La
Librería de El Sueño Igualitario
Un assaig des de la
ploma de Xavier Vega Castellví que edita Pagès Editors dins
la col-lecció Arxiu Viu.
Allò que ens diu la editorial sobre el llibre:
Les terres
de l’´Ebre constitueixen un
territori marcat pel riu que les travessa i pels tòpics que les envolten. Aquestllibre intenta esvair-los i
explicar la doble condició de frontera i de frontissa físiques i mentals d’un sud que nomésés un centre malinterpretat,
el dels Països Catalans. Un recorregut pel fascinant medi
natural i per la històriaebrenca, plena d’insurgència i de conflicte, el darrer dels quals,
la lluita contra el transvasament
previst en el PlanHidrológico
Nacional, ha servit per cohesionar el territori i incorporar-lo definitivament
a l’imaginari nacional, amb
una nova catalanitat desacomplexada
i vigorosa i ambl’aportació del seu
ric univers simbòlic: la jota, les bandes de
música, els bous o Sant
Antoni, a més d’´ una literatura amb
Despuig i Vicenç Garcia, a banda de la modernitat d’Arbó, Bladé, Moncada i Vergés.
Les Terres
de l´ Ebre:
L´autor, Xavier Vega Castellví; fem un tomb?:
http://www.nuvol.com/opinio/la-solitud-del-cafe/
https://editorialafers.blogspot.com.es/2017/02/els-fets-de-la-fatarella-80-anys.html
Aquest fill de Flix ha exercit de profesor de
filosofía a l´Institut de Flix,
d´on va ésser director
entre els anys 1996 i 2003.
També s´ha dedicat a la
política i a l´activisme cultural. En el terreny polític , ha estat regidor de cultura a l´Ajuntament del seu poble i, amb els
governs catalanistes i d´esquerres, va ésser delegat territorial a les Terres
de l´Ebre, primer d´Ensenyament
i després de Cultura. En el terreny
cultural és membre fundador
del Centre d´Estudis de la Ribera de l´Ebre i un dels impulsors del premi d´assaig Artur Bladé i Desumvila i ha estat editor de la revista Fórum. Ha estudiat
l´impacte del pensament alemany, especialmente de Herder
i de Nietzsche, en el nacionalisme català i ha col-laborat en diverses publicacions regionals i nacionals amn Miscel-lània del CERE , La Veu de l´Ebre, Diari de Tarragona, Segre, El Món,
Avui, El Punt, Ateneu, Revista de Catalunya o Núvol.
Cazarabet
conversa amb Xavier Vega Castellví:
-Amic Xavier és indubtable :
les terres del Ebre són un lloc de frontera i com tota frontera tenen els seus punts
particulars i ben ferms: quins diries que són aquests?
- Històricament som terra de frontera, ja des del Tractat de l’Hiberus entre Roma i Cartago, al 226 aC.
Mentre arreu d’Europa regnava la barbàrie, nosaltres ja formàvem part
de la història, perquè el nostre riu marcava
els límits entre els dos imperis més poderosos del moment i, de fet, quan Anníbal
el travessa el 218 aC
provoca una guerra que Tit Livi
descriu com la més important que mai s’havia conegut.
Després, al llarg del temps, a la Guerra Civil Catalana, la del Segadors i la de Successió, i a
la Guerra Civil, l’Ebre tornarà
a jugar aquest paper. Cal
recordar que la gran batalla de la darrera guerra és la de l’Ebre, amb una força simbòlica
que encara es manté en la memòria.
Tot això es deriva del fet que l‘Ebre ha estat un dels grans
rius històrics de la Mediterrània occidental i que la pròpia
regió de l’Ebre és en si mateixa una frontera en relació al Principat i el País Valencià, com explicava
Pierre Vilar, amb el Coll de Balaguer que separa el Baix
Ebre del Baix Camp, el Pas
de l’Ase i el de Barrufemes
que dificulten les comunicacions entre el nord i el sud, i els Ports, que tanquen la regió pel sud i l’oest.
-Per què la frontera és un lloc ple d´enriquiment, però aquest s´ha
de saber moure, mantindre
tasca diplomática, no?
- Tota frontera és lloc de contacte i intercanvi, i quan es comparteix la història i la llengua, un lloc d’enriquiment cultural, el punt de trobada que se simbolitza al Tossal dels Tres Reis, que recorda que
les fronteres administratives
tenen molt d’arbitrari, perquè volen separar una mateixa gent. Recordo
que fa trenta anys vaig anar a Morella i una senyora em va dir
que jo parlava morellà i, en efecte, científicament la parla de Morella i la de Flix són la mateixa,
pertanyen al mateix dialecte, encara que jo sigui català i ella valenciana.
-Per a les
comarques del nord de Castelló, les Terres de l´Ebre sempre han sigut un referent a l´hora de comunicar-se ; duur a terme
relacions comercials i socials; estudiar;una proximitat que no enten de
frontera, segurament que ací
podem aplicar el terme frontissa més que a enlloc…
- Hi ha una antiquíssima relació entre les
comarques del sud de Castelló, les del sud de Terol i
les del sud de Catalunya, perquè durant
més de mil anys Tortosa ha jugat el paper de capital
cultural, econòmica i sociològica.
Amb la divisió provincial
de 1833, l’Estat intenta trencar
aquesta dinàmica, en
repartir el territori entre Tarragona, Castelló i Terol, però aquesta
condició de frontissa s’ha anat mantenint
al llarg del temps, malgrat la persistent resistència de Madrid a aquesta realitat. La negativa escandalosa a la construcció
del Corredor del Mediterrani, essencial
per a aquestes terres -i
també per a Espanya, perquè
parlem de la comunicació
natural, des de la prehistòria, entre Àfrica i Europa-, aquesta
negativa, deia, només es pot entendre des d’aquesta perspectiva, des de l’intent
obstinat de separar una antiga
unitat territorial que incomoda el poder estatal.
-Però dins de Catalunya em sembla, també, que les Comarques de l´Ebre
tenen com una personalitat molt propia i ferma, no?.Pot
ser allò conegut com la cinquena provincia tingui més cos
del que ens pensem a
priori…
- La reclamació de
la quinta província apareix
a Tortosa cap al 1850, després
de la divisió provincial. Els
tortosins entenen que se’ls ha castigat per ser un feu carlí en un moment que a Madrid manen els liberals, i segurament és veritat, perquè
la divisió de Javier de Burgos va precedida d’aixecaments legitimistes a la
zona. Ara aquesta reclamació
és obsoleta, perquè a
Catalunya fa dècades que les províncies
es consideren una realitat artificiosa i artificial,
que només tenen sentit des d’un punt de vista del centralisme castellà, de forma que la configuració
de les Terres de l’Ebre com a frontera i frontissa ha desplaçat la vella idea tortosinista de la quinta província,
que anava lligada al lema
“ni catalans, ni valencians:
tortosins”, que ja no té cap recorregut.
-Sempre s´ha dit
que els llocs que tenen prop o com
a referent una Diòcesis, com és la de Tortosa, tenen com una influència
especial. Què ens podeu dir al respecte?
- Sí, sens dubte. La diòcesi de Tortosa és l’estructura que ha lligat aquests territoris durant segles, des del temps de Dioclecià, al segle IV. El bisbe de Tortosa ha estat un personatge totpoderós, històricament, i ha marcat la
pauta política i religiosa de la regió ebrenca, fins i tot permet explicar l’arrelament de la insurgència
carlista al territori al llarg
del segle XIX i la primera meitat
del XX, pel seu component ultrareligiós. Però té la seva vessant positiva: jo sóc de Flix, i des del 1900, la majoria de capellans han estat nordvalencians, de manera
que hi ha hagut una continuïtat cultural entre unes terres
dividides administrativament.
De fet, la intel·lectualitat
de l’Ebre, des de finals
del segle passat, fa referència a l’antiga diòcesi de Tortosa a l’hora de
construir el relat de la nostra
regió com a pont i frontissa amb els altres
territoris de parla catalana.
-Però vull insistir amb el terme frontissa
perque crec que és més ferm,
en les Terres de l´Ebre,
que el de frontera..crec que
a aquestes terres a una banba i a l´altra de les Terres de l´Ebre la sensació és més d´unió
que no de separació, no? .Lo que vull
dir que tots experimentem que aquestes terres ens agermanen més que no ens separen, oi?
- Crec que tens tota la raó. Bàsicament som una frontissa i només cal veure que tots parlem la mateixa llengua, independentment del nom que li vulguis donar. En molts aspectes, jo tinc més
coses en comú amb la gent de Mequinensa o de Morella
que amb els empordanesos. Però aquesta realitat cultural i
social posa dels nervis a molta gent que no forma part de la nostra realitat i que busca conflictes on no n’hi ha, perquè les classes dirigents espanyoles no volen acceptar la idea de la diversitat, mentre que des de
Barcelona tenen una mirada molt
reduccionista i molt miop
de la nostra condició geogràfica, històrica, sociològica i cultural.
-També em vull parar amb
les persones que han fet , sempre, més
de frontissa que de frontera tot
i nàixer a Terres de
frontera….és un plaer tindre tant prop,
compendre i sentoir-se “agermanat/da” amb molts dels personatges
que han poblat i han donat resó a Terres de l´Ebre, per nombrar a uns quants:Sebastià Joan Arbó, Artur Bladé i Desumvila,Joan
Fuster, Jesús Moncada, Rovira i Virgili, etc…
- Home, has esmentat
els nostres grans referents culturals, gent d’un nivell intel·lectual
i moral que honoren qualsevol país. I sempre m’ha cridat
l’atenció –per dir-ho suaument- que en un lloc com Catalunya, travessat per rius escanyolits, el riu Ebre hagi
estat absent de la
literatura i de la simbologia gairebé
fins a finals del segle XX. Només remarcar tres
coses: la primera, que fins la publicació
de Camí de sirga, de Jesús Moncada, el 1984, la
nostra gran literatura no arriba realment
a Barcelona i a la resta del Principat. La segona, que Artur Bladé Desumvila, que és un prosista de la talla de Josep Pla, amb el seu estil d’una elegància clàssica i la seva riquesa lèxica, encara no ha rebut el reconeixement que li correspon, perquè
va nàixer massa lluny de Barcelona, a Benissanet,
a la Ribera d’Ebre, i va escriure
el gruix de la seva obra a l’exili. Això s’explica
perquè els catalans, que ens considerem molt moderns i molt cosmopolites, en realitat som molt provincians,
perquè som incapaços de comprendre i acceptar el nostre país en tota
la seva diversitat. I la
tercera cosa: que fins a l’any
2010 la jota no va ser considerada un element
patrimonial català, cosa que demostra
que el govern de Catalunya ha tingut
sempre un vol gallinaci, perquè ha ignorat el caràcter de frontissa de les Terres de l’Ebre i la importància estratègica que tenen per a la nostra cultura.
-Amic, que tenen les terres de frontera que tinc la sensació que aporten un “plus” més
d´enriquiment
que d´altres?
- És evident que la nostra condició de frontera i de frontissa
és enriquidora, perquè formem part
d’una realitat molt antiga i molt
complexa, d’un antic centre
que ha esdevingut una perifèria.
Cristòfol Despuig recordava, l’any 1557, que
Tortosa era important perquè
estava a la mateixa distància de Barcelona, de València,
de Mallorca i de Saragossa, que érem
el centre de la poderosa Corona d’Aragó. Per unes circumstàncies històriques que ens han estat adverses, ara ens han expulsat a una doble perifèria: en relació a Madrid,
que és una capital absolutament
artificial, i en relació a Barcelona i a València, que són ciutats que, en relació al territori es miren el mèlic i són incapaces d’exercir la seva capitalitat. Fins i tot han fracassat en el seu projecte més important:
unir-se amb unes infraestructures
eficients, ràpides i de qualitat, cosa que els hi donaria un valor afegit que ara no tenen i que els hi resta competitivitat
en el marc europeu i mediterrani.
Moltes gràcies pel vostre interès
i una abraçada molt forta.
25395
Terres de l'Ebre,
frontera i frontissa. Xavier Vega Castellví.
Prólogo de Josep-Lluís Carod Rovira
200 páginas 15 x 21 cms.
17.00 euros
Pagès
Les terres de l'Ebre constitueixen un territori marcat pel riu
que les travessa i pels tòpics que les envolten. Aquest llibre intenta esvair-los i explicar la doble condició
de frontera i de frontissa físiques
i mentals d'un sud que només és un centre malinterpretat, el dels Països Catalans. Un recorregut pel fascinant medi natural i per la història ebrenca, plena d'insurgència i de conflicte, el darrer dels quals,
la lluita contra el transvasament
previst en el Plan Hidrológico Nacional, ha servit per cohesionar el territori
i incorporar-lo definitivament a l'imaginari
nacional, amb una nova catalanitat
desacomplexada i vigorosa i amb
l'aportació del seu ric univers simbòlic:
la jota, les bandes de música, els
bous o Sant Antoni, a més d'una literatura amb Despuig i Vicenç Garcia, a banda de la modernitat d'Arbó, Bladé, Moncada i Vergés.
Veure primeres pàgines:
http://www.pageseditors.cat/media/docs/9788499758428_L33_23.pdf
_____________________________________________________________________
Cazarabet
c/ Santa Lucía, 53
44564 - Mas de las Matas (Teruel)
Tlfs. 978849970 - 686110069