Cazarabet conversa con... Cinta S. Bellmunt, autora de “Gitanes i gitanos catalans”
(Gregal)
Un llibre que edita
Gregal, des de la ploma de Cinta S Bellmunt que s’apropa a aquesta minoria ètnica
que es desfà de molts prejudicis per plantar carta al dia a dia.
Catalunya és l´ escenari
triat per aquesta autora que es basa o basa el llibre amb un documental sobre
els gitanos i les gitanes a Catalunya, el que varen dur a terme en Sicus Carbonell i en Xavier Gaja.
El llibre és molt
entretingut i un exercici de transparència que , a més, ens espavilarà perquè fica on cal a no pocs
prejudicis, molts d’ells des de l’educació, que ens apleguen.
Gregal l’ha ficat, molt
encertadament, dins la col·lecció de Testimonis.
És un llibre molt, molt
esclaridor i que ens fa ficar-nos dins la pell
amb una manera de veure i sentir la vida…..
És cosmopolita i agafa
,sentint, allò ben divers i que elles i ells sí que saben com captar d´
enlloc..
La sinopsi del llibre:
En Sicus
Carbonell, músic i líder del grup Sabor de Gràcia, va voltar per tot Catalunya
gravant avis i àvies gitanos amb la intenció de saber el passat de la seva
cultura. Els gitanos transmeten la seva història de forma oral, de pares a
fills. Orientat pel seu avi, Manel Giménez, Medalla d’Or de la Ciutat de
Barcelona, va anar a localitats tan diverses com Tarragona, Reus, Manresa,
Lleida, Tortosa, Girona, Perpinyà, Mataró per entrevistar-hi avis i joves. De
la mà de tots ells descobrirem la cultura, la llengua, els costums i la manera
de fer de les gitanes i els gitanos catalans i sabrem de la seva història i de
la visió que tenen del futur.
D’ aquí va sortir el documental Gitanos catalans, de Xavier Gaja i Sicus Carbonell, emès per
TV3, i que ara us presentem adaptat en llibre per la periodista Cinta S.
Bellmunt.
L´ autora, na Cinta S
Bellmunt, per què no saber més d´ ella?:
Cinta S. Bellmunt és
periodista, escriptora, biògrafa, comunicadora i arqueòloga. Nascuda a
Barcelona el 1963, és llicenciada en Ciències de la Informació, postgraduada en
Periodisme Digital i Màster Erasmus Mundus en Arqueologia del Quaternari i Evolució Humana. Ha
treballat per mitjans de comunicació com l’Avui,
El País, Agència EFE, TVE o TV3. Des del 1988 realitza accions de socialització
de la ciència amb l’arqueòleg Eudald Carbonell, codirector
del Proyecto Atapuerca, i
és responsable de Comunicació de l’IPHES (Institut
Català de Paleoecologia Humana i Evolució Social).
Ha publicat una desena de llibres, entre els quals: Darrere el micro, 69 anys de ràdio a Tarragona; Els somnis de
l’evolució, amb E. Carbonell; Lluís Llach, el noi de cal Vall, amb Josep
Grau; TinetHistòria. 10 anys de la primera
xarxa ciutadana d’Internet a l’Estat espanyol; El catalanisme evolutiu,
amb E. Carbonell; Sicus, 20 anys amb sabor
de rumba, i Petjades tarragonines a la història.
Ha traduït al català el llibre Lluís Llach, sempre més lluny.
Cazarabet conversa amb Cinta S.
Bellmunt:
-Amiga Cinta, ens pots explicar quina és la raó d’aquest llibre…el teu
propòsit…el per què?
-Fa uns anys Sicus Carbonell i Xavi Gaja van codirigir el documental
“Gitanos catalans” que va emetre TV3. Aquesta obra, però, no va poder mostrar
tot el material que havien recollit i el Sicus sempre
es va quedar amb la idea de que havia de tenir la seva versió en llibre. Jo amb
ell ja havia treballat com autora del llibre Sicus, 20 anys amb sabor a rumba, quan tot acabava l’ esmentat documental i finalment
van estrenar en un acte a Barcelona al qual van citava -hi molts dels qui
surten i jo també vaig ser-hi. Per tant, estava al cas de tot aquest projecte.
Tot va facilitar que el Sicus en proposes de fer el
volum que finalment s’ha titulat Gitanes
i gitanos catalans, perquè tot i que es basa en el documental de TV3, l’hem
ampliat amb més entrevistes i es vol donar una visió moderna de la comunitat
gitana, que inclou també visibilitzar el paper de les
dones d’aquesta ètnia.
-Un llibre que està basat en el
documental de Sicus Carbonell i Xavier Gaja…com ha sigut el viatge de portar la idea d’un
documental en un llibre?
-Tota la feina de recollida d’informació, a excepció de cinc entrevistes
que vaig fer jo, ja me l’he trobada feta i això ha estalviat molta feina. El
treball de camp, els qui han recorregut la geografia catalana han estat en Sicus i el Xavier. Ells em van passar el material en brut
de totes les entrevistes que van efectuar davant de càmera a gitanes i gitanos
d’edats i professions molt diverses. La meva feina ha estat mirar-me tot aquest
material i veure com ho ordenava per trobar un fil argumental que lligués tota
aquesta amalgama de procedències, d’edats, de formes de concebre el món...
-Un llibre de testimonis que
t’haurà ensenyat molt, no?. Què ens pots explicar-hi?
-M’ha ensenyant moltíssim sobre el pensament, els costums, les creences, la
forma de viure de la comunitat gitana catalana, però també dels seus objectius
envers el futur, com han evolucionat, què els preocupa i cap a on volen avançar
i com. Penso que han estat molt generosos amb mi deixant-me endinsar en el seu
món, això sí, des del respecte i l’admiració.
Treballo a l’IPHES (Institut Català de
Paleoecologia Humana i Evolució Social) i investiguem el passat amb l’objectiu
d’entendre millor el present i prospectar el futur per assolir el millor per a
la nostra espècie, Homo sapiens. Gitanes i gitanos catalans està
plantejat també amb aquest criteri i un dels missatges que en pots extreure’n
és que la diversitat humana és molt enriquidora i es tracta de veure com ens
podem complementar i avançar junts. Cal estar oberts a conèixer totes les
cultures i integrar el millor de cadascuna d’elles, perquè tots, paios i
gitanos, paies i gitanes, som de la mateixa espècie.
-Els llibres de testimonis, a
més, ens apropen a una altra dimensió de l’emotivitat envers les arrels…..què
ens pots dir?
-Li dóna molta humanitat perquè hi ha l’espontaneïtat de la conversa, els
records, el fet de reviure moments que ens han emocionat, que ens han fet
patir, que hem gaudit... Hi surten moltes persones grans que malauradament han
mort mentre fèiem aquest treball i és molt interessant veure com parlen dels
fets que han viscut, perquè l’edat i la maduresa els dóna una perspectiva que
ni que ho hagin passat malament ho expliquen amb certa felicitat i mirada
complaent.
-Amiga, quina és, a grans trets, la idiosincràsia pròpia de les gitanes i
dels gitanos a Catalunya?
-Bàsicament que és una comunitat catalana i celebren les mateixes festes
que nosaltres, mengen el mateix, parlen la nostra llengua, el català, que és
també la seva...
Al llibre ha una part de fets històrics, per exemple, com es va viure la
Guerra Civil (1936-1939) i la postguerra, amb tot el sofriment humà que va
comportar, a banda de les penúries econòmiques; la dictadura de Franco i el
menys preu a la comunitat gitana, la
dispersió familiar i l’exili...
També hi són presents els jocs i com va ser la infantesa, sobretot de les
persones més grans, i que en alguns casos es pot dir que pràcticament ni en van
tenir perquè ja de criatures s’havien de posar a treballar.
Les festes sempre han estat molt importants i en la cultura gitana hi ha
algunes commemoracions que han tingut un paper molt significatiu: el Nadal,
Sant Joan, Sant Medir i les Festes de Gràcia de Barcelona són moments de
trobada, molt concorreguts per la família i els amics.
-Es diferent la comunitat
catalana de gitanes i gitanos d’altres comunitats gitanes d’arreu…?
-Tindria a veure amb el que hem comentat a la pregunta anterior: tenen la
cultura pròpia del territori que els acull, Catalunya.
-S’hi aprecien diferències entres
els i les gitanes que viuen a diferents llocs de Catalunya?
-Pot haver-hi alguna curiositat amb
el parlar, amb petites variacions amb el menjar, però poca cosa més.
-Per als que no som gitanes o
gitanos…la curiositat és lo primer que ens apropa al llibre, però com creus que
s’ha de fer per entendre millor la cultura, la llengua, les maneres de fer i
desfer, els costums dels gitanos i gitanes….per part del paios?
-Primer, pensar que són persones com nosaltres i, per tant, tenen
sentiments, desitjos, aspiracions a la vida, somnis... I la millor manera de
conèixer a algú és relacionant-t’hi, apropant-t’hi, parlant amb ells,
descobrint el seu món, preguntant...
En el llibre tenim el testimoni de 40 persones, de diverses localitats
(Tarragona, Reus, Manresa, Lleida, Tortosa, Girona, Perpinyà, Mataró...); de
diferents edats, intergeneracional, des d’avis i
àvies fins a una adolescent, filla d’una paia i un gitano. Hi ha personatges
coneguts com el Moncho i el Peret, però sobretot gent
senzilla, anònima, però que aquí, els posem cara, nom i cognoms, i que d’una
manera molts espontània van explicant les seves vivències sobre aspectes
diversos. És una bona manera de començar-los a descobrir des de la seva pròpia
veu.
Fem memòria històrica i l’objectiu inicial del documental era parlar amb
els més grans per tenir el testimoni directe de la cultura, la llengua, els
costums, la manera de fer... dels gitanos catalans. Tot i així, quan ens vam
posar a fer el llibre, també es va entrevistar gent més jove per constatar
l’evolució que s’observa en el si del món gitano.
-Pot ser és un tòpic, ja em
perdonaràs, però encara tenen tendència a moure’s i pensar-hi amb el futur
sense estar, aquestes comunitats, tan arrelades a certs indrets…és un concepte
molt diferent del ésser nòmades, però sempre els quedarà certa afinitat, no?.
Per exemple, tot i que són residents a un lloc en concret i estan
encollats…encara tendeixen a desenvolupar feines de venta ambulant, de comprar
i vendre…
-Això ha canviat moltíssim. Ara hi ha molt pocs membres de la comunitat
gitana que es dediquin a feines marginals que tradicionalment els hi ha estat
assignades com la ferralla o la venda ambulant.
-Podem dir que dins la cultura gitana hi han certs subgrups a Catalunya?,
dependent de què?
-Jo penso que no. El que passa és que no tothom evoluciona al mateix ritme
i mentre hi ha joves que ja van a la Universitat, pot ser hi ha famílies que la
mare encara no treballa fora, però cada vegada menys. Tothom és molt conscient
que si volen una vida de benestar han de produir-se canvis.
-Amiga, encara “pesen” molt els
prejudicis dins la comunitat de gitanes i gitanos?-I això malauradament suposa retroalimentar la discriminació i el racisme, oi?
-Cada vegada menys perquè ens barregem més, tot i que encara no ens
coneixem prou. És una realitat que s’està superant. Al llibre s’expliquen casos
en que ha estat així, però també s’evidencia com amb el pas dels anys, aquesta
situació ja no és tan acusada. I es constaten situacions de la vida quotidiana,
en molt diversos fórmules, en què l’estimació entre la comunitat paia i la
comunitat gitana té expressions diferents.
-L’educació és o hauria de ser la
pedra angular per a que els que no som de la comunitat gitana ens puguem
apropar-hi amb el respecte que mereix tota relació i convivència?. I al
contrari?
-Per suposat. El respecte és la clau i entendre que el col·lectiu humà és
divers.
-Què has trobat entre aquests
testimonis que t’havia sorprès?
-Es constata i es posa en valor les aportacions que la comunitat gitana ha
dut a terme des que al segle XV van arribar a Catalunya: com han enriquit la
cultura i la llengua catalana; han construït el país amb la seva mà d’obra,
primer amb feines molt marginals, fruit de la discriminació que han patit
durant segles, i ara per fi, al segle XXI, veiem com ja hi ha gitanos mossos
d’esquadra, gitanes que van a la Universitat, mestresses de casa que estudiant
secundària, gerent d’empreses municipals, empresaris i emprenedors…; també han
enriquit el país amb la seva rumba, els seus menjars, les seves festes, que són
les que fem la resta dels catalans, encara que hi pugui haver-hi alguna
variant, molt propi d’una ciutadania diversa.
Les gitanes i els gitanos catalans també formen parelles, entre membres de
la mateixa ètnia o barrejats, i veiem que això és una experiència molt
enriquidora; es prometen, es casen, se separen… També ploren els seus morts.
També ballen, també canten. Tenen una gran capacitat per canviar de feina quan
s’han de buscar la vida i moltes vegades han de combinar-ne vàries. I tenen un
enorme respecte per a la gent gran.
-Amiga és un col·lectiu encara
arrelat a les seves costums…tot i que aquestes als temps d’avui s’havien quedat
un xic, com diria?… encollats en altres temps?
-La comunitat gitana està evolucionant per adaptar-se als nous temps sense
perdre les seves arrels. Però és una actitud molt recent i fins que no passin
una o dues generacions no es notarà més.
-Són més patriarcals els gitanos i
gitanes….? ; importa i s’escolta, més o menys , la veu de la dona?. És una de
les comunitats on la família és la pedra angular suprema. Per damunt de
qualsevol altra cosa…per què aquesta importància?
-Abans era l’home qui treballava fora de casa, mentre que la dona tenia
cura dels infants i s’ocupava de la llar; ara han de ser els dos els qui es
guanyin la vida. Si no, és gairebé conscient, per exemple, poder tenir el seu
propi pis. D’altra banda, hi ha gitanos i gitanes que estan accedint a la
universitat i en breu temps hi haurà més metges gitanos, que ja n’hi ha algun.
O advocats gitanos, que n’hi ha pocs, jutgesses gitanes… i així en totes les
professions que requereixen una formació superior i especialitzada.
Molts gitanos venien de famílies marxants, però s’han adonat que podien ser
soldadors, administratius, advocats… Han descobert que cal anar al ritme de la
societat i ara tothom va al col·legi, tothom estrena roba, tothom vol tenir
qualitat de vida. Prenen consciència que la vida els hi està proposant
oportunitats com a la resta de les persones i les aprofiten.
-Entre la comunitat de gitanes i
gitanos com es viu la religió?
-Tot i que la religió més practicada entre la comunitat gitana és el culte
de l’Església Evangèlica, també hi ha qui es considera catòlic, i hi ha qui
està a cavall entre una i altra religió, d’acord amb la seva evolució personal.
En tot cas, el respecte és el que s’imposa en aquesta situació de diversitat de
creences que es dona en algunes ocasions.
Per tant, el llibre Gitanes i gitanos
catalans és un relat obert a la realitat gitana actual, que es va fent camí
en tots els àmbits, superant així els estereotips que tradicionalment li han
estat assignats.
-Encara hi ha més absentisme dins
l’educació entre les gitanes i gitanos? Per què?
-La comunitat gitana s’ha caracteritzat per la falta de formació i tot just
en alguns casos han pogut aprendre a escriure i a llegir correctament. Fins fa
poc temps, molts anaven a treballar ja de petits amb els seus pares, quan
pràcticament tot just es començaven a conviure per si sols. La venda ambulant
ha estat una sortida important, però la crisi dels mercats, els canvis socials
i la convivència entre les noves generacions de gitanos i gitanes ha afavorit
que l’educació es vegi com una necessitat, ja no superant només l’ ESO, sinó
que ara les mirades apunten cap a la universitat i hi ha qui fins i tot ja s’ha
doctorat.
-Es pot afirmar que hi ha més
convivència i osmosi entre la comunitat gitana i la paia? Això es manifesta en
que hi han més matrimonis mixtos?-Hi han diferències entre les celebracions
entre matrimonis de gitanos i matrimonis de gitanos i paios?
-Ara el que la comunitat gitana comença a veure és que no cal gastar-se tan
de diners per a la celebració del matrimoni i siguin paios o gitanos o
barrejats es comença a concebre d’una altra manera.
-Com ha evolucionat la festa gitana amb els temps?
-El ball és la màxima
manifestació de l’art i l’alegria que té una gitana o un gitano en un moment de
goig. És com el cantaor, que actua amb els ulls tancats, perquè
li surt del cor, o més ben dit, de l’ànima.
I la rumba és la música dels gitanos catalans que més acollida ha tingut i
ha donat noms de primer nivell com Peret, Los Amaya,
El Pescaílla, El Chacho...
És alhora el gènere més jove entre aquesta cultura, que des de fa molts anys ha
inclòs també en el seu repertori fandangos, tarantas,
garrotins, soleà...
-Com viuen les gitanes i els
gitanos esdeveniments com el naixement, la mort, el dol, la descendència…
-El naixement d’un ésser humà els fa molt feliços com a nosaltres. La mort
i el dol sí que pot ser s’observen més diferències amb nosaltres perquè els
marca molt, fins al punt que alguns estan tant afectats que es veuen incapaços
d’anar a treballar i no hi ha ingressos, llavors els i amics fan una col·lecta
per recaptar diners, sobretot en el cas dels autònoms i feines com la venda
ambulant, que si no exerceixes, no tens ingressos.
-Les diferències o els prejudicis
i discriminacions van més acompanyades del fet de ser pobre , de l’anar-hi
descuidat amb la seva higiene personal---“misofòbia”—que
pel fat de ser gitana o gitano…anem a veure la gent crec que darrerament fa més
el buit a les persones, gitanes o no, sense recursos, pobres, que viuen de
qualsevol manera que pel fet de ser d’una ètnia u d’altra…ja et dic a banda de
pertànyer a una comunitat o ètnia u d’altra?
-Això també es pot donar en paios sense recursos. No és una qüestió d’ètnia
o de cultura, si no de recursos econòmics i d’acceptació a l’entorn social.
-Quines lliçons podem extraure de
la lectura d’aquest llibre de testimonis que són un ventall molt ample i
concret –lo que vull dir que amb poques veus ens podem fer una idea molt bona
de lo que és la comunitat gitana a Catalunya--de lo que són les gitanes i
gitanos a Catalunya?
-És un llibre que parteix del passat, de les vivències de les àvies i dels
avis, de la tradició, però que mira el futur de la mà de la gent menor dels
40-50 anys, que es prepararen per assolir els seus somnis, que es forma, que va
a la Universitat...
Parlem d’unes gitanes i gitanos que saben que l’entorn és molt important
per assolir els seus reptes, però si no hi ha una actitud ferma per provocar
canvis des de d’individualitat i amb el grup no s’avança. A la comunitat gitana,
segurament com passa amb els homes respecte a les dones, s’ha d’esforçar molt
més que un paio o una paia per aconseguir segons què, però les noves
generacions estan demostrant que això és possible, i hi estan posant-t’hi molta
il·lusió.
_____________________________________________________________________
Cazarabet
c/ Santa Lucía, 53
44564 - Mas de las Matas (Teruel)
Tlfs. 978849970 - 686110069