Cazarabet conversa con... Daniel Palomeras, autor de “Fills de la terra dura” (Comanegra)
Comanegra mira amb la ploma de Daniel Palomeras a
la figura de Jacint Verdaguer…sense ficar-lo en un pedestal…no vol ni pretén
crear un mite de mites.
La vida de Jacint Verdaguer s’ens presenta d’una
manera novel·lada…mantenint les seves passions…convertint-se en tot un
referent, sobretot en la literatura catalana.
Allò que ens conta Comanegra:
Jacint Verdaguer és una de les figures literàries
més rotundes i inspiradores de la nostra història. Sobre la seva vida se n’han
fet un bon nombre de novel·les, estudis, concerts, pel·lícules i obres de
teatre amb més o menys atreviment i encert. Aquesta novel·la no es pot dir que
tingui un tema «original», doncs; és en l’estil i la llengua on juga la seva
partida de manera genuïna. Fills de la terra dura ens apropa la vida de
Verdaguer sense caure en el parany de la mitificació ni en la superficialitat,
destil·la els grans conflictes del poeta i construeix, de passada, el retrat
d’una època i d’un país a partir de breus estampes de gran bellesa que conviden
a ser llegides gairebé com un film. Llums, tinta i acció.
«Està sol al menjador de Can Duran, escriu
arravatat, amb la plometa passant sobre el paper com un rascle: “Si vostè i el
seu advocat volen un escàndol, hi haurà escàndol”».
En Daniel Palomeras: (Santa Maria d'Oló, 1949) és
d'aquells autors que construeixen una obra sense demanar gaires permisos ni
participar en guerres menors. Una veu que no clama llorers però que sens dubte,
en plena maduresa creativa, encara té alguns reconeixements pendents. És metge,
viu a Ripoll i com a autor literari ha conreat indistintament el camp juvenil i
l'adult. Amb la seva darrera novel·la, Hollister
5320 (L'Altra Editorial, 2015), va ser finalista del
premi Crexells.
En Jacint Verdaguer, mirateu ací: https://www.enciclopedia.cat/ec-gec-0070084.xml
Cazarabet conversa amb en Daniel Palomeras:
-Daniel, què t’ha fet apropar-te a en Jacint Verdaguer?
-La figura de Jacint Verdaguer, no pas la seva
obra poètica, ha estat objecte de debat cultural, social i fins i tot polític
al llarg de més d’un segle. He viscut de prop, tot i que no des de dins, alguna
de les trifulgues acadèmiques, editorials, crítiques, religioses i
administratives que acostumen a pretendre l’apropiació, la patrimonialització,
del personatge. I així ha estat des de sempre. Quan la F.A.I. matava sacerdots
l’any 36 però respectava el monument de mossèn Cinto, l’estava fent seu com a
poeta del poble perseguit per la noblesa i la jerarquia. Quan el franquisme el
mantingué al pedestal en feia la interpretació del religiós conservador que
enaltia Espanya amb la seva llengua vernacle. I així fins als més petits
detalls. Paral·lelament a la seva condició de clàssic indiscutible i de creador
del català literari modern, ha persistit la fama d’una vida dramàtica amb un
final de lluita social apassionant. No és d’estranyar que a més d’un ens hagi
temptat explicar-la en versió novel·lesca.
-Estem al davant d’una persona de talant obert i ment prou oberta que
esdevé un creador polifacètic?
-Veig Verdaguer com una persona amb diferents
contradiccions vitals que el van marcar profundament. Quan es debat entre el
calze i la ploma, diria jo que el vincle amb el primer és de caire conservador:
mai li trontolla la fe, el sacerdoci, la convicció de que la nació ha de ser
catòlica i que els conflictes socials s’han de resoldre amb la caritat. En
canvi, la seva condició de literat el
porta a aventures quasi sobrehumanes: feia més de tres cents anys que Tasso,
Ariosto, Milton, Ercilla o Camoens havien enllestit la seva poesia èpica, quan
ell emprèn l’escriptura turmentada de l’Atlàntida. També hauria de semblar que
la mística no tenia gaire res a dir en l’època dels poetes veïns Baudelaire,
Verlaine o Rimbaud, i ell es llança en braços de Llull, Sant Joan de la Creu o
Sant Francesc. Amb Canigó arriba probablement al cim creatiu i moltes de les
seves pàgines són poesia amorosa embolcallada d’altres vestidures. També social
i econòmicament navega entre la major opulència i la misèria més notòria, entre
els afalacs de la noblesa i la modèstia d’una família menestral, que fa seva
contra l’opinió dels amics i protectors. Quan en alguns ambients se’l titlla de
dement, es defensa amb la seva millor arma que és la paraula escrita. Es
rebel·la contra l’autoritat eclesiàstica però mai renuncia a la seva condició
de religiós ni trenca els vincles compromesos. Sens dubte, més enllà de la seva
lucidesa, avui podríem parlar d’una personalitat difícil que el fa ensopegar
tot sovint amb conflictes tal volta innecessaris: la seva tossuderia amb els
exorcismes i la seva candidesa a l’hora de tractar les persones i de fer servir
els diners.
-En Verdaguer quan passa a esdevindre un home que més enllà de les accions,
inspira? o inspira per les seves accions?
- L’enterrament de Verdaguer és un dels episodis
més estranys de la història de Catalunya. Mai s’havia produït una mostra de dol
tan extraordinària, i encara menys per un poeta que, tot i que celebrat, havia
mort en la misèria i havia despertat una discussió social i política de primer
ordre. Es podria dir que Verdaguer havia estrenat amb gran repercussió la
fórmula de la polèmica periodística. El poble, durant dècades, havia cantat i recitat
poesies seves sovint sense saber de qui eren i l’havia convertit en un símbol
de reconstrucció nacional sense gairebé conèixer-lo. A l’hora de triar entre
posar-se al costat del poeta del poble perseguit o dels nobles i dels bisbes,
la gent del carrer ho va tenir clar. Així, la seva figura va ser simultàniament
admirada i lloada per les elits culturals i també per moltíssimes persones que
poc contacte havien tingut amb la literatura, i bescantada pels seus primers
amics i protectors. Poèticament va crear escola més enllà de les seves accions
i aquestes van exigir prendre partit.
-Com va esdevindre ficar-te
a conèixer i a documentar-te sobre la figura d’aquest religiós i persona que
reté tant de compromís al damunt de la cultura catalana?
-El meu coneixement de Verdaguer no prové dels
meus estudis de batxillerat. Tot i haver passat 8 anys en un elitista col·legi
barceloní, a cavall dels anys cinquanta i seixanta del segle passat, la cultura
catalana era un apèndix prescindible i la figura de Verdaguer no podia competir
amb Campoamor o Echegaray per posar dos exemples pintorescos. Tampoc hi havia
gaire possibilitats que en un tema de revàlida el poeta català fes ombra al
Cantar del Mio Cid o a Tirso de Molina, sense voler menystenir res ni ningú. A
casa meva hi havia un antic i luxós exemplar de l’Atlàntida que no vaig ser
capaç de llegir de jove, coneixia el Virolai i l’Emigrant sense saber qui els
havia escrit i era testimoni de que no hi havia cap poble o ciutat de Catalunya
que no tingués un carrer, una plaça, un monument o un equipament dedicat al
poeta. Va ser de força gran quan, empès per amics filòlegs que ho sabien tot
del personatge i la seva obra, el vaig començar a llegir amb interès i a
informar-me sobre qui era aquell capellà que havia deixat una petjada tan
profunda en el meu país. D’aquí a endinsar-m’hi com a escriptor i figura
tràgica només hi va anar un pas.
-Allò que està clar és que en Jacint Verdaguer marca un abans i un després
en la cultura catalana,no?.Què ens pots reflexionar-hi?
-La literatura catalana, que en segles anteriors
havia estat d’una riquesa extraordinària, havia caigut en una decadència
notòria. Tothom coneix la Renaixença com una voluntat de recuperació nacional
en diferents àmbits entre ells la literatura. Aquesta voluntat tal volta no
hagués pogut fructificar amb esplendidesa de no haver estat per l’aparició
d’una figura de tanta categoria com Verdaguer. Ell va assentar les bases
lingüístiques i estètiques de tota la creació escrita posterior en català. El
mateix Josep Pla, home pràctic i poc donat als florilegis, afirmava que no es
podia escriure com cal en aquesta llengua sense haver llegit el poeta de
Folgueroles. Verdaguer no falla mai, sempre troba la paraula justa, la rima
exacta, el ritme convenient, especialment en les seves pàgines descriptives de
llocs i emocions.
-Avui en dia en què ens inspira en Verdaguer?
- Verdaguer ens pot inspirar quan, des de la
improvisació, la ignorància i l’escriure “tal com raja”, podem arribar a creure
que es pot elaborar una obra sòlida. No, Verdaguer aprofundeix en allò de què
ens vol parlar, tria i troba el llenguatge precís, escriu i reescriu fins donar
per bona una pàgina i no tracta cap dels seus poemes com una obra menor. Fins i
tot, quan des de totes les parròquies o institucions catalanes se li prega un
poema dedicat al sant del poble o a les gràcies de la vila, ell elabora una
obra acabada, potser senzilla ja que també és capaç de saber a qui va dedicada,
però mai vulgar o desmenjada.
-Tenies clar que no volies ficar en un pedestal, el d’un mite, a en Jacint
Verdaguer,oi?, per què?
- És molt temptador convertir una biografia en un
panegíric, de vegades en una hagiografia, també en una tesi literària o en un
treball historicista. Totes aquestes virtuts o defectes serien absurds quan la
pretensió és escriure una novel·la. Aquesta es justifica per l’alè vital que el
lector ha de poder respirar en llegir-la, i aquest ha de provenir d’un relat que
contingui el drama d’una vida, el retrat d’una personalitat, el paisatge en el
que els fets es desenvolupen i un context temporal que ens permeti entendre
l’acció des de la seva època i no des de la nostra. I no només pel que es
refereix al protagonista sinó també a tots els personatges i circumstàncies que
l’acompanyen. Aquestes pretensions no són realitzables si un pren partit a
priori i sense sentit crític en relació a les persones i els fets. Jo no he
posat Verdaguer en un pedestal ja que, a banda de la meva admiració com a
escriptor, hi ha alguns aspectes de la seva vida amb els que potser no hi
hauria estat d’acord. Alguns dels seus amics el tingueren per suggestionable i
ingenu, i en alguns moments potser tenien raó.
-Mirant la vida d’aquest
poeta que sí que crec és tot un referent podem fer tot un retrat de l’època…volies
reflexar això?
-Ningú pot viure al marge del país i de l’època
que li han correspost. La segona meitat del segle XIX va ser convulsa política
i socialment. Verdaguer ho va experimentar des del seu esperit catòlic i
catalanista. Diferent és voler jutjar les obres i maneres de pensar amb
criteris més d’un segle posteriors. Aquí es quan ell i els personatges que
l’envoltaven només se’ns poden fer comprensibles si sabem girar la mirada enrere
i intentem entendre les seves conviccions. Així, conceptes com la fidelitat,
l’honor, el respecte a l’autoritat, la religiositat sense fissures, sens fan
estranys en una època de relativisme, laïcisme, sentit pràctic i
superficialitat com tal volta és la nostra.
-Com va esdevindre ficar-se a treballar més enllà de la recerca
,documentació i demés…
- L’origen de Fills de la terra dura havia estat
un guió de cinema. L’any 2007, de la mà d’una productora vaig escriure aquest
treball pensant en una pel·lícula o en una sèrie televisiva d’un parell de
capítols. La documentació i els primers redactats van ser amb aquest format. La
crisi del 2008 va enfonsar aquella proposta. Uns anys després, em va semblar
oportú utilitzar la feina feta per convertir-la en una novel·la, que d’altra
banda és el terreny en el que més sovint m’havia mogut. Després d’uns anys de
tenir-la al calaix, un bon amic expert en literatura del XIX em va demanar de
llegir-la i em va animar a la seva publicació.
-Amic, com va ésser la metodologia de treball?
-El mètode de treball és el que he utilitzat
sempre que elaboro una novel·la o una obra de teatre, sobretot si inclou algun
referent d’època: intento documentar-me històricament, geogràficament,
biogràficament, per així trepitjar amb més seguretat i recrear un escenari
versemblant i uns caràcters definits. Procuro no oblidar els ambients, l’art de
l’època, el vestuari, els costums
socials, etc. En aquests casos, l’acció ja ve donada, altra cosa és convertir-la
en un relat que es mogui en aquell temps i aquell espai segons les
circumstàncies dels personatges. Intento també que el llenguatge sigui el mes
acurat possible, sense caure en arcaismes ni cultismes. L’estil, en forma de
veu pròpia, és el que més m’agrada treballar i el que crec que, en definitiva,
dona caràcter a una novel·la. Acostumo a abreujar tan com puc, a fugir de
l’escriptura precipitada i a no sentir-me mai del tot content del resultat.
-I com ha estat treballar amb Comanegra?
- La meva relació amb l’Editorial Comanegra ha estat
immillorable. Amb molta celeritat van mostrar interès per la novel·la i la seva
bona disposició per publicar-la. Acostumo a escoltar les opinions dels editors
ja que ells i els llibreters són els millors intermediaris entre l’autor i el
lectors. La feina que vam fer conjuntament va ser molt profitosa i em fa pensar
que és una editorial independent amb un gran futur.
_____________________________________________________________________
Cazarabet
c/ Santa Lucía, 53
44564 - Mas de las Matas (Teruel)
Tlfs. 978849970 - 686110069