La Librería de El Sueño Igualitario

9788499758428_04_n_3.jpgCazarabet conversa con...   Xavier Vega Castellví, autor de “Terres de l'Ebre, frontera i frontissa” (Pagès)

 

 

 

 

 

Un assaig des de la ploma de Xavier Vega Castellví que edita Pagès Editors dins la col-lecció Arxiu Viu.

Allò que ens diu la editorial sobre el llibre:

Les terres de l’´Ebre constitueixen un territori marcat pel riu que les travessa i pels tòpics que les envolten. Aquestllibre intenta esvair-los i explicar la doble condició de frontera i de frontissa físiques i mentals d’un sud que nomésés un centre malinterpretat, el dels Països Catalans. Un recorregut pel fascinant medi natural i per la històriaebrenca, plena d’insurgència i de conflicte, el darrer dels quals, la lluita contra el transvasament previst en el PlanHidrológico Nacional, ha servit per cohesionar el territori i incorporar-lo definitivament a l’imaginari nacional, amb una nova catalanitat desacomplexada i vigorosa i ambl’aportació del seu ric univers simbòlic: la jota, les bandes de música, els bous o Sant Antoni, a més d’´ una literatura amb Despuig i Vicenç Garcia, a banda de la modernitat d’Arbó, Bladé, Moncada i Vergés.

Les Terres de l´ Ebre:

http://www.ebre.com/

L´autor, Xavier Vega Castellví; fem un tomb?:

http://www.nuvol.com/opinio/la-solitud-del-cafe/

https://editorialafers.blogspot.com.es/2017/02/els-fets-de-la-fatarella-80-anys.html

Aquest fill de Flix ha exercit de profesor de filosofía a l´Institut de Flix, d´on va ésser director entre els anys 1996 i 2003. També s´ha dedicat a la política i a l´activisme cultural. En el terreny polític , ha estat regidor de cultura a l´Ajuntament del seu poble i, amb els governs catalanistes i d´esquerres, va ésser delegat territorial a les Terres de l´Ebre, primer d´Ensenyament i després de Cultura. En el terreny cultural és membre fundador del Centre d´Estudis de la Ribera de l´Ebre i un dels impulsors del premi d´assaig Artur Bladé i Desumvila i ha estat editor de la revista Fórum. Ha estudiat l´impacte del pensament alemany, especialmente de Herder i de Nietzsche, en el nacionalisme català i ha col-laborat en diverses publicacions regionals i nacionals amn Miscel-lània del CERE , La Veu de l´Ebre, Diari de Tarragona, Segre, El Món, Avui, El Punt, Ateneu, Revista de Catalunya o Núvol.

 

 

Cazarabet conversa amb Xavier Vega Castellví:

CIMG0056.JPG-Amic Xavier és indubtable : les terres del Ebre són un lloc de frontera i com tota frontera tenen els seus punts particulars i ben ferms: quins diries que són aquests?

- Històricament som terra de frontera, ja des del Tractat de l’Hiberus entre Roma i Cartago, al 226 aC. Mentre arreu d’Europa regnava la barbàrie, nosaltres ja formàvem part de la història, perquè el nostre riu marcava els límits entre els dos imperis més poderosos del moment i, de fet, quan Anníbal el travessa el 218 aC provoca una guerra que Tit Livi descriu com la més important que mai s’havia conegut. Després, al llarg del temps, a la Guerra Civil Catalana, la del Segadors i la de Successió, i a la Guerra Civil, l’Ebre tornarà a jugar aquest paper. Cal recordar que la gran batalla de la darrera guerra és la de l’Ebre, amb una força simbòlica que encara es manté en la memòria. Tot això es deriva del fet que l‘Ebre ha estat un dels grans rius històrics de la Mediterrània occidental i que la pròpia regió de l’Ebre és en si mateixa una frontera en relació al Principat i el País Valencià, com explicava Pierre Vilar, amb el Coll de Balaguer que separa el Baix Ebre del Baix Camp, el Pas de l’Ase i el de Barrufemes que dificulten les comunicacions entre el nord i el sud, i els Ports, que tanquen la regió pel sud i l’oest.

-Per què la frontera és un lloc ple d´enriquiment, però aquest s´ha de saber moure, mantindre tasca diplomática, no?

- Tota frontera és lloc de contacte i intercanvi, i quan es comparteix la història i la llengua, un lloc d’enriquiment cultural, el punt de trobada que se simbolitza al Tossal dels Tres Reis, que recorda que les fronteres administratives tenen  molt d’arbitrari, perquè volen separar una mateixa gent. Recordo que fa trenta anys vaig anar a Morella i una senyora em va dir que jo parlava morellà i, en efecte, científicament la parla de Morella i la de Flix són la mateixa, pertanyen al mateix dialecte, encara que jo sigui català i ella valenciana.

-Per a les comarques del nord de Castelló, les Terres de l´Ebre sempre han sigut un referent a l´hora de comunicar-se ; duur a terme relacions comercials i socials; estudiar;una proximitat que no enten de frontera, segurament que ací podem aplicar el terme frontissa més que a enlloc

- Hi ha una antiquíssima relació entre les comarques del sud de Castelló, les del sud de Terol i les del sud de Catalunya, perquè durant més de mil anys Tortosa ha jugat el paper de capital cultural, econòmica i sociològica. Amb la divisió provincial de 1833, l’Estat intenta trencar aquesta dinàmica, en repartir el territori entre Tarragona, Castelló i Terol, però aquesta condició de frontissa s’ha anat mantenint al llarg del temps, malgrat la persistent resistència de Madrid a aquesta realitat. La negativa escandalosa a la construcció del Corredor del Mediterrani, essencial per a aquestes terres -i també per a Espanya, perquè parlem de la comunicació natural, des de la prehistòria, entre Àfrica i Europa-, aquesta negativa, deia, només es pot entendre des d’aquesta perspectiva, des de l’intent obstinat de separar una antiga unitat territorial que  incomoda el poder estatal.

-Però dins de Catalunya em sembla, també,  que les Comarques de l´Ebre tenen com una personalitat molt propia i ferma, no?.Pot ser allò conegut com la cinquena provincia tingui més cos del que ens pensem a priori…

- La reclamació de la quinta província apareix a Tortosa cap al 1850, després de la divisió provincial. Els tortosins entenen que se’ls ha castigat per ser un feu carlí en un moment que a Madrid manen els liberals, i segurament és veritat, perquè la divisió de Javier de Burgos va precedida d’aixecaments legitimistes a la zona. Ara aquesta reclamació és obsoleta, perquè a Catalunya fa dècades que les províncies es consideren una realitat artificiosa i artificial, que només tenen sentit des d’un punt de vista del centralisme castellà, de forma que la configuració de les Terres de l’Ebre com a frontera i frontissa ha desplaçat la vella idea tortosinista de la quinta província, que anava lligada al lema “ni catalans, ni valencians: tortosins”, que ja no té cap recorregut.

-Sempre s´ha dit que els llocs que tenen prop o com a referent una Diòcesis, com és la de Tortosa, tenen com una influència especial. Què ens podeu dir al respecte?

- Sí, sens dubte. La diòcesi de Tortosa és l’estructura que ha lligat aquests territoris durant segles, des del temps de Dioclecià, al segle IV. El bisbe de Tortosa ha estat un personatge totpoderós, històricament, i ha marcat la pauta política i religiosa de la regió ebrenca, fins i tot permet explicar l’arrelament de la insurgència carlista al territori al llarg del segle XIX i la primera meitat del XX, pel seu component ultrareligiós. Però té la seva vessant positiva: jo sóc de Flix, i des del 1900, la majoria de capellans han estat nordvalencians, de manera que hi ha hagut una continuïtat cultural entre unes terres dividides administrativament. De fet, la intel·lectualitat de l’Ebre, des de finals del segle passat, fa referència a l’antiga diòcesi de Tortosa a l’hora de construir el relat de la nostra regió com a pont i frontissa amb els altres territoris de parla catalana.

Xavier-Vega-Castellvi-25003021-e1495665034579.jpg-Però vull insistir amb el terme frontissa perque crec que és més ferm, en les Terres de l´Ebre, que el de frontera..crec que a aquestes  terres a una banba i a l´altra de les Terres de l´Ebre la sensació és més d´unió que no de separació, no? .Lo que vull dir que tots experimentem que aquestes terres ens agermanen més que no ens separen, oi?

- Crec que tens tota la raó. Bàsicament som una frontissa i només cal veure que tots parlem la mateixa llengua, independentment del nom que li vulguis donar. En molts aspectes, jo tinc més coses en comú amb la gent de Mequinensa o de Morella que amb els empordanesos. Però aquesta realitat cultural i social posa dels nervis a molta gent que no forma part de la nostra realitat i que busca conflictes on no n’hi ha, perquè les classes dirigents espanyoles no volen acceptar la idea de la diversitat, mentre que des de Barcelona tenen una mirada molt reduccionista i molt miop de la nostra condició geogràfica, històrica, sociològica i cultural.

-També em vull parar amb les persones que han fet , sempre, més de frontissa que de frontera tot i nàixer a Terres de frontera….és un plaer tindre tant prop, compendre i sentoir-se “agermanat/da” amb molts dels personatges que han poblat i han donat resó a Terres de l´Ebre, per nombrar a uns quants:Sebastià Joan Arbó, Artur Bladé i Desumvila,Joan Fuster, Jesús Moncada, Rovira i Virgili, etc

- Home, has esmentat els nostres grans referents culturals, gent d’un nivell intel·lectual i moral que honoren qualsevol país. I sempre m’ha cridat l’atenció –per dir-ho suaument- que en un lloc com Catalunya, travessat per rius escanyolits, el riu Ebre hagi estat absent de la literatura i de la simbologia gairebé fins a finals del segle XX. Només remarcar tres coses: la primera, que fins la publicació de Camí de sirga, de Jesús Moncada, el 1984, la nostra gran literatura no arriba realment a Barcelona i a la resta del Principat. La segona, que Artur Bladé Desumvila, que és un prosista de la talla de Josep Pla, amb el seu estil d’una elegància clàssica i la seva riquesa lèxica, encara no ha rebut el reconeixement que li correspon, perquè va nàixer massa lluny de Barcelona, a Benissanet, a la Ribera d’Ebre, i va escriure el gruix de la seva obra a l’exili. Això s’explica perquè els catalans, que ens considerem molt moderns i molt cosmopolites, en realitat som molt provincians, perquè som incapaços de comprendre i acceptar el nostre país en tota la seva diversitat. I la tercera cosa: que fins a l’any 2010 la jota no va ser considerada un element patrimonial català, cosa que demostra que el govern de Catalunya ha tingut sempre un vol gallinaci, perquè ha ignorat el caràcter de frontissa de les Terres de l’Ebre i la importància estratègica que tenen per a la nostra cultura.

-Amic, que tenen les terres de frontera que tinc la sensació que aporten un “plus” més d´enriquiment  que d´altres?

- És evident que la nostra condició de frontera i de frontissa és enriquidora, perquè formem part d’una realitat molt antiga i molt complexa, d’un antic centre que ha esdevingut una perifèria. Cristòfol Despuig recordava, l’any 1557, que Tortosa era important perquè estava a la mateixa distància de Barcelona, de València, de Mallorca i de Saragossa, que érem el centre de la poderosa Corona d’Aragó. Per unes circumstàncies històriques que ens han estat adverses, ara ens han expulsat a una doble perifèria: en relació a Madrid, que és una capital absolutament artificial, i en relació a Barcelona i a València, que són ciutats que, en relació al territori es miren el mèlic i són  incapaces d’exercir la seva capitalitat. Fins i tot han fracassat en  el seu projecte més important: unir-se amb unes infraestructures eficients, ràpides i de qualitat, cosa que els hi donaria un valor afegit que ara no tenen i que els hi resta competitivitat en el marc europeu i mediterrani.

Moltes gràcies pel vostre interès i una abraçada molt forta.

 

 

 

9788499758428_04_n_3.jpg25395
Terres de l'Ebre, frontera i frontissa. Xavier Vega Castellví. Prólogo de Josep-Lluís Carod Rovira   
200 páginas         15 x 21 cms.
17.00 euros
Pagès



Les terres de l'Ebre constitueixen un territori marcat pel riu que les travessa i pels tòpics que les envolten. Aquest llibre intenta esvair-los i explicar la doble condició de frontera i de frontissa físiques i mentals d'un sud que només és un centre malinterpretat, el dels Països Catalans. Un recorregut pel fascinant medi natural i per la història ebrenca, plena d'insurgència i de conflicte, el darrer dels quals, la lluita contra el transvasament previst en el Plan Hidrológico Nacional, ha servit per cohesionar el territori i incorporar-lo definitivament a l'imaginari nacional, amb una nova catalanitat desacomplexada i vigorosa i amb l'aportació del seu ric univers simbòlic: la jota, les bandes de música, els bous o Sant Antoni, a més d'una literatura amb Despuig i Vicenç Garcia, a banda de la modernitat d'Arbó, Bladé, Moncada i Vergés.

Veure primeres pàgines:

http://www.pageseditors.cat/media/docs/9788499758428_L33_23.pdf


 

 

 

 

 

 

_____________________________________________________________________

Cazarabet

c/ Santa Lucía, 53

44564 - Mas de las Matas (Teruel)

Tlfs. 978849970 - 686110069

http://www.cazarabet.com

libreria@cazarabet.com