Cazarabet conversa con... Neus Moran Gimeno, autora de “L´espoli franquista dels ateneus
catalans” (L’Avenç)
Neus Moran
Gimeno ens obri els ulls d´ aquest espoli del que es parla menys, però que és
igualment espoli, amb tot el que comporta després amb més de quaranta anys de silenci e impunitat per part dels que hi
van fotre mà.
Aquest assaig d´
investigació ho edita amb el seu atreviment habitual i valentia que no va exempt
de qualitat.
Allò que ens explica la
sinopsis: Per primera vegada es posen al descobert els documents que expliquen
una de les facetes més desconegudes de la repressió franquista a Catalunya: la
requisa patrimonial del moviment associatiu i obrer. L’espoli fou un mecanisme
repressiu de primer ordre, en què convergien la voluntat política de castigar
els enemics i l’interès econòmic dels afectes al Movimiento.
L’estudi mostra l’abast i els efectes d’aquest espoli general, metòdic i ben
planificat des de l’inici de la Guerra Civil per perpetuar-lo més enllà de la
dictadura. A través seu comprovem com la persecució implacable de milers
d’entitats ocasionà la destrucció gairebé irreparable del teixit i la dinàmica
associativa existent fins aleshores. Aquest llibre corrobora la requisa de 298
propietats immobles pertanyents a 232 entitats extintes pel règim. Un cop
decomissades, s’inclogueren en el patrimoni del nou Estat que, més o menys
aviat, hi anà instal·lant les dependències dels seus organismes. Aquest procés
queda revelat en l’anàlisi dels casos dels ateneus membres de la Federació d’Ateneus
de Catalunya.
La autora: Neus Moran i Gimeno (València, 1979) és doctora en
història contemporània per la Universitat de Barcelona i llicenciada en belles
arts per la Universitat Politècnica de València on també realitzà el treball
d’investigació doctoral en l’especialitat d’art públic. Actualment és
investigadora de la Càtedra Josep Termes de la Universitat de Barcelona. La
seva tesi «CADCI. Guerra i memòria espoliada (1936-1939)» és fruit de la
recerca iniciada el 2013 per a l’exposició «Els papers del CADCI. Memòria
recuperada», al castell de Montjuïc, l’octubre de 2013. El present llibre sobre
els Ateneus espoliats neix del seu interès per la transmissió i la recuperació
de les memòries subalternes, i ha comptat amb l’impuls i la col·laboració de la
Federació d’Ateneus de Catalunya.
Cazarabet conversa amb Neus Moran Gimeno:
-Amiga, què és el que vos va portar a investigar sobre l´ espoli que van
sofrir els ateneus a Catalunya? Hi ha o va haver-hi algun incentiu què
t'ha fet investigar sobre açò?
El tema va eixir
mentre feia la tesi doctoral sobre el Centre Autonomista de Dependents del
Comerç i de la Indústria, el CADCI. Tant la documentació primària que vaig
utilitzar, el fons restituït a l’entitat que forma part dels anomenats “papers
de Salamanca”, com el propi estatge social de l’entitat, ubicat a la Rambla de
Santa Mònica de Barcelona, havien estat requisats el 1939. Mentre feia la
recerca vaig poder consultar l’expedient de l’edifici que continua adscrit al Ministerio de Trabajo. No era l’únic. Centenars de
propietats d’entitats del moviment associatiu i obrer català havien estat
requisades pel nou règim amb una clara voluntat repressiva. Era un fil que
calia resseguir i que gairebé estava per abordar, historiogràficament parlant.
Aquell fil s’anà convertint en una d’aquelles dèries que ens atrapen a les
persones que fem recerca. Gràcies a la Federació d’Ateneus de Catalunya, es
pogué donar forma al projecte. Del primer treball, que comptà amb l’ajut de
Memorial Democràtic, nasqueren una exposició itinerant i els articles publicats
a La Mira. El llibre tanca i amplia aquest projecte aportant noves dades.
Alhora, defineix el punt de partida per seguir aprofundint en la investigació.
-Quins era el perfil dels ateneus o de la denominació d´ateneus a
Catalunya: llibertaris, republicans, sindicals…?
Amb el nom
genèric d’ateneus ens referim a un ventall d’entitats creades per les classes
populars des de finals del XIX, que responen a diverses tipologies:
cooperatives, centres, cercles, societats, casals, orfeons i corals, casinos,
agrupacions, foments, unions, colles, ateneus... En aparèixer havien desafiat
l’hegemonia de la parròquia entesa com l’únic i principal element articulador
de la dinàmica social. És a dir, eren espais de sociabilitat que funcionaven al
marge de la família, l’Estat i l’església. Uns espais que assumien una
responsabilitat col·lectiva garantint als treballadors i a les classes populars
l’accés a l’educació, la sanitat, l’esport, l’oci o la cultura. Necessitats que
l’Estat continuava bandejant ben entrada la dècada dels 30 del segle passat.
Els ateneus no
eren estàtics sinó que s’havien de transformar constantment per atendre les
demandes dels associats i les seues famílies. Reivindicacions que
indefugiblement muten en cada moment de la història. Això ocasionà que
esdevinguessin espais multifuncionals i polivalents, travessats per les
diverses tipologies: sindicals, polítics, recreatius, culturals, educatius, mutuals...
Al llarg del temps, sovint posaren en funcionament escoles i centres de
formació professional, cooperatives d’habitatge i consum, corals i teatres,
seccions de socors mutus i esportives, caixes d’estalvi, borses de treball...
Cal apuntar també
que el món associatiu s’erigí en un potent nucli de difusió de totes les formes
d’entendre el món que propiciaren aquell efervescent clima polític republicà.
Sense l’existència d’aquesta sòlida xarxa associativa tan arrelada al
territori, és inconcebible entendre la propagació i socialització del
catalanisme polític, del republicanisme, del socialisme o del anarquisme. Als
ateneus es formaven subjectes crítics i lliures, que a més havien comprovat els
resultats de posar en pràctica ideals com la solidaritat i la cooperació per
aconseguir la transformació real de la societat. Allò possible era factible.
-Quins predominàvem?
Segons les fonts
consultades, entre els quals destaquem en especial els treballs publicats pel
grup ISOCAC de la URV, delimiten en 31.771 les entitats inscrites oficialment
als registres entre 1860 i 1937, entre les quals predominen les entitats de
caràcter instructiu, cultural i recreatiu. Al final de la guerra, en quedaven
actives més de 21.000. Entre elles trobem 280 cooperatives de consum, i entre
540 i 600 cooperatives del camp o sindicats agrícoles, gairebé un a cada
població. Cal fer un incís: son entitats registrades formalment. A aquestes
xifra global s’han d'afegir les desenes de milers d’associacions que
funcionaven amb regularitat sense al marge de cap registre, ja fos per motius
ideològics (per exemple, ateneus llibertaris) o pel propi context de la guerra.
-Quins van ésser els que van patir major espoli?
L’espoli fou sistemàtic i
generalitzat. És a dir, afectà totes les persones físiques i jurídiques
(entitats, partits i sindicats), vives o mortes/extintes, que el franquisme
qualificà d’enemigues per haver donat suport a la legalitat republicana i
oposar-se, «con absurda resistencia sostenida», a les forces que «cooperan
en el movimiento nacional» (decret 108 de la Junta de
Defensa Nacional, 16/09/1936). A partir d’aquest moment, les entitats
desafectes eren declarades extintes i perdien tots els seus drets i patrimoni
per ser considerades responsables de la guerra. Hem d'entendre que la requisa
patrimonial, l'espoli, fou un mecanisme repressiu de primer ordre en el
qual confluïen la voluntat política de castigar als enemics; i l’interès econòmic
dels amplis sectors socials que eren fidels al Movimiento
des de l’aixecament militar de juliol del ‘36.
-Per a ésser espoliats hi ha que tindre alguna mena de béns….de quins béns
estem parlant?, tot i que només l´ edifici ja era “tot un espoli” ….
A més dels immobles,
parlem de tot el patrimoni que havien acumulat les entitats al llarg dels anys:
mobles, avals i dipòsits bancaris, arxius, documents i fons bibliogràfics...
Formen part de les diferents cares de l’espoli que analitzem al llibre.
Recollim algunes de les minucioses relacions de requisa dels béns mobles on
figuren les taxacions de tot allò que anaven trobant als edificis: culleres,
gots i copes, cadires, envelats, màquines de cinema, telons de teatre, jocs i
taulers, espills... Tot servia per aprovisionar-se de fons i era susceptible de
ser venut o llogat a la llarga, cosa que respon a la lògica mercantilitzada del
nou règim.
-Allò espoliat ,per qui va ser espoliat i on va anar a parar?
Era decomissat només ser
alliberat el territori per l’exèrcit en exclusivitat o bé amb la col·laboració
de les noves autoritats i organitzacions afins com FET y de las JONS. Els béns
requisats eren immediatament declarats propietat de l’Estat. Què passà amb les
propietats immobles de les entitats extintes un cop embargades? Més o menys
aviat, el règim instal·là les delegacions dels organismes estatals o dels
afins, com ara FET y de las JONS. A la llarga els màxims beneficiaris dels
negociats sobre els béns requisats foren l’església i el Partit Únic amb
qualsevol de les seues branques: Delegación Nacional
de Sindicatos, Obras Sindicales,
Frente de Juventudes,
Auxilio Social, Sección Femenina i Hermandades de Labradores y Ganaderos.
Però també hi trobem el Instituto Nacional de la Vivienda,
el Instituto Nacional de Colonización, el ministeri
de Defensa...
-Aquell espoli encara l´ estem pagant avui en dia….o s´ ha fet justícia?
L’espoli no acabà
amb el franquisme. Els estatges requisats que no foren venuts durant la
dictadura continuaren adscrits al patrimoni nacional i transferits a diferents
ministeris. Les entitats —i també les persones— que patiren l’espoli franquista
quedaren excloses de les dues lleis que definien un rescabalament a partits i
sindicats, amb molts matisos i sempre parcial. En definitiva, l’espoli seguirà
latent mentre no es restitueixi el patrimoni als seus legítims propietaris,
víctimes d’un crim imprescriptible de lesa humanitat. Aquest no-retorn
incompleix els actuals convenis internacionals sobre drets humans dels que
l’Estat és signatari i perpetua el càstig imposat pel franquisme.
-Que l´espoli va esdevindre una manera de
repressió està clar, però molts no agafaven l´espoliat per a la “causa nacional
–catolicista o franquista”, molt d´allò que era
espoliat anava a passar a particulars i això té un nom, si volem ser molt
correctes hi podem parlar d´apropiació indeguda, si volem ser clar parlarem de
robatori…
Al respecte del que
comentes hi han exemples en la manera en que es realitzaren els negociats i
mercadeig de béns mobles i immobles requisats al llarg de la dictadura. A més
de les cessions i donacions d’immobles, signades sobretot amb església i Hermandades, trobem les vendes i subhastes a particulars,
consistoris i entitats bancàries de les propietats considerades inútils. Ho són
aquelles més malmeses per la descurança i l’absència absoluta d’inversió per al
manteniment, i aquelles altres afectades per càrregues hipotecàries que l’Estat
no assumeix. D’altra banda, trobem els contractes de lloguer per a l’explotació
dels cinemes, teatres, bars, jardins, magatzems o terrenys dels antics ateneus.
En tots els casos s’ofereixen garanties immillorables i es negocia a sota preu.
Com ja comentava abans, es busca treure el màxim rèdit possible dels béns
requisats fins al final.
-Quin paper van jugar les creences religioses en tot això?
Les creences
religioses estan imbricades en els fonaments del propi Movimiento.
Els mites de l’enemic interior i l’anti-Espanya,
foren essencials per donar forma a la política del nou règim. Les entitats del
moviment associatiu i obrer foren percebudes com enemigues a abatre per
salvaguardar la pàtria, eren un contrapoder que cal erradicar de soca-rel. A
més, com tractem en un dels capítols, hi havia la creença que “no era robar apropiarse de cuanto existe en un domicilio rojo”.
-Als pobles petits hi havien famílies que es van dedicar a l´ espoli i no
només dels ateneus, veritat?, eren els que assenyalaven on anar-hi i els qui
anaven a les cases dels seus conciutadans amb total impunitat…. .-I com era a
les ciutats més grans?
A les
ciutats hi han altres variables. Hi havia aquells que delataven, pels
interessos que foren, responent a les crides oficials. Però fou clau el paper
de les noves autoritats i de Falange en el marcatge dels centres
"rojos". Uns espais que sovint estan identifiquen molt abans de
l'alliberament i que, un cop entren les tropes, efectuen l'ocupació i requisa
ells mateixos, en col·laboració amb l'exèrcit o bé informant-ne a la
comandància.
-Ja en temps de la democràcia...un dia anant a una processó del Corpus—jo
de petita acompanyava molt a la meva àvia molt catòlica i tradicionalista…--
bé, recordo que als balcons la gent penjava cobrellits ben macos, bordats i
referents familiars… Aleshores una dona es va avançar i en mirar a un balcó
d´un net d´un antic batlle del poble, es va penjar del cobrellit i la va
estirar amb força… cridant i explicant que aquell cobrellit era de la
seva família i que li havien robat en entrar Franco al poble, ningú va dir
res…ni els propietaris del balcó que es van amargar…La meva àvia , ---sí, la
catòlica, tradicionalista i que he vist vestida—juny a l´ avi—amb una foto amb
camisa blava---em va contar que van aplegar a robar tants --quan va entrar el
IV de Navarra--- que , en els primers dies del franquisme, fins i tot van anar
a parar a la presó de Castelló ,amb els seus enemics, “els rojos”…què ens pots
comentar?; t´ has debut assabentar-te de casos pareguts, oi?
Sempre són colpidors els
testimonis i hi ha tants... M’ha vingut al cap el discurs de Joan Massana,
president Centre Instructiu i Recreatiu de Balsareny, que recordava el desembre
de 1981com havia estat l’espoli de l’estatge que tant els havia costat aixecar.
L’entitat, fundada a finals del XIX, havia comprat «les runes de dues cases
velles» gràcies a les subscripcions dels socis l’agost de 1926. Durant huit
anys treballaren per aixecar-lo «escatimant-se moltes hores, incloses les de
dormir, naturalment plenes d’aquella il·lusió desinteressada». El Casino era el
resultat de l’esforç col·lectiu de l’entitat que sota el lema «amor i cultura»
aglutinava les esquerres del poble. Les forces del Movimiento
l’assaltaren i saquejaren només ser ocupada la població. Cremaren la
documentació i la biblioteca i robaren el mobiliari. Com explicava Massana,
l’ànim de venjança fou tal que fins i tot «s’emportaven les teules per tal que
quedés en runes molt més aviat».
-Dels pobles què era allò, amb els ateneus inclosos, que va patir més l´
espoli...?
És una
qüestió que encara tenim per investigar i molt probablement canvia a cada
localitat. Però, a més de les entitats, foren les persones d’esquerres i les
seues famílies les que més patiren la repressió del règim i, amb ella, la
requisa del seu patrimoni.
-Va esdevindre diferent l´ espoli dut a terme als
pobles que el dut a terme a mitjanes i grans ciutats? Com? Per què creus?
Fou diferent
perquè hi hagué un posicionament de les persones addictes al sollevament
militar que els portà a participar en la repressió dels considerats adversaris
polítics que s’efectuà en col·laboració amb les autoritats militars o, en tot
cas, comptant amb el seu vistiplau. Com ha estudiat Conxita Mir, al món rural
les relacions de parentiu, veïnatge i amistat eren més fortes i facilitaren que
s’incubés millor l’hàbit de la denúncia i la participació activa com a element
d’integració en el nou règim. Als pobles la repressió s’acompanyà de la
recuperació de les esferes de poder per part dels antics mandataris locals, que
no dubtaren en posar-los al servei de la institucionalització del nou ordre en
el qual la violència era l’element essencial.
-Neus, com ha sigut el procés i l´ àrdua tasca d 'investigació que, a
més, té molt a veure amb el procés de documentació en aquest llibre?
Crec que el més
complicat ha estat localitzar els fons documentals que es custodiaven en
diferents arxius intermedis i històrics enmig dels entrebancs burocràtics
potenciats per la pandèmia. Eren moltes peces separades per contrastar que et
donessin les pautes per entendre el funcionament intern de l’aparell judicial,
administratiu i repressiu encarregat de la requisa. Per molta distància que hi
poses, de vegades t’afecta emocionalment, no deixa de ser una documentació molt
dura, que en certa mesura despulla una realitat cruel. Malgrat tot, sempre és
apassionant fer recerca i enfrontar-te a les caixes de documents.
-La investigació, la recopilació de documentació, el contrastar tot
això...el aproximar-se a testimonis més o menys directes sobre el vostre
treball...és un una tasca que requereix de molt de treball, minuciositat, de
molt de temps però també de molta gratificació---a la fi quan veus el
resultat--- què ens pots dir?
Per a mi el més
gratificant és més quan veus que el treball és útil per a la gent, sobretot per
les víctimes.
-I quina metodologia de treball sols seguir i has seguit ací?
-Treballes sobre un guió de qüestions i/o preguntes sobre les quals has
anat cercant respostes?
Les dues coses.
Un índex de continguts és bàsic per ordenar la feina. El vas modificant, creix
com un arbre, però l'estructura no la perd. A banda, per la meua formació soc
molt gràfica, em faig molts esquemes de relacions que vaig treballant a mesura
que avance.
-Com ha estat treballar amb L´Avenç?.
Ha estat un goig
i un honor poder treballar amb ells. Només tinc paraules d'agraïment per als
editors i per a la resta de l'equip, en especial per a la Núria Iceta amb qui
he compartit aquesta aventura. Amb ella he viscut tot procés d'edició fins
la publicació. És ben complex. Se passa per moltes fases des de que entregues
el manuscrit, es revisa, es corregeix, es cerquen les imatges, es maqueta...
Quan el veus imprès t'emociones com una xiqueta.
- Ens pots explicar, Neus, en què estàs ficada ara…ens pots fer cinc
cèntims?
Com et deia
abans, continue estirant del fil. Encara queda molta
feina a fer. Seguisc amb l'espoli però obrint l'enfocament,
el marc, als Països Catalans. M'interessa analitzar les connexions, les
diferències i similituds, la manera d'operar d'aquesta vessant de la repressió
en cadascun dels territoris. Això suposa que, alhora, has d'estudiar la
complexitat de la xarxa associativa republicana, entendre les seues múltiples
expressions i treballs, que no deixen de ser el reflexe de
tot un món, amb la diversitat de formes de relacionar-se, sentir,
estimar i pensar la realitat.
_____________________________________________________________________
Cazarabet
c/ Santa Lucía, 53
44564 - Mas de las
Matas (Teruel)
Tlfs. 978849970 - 686110069