Cazarabet conversa amb... Xavier Serra, autor de “Espurna” (Afers)
Narrativa valenta i descarada des de la ploma de Xavier Serra.
La sinopsis del llibre:
Elaborada a partir dels testimonis, Espurna és una narració sense ficció de
les aventures d’un grup de joves implicats en la lluita clandestina contra la
dictadura del general Franco. La novel·la ressegueix les peripècies vitals
d’uns personatges que van anar més enllà de repartir pamflets i d’organitzar
grups de discussió d’ideologia marxista. Els protagonistes d’Espurna
s’aferraren a la idea que la revolució era imminent i miraren d’aprofitar totes
les escletxes dels darrers anys del franquisme. La policia i els tribunals del
règim, però, encara eren extremadament perillosos.
En aquesta novel·la, Serra trenca la classificació de la literatura per
gèneres, tot posant al límit els mecanismes de la narrativa, però també els de
l’assaig. Així, fidel a la realitat però sense deixar de banda els artefactes
novel·lístics, l’obra ens explica la història d’una revolta que mai no ha
arribat a encendre’s.
L´ autor, en Xavier Serra:
Xavier Serra (Sueca, 1967) és un dels
assagistes més prolífics de la literatura catalana actual. Escriu habitualment
sobre temes relacionats amb la filosofia, la literatura i l’art en les revistes
Afers, Mirmanda, L’Espill, Quaderns de
filosofia i ciència i Journal of Catalan Intellectual History (del qual és un dels editors). Tots els seus llibres els ha publicat a
l’editorial Afers: Història social de la filosofia
catalana (2010), on desgrana les
causes del dèficit filosòfic que arrossega la cultura catalana contemporània;
dos volums —de moment— de «Biografies parcials»: Els 70 al País Valencià (2009) i Nascuts abans de la guerra (2011), amb els quals perfila una sèrie de retrats
literaris de personatges que han tingut una repercussió sobre l’economia, la
política o la cultura del País Valencià en les darreres dècades; A peu de foto (2012), un llibre singular on l’erudició és presentada amb mordacitat i
sense rastre de pedanteria; i La tertúlia de
Joan Fuster (2012), on fa un relat àgil
i amè de l’entorn en què es va moure l’assagista.
Cazarabet
conversa amb Xavier Serra:
-Xavier, què t’ha portat a escriure
aquesta obra narrativa que beu a partir dels testimonis i que, directament, la
converteix en una narrativa de no ficció?. Amic, què pretenies al submergir-nos
en aquest exercici narratiu de no ficció?
-Espurna és la història d’uns joves que en
els anys setanta lluitaven contra la dictadura: feien pamflets, els repartien,
s’organitzaven en cèl·lules clandestines i llençaven còctels molotov. Molts dels protagonistes pertanyien a un grup
anomenat Germania Socialista, però els fets que narra la novel·la van més enllà
d’aquest grup. Tenia els testimonis,
tenia el fil narratiu, tenia els documents. Tenia cartes, manuscrits que
s’havien guardat molt de temps, fotografies... Era millor escriure sense
inventar res. La història era prou potent.
-Tot i que, com assagista, tu et mous molt bé en la no ficció,
sempre has fet treballs d´ investigació i fruit d´ aquest registre has pogut
refer una narració que ens mostra la lluita clandestina a peu de carrer contra
la dictadura franquista.
-No m’interessava repetir res
semblant a allò que tantes vegades s’havia contat ni volia fer girar l’escrit
al voltant dels líders dels grans partits d’oposició al franquisme. El que
m’interessava era explicar com mantenien la clandestinitat els petits grups
d’universitaris rebels, quines mesures de protecció prenien perquè no els
enxampessin, com actuava la policia quan irrompia en una assemblea i què feia
la gent quan la buscaven per detenir-la. Era tot això el que volia explicar.
Però no en forma d’assaig, sinó narrant uns fets i explicant uns ambients.
-Però és una novel·la de cap a peus des de l´
estructura, veritat…?
-Totalment. L’única cosa que a
primera vista la separa de la novel·la tradicional és que no té diàlegs ni
recrea els móns interiors dels personatges (perquè aquestes coses me les hauria
hagut d’inventar).
-Tots els protagonistes intenten encendre l´espurna -aqueixa que dona títol al llibre- que sigui la
que prengui la foguera per intentar acabar amb el franquisme?
-Sí. I uns acaben a l’exili i uns
altres a la presó. La història sembla prou actual.
-Vols fer una mena d´ homenatge a
aquests homes que s´ aferren a la idea de fer la revolució per tractar d´
enderrocar el règim dictatorial franquista?
-No m’ho vaig plantejar com un
homenatge, sinó com una història que tenia prou força narrativa perquè valgués
la pena intentar contar-la. Evidentment, em sentia proper a les seves
motivacions polítiques. Però també es pot fer literatura ben compromesa amb
personatges que representen tot el contrari.
-Expliques que tractaven d´ aprofitar qualsevol
escletxa per encendre les espurnes ,però potser no van valorar que la
judicatura estava més penetrada pel règim?
-Estava i està. Aquí no ens han
deixat mai portar a judici ni als policies, ni als jutges, ni als ministres com
Fraga Iribarne i Martín Villa, que es van encarregar
de la repressió durant la dictadura. Ni després a Felipe González. Ni a Rajoy.
Ni al rei. Només han fet una mica de comèdia deixant passar pels tribunals una
sèrie de personatges subalterns que ja estaven acabats.
-Perquè la policia com eren els que estaven al carrer
i els que mostraven com més la cara del regim… eren menys imprevisibles, no?
-Tots eren previsibles, i feien
por de tan previsibles. La policia franquista, en combinació amb els tribunals,
mantenia aterrida la població normal i corrent. Si creien que tenien la més
mínima excusa, torturaven físicament els detinguts o rebentaven les assemblees
atonyinant la gent. Si no, es conformaven d’amenaçar els joves i de terroritzar
les seves famílies.
-Com ha estat dur a terme un exercici narratiu de no-ficció, que és com una investigació testimonial molt
activa, com un retrat a peu de carrer…?
-Del treball amb testimonis, ja
en tenia l’experiència de les Biografies
parcials. Només calia accentuar el gir narratiu, contar una història de
manera comprensible.
-Amb aquesta narració els
personatges són l´ eix per a tot, prioritaris enfront de la trama i a
l'escenari? És coral amb això la novel-la narrativa
de no ficció?
-No hi ha un personatge
protagonista que siga el centre d’atenció de la
primera a l’última pàgina del llibre, com sol ser habitual, sinó que el centre
d’atenció va saltant d’un personatge a l’altre fins que la història queda
completada. Crec que aquesta estructura narrativa és el que dona aquesta
sensació coral a què et refereixes.
-Perquè sembla que el paper de la trama sempre és
l'eix sobre el qual gira tota la resta, però de vegades la
interacció entre personatges i trama és tan forta que la relació és bestial,oi?; i
aquest és el cas on l´ impuls dels personatges està per damunt de tot, no? Què
en penses?
-Si els personatges no són
potents, la trama farà aigua. I a la inversa.
-Quin i com és el paper que li atorgues a l'escenari
en què es passegen els personatges i es desenvolupa la trama, els carrers i la
dictadura?
-Explicar l’ambient social i
polític dels darrers anys de la dictadura i els primers del postfranquisme
m’atreia molt. La descripció de la ciutat de València, dels pobles, dels pisos
on vivien els joves que protagonitzen la història era necessària també, però en
un altre sentit: en un sentit estètic i de gènere literari, per dir-ho d’alguna
manera.
-Es nota que t'ho has passat molt bé escrivint aquesta
història narrativa, no?
-Alerta! Els escriptors s’ho
passen bé per raons que no tenen res a veure amb l’orientació que pren el
contingut. Suposo que els autors de les tragèdies gregues s’ho passaven bé fent
que els seus personatges es desesperessin.
I tampoc és una bona guia per a
saber si l’obra que has fet té alguna qualitat apreciable.
-Amic, ens pots parlar del procés de documentació,
recerca de fonts, lectura de llibres i altres que hi ha darrere d'aquesta
escriptura?
-Això és divertit de viure, però
no d’explicar.
-I, com ha estat el dia a dia de treball, la teva
metodologia de treball per construir aquesta narració?
-Vaig començar un altre relat que
aparentment no tenia res a veure per provar si podia acostumar-me a l’estructura
que jo pensava que convenia a aquest llibre. Quan em vaig sentit prou segur,
vaig deixar al calaix el que tenia començat i em vaig posar a escriure Espurna. Crec que això ja val com a
confessió.
-Aquest treball narratiu, t'ha obert la ment i la curiositat a indagar més
sobre alguns dels aspectes tractats en el mateix? Ens pots parlar dels treballs
en els què estàs submergit ara?
-La manera en què vaig escrivint
fa moltes giragonses. Després d’Espurna he
tirat enrere, cap a una altra narració que vaig encetar fa deu anys i es titula
El vicecònsol. És també una narració
sense ficció. I també és una història política.
_____________________________________________________________________
Cazarabet
c/ Santa Lucía, 53
44564 - Mas de las Matas (Teruel)
Tlfs. 978849970 - 686110069