La
Librería de El Sueño Igualitario
Un llibre intens i de narrativa inmensa des de la ploma de Guillem Cortès.
Un llibre que va des
de la narració, com la més pura, al pensament que s´endinsa allà on “més pica” i furga allà on
la llaga està més sostovada.….
Allò que ens diu Afers sobre aquest llibre:
Com dins un formiguer inundat per la crescuda brutal del riu, la gent del poble lluita, s’ofega, mossega, desespera per surar. El cop d’estat feixista
obre les aigües el 1936. Mentre
la guerra es defineix a les trinxeres,
quin nom té la mort a la rereguarda? L’opressió retuda sobre la misèria esclata. Armes preparades per la defensa encanonen
i abaten veïns desarmats.
El 1938, amb la batalla perduda,
els més joves,
la quinta del biberó, amb
17 anys només, són mobilitzats. Un d’ells va de dol. Per què? Amb els
seus ulls viurem el caos del front, les arrels del conflicte, la persecució dels sindicalistes i dels conservadors, el desgavell de les
tensions acumulades, la
singular situació de les dones, la desfeta, l’entrada de l’exèrcit al poble, la devastació criminal del tribunal militar i tots els silencis.
Un estiu devastador dona veu
a les víctimes i als qui no ho semblen,
que som tots, amb una equilibrada combinació de
passió narrativa i crònica
rigorosa, de personatges vius
i arxius esgrogueïts, i amb una anàlisi equànime però mai
neutral sobre el context social i polític
del període més negre i callat de la nostra historia
L´autor, en Guillem
Cortés:
Tot i que és fill de Sueca, provincia de València. Viu des de fa uns vint anys
a Malllorca perquè és un enamorat d´aquesta illa. És profesor de filosofía, a la tesi sobre Ortega i Gasset i la filosofía de la
técnica barraja textos argumentals i textos literaris amb la mateixa intenció: obrir el pensament. Astorat pel silenci
i la violencia del 36, en les tornades al seu poble, investiga, interroga, pensa i escriu el seu preimer llibre,
literatura de no-ficció, veritat
viscuda, sobre el terror i l´espera.
Un estiu devastador, que ara teniu
a les mans.
Cazarabet
conversa amb Guillem Cortés:
-Guillem què t’inspira a escriure aquesta obra de “pura narrativa”?
-Un parent
meu va pertànyer a la quinta del biberó, els joves de 17 anys cridats l’abril
del 1938 per defensar una República que estava militarment perduda. El 2004
feia classes de Sociologia a alumnes de 2n de batxillerat. Tenien la mateixa
edat que els joves de la quinta del biberó. Ells havien de fer unes “històries de
vida” dels seus parents majors, per tal de connectar el present amb la memòria
històrica. Això ens va servir per fer de pont entre el passat i l’actualitat. I
per parlar de la República, el conflicte polític, el totalitarisme i la guerra
del 1936.
D’altra
banda, m’interessava veure com esclata la violència entre veïns, més que no el
conflicte polític o la lluita d’interessos. I els silencis personals que han
caigut al damunt d’aquest període. Per això pose el
focus sobre el període del 1936, quan es formen els primers ajuntaments del
Front Popular, quan es proclama el cop d’estat de Franco, s’inicia a la
reraguarda republicana la repressió incontrolada per part de grups
d’anarquistes dels considerats quintacolumnistes, els episodis de guerra al
front amb la quinta del biberó, l’entrada de les tropes de Franco al poble, la
repressió terrible dels Tribunals Militars contra tot aquells que es
mantingueren fidels a la República, foren d’esquerra o conservadors.
--És un llibre que narra com una
guerra dins una altra…no sé guerra o batalles unes dintre d´altres,
com una nina rusa?
-M’agrada
molt aquesta imatge que proposeu de la “nina russa”, de batalles dins de
batalles. No sabria dir quina és la superficial i quina la profunda. Hi ha una
obvia lluita per mantindre privilegis econòmics per part dels grans propietaris
i de la jerarquia eclesiàstica que provoca l’aixecament militar. La ideologia
neofeixista es redefineix en els primers moments,
perquè no tenia un corpus sòlid ni unes bases socials amples. El fracàs del cop
d’estat fa que es converteixi en una guerra de fronteres. Però hi ha, com molt
bé dius, una guerra social i de classe obrera (per vindicacions de drets
laborals, redistribució de la riquesa i reforma agrària), una guerra de religió
(perquè una part de l’anarquisme tenia una visió messiànica de la seua lluita
com l’autèntic cristianisme), una guerra de gènere (la dreta vol frenar totes
les reformes que impulsen durant la república l’emancipació de la dona), i una
revolució il·lustrada de la burgesia benestant que estava pendent des del segle
XVIII, coartada amb contra-reformes i colps d’estat.
-Hi ha un procés humà i més enllà de
lo humà de retroalimentació entre els que desenvolupen i es veuen arrastrats a
ésser elements d´una guerra?
-Al llibre pose el focus en un poble. A nivell
local no es prenen decisions importants sobre cap guerra, però sí que es
pateixen les conseqüències. Per això sembla que els personatges només poden que
reaccionar. Són també actors, però dins una fatalitat. Per això, el detall de
l’home i la dona concrets poden exposar millor la condició humana, que no pas
la disputa ideològica o d’interessos. D’altra banda, també la condició humana
ens salva.
-Allò que vols deixar molt clar és que
les víctimes sovint són moltes més les que estan a la reraguarda….allunyades de
les trinxeres, no?
-Sí. Primer alguns dretans que no eren necessariament grans propietaris o
facciosos, són morts per grups de milicians armats i descontrolats, fins que a
finals del 1936 el Govern aconsegueix posar cert ordre. Les lluites internes
entre faccions comunistes i anarquistes. Els desplaçats. Els parents dels
soldats: pares, mares, marits, fills. Els sindicalistes i alcaldes i regidors
afiliats a Izquierda Republicana, la majoria d’ells
gent conservadora i cristiana, que pertanyien a la petita burgesia reformista o
amb professions liberals i de petits comerciants que seran represaliats
per Franco. Els intel·lectuals, metges, professionals sanitaris, mestres,
professors universitaris, funcionaris, a l’exili o jutjats i condemnats a
pèrdua de l’acreditació per exercir les seues funcions, a ostracisme, a presó,
a condemnes econòmiques i, en massa casos, a mort.
-Poses com a títol: “ Un estiu devastador” ; però en realitat varen ésser
tres: el de l´esclat –any 36-, el del 37 i el del
38….tot i que el primer, el de l´esclat té com una
importància transcendental, no?
-Són 3 estius, com bé dieu. Però no exactament aquestos. El 1936, òbviament
el de l’inici de la guerra. El del 1938, quan entren
en combat la quinta del biberó i les tropes franquistes arriben al mediterrani
separant Catalunya de la resta de la zona republicana. L’estiu de la batalla de
l’Ebre és l’inici de la fi d’una esperança militar de
la República. I l’estiu del 1939, quan ja Franco domina tot el territori i
comença l’organització sistemàtica del càstig total sobre qualsevol mena de
dissidència. Tot i que aquesta operació, que jo no vull nomenar repressió sinó
Terror d’Estat, està planificada ja d’abans del cop d’Estat i allà on triomfa
es posa en marxa de manera immediata, com va ser el cas de Mallorca, on no hi
havia hagut cap moviment revolucionari violent a reprimir.
-La Guerra Civil. Sí, crec que és el
període més negre, però dius també que el més “callat”…tot i que no sou pocs
els que d´alguna manera doneu conreu a alimentar la
Memòria Històrica…i més val tard que mai. Què hi penses. Què ens pots
reflexionar?
-En la nomenada transició hi ha un pacte per fer callar. Molts dels judicis
sumaríssims contra dirigents republicans, des de qualsevol punt de vista
injustos i il·legals, deriven en expedients sancionadors econòmics i suposen
multes i incautacions de bens. Si oficialment hi posessin llum i els
declaressin il·legals, s’haurien d’haver castigat als culpables, separa del cos
de jutges, fiscals i militars als autors d’aquells judicis, i revertir
econòmicament les sancions. Clar que no interessava que es fes memòria
històrica de manera seriosa i efectiva. A uns, és clar!
Però també, sobretot a nivell local, hi ha molts silencis que volen ser
terapèutics. No furgar a la ferida. No va ser una solució del tot bona i
resultava incòmoda, perquè sense voler-ho, tornava dòcil o còmplice. Cal forçar
l’Estat a posar remei, si es vol tindre una societat sana. El problema és que
una part de la burocràcia juridico-policial i
política de l’Estat dictatorial continua en la gestió de l’Estat democràtic. I
no pot haver democràcia sense demòcrates.
-Una guerra devasta el territori, però
allò que realment devasta i deixa soterrat per a varies generacions és a les
persones…Com ho veus?. Quan tardem en recuperar-nos, si és que ho fem, d´una guerra?
-Sobretot devasta la humanitat, la confiança en la paraula. Tardarem a
recuperar-nos tot el que tardem a fer net, com deia abans. No es tracta que no
hi haja dreta política, sinó eliminar les estructures clientelars
i oligàrquiques de la gestió pública. Una regeneració. Espanya és un país,
comparat amb altres centroeuropeus, que fa segles que
pateix contra-reforma i anti-il·lustració.
No hi ha un projecte de país. I no el pot haver per la desconfiança. Però tot
això té remei. Cal voler posar-s’hi.
-I si es tracta d´una
guerra civil: l´alliberament del trauma és més
difícil, no?. És per això que utilitzes el qualificatiu de “devastador”?
-El terme Guerra Civil dóna a entendre que era una guerra entre germans.
Però, a banda dels molts casos en que les famílies eren separades, la guerra la
va moure interessadament l’exèrcit per paralitzar els canvis que volia abordar
el Front Popular. Franco, en gener de 1936, abans d’aixecar-se en armes, provà
de convèncer la dreta per fer un colp d’Estat i mantindre la República en mans
dels parits conservadors. Però aquestos es negaren a col·laborar.
El fallit colp d’Estat convertí la guerra internament en una mena de lluita
de classes imprevista, improvisada, desorganitzada i irregularment violenta. No
en una guerra de fronteres, sinó amb morts dins les fronteres, a la reraguarda.
Però fou devastador perquè la guerra l’acabà guanyant una classe que establí
una dictadura militar totalitària sobre una democràcia liberal, aniquilant
l’alternativa política, el debat, el progrés dels drets socials i eliminant
físicament la gent que els defensava durant quaranta anys. Les conseqüències
d’aquesta devastació de la civilitat, guerra contra els civils, contra els
ciutadans i la ciutadania, encara són rastrejables.
-I jo que penso que, d´alguna manera, encara s´arrastra o arrastrem aquesta mena de xacra en
forma de que la societat està devastada per una guerra fruit d´un Cop d´Estat…i més tenint en
compte que després de la guerra van vindre a sobre o ens caure a sobre quaranta
anys de Dictadura?
-El passat no ha passat. Tuitaires, bloguers i músics. No
es condemna ningú per cantar. Josep Miquel Arenas Valtonic, condemnat a 3 anys i
mig de presó per una cançó contra la monarquia! Sense la seua innocència, on és
la llibertat d’expressió, la d’ell i la nostra? Tot
el que està passant amb la creació de la República Catalana i la reacció de
l’Estat Espanyol són una bona mostra de la fallida de l’Estat. Però també
l’elevat índex de corrupció institucional i els darrers llocs que ocupa els
sistema judicial espanyol dins el rànquing europeu. O les empreses en règim
d’oligopoli que fixen el preu de l’electricitat o la telefonia, o que gestionen
les infraestructures viàries, portuàries o aèries contra els interessos
generals. Al capdavall, la pitjor devastació es mostra en la falta d’un
projecte ideològicament transversal pensat per a la millora de les condicions
de vida i l’ampliació de la llibertat de la gent del país, que és el que acaba
fent que no hi hagi país.
-És aquest un llibre molt intens. Vols
com ficar en una mena de balança la devastació amb la teva intensitat
narrativa?
-Aquesta és una pregunta molt interessant. Tot el que es conta al llibre és
cert, està testimoniat i és veritat. Però no és un llibre d’història acadèmic,
per dir-ho d’alguna manera. Sense perdre el rigor històric, use
recursos narratius per a què es puga llegir com una novel·la. Tot i que hi ha interclats petits textos discursius o argumentatius
que permet explicar i abraçar un panorama històric més extens. És per això que
es torna intens, perquè ho podem viure en primera persona a través de
personatges històrics que sabem del cert que patiren els fets narrats. Això
sempre és més colpidor que una novel·la.
-Guillem, com ha anat això de
treballar en una de les editorials amb llengua catalana, tot i que edita des de
València -Catarroja- des de la fermesa d´un
editor que té el barem molt alt i que és exigent tant des del continent al
contingut?
Per a mi ha estat una sort i un encert. Estic molt agraït a l’editor,
Vicent Olmos, perquè va saber apreciar el que hi
havia en la història quan només era un esborrany i això em va encoratjar a
treballar i aprofundir més. Després, quan ja tenia el corpus del que ha estat
el llibre, ell ha realitzat una feina minuciosa i detallada d’edició, com ja no
se’n fan. El que ha equilibrat, com molt bé dieu, continent i contingut i ha
convertit una història local en una lectura universal. De vegades dona la
impressió que només des de les grans capitals es pot fer difusió cultural.
Afers, l’editorial de Catarroja, ho fa des de la força del criteri, des de la
coherència, l’entusiasme i el treball acurat. La llengua és i ens porta a totes
parts.
-Amic, ens pots fer cinc cèntims de en
què estàs treballant en l´actualitat?
Encara són coloms a
l’aire, però tinc tres projectes que vaig treballant a la vegada: un sobre la
coneguda com “la grip espanyola”, The Spanish Lady o
la Cucaracha, la malaltia infecciosa mundial més
mortífera en molts segles. Un altre sobre la Mallorca actual i el trànsit des
de l’època preturística. I un tercer que tinc tan poc
clar que només sé que està dins meu. Us els faré arribar quan surtin fora.
Moltes gràcies.
26361
Un estiu devastador. Guillem Cortès
192 páginas
15.00 euros
Afers
Com dins un formiguer inundat per la crescuda brutal del riu, la gent del poble lluita, s’ofega, mossega, desespera per surar. El cop d’estat feixista
obre les aigües el 1936. Mentre
la guerra es defineix a les trinxeres,
quin nom té la mort a la rereguarda? L’opressió retuda sobre la misèria esclata. Armes preparades per la defensa encanonen
i abaten veïns desarmats.
El 1938, amb la batalla perduda,
els més joves,
la quinta del biberó, amb
17 anys només, són mobilitzats. Un d’ells va de dol. Per què? Amb els
seus ulls viurem el caos del front, les arrels del conflicte, la persecució dels sindicalistes i dels conservadors, el desgavell de les
tensions acumulades, la
singular situació de les dones, la desfeta, l’entrada de l’exèrcit al poble, la devastació criminal del tribunal militar i tots els silencis.
Un estiu devastador dona veu
a les víctimes i als qui no ho semblen,
que som tots, amb una equilibrada combinació de
passió narrativa i crònica
rigorosa, de personatges vius
i arxius esgrogueïts, i amb una anàlisi equànime però mai
neutral sobre el context social i polític
del període més negre i callat de la nostra història.
Guillem Cortès és fill de Sueca i enamorat de
Mallorca, on viu fa més de vint anys.
Professor de filosofia, a
la tesi de llicenciatura
sobre Ortega y Gasset i la filosofia de la tècnica barreja textos argumentals i textos literaris amb la mateixa intenció: obrir el pensament. Astorat pel silenci i la violència de la guerra del 36, en les tornades
al seu poble, investiga,
interroga, pensa i escriu
el seu primer llibre,
literatura de no-ficció, veritat
viscuda, sobre el terror i l’espera,
Un estiu devastador, que ara teniu
a les mans.
_____________________________________________________________________
Cazarabet
c/ Santa Lucía, 53
44564 - Mas de las Matas (Teruel)
Tlfs. 978849970 - 686110069