La
Librería de El Sueño Igualitario
El primer llibre de fotografies sobre aquesta
històrica jornada amb un Recull més de 150 imatges realitzades a les
quatre capitals catalanes
Les fotos es veuen acompanyades de textos de Jaume Barrull, Josep-Lluís
Carod-Rovira, Anna Gabriel i Jordi Graupera, entre d’altres ..
Lleida, 23 de gener de 2018.- Pagès Editors
presenta Els fets de l’1d’octubre, el primer llibre de fotografies sobre
aquesta jornada històrica. La publicació té com a objectiu oferir als lectors
un recull d‟imatges destacades, d‟entre els milers que es van fer,
per deixar un testimoni gràfic dels fets succeïts aquell dia.
L‟obra inclou fotografies de les quatre
capitals catalanes realitzades pels fotògrafs Santi Iglesias i Toni Prim
(Lleida), Edu Bayer (Barcelona i Girona) i Tjerk van der Meulen (Tarragona).
Com a complement a aquestes fotografies, l‟edició
inclou els textos de cinc analistes destacats de l‟actualitat de
Catalunya com són Josep Lluís Carod-Rovira, Anna Gabriel, Jordi Graupera, Gemma
Garcia, Maria Vila i Jaume Barrull Castellví, que donen la seva visió sobre el
referèndum.
En concret, el llibre inclou més de 150
imatges que estan ordenades de forma cronològica i expliquen l‟organització
col·lectiva del referèndum, la repressió policial i la posterior resposta
ciutadana. Les imatges capil·laritzen el territori i expliquen com es va viure
la jornada a Barcelona, Tarragona, Lleida i Girona i també a Sant Julià de
Ramis, localitat en la qual va votar el president Carles Puigdemont.
Les fotografies estan organitzades en quatre
blocs que expliquen els fets que van envoltar la celebració del referèndum:
„Votarem‟; „Votem‟; „Què volen aquesta gent?‟ i „Hem votat‟.
A cada bloc, precedint les imatges, es troben els escrits que contextualitzen
les fotografies que el lector es trobarà a continuació. El llibre conté, també,
una introducció i un epíleg.
Aquesta introducció va a càrrec de l‟escriptor
i polític Josep-Lluís Carod-Rovira, que dedica el seu text, titulat „Una data a
la memòria‟, a “tots els qui, per haver fet possible que el poble de
Catalunya votés el seu futur a les urnes, han patit persecució, presó i exili”,
i explica que el llibre Els fets de l’1 d’octubre “és un retrat
magnífic, excepcional”. “Les fotos recullen instants concrets, gestos
expressius, mirades a vessar de contingut (...), els protagonistes que hi
apareixen són la gent del carrer (...), són els homes i les dones que han
passat de la por a la independència a la independència de la por”, explica l‟ex
conseller de la Generalitat.
El bloc „Votarem‟ va precedit d‟un
escrit de Gemma Garcia, cooperativista al mitjà de comunicació Directa, qui
analitza els dies previs a l‟1 d‟octubre i explica com es va viure
aquest compte enrere des dels Comitès de Defensa del Referèndum. “És una lluita
en equip, amb la responsabilitat tallada a trossets petits i repartida
solidàriament”, destaca.
Al bloc „Votem‟ la Maria Vila,
llicenciada en Dret i fundadora del col·lectiu Dret.cat, parla al seu escrit
tant de “els cops de porra” que hi va haver aquell dia com de la “victòria” que
va suposar que se celebrés aquella jornada. “El temps dirà si la identitat
col·lectiva forjada al voltant de l‟1 d‟octubre es projectarà al
futur amb èxit, i si tot plegat consolidarà una nova cultura política que
transcendeixi les entitats i els partits independentistes actuals i posi la
veritat al centre”, reflexiona.
La diputada al Parlament per la CUP-Crida
Constituent, Anna Gabriel, centra el seu escrit del bloc „Què volen aquesta
gent?‟ en la repressió política i policial que hi va haver aquella
jornada i els dies posteriors. “No és nou (el fet de patir repressió) i no ho
oblidem. El que sí que ho és, és que la violència no s‟hagi exercit només
contra una minoria dissident, sinó contra un poble sencer que s‟alçava”,
assenyala.
Al darrer bloc, „Hem votat‟, el filòsof
i periodista Jordi Graupera analitza la transcendència històrica de la jornada
de l‟1 d‟octubre, que qualifica de “el dia més lúcid, inequívoc,
fructífer i sensual de la història de Catalunya”. Al seu text, l‟analista
explica el perquè de cadascun d‟aquests adjectius que ha triat per
descriure aquesta diada en un sensorial, profund i inspirador escrit amb el
qual molts podran reviure aquella jornada. “L‟endemà i l‟altre, pel
carrer, en manifestacions atapeïdes i elèctriques, els cossos xocant dolçament,
com a xulapes ancorades en una badia massa petita, on cada xoc és una sinapsi
política i espiritual, i abraçades i esborronament i cabells de punta i pells
de gallina i potser alguna idea nova que mai no havies pogut imaginar abans i
ara es manifesta en el lent desaparèixer de la tremolor a les mans, una tremolor
que no sabies que havies arrossegat tota la vida, i tanques el puny serè i te‟l
mires i saps que serveix per determinar la llibertat i només esperes que no
calgui esperar gaire temps per posar-lo a treballar, per fi”, relata.
Per últim, el llibre inclou un epíleg del
sociòleg i periodista Jaume Barrull, qui reflexiona sobre quins passos haurà de
seguir l‟independentisme a partir d‟ara. “Quin serà a mig termini
el posicionament d‟aquell sector de la societat catalana que a priori no
vol trencar Espanya i, alhora, afirma que creu en la justícia i la llibertat?
Prioritzaran els valors democràtics o acceptaran la repressió com el preu que s‟ha
de pagar per mantenir la unitat d‟Espanya?” es pregunta.
Aquests sis textos, doncs, acompanyen a les
imatges, les veritables protagonistes del llibre, plantejant preguntes al
lector i fent-lo aprofundir en el que va succeir no tan sols l‟1 d‟octubre
sinó també els dies posteriors. Perquè aquesta jornada ha esdevingut una data
senyalada ja per sempre
més en l‟imaginari col·lectiu.
Perquè l‟1-O, com explica en Carod-Rovira, és una data que ha arribat per
quedar-s‟hi, per sempre, per a ser explicada als descendents i als que no
van poder-la viure. Amb aquest llibre, de ben segur, recordar el que va passar
aquest dia, ja històric, serà més fàcil.
Cazarabet
conversa amb Jaume Barrull Castellví, un dels autors dels textos:
-Amics, aquell dia ,
1 d´Octubre, quan vos vau despertar vau começar a pensar-hi que aqueix seria un
dia especial per a Catalunya, històric, però també dramàtic? Perque pels als
que van patir la força física va esdevindre un dia molt fotut, però per a la
resta també, no creus?
-La
repressió va ser brutal perquè va ser exercida sense miraments contra gent de
totes les edats, sense respectar res ni ningú. Una repressió que va generar,
paradoxalment, l’efecte contrari al desitjat per part de qui l’exercia. A cada
cop que repartien hi havia més gent convençuda que s’havia de votar, que
s’havia de protegir els col·legis i defensar la dignitat d’un projecte davant
un estat que només va saber respondre amb la força.
-I per als que ens ho miravem des de casa, sense poder
votar, perque no som ciutadanns de Catalunya…també ens ho miravem d´aquella
manera amb una mescla de por pel que podía passar, molta impotència i una
inmensa tristesa…però també s´assoleix, d´altra banda molta solidaritat.
Vosaltres què penseu?
-Tant el
dia del referèndum com la vaga general del dia 3 van ser les mobilitzacions
populars més transversals que s’han viscut a Catalunya en molt de temps. Les
banderes espanyoles als carrers, convivint pacíficament amb les estel·lades en
la defensa de la democràcia va ser la mostra d’un projecte que va més enllà de
filiacions nacionals. En general, la reacció de la gent quan és testimoni d’una
agressió física en desigualtat de condicions (tres polícies armats atonyinant
una senyora gran) és la d’empatitzar amb la víctima. La gent fora de Catalunya
amb sinceres conviccions democràtiques van sentir-ho així, per això la
solidaritat va arribar de molts punt de l’estat amb manifestacions massives de
suport. Puntuals, conjunturals, però sinceres i valentes.
-Algunes de les imatges que jo veía per la televisó em
van afectar…no vull ni pensar que hagués sentit en directe. Allí a peu de
carrer i d´urna què sentieu?
-Quan els
esdeveniments són ara i aquí no tens temps de processar racionalment què està
passant, senzillament et trobes amb milers de persones defensant colze a colze
uns col·egis que en tot moment poden ser atacats de manera violenta per
dotzenes de persones armades i rabioses. No marxar, resistir i creuar mirades
de complicitat amb centenars de persones desconegudes i disposades a resistir
pacíficament crea un moment de catarsi col·lectiva molt bèstia. Els rumors, les
imatges, els testimonis i l’engeria fluia com un torrent sense aturador, la
gent es va deixar endur per la convicció que el referèndum s’havia posat marxa
contra la maquinària d’un estat com l’espanyol i s’havia d’aconseguir tancar
els col·legis i protegir els recomptes.
-Com anava la gent a votar?
Quina actitut havia entre la gent , la incerteza per
allò que es podien trobar i la seva il-lusió?
-Mai no
havia vist cues en col·legis electorals i un ambient tan alegre. Una energia
positiva que mantenia la calma davant l’amenaça que es va desfermar quan ja a
primera hora del matí arribaven les primeres imatges de la repressió policial.
La gent estava convençuda que participava d’una votació molt important i
aquells ciutadans que volien expressar la seua opinió sobre el futur de
Catalunya a través de les urnes no es van arronsar davant la possibilita de
rebre una bona garrotada.
-Als llocs on van haver-hi càrregues policials i de la
Guàrdia Civil es va veure vindre o va esdevindre, tot, molt ràpid?
-L’actitud
de les forces policials espanyoles era de cacera. Per què van entrar en un
col·legi i no en un altre? Per la mateixa raó que els caçadors maten un senglar
i no un altre. Tenien més de dos mil col·legis per assaltar, la sensació és que
el criteri va ser absolutament arbitrari i era una loteria. A Lleida van anar
voltant per la ciutat i van passar per davant de col·legis en els quals no van
aturar-se, creant incertesa i por arreu de la ciutat.
-Es
parla molt de decissió unilateral del Prlament de Catalunya….jo, particularment( tot i que només sóc ciutadana, no pas
experta), no hi veig decissió unilateral quan obris les urnes a tota la teva
població.Per a que vagi a votar: sí o no, però si el que vols és boicotetjar un
referéndum…És que la única decissió unilateral que hi veig és la d´un Ministeri
d´Interior que va intervindre amb molta violència al damunt de población
pacífica….
-El
referèndum es planteja com una sol·lució democràctica a un conflicte estancat.
Una via estrictament unilateral hagués estat una proclamació de la república
des del govern i sense la consulta de la ciutadania. També és cert que
qualsevol persona o col·lectiu és allò que vol i pot ser, sempre i quan els
altres també el reconeguin. El fet que la meitat del país no recolzés el
referendum, l’estat el negués i la comunitat internacional, en el millor dels
casos, mirés cap a una altra banda, feia molt difícil aplicar-ne el resultat.
L’historiador Josep Fontana deia que la independència només s’assolia per dues
vies: pactant amb l’estat o a través de la revolució. Si des de Madrid no volen
pactar només et deixen oberta una porta, i els líders sobiranistes no es van
veure amb cor de creuar-la perquè no volien assumir les conseqüències d’un
conflicte que podia derivar en enfrontaments violents i morts al carrer.
Estaven disposats a sacrificar-se ells, però no pas a carregar la
responsabiltiat d’un esclat de violència i repressió de dimensions
imprevisibles.
-Pareix mentira que en un Estat, anomenat democràtic,
tingui aquestes errades, però suposo que ve com de fàbrica a tot arreu hi han
hereus del franquisme…-Catalunya no es lliura d´això, no?
-L’estat
espanyol fa molt temps que està segrestat per un nacionalisme reaccionari que
no està disposat a negociar res que posi en perill l’hegemonia de les seues
elits i la seua concepció del què ha de ser Espanya. D’alguna manera deixen
entreveure que ja es van esforçar amb la transició i que la seua paciència
té un límit, que és una lectura restrictiva de la Constitució. El
referèndum va superar ambdós governs i els va empènyer a un carreró del qual
uns no en van saber sortir i els altres es van negar a buscar-hi una solució
política. L’estat va errar en l’estratègia, si no estava en condicions d’evitar
el referèndum havia d’haver-lo ignorat; però va optar per la pitjor de les
solucions: no es va atrevir a fer una operació llampec de matinada per
desallotjar els col·legis i va optar per una repressió a plena llum del dia
contra col·legis oberts. Espanya està caminant cap a una Erdoganització del
sistema sense que hi hagi un contrapoder real amb presència a tot el territori
que ho pugui posar en dubte: ni econòmic, ni mediàtic, ni cultural ni polític.
La unitat de la pàtria és indiscutible i s’imposa un model, posar-lo en dubte o
tenir-ne un de diferent és altra traïció. Fins i tot l’esquerra espanyola està
sent segrestada per aquesta lògica i els catalans estem absolutament sols.
-El que denota que la transició no va esdevindre tan
exemplar; que hi ha molt a canviar o a remirar-se i canviar per millorar…
-La transició
va ser un pacte molt complex en el qual tothom va tenir la sensació d’haver
cedit molt. Des d’un punt de vista objectiu les elits franquistes es van
adaptar a la nova situació sense perdre capacitat de reproducció i influència,
però des del seu punt de vista potser van deixar de gestionar el país sense
oposició i es van haver d’adaptar a un sistema que podia posar catalanistes i
socialistes al capdavant de les institucions sense que ells els poguessin
tancar a la presó impunement. Des del punt de vista de les forces més
radicalment democràtiques era una frau que els responsables de la dictadura en
sortissin impunes. El consens el van pactar uns líders que van saber captar
l’estat d’ànim d’una part molt important de la població, la qual no tenia ganes
de revifar el conflicte social i tenia ganes de canvis tranquils, de passar
pàgina i comprar-se un cotxe.
-Catalunya, a la seva manera, té que fer exàmen de
consciencia: ha donat supot a governs del PSOE, del PP i van participar de la
CARTA Magna. Què ens podeu reflexionar , des de la
crítica, que és la millor manera de millorar, no penses?
-El
problema és identificar països amb partits, Jordi Pujol no és Catalunya de la
mateixa manera que Espanya no és Mariano Rajoy. Podem parlar de partits i
d’institucions en mans d’uns o altres corrents ideològics i interessos amb noms
i cognoms. De fet, el problema principal que té Catalunya avui en dia és que el
país està dividit en un empat tècnic. La via eslovena com a referència, més
enllà de la cojuntura internacional, és un mal exemple perquè la cohesiío
social al voltant de la independència no es pot comparar. Ells van guanyar fins
a tres referèndums amb un 90% de suport a la ruptura. En el cas de Catalunya el
màxim consens, que no és menor però és insuficient, és que un 75% creu que s’ha
de fer un referèndum. Però hem de tenir en compte que una part molt important
l’accepta per poder votar que vol continuar dins Espanya.
-El que està clar és que l´1 d´Octubre s´ha convertit
en una mena de referent, oi?
-No estic
segur que la ciutadania sigui conscient del què va representar l’1 d’octubre.
Es van superar les costures del sistema des del carrer i això va portar els
dirigents catalans a un escenari per al qual no estaven preparats. La impressió
és que tant l’estat com la generalitat, confiaven uns i sospitaven els altres,
que les forces de seguretat i els serveis d’intel·ligència neutralitzarien les
votacions: requisarien les urnes i les paperetes, tancarien els col·legis i
petarien el sistema informàtic. L’1 d’octubre va ser una humiliació per a
l’estat i una patata calenta per a la Generaitat, que a raó de les lleis
aprovades el 6 i 7 de setembre, havia de convertir el resultat en una
declaració unilateral d’independència. Necessitarem molt temps per analitzar i comprendre
què va representar aquella data per a la història contemporània de Catalunya.
-La gent pateix pel que passarà si
Catalunya esdevingué independent. Més que res si són ciutadans catalans que es
senten espanyols.Jo reflexiono i pensó que de la mateixa manera que hi ha molta
gent , ciutadans i ciutadanes de Catalunya que s´han
passat la vida volen ésser catalans o catalanes i prou…aquests últims , res
tindran que assomir que, ara i avui, ja no són majoria….pot ser ja fa molt que
no hi són majoria i només es tracti de respecte…
-Diuen que
un 51% de la població no es pot imposar la seua voluntat sobre el 49%,
acceptant de manera implícita que és legítim aplicar la lògica a la inversa. El
problema de fons és l’encaix de Catalunya dins Espanya, el moviment de molta
gent a les tesis sobiranistes és el convenciment cada vegada més frustrant que
Espanya està en mans d’un nacionalisme intransigent, agressiu,
recentralitzador, poc amic de la diversitat cultural i regressiu en termes
democràtics. Gent que creia que es podia construir una idea plural d’Espanya,
catalanistes moderats que han tingut la sensació que Espanya ja no era un lloc
on se’ls escoltava i respectava perquè la seua opinió sempre estaria
fiscalitzada per un joc de majories (el conjunt de l’estat) segretat per un
nacionalisme espanyol desconfiats i tancat en ell mateix. El problema és que
una bona part de la ciutadania de Catalunya s’identifica amb aquesta visió
d’Espanya i accepta perdre drets i llibertats a canvi de garantir-li que
continuarà sent espanyol.
-Les nacions canvien, com les societats amb els seus
habitants…
-I les
institucions han de saber gestionar els canvis de manera que es respecti la
diversitat i es combati la desigualtat, l’Estat ha optat per resoldre la
qüesitó catalana als tribunals, renunciant al debat polític i a estendre entre
la ciutadania espanyola la idea que Espanya és una realitat complexa que ha de
ser capaç de resoldre pacíficament i política els seus conflictes. La Turquia
d’Erdogan és el referent i una part molt important de la gent de la resta
d’Espanya, a qui costa solidaritzar-se o entendre els catalans que volem ser
indepenents, no veuen que amb l’excusa de la unitat d’Espanya els estan
retallant drets que els costarà molt de recuperar perquè tot és en nom de la
sagrada unitat nacional
-Em sembla, pel que conec de Catalunya, que la
República ha vingut per qudar-se…no sé si “oficialment” tardarà més o menys,
però entre la ciutadania….
-La
República és una idea que costarà molt de materialitzar. El dia 1 d’octubre més
de dos milions de catalans van desconnectar de l’estat i n’accepten les seues
normes perquè han entès que la repressió seria implacable. Però un sistema
democràtic que ha de coaccionar constantment els seus ciutadans té un problema
a mig i llarg termini de legitimitat. El que passa és que aquesta crisi de
confiança només es dona de manera significativa a Catalunya, i el nacionalisme
espanyol l’alimenta perquè això li permet imposar-se a la resta de l’estat. A
Espanya dóna rèdits governar contra Catalunya.
La editora de Pagès, Joana Soto, també ens fa
aquesta reflexió en referencia a la génesi del llibre:” La gènesi del
llibre va nèxier el mateix dia 1 d’octubre a la nit, quan la calma es va
imposar i vam començar a entreveure la magnitud del que havia passat. Va ser
llavors quan vam pensar que calia deixar un testimoni dels fets d’aquells dies.
Les imatges van jugar-hi un paper molt important i créiem que era necessari fer
un recull visual de tot el que va envoltar l’1 d’octubre. Una setmana després, vam
sentir l’Edu Bayer per Cataunya Ràdio i ens hi vam posar en contacte. A partir
de llavors, tot va sortir sol i les persones van sumar-se al projecte amb molt
d’entusiasme. Les imatges són una mirada particular al que va passar, com també
ho són els textos, que caminen a cavall entre l’anàlisi política i l’emoció
viscuda. És difícil no empatitzar amb el llibre, perquè tothom el va viure en
primera persona i això deixa rastre en cadascuna de les pàgines”.
26957
Els fets de l'1
d'octubre 2017.
Textos e imatges: Jaume Barrull Castellví, Edu Bayer Sànchez, Josep-Lluís
Carod-Rovira, Anna Gabriel Sabaté, Gemma Garcia Fàbrega, Jordi Graupera
Garcia-Milà, Santi Iglesias Boldú, Toni Prim Ortís, Tjerk van der Meulen, Maria
Vila Redon
168 páginas 18 x 22,5cms.
18,00 euros
Pagès
Hi ha dates
que, abans que arribin, ja se sap que no seran ben bé com les altres. Són
jornades que apareixen senyalades amb un color propi en l’imaginari col·lectiu,
diades de les quals es reprodueix, pertot arreu, en els indrets més inesperats,
la xifra del dia i la lletra inicial del mes. Són un símbol compartit, una
bandera que s’alça per damunt de la gernació enmig de la boira i que esdevé, de
seguida, un crit escrit als murs, un estendard de pedra en el camí, la platja
somiada on aniran a parar totes les ones de la llibertat. Per al poble català,
l’1 d’octubre de 2017 és una d’aquestes dates que van arribar per a
quedar-s’hi, per sempre, per a ser explicades als descendents i als que no van
poder-les viure a cada lloc, perquè ja s’han guanyat, amb escreix, el seu espai
d’honor a la pròpia biografia personal i col·lectiva de tants catalans i
catalanes.
Josep-Lluís
Carod-Rovira, escriptor i polític. Ha estat conseller en
cap, vicepresident del Govern i president de l’Institut Ramon Llull.
Articulista i conferenciant, ha publicat més d'una quinzena de llibres. Jaume
Barrull Castellví. Llicenciat en sociologia per la UAB, actualment treballa
com a redactor i fotògraf per al dominical Lectura del diari
Segre. Col·labora en diferents mitjans escrits amb articles, reportatges i
narracions. Anna Gabriel fa classes d’història del dret a la
UAB i és activista antifeixista, feminista i independentista. Des de 2015 fins
al 2017 ha estat diputada al Parlament de Catalunya per la CUP-Crida
Constituent. Gemma Garcia és cooperativista a Directa, membre
del col·lectiu de periodistes per la pau i els drets humans Contrast i del Grup
de Periodistes Ramon Barnils. Ha codirigit documentals independents i és autora
del llibre Els senyors del boom. Jordi Graupera és
doctor en filosofia. Ha estat professor a la Universitat de Nova York, a
Parson’s i a Saint Francis College. Treballa d’investigador a la Universitat de
Princeton. Col·labora en diversos mitjans de comunicació. Maria Vila es
va llicenciar en dret a la Universitat Pompeu Fabra. Juntament amb altres
companys advocats, l’any 2014 va fundar el col·lectiu Drets.cat. Col·labora en
diversos mitjans, escrits i audiovisuals. Edu Bayer és un
fotògraf català establert a Nova York amb més de deu anys d’experiència en el
fotoperiodisme i el documentalisme. Col·laborador habitual al The New York Times i al The
Wall Street Journal, entre d’altres. Ha estat
finalista al premi Pulitzer.Santi Iglesias, fotoperiodista. Ha treballat
en diversos diaris, com l’Ara i El Punt Avui. També ha
publicat fotografies a gairebé tots els periòdics del país, ha col·laborat amb
editorials i agències de comunicació i ha participat en diversos projectes de
llibres i exposicions. Toni Prim. Llicenciat en filologia per la
UdL i la UB es formà també en fotografia als Estats Units i a Suïssa. Exerceix
com a fotògraf professional en diverses especialitats, sobretot en fotografia
social i editorial. També es dedica a la docència de la fotografia. Tjerk
van der Meulen va néixer a Arnhem (Països Baixos). Viu a la província
de Tarragona. Sobretot s’ha dedicat al fotoperiodisme. Ha col·laborat amb
gairebé tots els mitjans de comunicació de Catalunya, i en l’actualitat és
col·laborador habitual del diari Ara.
_____________________________________________________________________
Cazarabet
c/ Santa Lucía, 53
44564 - Mas de las Matas (Teruel)
Tlfs. 978849970 - 686110069