta és un pensament ; que la llibertat és un pensament ; que fins i
tot l’emoció és un pensament reforçat en ser treballat a la fàbrica de la
Història, ciència-consciència « del que va passar », obstacle per a la
instrumentalització, i el revisionisme. Es trobaran amb Boix i la resta de
republicans espanyols, i, entre tots, les deportades i les dones de deportats,
les Rosita, Montserrat, Paloma i Pierrette,
força oblidades en el context d’una memòria republicana « política i molt masculina »,
comprovació de l’historiador Pierre Laborie. Dones que van tenir
la seva part de dolor i de contribució a la resurrecció del seu Llàtzer que va
tornar viu dels camps.
-Quan va entrar ton pare
dins del camp de concentració de Mauthausen, remarcant que primer va estar-hi
reclòs a Septfonds?.-Per cert, què et contava ell de Septfonds?-Dins a
Mauthausen va ésser un presoner que va sobreviure molts anys si ho comparem amb
altres…?
-De Septfonds va parlar
poc. Allí va decidir amb els seus camarades integrar les CTE (Companya de
Treballadors Estrangers) de l’Estat francès, allí varen patir mals tractaments.
Va parlar més de les dues retirades que va viure. La primera al gener de
1938, s’en diu la Retirada d’Aragó. La 31a divisió, on
ell actuava, passa a França, pel port de Benasque al
mig del Pirineu, fins a Banys de Luchon, ciutat
francesa. El que recordava : « Estem tancats al casino amb la prohibició de sortir. Quin reconfort moral quan vam constatar que hi
havia dones al voltant de les reixes del casino, portaven cistells amb
queviures per nosaltres, però els guàrdies mòbils les expulsaven
brutalment. »
Després d’uns dies tornen
a Espanya. La segona Retirada, Retirada general, la fa el 19 de febrer de 1939 des
de Maçanet de Cabrenys, comarca de l’Alt Empordà, fins a Sant Llorenç de
Cerdans, poble d’el Rosselló, són 18 quilòmetres. Les
autoritats franceses els van aparcar en un prat d’herba per a les vaques,
sense cap abric. Aquest camí es pot seguir avui en dia. El que recordava :
« Els queviures que ens donaven eren molt minsos, al migdia una petita
escudella de brou, un pa per deu homes i una sardina en conserva. Al vespre,
una mica de brou. Sortosament el capellà del poble, malgrat la fama que
teníem els rojos de cremar les esglésies, ens va acollir a la seva església on
ens quedarem una quinzena de dies fins que marxessin al camp de concentració de
Septfonds. » Subratllava sovint que entre l’Estat francès i la part
progressista de la població francesa hi havien grans diferències.
A propòsit de la
Retirada, us recomano dues lectures : Els Vençuts novel·la de Xavier Benguerel, i El document de Prats, Informe de l’èxode de la
població civil i dels exèrcits republicans espanyols a Prats de Molló del 27 de
gener de 1939 al 16 de març de 1939. És un dietari del
secretari de l’Ajuntament francès que va fer tots els esforços possibles per
acollir entre 90.000 i 100.000 refugiats que
arribaven per la senda de dotze kilòmetres que davalla del coll d’Ares fent
ziga-zagues.
Si li queda lloc, li
voldria « regalar » als seus lectors dos textos que diuen molt sobre
la retirada i que demostren com la literatura és un magnífic complement de la
Història :
- Joan Sales in Incerta
glòria: « Com podria oblidar mai aquell moment, quan ja arribats a la
carena dels Pirineus i mirant allà al lluny la gran plana amb tot de pobles i
ciutats que fumejaven, com un adeu a la pàtria crucificada que anàvem a
abandonar vam entonar el Virolai ! Tots, fins els anarquistes : que en aquells
últims dies anàvem tots barrejats en el galimaties indescriptible de la desfeta
suprema. »
- Louis Aragon in Les Communistes en una frase fantàsticament literària i
evocadora : « Des de feia cinc dies, per les esquerdes del país, l’onada ombrívola
dels vençuts, un poble que portava als ulls la revolta de la desfeta i l’astorament del
destí, venia a patolls a través del Pirineus Orientals, mal orientat,
brutalment acollit pels soldats i els gendarmes, allà on pensava que
trobaria el dol i la generositat francesa, des de feia cinc dies per totes les
carreteres, a peu, damunt de carretons, en camions atapeïts, amb l’amuntegament dels
pobres béns que s’havien endut, vestigis llastimosos d’una vida llunyana i escombrada,
des de feia cinc dies, en el desordre i la sorpresa d’una administració
desbordada que no havia previst res, ni aquesta invasió de la desgràcia,
ni els centres d’acolliment, ni la sang dels ferits, ni les dones caient d’esgotament a les
carreteres, ni els vells morint de mort natural al llot, ni els infants perduts
que hi havia per tot arreu en el camp ras… »
-Creus que heu trencat el silenci , amb aquest llibre, envers els
esdeveniments als que es van tindre que afrontar els exiliats espanyols?
-No hem trencat nosaltres
el silenci amb aquest llibre. Hi ha prou gent que lluita contra l’oblit desde fa anys a Espanya. Durant la meva recent estada a
Catalunya he constatat amb un gran interès la feina feta pels professors
d’Història en els instituts de Lleida amb el suport del Memorial Democràtic de
Catalunya. M’han convidat a parlar davant de 300 alumnes. He plantejat el tema
en 7 punts :
1. La negació de la persona humana i l'aniquilació industrial dels cossos són
els eixos de la deportació. Heinrich Himmler era
l'alt dignatari del Tercer Reich, mestre absolut de les SS i organitzador del
terror, els camps de concentració i d'extermini depenien directament de la seva
autoritat. Va dir : « El deure dels alemanys és omplir els nostres camps
d'esclaus - vull dir les coses clarament i inequívocament - amb esclaus que treballaran
per a nosaltres i que construiran les nostres ciutats, pobles i granges sense
que prestem la més mínima atenció a les pèrdues induïdes. »
2.
Un nazi és un membre del Partit Nacional Socialista Alemany de Hitler. Un nazi
és la mort exaltada de qui pensa el contrari. Per tant la paraula nazi no pot,
no s'ha de convertir en un insult normal com s'escolta sovint en els patis, els
bars, en els mitjans de comunicació o en el marc d’institucions polítiques.
3. El destí d'un deportat espanyol no va començar a les portes del camp; va
seguir una trajectòria iniciada al voltant dels valors fonamentals de la
República de 1931; va suportar l'experiència de la guerra civil, els camps
francesos, la derrota francesa del 1940 ; després del camp, on portava el
Triangle Blau dels apàtrides segons la classificació del sistema concentracionari nazi, es va convertir en un exiliat, en un
Don Nadie van dir alguns. Ben aviat, els deportats es
van dedicar i esforçar a renéixer, a conèixer moments de felicitat sinó
s’haurien suïcidat. Per tant, Marie-José Chombart de Lauwe, deportada a Ravensbrück,
prefereix el terme «revivent » del verb
« reviure », sinònim d’una reconstrucció i d’un futur, al terme de « supervivent ».
4. La fabricació d’herois és un
defecte contemporani d’inspiració de
Hollywood. Els supervivents s’insurgien contra
les desviacions d’aquesta mena.
Joan de Diego, quatre anys i vuit mesos a Mauthausen, deia : « No hi va haver
herois. Hi va haver homes que es van defensar. Res més. Homes que es van
defensar pensant en el matí que sortosament, aquells d’entre nosaltres que vam sobreviure, vam viure.» En una nota de Joan
Tarragó, quatre anys i quatre mesos a Mauthausen, es llegeix això : «En el
camp, un home sol no podia fer res. Sobrevivíem gràcies a la força del
col·lectiu animat per un ideal.»
5.
No conec millor definició de l’exili que la del escriptor Pierre Lepape : « L'exili és l'anar i venir de la consciència
i del cor i la impossibilitat d'aturar aquest moviment. » La filòsofa
Hannah Arendt va dir : « El segle 20 serà el
segle dels homes desplaçats » No cal dir del segle 21 !
6. Hem de tenir la por a l’oblit, l’exigència democràtica de oposar-se-hi començant amb l'aplicació de l'obertura de les
fosses comunes. Hem de fer memòria, una memòria rebèl
en el càs espanyol. No es pot considerar democràtic
al 100 per 100 un país que no ha donat una sepultura digna als seus morts.
7. El present és el passat del futur. Rumieu aquesta frase. El present és el
passat del futur. Significa que el que faig avui es converteix en passat de
manera inmediata. Queda clar que l’home no sap donar
l’esquena al passat. Per tant, sobretot al arribar als 40, 50, 60 anys o més,
un dia o altra es fa la pregunta : d’on venim ?, què vam fer o no vam fer ?
-Ton pare en algun moment
et comenta si es va sentir decebut de l´ acollida per part de França i com els
tracta?—només creuar la frontera venint fugint del feixisme i de la dictadura
franquista i després en ésser alliberats del camp de concentració de
Mauthausen-
-Isabelle Backouche explica que l'allunyament de l'exiliat « demana
ser desxifrat respecte als dos pols, la societat que l'haexclòs,
i la societat que l’acull. » (Figures de l'exil,
introducció, revista Genèses, Belin, París, 2000). El
testimoni de Raimundo Suñer
ilustra les dues facetes de l'acollida dels refugiats
a França: «... Ellos bautizaron
el campo 8 como comunista, declarándolo como sospechoso, con centinelas
senegaleses, como si fuésemos prisioneros.
Así se portó el gobierno francès, elegido a raíz de las elecciones que se celebraron
en Francia, con la denominación
de Frente Popular, presidido
por el socialista León Blum. Nos habíamos
convertido en gente sin patria, a la merced de desconocidos, en país extranjero y, aunque el pueblo nos recibió bien y los brazos abiertos, no fue lo mismo por parte de las autoridades... » (p. 159, De Calaceite
a Mauthausen – Memorias de Raimundo
Suñer -, Centro de Estudios
Bajoaragoneses, 2006, Alcañiz).
Ja he parlat de les dues retirades del pare. Quan el pare redacta notes de cara
a una futura carta a Fabienne, la nena francesa que vàrem
cuidar a casa, escriu : « Septfonds: la població, així com el partit
comunista francès i el Socors Popular, entre altres associacions, van venir amb
camions plens de queviures, però les autoritats els prohibien que ens els
donessin, i els que insistien, eren detinguts. (...) Sortosament, també hi ha
hagut francesos d'idees progressistes que ens comprenien i que ens ajudaven,
sobretot prodigant-nos un gran calor fraternal. Exemple els teus avis i els
teus propis pares. Entre nosaltres i ells hi ha un profund lligam familiar
(moralment parlant), a tu mateixa, així com la teva germana, us hem criat,
vosaltres estimades nenes franceses sou com les nostres pròpies filles.»
-Et consideres fill de l´ exili …..no fiques ací cap referent de
« pàtria »...no sé com si la teva pàtria, com segurament la de ton
pare, sigués la humanitat ?
-Aquí entrem en el marc de
la moral, en alçades on no m’agrada anar. En tot cas, li agraeixo que no m’hagi
parlat de victimització. La paraula victimització és una paraula que no fem servir molts dels
que actuem en aquest àmbit. Ens causa incomoditat. Perquè en causa incomoditat ?
Del nostre punt de vista, en el treball de memòria de la deportació no es pot
tractar d’expressar un patiment per despertar compassió. La paraula genera una
dramatització que explica molt bé el sociòleg Guillaume
Erner quan denuncia, a La societat de les víctimes,
un nou ordre moral que s'estableix i confereix a la víctima un estatus sagrat,
ja que seria una versió laïcitzada de màrtirs i sants. A més, els mitjans de
comunicació fan de les víctimes el seu negoci, escriu Erner
: el que ven és compassió. La victimització com
concepte pot caure en fenòmens d’instrumentalització que algun
historiador ha qualificat com el perill de competició entre víctimes, entre
memòries.
-Amic Llibert, en tot això quin paper, crec que més que fonamental, juga la
teva mare, Rosa Esteve i Serra ?
-Ja he parlat del paper
de les dones de deportats. Tornant a la mare, dona de La Conca de Barberà, del
poble de Vilaverd, obrera a la fàbrica de teixits, podran constatar els mals
tràngols que va passar entre guerra civil, pas clandestí de la frontera en el
46 i exili. Una gran persona generosa, una gran mare. Va ser la sentinella de
les nostres saluts. John Fante va escriure :
« És molt fàcil parlar amb la teva mare ; fins i tot intenta entendre el
que ella no entén. » Per tant li semblarà natural al lector que el títol
del text meu sigui « Eren dos. » Podria parlar també d’una deportada
especial per a mi, Neus Català, la meva segona mare, un referent per les dones
lluitant per la llibertat i per els seus drets.
-En Joan Tarragó—ton pare-- va
veure que, d´ alguna manera, se li va fer memòria, tant a França com a
Catalunya?---m´ ha tocat la sensibilitat el assabentar-me que a Vilosell—el seu
poble natal--- li va dedicar la seva biblioteca, a la que va ficar el nom de La
Clandestina—recordem que en Joan va ésser el bibliotecari de Mauthausen—i que
el va nombrar “fill il·lustre”…
-Quan es va batejar La
Clandestina en juny 2019, vaig dir en el meu parlament com si parlés al pare :
Al final, hauràs passat la major part de la teva vida a l'estranger mentre que
el teu arbre genealògic ha localitzat la teva família a Les Garrigues des de
principis del segle XVIII. L'estranger, és a dir, Brive-la-Gaillarde, terra de castanyes i de nous, a 750 quilòmetres
d’El Vilosell. I et sento dir aquests versos de Salvador Espriu : « Pels
rials baixa el carro del sol, des de carenes de fonollars i vinyes que jo
sempre recordo. »Al final, sota el seu nom magnífic, « La
Clandestina » compleix funcions de memòria, però també proporciona el
servei essencial en les nostres vides que és la lectura. Estimat pare,
« La clandestina » calma la teva desaparició.
-Ja la última pregunta , amic Llibert que no volem abusar—tot i que
estaríem molta estona parlant amb vos--- creus que al documental Joan Tarragó: el
bibliotecario de Mauthausen de RTVE sota la direcció
de Fernando Garcia Bottiere fa un bon retrat del que
fou el paper de ton pare , en concret, més que res, com a bibliotecari de
Mauthausen?
-Doncs, en el 1943 al
camp de Mauthausen va tenir la idea de construir una biblioteca. Això està
documentat en el llibre de Francisco Agramunt Lacruz,
Arte en las alambradas, artistas españoles en campos de concentración, exterminio y gulags. Això ho explica a la Montserrat Roig :
« La biblioteca la vaig iniciar amb l'arribada al camp de combois
francesos. Cap a finals de 1942 o al començament de 1943, els francesos van
portar llibres que, per diversos mitjans, em van arribar a les mans. Hi havia
dos companys que treballaven a la botiga fora dels recintes del camp propi. Els
van prendre i em van enviar. No cal dir que la biblioteca era clandestina i, si
les SS els haguessin conegut, hauríem arriscat la nostra pell. A poc a poc hem
aconseguit recollir cent cinquanta o dos-cents volums. Un camarada català
anomenat Picot reparava els llibres, que generalment arribaven en males
condicions a causa del transport i de les presons per on passaven els seus
propietaris. Quan vaig ser traslladat a la Unterführerheim,
el menjador dels SS suboficials, vaig ser substituït per Juaco
Sánchez, que va continuar el treball amb l'ajuda de Picot. Al principi, com es
pot comprendre, la gent no va tenir el coratge de llegir, però, a mesura que
les condicions físiques milloraven una mica, la biblioteca estava més atesa, i
el primer lector va ser el doctor Fichez, i un metge
belga dels seus amics. Vaig organitzar la biblioteca al Blok
13, al Stube. El cap del Stube
era Manuel Azaustre. Ell mateix em va proporcionar un
armari per col·locar els llibres. Més tard, no recordo per què, hem traslladat
la biblioteca al bloc 12, Stube B, on va romandre
fins a l'alliberament del camp. Els llibres eren molt heterogenis. La gran
majoria eren escrit en francès i tractaven diversos temes. Recordo que hi
havia, entre d'altres, novel·les de Zola, Victor Hugo, Dostoievski ... « La
mare » de Gorky. Crec que hi havia un llibre o
dos que eren marxistes, però no puc dir-ho. També hi havia filosofia. »
Aquest documental és
excel·lent. La col·laboració amb la gent de Santos Producciones
sota la direcció de Miguel de Los Santos i de Fernando Garcia Bottiere va ser molt fluida. El guió de David Zurdo impecable.
-Vol afegir algo ?
-Fer història amb consciència és, conjuntament a
l’estudi i presentació dels fets, entrar en la intimitat dels actors i dels
testimonis d’aquests actors per donar una visió sincera i sencera de la
Història amb una H majúscula. Ric pot ser, ric ha de ser el relat històric. El
tant potent escriptor Julien Gracq
es va equivocar dient : « Mai els historiadors podran donar els colors del camí ».
Memòria, Història. Tots dos mots s’encavalquen igual que la malenconia i la
nostàlgia. La malenconia és el regne de les papallones negres, estaborneix el
pensament, desorienta dins la boira. Quant a la nostàlgia, estic d’acord amb el filòsof Régis Debray quan diu que « és progressista ». La
nostàlgia desferma l’afany de coneixement. Quan la nostàlgia s’assabenta que, en un llibre de Josep
Fontana, allò que anomenem « el primer franquisme » va cometre
192.684 execucions entre el 1939 i el 1944, mira de comprendre i enfila el
camí de la Història o el de la Memòria.
Memòria. Història. Dues paraules que
sovint es confonen o se solapen, i cal distingir-les a fi d’aclarir els continguts de la consciència
i de l’estudi. Per desenredar-les, obrim un
diccionari, per exemple Le Petit Robert francès. Hi llegim:
La història és el conjunt de coneixements relatius a l’evolució, al passat de la humanitat; una
ciència i un mètode que permeten adquirir i transmetre aquests coneixements.
La memòria és la facultat col·lectiva de recordar. Joseph Joubert, un moralista francès del segle XIX, va dir que «
La memòria és el mirall on mirem els absents. » [fi de citació] Quan
parlem del deure de memòria, es tracta de testimoniar i de mantenir viu el
record de fets per extreure lliçons del passat.
Darrere de
tot això, la intenció democràtica que defenso no consisteix a cercar el major
dolor possible per assolir el sacrifici dels que han viscut abans, o de causar
l’explosió sentimental d’un fragment
de passat, sinó d’acomplir « obligacions » cíviques a manera
d’antídot al revisionisme, a la ignorància i
a la impassibilitat. Per tant, cal construir Història a consciència, com ho ha
suggerit molt clarament Bourdieu,
i la Memòria amb serenitat tot i les dificultats, i amb moralitat per no entrar
en una guerra de memòries. Pronunciar, com de vegades he sentit, com llavors en una Moncloa dominada per l’esquerra, un « ni vencedores ni vencidos », pedra angular de la Transició espanyola,
implica: 1. Soscavar la Memòria, 2. Pertorbar la Història.
Al
capdavall, la Memòria és una perspectiva sotmesa a tensió quan la Història es
troba sota el control de la metodologia. La Memòria ens trasbalsa. No sé si la
Història ens consola, però com a mínim satisfà la necessitat de saber i de
comprendre els efectes del passat en el present.
_____________________________________________________________________
Cazarabet
c/ Santa Lucía, 53
44564 - Mas de las
Matas (Teruel)
Tlfs. 978849970 - 686110069